28/2/09

El massís de Cadiretes. Paradís de molses


Damunt d'un replà de roca nua, sense terra ..Un coixí de color verd fosc. Endins d'una escletxa de roca on apenes hi entra llum un altre coixinet. Una altre "cosa" verda al volt de l'escorça d'un arbre en forma de vestit que penja; arrapada també a la paret sempre mullada del sortidor d'una antiga font, extesa damunt virosta seca de qualsevol terreny protegint bolets i miriàpodes, submergida dins l'escorrentia d'un corrent d'aigua transparent... En la balma d'un bosc tancat i ombrivol.

Així son les molses; petits grans tresors que son reialmes sencers, universos que resguaren vides secretes amagades d'animals de vegetals i de fongs. Sense elles la gran major part de les altres plantes no haurien pogut esser els que ara son. Les molses un dia foren algués que es van "atrevir" i varen saber sortir de l'aigua per col.lonitzar la terra ferma. Vegetals que és van transformar en el seu moment i que després varen "decidir" no volguer creixer més.. deixant el camí dels posteriors canvis evolutius per d'altres grups de plantes. Així, si en un princi varen col.lonitzar terrenys despullats (car no n'hihavien d'altres menes), avui en canvi ho poden continuar fent, pero moltes d'elles viuen sota les ombres gegants d'altres comunitats vegetals, àdhuc de grans boscos plenament desenvolupats.

Tossa, malgrat la influència marina, el sol escalfador de l'estiu i l'eixutesa de molts terrenys saulonosos és un paradís verd de molses petites pero a voltes exhuberants. La major part d'elles es troben habitant terrenys ombrivols i semiombrívols, concavitats orogràfiques humides al peu de barrancs, a voltes a les fonts, torrents etc.. Tanmateix configuren l'estrat basal d'una part important de les maquies de bruc, quan no de suros mateixos si la humitat ambiental banya regularment les contrades.

La major part de les espècies de molses son molt sensibles a la contaminació ambiental i son indicadors així, de la salut del medi en el qual s'hi troben. A més, un bon nombre son especies difícils de trobar, relacionades amb uns indrets amb caràcters molt determinats, que quan s'alteren o han estat alterats per la ma de l'home, poden desapareixer i molt difícilment hi retornen. Son les que -al igual que d'altres plantes endèmiques i rares de trobar- podem considerar relíquies vivents d'èpoques antigues, àdhuc de climes antics fins i tot de vegades o elements vius en qualsevol cas, d'espais inalterats que per casualitat potser, encara sobreviuen a la historia.

Tanmateix hi han moltes especies abundants i cosmopolites -que afortunadament son les més conegudes-, especies que formen part de la nostra cultura. Desde que es van posar de moda els pesebres amb molsa, ara fà aproximadament un segle, molta gent va a muntanya abans del Nadal i n'agafa catifes senceres. Alguns cotxes en porten els matleters plèns, tant com de bolets un més abans o d'espàrregs 3 mesos després. Afortunadament com apuntava, la majoria de les molses que hom busca i n'agafa per nadal i que formen part d'allò que l'administració denomina "Verd Nadalenc" (1) son d'una espècie bastant comuna que prolifera en bastants llocs sense moltes difficultats. Es tracta de Pseudoscleropodium purum en llatí. Tot i així, quan llur recollida esdevé important -com sol passar al costat de moltes pistes forestals..- s'hi imposibilita la seva autoregeneració posterior i llavors pot desapareixer d’un territori més o menys gros. Per això es recomanable que si hom en recolecta és faci només en petites clapes, deixant-ne d’altres entre mig. Un altre efecte negatiu de la recol.lecció es que sota les catifes de molsa, el terreny pot quedar pràcticament nu, i llavors apenes està protegit per una fina capa d'humus, gens ancorat al sol qualsevol pluja torrencial l’erosiona potencialment i on hi havia molsa pot tornar a aflorar la roca. Per aquesta questió l'extracció de molsa pot estar penalitzada (2)

Al massís de Cadiretes, les molses típiques ocupen preferentment el terra dels bruguerars orientats cap al nord, protegits per alguna carena de muntanyes més elevades. Com acompanyant sovint tenen el que es coneix com "molses blanques", pero que de molses no en tenen res més que l'aspecte; es tracta de líquens, es a dir, organismes formats per una simbiosi entre una alga i un fong; en concret dels líquens de l'especie Cladonia mediterrania (3), de color blanc-blavís, amb aspecte d'esponja.

Valls tancades, recòndites, perdudes,.. Allà és on podem trobar d'altres molses, algunes d'elles espectaculars i menys freqüents. Afortunadament ningú les va a recollir per nadal (i aviso de que no cal que ho facin perque apart de que cal protegirles, no resultarien tant apropiades) pero si aquests indrets tinguesin un fàcil accès, de tant en tant, per ignorància o per ganes de "provar" segur que en serien víctimes també. Així per exemple, al fons del torrent del curs mitj-alt d'Aiguafina, zona gairebé “inaccesible” protegida per la Selva de Tossa viuen unes molses bellíssimes, els Mnium undulatum (*4) que son les que il.lustren el començament d’aquest article. Sobre roques enlairades en canvi podem trobar Grimmia (fotografia dreta), aprop de falgueres i orquidàcies que floreixen a principis de primavera.
No seré jo qui pugui aportar res de nou no obstant, a la flora briofítica del Cadiretes, és a dir, a les plantes agrupades amb el terme genèric de "briòfits", que apleguen tant a les molses com a les hepàtiques bàsicament. Importants nvestigadores i naturalistes ja ho han fet a nivell de Catalunya fà uns anys (englobant espècies que és troben al massís) i també hi han treballs fets a Tossa i recerques específiques en aquest sentit. Cito a en Victor Canalís per exemple, que segons em comenta E.Ballesteros, es va dedicar ara fa un temps a col.lectar i analitzar les molses del Massís de Cadiretes, o el conegut farer del Cap d'Or i naturalista Alberto Aguirre, que va escriure i publicar un treball d'herborització de molses que viuen en contrades de Tossa. En el seu treball hi figura per exemple Hylocomnium splendens, força esplèndida com el seu nom ja suggereix, també la Fontinalis antipyrètica (també amb un nom sugestiu: anti "foc" (=pyros)) especie coneguda per esser utilitzada en acuaris -ja que viu submergida- i que el naturalista la localitza en un sol punt de la riera de Tossa en el seu curs mitjà-, o hepàtiques com la Pellia epyphyllia entre d'altres.



BUSCANT UN TRESOR AMB UN MAPA

Botànicament però, la troballa més significativa que es va fer, ara ja fa uns anyets al massís de Cadiretes va ser un tipus especial de molsa que pertany a la familia dels esfagnes. Concretament Sphagnum subnitens, una molsa que és propia de les torberes de zones de climes freds i que a Catalunya només sobreviu a alguns punts elevats del Pirineu, un parell a cotes altes del Montseny ..i al Cadiretes. El fet que visqui aquí és una cosa extranyissima. Hom creu que és una reliquia sobrevivent de temps antics, quan el clima era més fred i segurament més humit també que ara. Un dia jo mateix em vaig proposar buscarla. Pero la cosa no semblava molt fàcil en un principi. Com trobar una molsa de la qual es deia que no n'hi havia més de 2 o 3 metres quadrats en tot el Massís? Evidentment fins que no vaig aconseguir més pistes la tasca podia ser totalment infructuosa, haverm-hi passat anys i no trobarla mai. Afortunadament però, existeix un mapa. Un mapa que van fer la persona que la va descobrir; en Xavier Vinyas, acompanyat per en J.Abel i Q.Mundet l'any 1982, tot i que la determinació en si de l'especie la va fer la doctora Creu Casas, que era aleshores la persona més experta en briòfits de tot Catalunya. El mapa reflexava a més a més un estudi detallat de la ubicació d'una altre planta, la herba de la gota o Drosera rotundifolia, que ara però, no tractaré.

X.Vinyes situa la molsa en un indret anomenat, Pas dels Arrepentits, aprop de la font de la Taverna de baix. Ara bé; el mapa referit, a banda dels torrents, que si que estan ben dibuixats, és una mica com els dels llibres de pirates, en blanc i negre, sense corves de nivell, sense gaires elements de referència.. És a dir; atractiu, pero difícil. I buscar la Font de la Taverna de baix en d'altres mapes no es troba així com així i menys encara el Pas dels Arrepentits, que no hi apareix enlloc. El nom li vé -segons apunta el mateix Vinyes- de la suposició segons la qual, per l'indret aquell deurien de passar una vegada tot un grup d'homes arrepentits, que tant es van empenedir i llagrimejar que hores d'ara continua regalimant l'aigua de la muntanya en aquest punt, sigui quina sigui l'estació de l'any.
Vinyes va arribar a l'indret gracies a una persona coneixedora del terreny, en Jaume Abel i d'en Quim Mundet, pero la descoberta dels lloc en concret imagino que els 3 homes la deurien de fer seguint aquesta intuició. Jo vaig intentar fer el mateix..


Vaig arribar a la zona (o lo que jo creia que podia ser la zona) i em vaig introduir en un torrent. Pero naturalment res de res.. Vaig sortir d'aquell punt, massa embosquinat, plè de gatells, tremols i blecnums per sota pero sense molses. Vaig entrar-hi en un altre, vaig tornar a sortir-hi, vaig tornar a entrar-hi.. La sensació que tenia era com la d'estar buscant un tresor.. Podia passar-m'hi hores, dies potser, fins que de repent.. Vaig intuir un camí extrany. No era al fons del torrent, sino més amunt, una mena de corriol embosquinat que es definia de forma paral.lela; semblava un corriol que havia estat lloc de pas molts anys endarrera. Proseguint-lo, l'ambient s'esdevenia cada cop més humit, fins que va ser mullat.. Em vaig fixar en l'aigua regalimant i en el soroll de les gotes que queien humilment per el seu marge dret tot just poc abans de que el corriol penetrés a la coma del torrent, això semblava ben bé un "Pas dels Arrepentits"! em vaig dir.. I quasi de forma desaperceguda, inconscientment els meus ulls es fixen llavors amb una cosa verda pàlida i extranya. ..No sera el..?¿?¿?.. Ho era! Sí!. Ho havia trobat! Sense cap mena de dubte.. Damunt del mateix corriol, entre un toll d'aigua amb joncs i un altre, i a la mateixa base de la paret del corriol, al dessota del degoteig.. una molsa grossa ocupant una superficie molt petita, dos coixins ben tous i densos d'esfagne. No vaig veure droseras (que també les havia cercat, com a possibles acompanyants) perque no era l'època adient per descobrirles, pero si l'esfagne!. Havia trobat el tresor. Poc després, en un camí proper vaig veure la bonica i selvàtica font de la Taverna de baix (imatge del costat) i vaig retornar satisfet.

Comparant-lo amb la descripció que n'havia fet en X.Vinyes quan la descoberta, L'extensió de l'esfagne és manté o bé s'ha reduida?. Una resenya referida a una visita posterior a la de la descoberta la fà el mateix Xavier i està documentada en el dossier "Ardenya". Allà exposa que les tofes havien augmentat, que n'hi havien dues enlloc d'una.. Pero per altre banda cita que quan la descoberta, en J.Abel va poder introduir tot el braç dins la tofa i ara jo no veig pas que en càpiga més d'un pam i mitj. Per tant n'hi han dues o més, pero potser no perque s'hagi extès sino perque la tofa potser s'ha reduit i s'ha fragmentat en dues.
Sigui com sigui, l'únic lloc del massís on creix efectivament és aquest, està certament en perill d'extinció al massís. És vital dons, per la seva pervivència respectar al màxim aquest indret. Bé. Desitjo que la meva crònica no estimuli a ningú a emportarse-la, ni tant sols a fer-ne-hi visites sino a tenir-hi consciència del que hi ha al Cadiretes o l'Ardenya. Penso que el simple pas d'un grup de persones per damunt, sobretot si és fa una mica reiteradament, pot acabar ràpid amb aquestes dues tofes d'esfagne. O pot passar-hi un gos o un porc senglar (contra això últim no s'hi pot fer res, es clar), pixar-s'hi al damunt i malmetre-ho. Tinguem en compte que son plantes que requereixen aigues permanents pero molt oligotròfiques, sense nutrients.. I per tant, les deposicions d'animals les podrien "contaminar" de seguida i acabar d'extinguirles també.

Ara bé; penso que és curiós que un vegetal així, considerada una reliquia arcaica per els briòlegs i briològues, es trobi al Pas dels Arrepentits, que precisament havia estat un camí, i no en un indret 100% verge (històricament) del massís. Quines proves tenim de que efectivament sigui dons una reliquia? No podria donar-se el cas de que hagués arribat de forma casual aquest esfagne, en temps històrics? No podria haver arribat fins i tot casualment a lloms d'algú o d'alguna antiga mula, com alguna que altre especie al.lòctona en d'altres indrets, establir-s'hi en el toll d'aigua que es forma en el camí i que es manté desproveit d'altres vegetals competidors potencials gracies al fet de ser un camí..?


Com he citat hi ha una altre població de la mateixa espècie d'esfagne a dos punts del Montseny(5). Fins fà poc n'hi havia un tercer al marge de l'estany de Santa Fè del Montseny pero aquesta última població ja s'ha extinguit definitivament. La seva desaparició no se sap per quina causa haurà estat; si per el canvi climàtic, per la dinàmica natural d'extinció de certes espècies o si per l'influència de l'home, molt probablement. En qualsevol cas existeixen i si estan allà, podem llençar hipotesis de si que tinguin alguna conexió amb la població del Cadiretes. El fet de que les poblacions del Montseny siguin aillades entre si i que es vagin reduint, fà que la hipòtesi de que antigament hi havien més poblacions d'esfagne repartides per diferents indrets de les comarques gironines i que han anat desapareixent potser sigui més plausible, que no pas la hipòtesi que he mitj plantejat d'una arribada relativament recent de l'esfagne a les nostres muntanyes.
El dubte es podria solucionar possiblement fent estudis fenotípics comparatius. Buscar si hi han afinitats taxonòmiques o desafinitats entre aquest l'esfagne del Cadiretes i els pirinencs o respecte al del Montseny. Podriem estar davant d'una varietat taxonòmica especial.

Un altre repte, tot i que bastant improbable possiblement, seria saber si en algun altre punt del Massís, adhuc dels massissos veins (Gavarres per exemple) hi ha alguna altre població d'esfganes relictuals. En cas de que n'hi hagués no quedaria dubte segurament, de que es tracten de poblacions relictuals. La població actual es troba dins del terme de LLagostera.. potencialment una mica amenaçada, s'ha de dir ben alt, per la proximitat de la urbanització irregular de Font Bona, permesa desde LLagostera (que és la població de la qui depen) pero que constitueix un crim paisatgístic dins l'espai protegit del Cadiretes i que pot representar un focus d'emisió d'aigües en mal estat, sigui per causes domèstiques, sigui per el causa directe del procés de construcció amb ciments de les edificacions, amb tota la fatalitat que pot comportar això per certes especies sensibles, tant les que viuen a Aiguafina com les que viuen a l'altre banda, de la carena, cas aquest de l'esfagne. Un repte interessant afegit per el que fa a la seva recerca, seria trobar-lo dins del terme municipal de Tossa; en principi encara més improbable donat que la majoria de torrents estan encarades al sud, pero qui sap...? A la Vall d'aiguafina, on l'he buscada gairebé pam per pam no l'he trobat. ..No hi deu de ser em suposo. Potser alguna altre vall, inmersa a la "SelvadeTossa", en guarda el secret?.

La vegetació que envolta el pas dels Arrepentits, la veritat és que te el seu "què". Abunden en major proporció que en d'altres indrets alguns vegetals especials. El bruc d'escombres per exemple (Erica scoparia) configura un extens bruguerar per damunt del camí i està salpicat de pinastres (Pinus maritimus). Les aigues semblen ser molt pobres en nutrients perque sino la vegetació seria més esponerosa i variada (em fa l'efecte), tot i que la prima capa de sol potser sigui encara més determinadora. Potser aquests elements siguin els trets característics. Un altre tret és que allà on prosperen les tofes és un indret encarat a nord pero bastant obert, es a dir, que hi entra la llum i en segons quines hores fins i tot la llum del sol; no te una cúpula protectora d'arbres. Nogensmenys als esfgagnes els agrada la llum. Condicions així, resumeixo: indret perpetuament humit, aigua oligotròfica, àcida i al mateix temps molta lluminositat son extremadament rares al massís de Cadiretes. Hi han bastants indrets que reuneixen unes quantes com els pradells que constitueixen l'hàbitat dels isoets o les llegues de serp.. pero que a l'estiu s'hi assequen, i els hi falta dons una d'elles, especialment vital per els esfagnes. Un altre dia parlaré d'aquestes altres plantes que també son molt importants al massís!.. Ara us deixo amb l'imatge del tresor trobat.


........................Imatge: L'esfagne, al Pas dels arrepentits.


RESSENYES I ANOTACIONS


(1) 1.1.Cliqueu per veure la definició de "Verd Nadalenc"
/ 1.2.Ordre de regulació sobre el Verd nadalenc.

(2) Tot i que la molsa no està concretament protegida, segons la LLei Forestal 6/88si que ho està la coberta del sol i d'ella s'en poden derivar multes. El comerç del del "Verd Nadalenc" està regulat. Vegeu uncas de denuncia per recollida de molses.
De tota manera hi han aspectes controvertits que poden provocar confusió fins i tot entre els mateixos Agents rurals.

(3)Article de Cesar Blache sobre la molsa blanca

(4) Agraeixo la determinació de l'especie, que em va fer a través de correu electrònic i altruistament, la doctora Montserrat Brugués, Cap del Departament de Briologia de la UAB.

(5) Es pot consultar part del seu treball, a internet, gracies a un article que va publicar en un número de la revista "Quaderns de la Selva". Conté nombroses citacions i algunes ilustracions molt ben explicades i pedagògiques fins i tot, sobre molses, útils a tothom qui es vulgui aventurar en aquest mon i que no es perdi. Penso que no obstant possiblement tè una imprecisió, quan cita a l'esfagne S.squarrosum com habitant del curs mitj de la Riera de Tossa, dons em fà l'efecte que no hi ha cap altre esfagne al massís apart del S.Subnitens. L'.E.Ballesteros, a qui he consultat també ho posa en entredit.

(6)Penso que és una meravella per llegir, accedir al treball d'en X.Vinyes editat per la revista universitaria Scientia Gerundensis.

(7) Briofits extinguits i amenaçats del Montseny