El Suro de Sant Eloi o de Can Iern. Arbre monumental

Si preguntem a la gent de Tossa (i a algunes persones de fora de Tossa també) Quin és l'arbre més gran que coneixen del municipi i del seu entorn, segur que la majoria ens diran: "Es Pi Gros de Can Martí" i a més a més sabràn dir-nos on és i si tenen memoria potser també l'edat aproximada i el seu perímetre!. Uns ens ho diràn perque els seus parents els hi han explicat (i potser encara saben molt més de l'arbre que no pas jo) i d'altres, imagino que la majoria, perque ho hauran pogut llegir a la placa que l'ajuntament, en representació del poble, li va dedicar.

Si preguntem sobre d'altres arbres gegantins o entranyables sorgiràn més noms. Potser el del "Roure d'es Bon Retir", el "Suro de la custodia" i el "d'es Pop".

Es Roure del Bon Retir i Es Pi Gros de Can Martí son els dos únics arbres monumentals i emblemàtics de Tossa que tenen un certíficat, provinent del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, que els otorga oficialment una valua i que en consonancia també estan protegits. El primer, el roure del Bon Retir, te el reconeixement d'Arbre Monumental (Decret 214/1987) i el segon, el gegantí Pí Gros de Can Martí: Arbre d'Interès Local (Decret 47/1988). El roure està ubicat actualment en l'interior dels terrenys d'una comunitat de propietaris a la qual es pot accedir públicament; al voltant de l'arbre hi una una barana de protecció i una placa molt escarida i per cert també molt bruta on hi ha la referència de la Generalitat de Catalunya i el títol otorgat. És Pi Gros de Can Martí, potser degut a la seva ubicació, més amigable d'accedir i al costat d'un camí de pas important, te també una barana que l'envolta i una placa neta i amb més informació. Indica que l'arbre te una edat de 250 anys i un perímetre de 4'25 metres, tot i que en realitat (jo ho he mesurat recentment) actualment ja en fà 4'36.

Ara bé -i aquí bé el més curiós-; hi ha al terme de Tossa un tercer arbre, esplèndid, majestuós, impresionant.. que l'altre dia em va donar la curiositat de mesurarli la "cintura" i que m'ha sorprès: 4'63 metres!, mesurats a 1'5m d'alçada. És a dir, que resulta ser més gran que el famós "Pi Gros"! i a més a més és un suro, l'arbre per excel.lència més entroncat amb la cultura de Tossa!
Com és que aquest gegant vegetal, el més gran de tota la nostra contrada, no te cap placa d'honor? Cap document, cap figura específica de protecció legal?... Potser no li cal perque si ha viscut tants segles es que en deu de saber molt de cuidarse solet, pero otorgarli un reconeixement oficial potser actualment li seria bò per ajudarlo en la seva autoprotecció natural.

Que vull dir? Dons que aquesta surera segurament haurà sofert moltes peles del seu suro al llarg de moltes dècades, sinó segles d'activitats. L'escorça és la seva protecció natural envers els organismes patògens, les oscil.lacions una mica adverses d'alguns paràmetres meteorològics i sobretot una defensa potencial i eficaç envers les incidències extremes del medi; bàsicament el foc. Un arbre d'edat avançada -com les persones-, és un organisme fort i sòlid pero alhora més vulnerable a la llarga, degut a que enfront algun mal, la capacitat de regeneració dels teixits, de produir barreres biològiques d'autoprotecció envers els agents o factors que el puguin malmetre esdevindrà, en proporció a la magnitut de l'atac, cada cop més lenta, ja m'enteneu. Per això mateix penso que hauriem de garantir que no li farem més peles d'escorça, que el vestit que porta sigui per sempre. ..No se quan se'l va pelar per últim cop, pero se li nota que encara està en fase de recuperació, que si hom no l'hagués pelat, la mesura del seu perímetre encara seria més elevada del que he comentat i retratat.

Detalls fotogràfics del perímetre i de part de la capçada; dons tot i que semblin troncs diferents en realitat son les branques del mateix arbre!. Té tres branques principals i set de secundaries i el trobem al principi del caminet que surt de Sant Eloi reseguint la riera cap amunt. El fet de viure aprop de la riera li garanteix un sol fresc, ben estructurat i amb una renovada aportació de nutrients cada any; això segurament l'ajuda a viure tants i tants segles. A l'altre banda de la riera hi han els anomenats "boscos de Can Iern" (d'aquí aquest altre nom que tb li he proposat per al suro), que és un bosc mixte d'alzines i castanyers molt especials que ocupen l'obaga d'un pujol. Fà uns anys però, els castanyers de Can Iern estaven molt més vigorosos; crec que va ser sobretot a partir de la onada de calor i sequera del 2004 que els va "tocar" a tots i no mostren signes bons de recuperació; pero bé, un altre dia en una altre entrada ja parlaré dels castanys de Tossa i del Cadiretes.. Avui el prota és el suro! LLarga vida per a ell (o per a ella!, la surera, depen de com es miri :-).