Un any després de St.Esteve

Ara fà justament un any començava el temporal de mar més fort que gairebé tota la gent a Tossa recorda. ..Onades que varen arribar als 9 metres d'alçada, esquitxades que depassaven per damunt el far, pedres que es projectaven contra el passeig de Sa muralla, onades que ho trencaven tot.. La vegetació no va ser aliena a tot plegat. Plantes aferrades a les roques, d'altres a la sorra.. Unes no varem ressistir i d'altres si. De tot allò ja en vaig parlar, pero donada la magnitut de l'esdeveniment crec que pot ser interessant fer un repàs de com estan actualment les plantes i il.lustrar com es recupera la vegetació.

..mmm Com que no vull caure en el risc potencial d'aburrir a un % considerable de lectors i com que és un tema parcialment ja tractat amb anterioritat, aquesta vegada seré més fotogràfic que no explicatiu. Les imatges son d'algunes plantes fotografiades fà un any i de la vegetació de certs hàbitats especialment afectats per el temporal. Com a mostra d'aquests últims he escollit (i m'he centrat) però, en certs indrets que penso que son ben coneguts per molta gent i que al mateix temps em semblen a mi ben representatius de molts altres indrets similars. També, per últim -i a diferència de fà un any- també mostro alguns efectes que la llevantada ha tingut certes plantes d'ús de jardineria en el poble.

No obstant, abans continuu amb una mica més d'introducció.

VEGETALS VIUS versus VEGETALS MORTS?

Aquesta dicotomia, tant clara conceptualment i visualment instantania per el que fà per exemple als animals (a excepció d'alguns grups) resulta sovint més difícil d'esbrinar de vegades en els organismes vegetals; si menys no, en ells, força sovint a primer cop d'ull, per alguna persona no experta o no familiaritzada, les aparences enganyen. Molts vegetals, quan han patit succesos que els afecten, tenen una serie de respostes tardanes.. Unes son reflexe de procesos que resulten fàcilment visibles i aquests poden anar en una certa direcció determinada, mentres que d'altres procesos, més "interns", son més "invisibles" i poden anar en una altre direcció o fins i tot en un sentit oposat. I això, bé sigui per una causa de sequera * per exemple, per gebror, per una intoxicació de productes industrials o per moltes altres causes, artificials o naturals, ens provoca sorpreses, decepció en uns casos, alegria en uns altres. Les plantes son entitats complexes amb metabolismes complexos.. No tenen sang, pero tenen sava.

Pocs dies després de la llevantada de St.Esteve, setmanes després, mesos... Unes plantes semblava que havien aguantat pero es van acabar morint i d'altres, que podia semblar que havien defallit o que estaven en procés de fer-ho, van "ressucitar".

A LES ROQUES DE SA BAUMA O (o Sa Pauma o Mar Menuda)

És rica i interessant la comunitat de diverses especies que viu (i/o vivia) en aquestes roques, sobretot en les menys trepitjades i de majors dimensions. La zona és un clar exemple d'hàbitat de roquissar litoral i amb certes peculiaritats propies, amb una col.lecció de plantes en principi adaptades a les condicions del lloc, dins de la fluctuació natural dels paràmetres que li son habituals.

Està configurat per un seguit de plantes autòctones i plantes al.lòctones (és a dir, que encara no tenen el carnet d'autoctonicitat), arbustes, matolls i algun que altre arbre (un d'ells ben singular i emblemàtic). Per altre banda també abunden molt els liquens crustacis i arborescents, tot i que que es troben quasi bé exclusivament en les cares nord del rocam, sobretot a la paret de Sa LLenga. També donen suport a una certa flora submarina algal i de posidonies, les quals però, no tractaré aquí.

Presento primerament 4 imatges. Començo les dues primeres amb un dels vegetals més ben adaptats: el fonoll marí, les poblacions del qual no han sofert quasi cap retrocés d'ençà de la llevantada ni de temporals posteriors encara menys. Moltes fulles i tijes es van engroguir en els dies inmediatament posteriors a l'episodi pero poc després varen treure de noves i actualment prosperen la mar de bé a les esqletxes, com si res hagués passat.

En aquestes d'aquí a dalt si que veiem bé efectes del temporal. En la fotograria esquerra resulta destacada la franja que separa la vegetació morta (en aquest cas camforades i bàlsams principalment) i encara no reconstituida de la vegetació viva. Aprofito per dir que, tot i que sovint hi ha tendència a considerar que les plantes al.lòctones (algunes a més a més titllades "d'invasores" com aquestes) sobreviuen millor o treuen més bon profit d'aquests episodis, la fotografia de la dreta contradiu tal impresió. Veiem un bàlsam mort (planta al.lòctona) i entre mig una mateta de camforada desenvolupantse. Trobareu molta més informació sobre el bàlsam en l'article que vaig fer al Juliol de l'any passat.

Ilustro aquí una altre camforada (esquerra). Les petites matetes d'aquests vegetals resulten molt abundants a les roques costaneres de Tossa pero curiosament son absents en molts altres sectors de la Costa Brava. Un altre dia m'extendré més sobre elles; ara diré però que disposen d'un sistema d'arrels i tijes fort i alhora flexible que els hi permeten mentenirse al lloc on van germinar quan després els temporals s'enduen ocasionalment les capes de terra o de roca superiors que les protegien inicialment -tal és el cas de la fotografia reportada-. La imatge de la dreta correspon a una Silene, especie menys habitual que conforma una petita comunitat enfront de Ses Illetes i que fà unes delicades flors blanquinoses a primavera. Penso en el seu cas també tenen la supervivència garantida per bastant de temps. L'amenaça potencial sobre la planta de la foto pot venir més a causa del pas de la gent que hi camini o d'un eixamplament del corriol fet a propòsit, que no pas per causa d'una altre posible temporal.

Les ginestes de fulla estreta (Teline linifolia) son arbustes endèmics de la Selva Marítima (tot i que actualment ha colonitzat ja diferents llocs del mon) i estan protegits específicament dins l'EIN del Cadiretes. Durant anys, bastants exemplars poblaven abundantment les roques de Sa Bauma (tot i que en general sol ser més freqüent trobarles més lluny de l'aigua, als solells aclarits del Massís) i ens oferien cada primavera un ric espectacle de flors grogues.. La llevantada de St.Esteve va demostrar no obstant que la ressistencia que tenen enfront als aerosols marins no és molt elevada ja que la majoria dels exemplars van enmarronir rapidament i hores d'ara es troben totalment secs. En la imatge esquerra veiem que les ginestes seques han quedat substituides de forma natural per un herbassar de Sonchus, plantes ruderals nascudes de llavor aquest mateix any (per cert també amb flor groga!) i que segurament s'aprofiten de la materia orgànica residual de les arrels dels arbusts. En canvi, a la imatge de la dreta, presa en un punt més elevat i distant de l'aigua, veiem que els arbustes, malgrat que després del temporal tenien aparença de mortes, actualment (desembre 2009) i a pesar també de la forta sequera d'enguany presenten petits brotets tendres entre el brancatge sec amb lo qual possiblement l'any que ve tornin a treure flor. Ja ho veurem :).

En quant als arbres, a l'esquerra, imatge presa a la roca grosa de la punta de Sa LLenga (com les dues anteriors de fet) amb el seu petit pi que es trobava a la cara sud, avui sec i una pastanaga marina viva que li fà costat. Les branques i fulles dels pins blancs resisteix més el contacte amb els aerosols marins que d'altres especies, pero tenen una debilitat important i és que no tenen capacitat rebrotadora; això vol dir que per damunt d'un llindar de concentració salina al fullatge els branquillons es sequen i si tots els branquillons queden afectats, tota la resta dels arbres també acaben morint i de res els serveix les reserves alimentaries que poden tenir en els teixits. a pesar de les reserves nutritives que poguessin tenir en els seus teixits. A Sa LLenga hi havien dos pins, l'ilustrat i el de la seva paret nord amb grosses arrels inserides entre el rocam; aquest últim era un pi més adult amb arrels que s'inserien fortament entre el rocam i que va ser derribat per l'impacte de les onades que arribaven del Nord Est. A la fotografia dreta mostro el vigorós pi del talús que hi ha Sa Bauma. Aquest exemplar, tot i estar quasi arràn de platja ha sobreviscut i és manté verd tot i estar pràcticament arràn de platja; segurament les seves arrels reben bones aportacions periòdiques d'aigua de pluja infiltrada i això l'hà permès seguir creixent i renovar les capes de teixits malmesos, no obstant si us hi fixeu la juntura entre les dues branques està esquerdada, segurament això s'haurà degut a causa del vent més que no pas de cap onada ja que fà poc que jo m'he n'he adonat. La ferida li ocasionarà ulteriors problemes, li treurà vigor i acurtarà de ben segur la seva vida.

ES PI DE SA BAUMA

Sa Bauma a contrallum en un matí d'Abril (2009) amb l'aigua bastant plàcida i a la dreta enmig de l'últim temporal marítim (13/12/2009) que enguany però, no ha estat de llevant sino de gregal. (clikeu xampliar)

Es Pi de Sa Bauma (o Sa Pauma) és el Pi de Mar Menuda per excel.lencia. Possiblement sigui el pi blanc més fotogènic de tota la Costa Brava, o com a mínim segur que és un dels més retratats, la silueta del qual a més a més configura l'emblema del Centre Excursionista de Tossa. Viu a dalt de la roca de la dreta de Sa Banyera de Ses Dones, una roca físicament semblant a la de Sa LLenga -a la seva esquerra- pero algo més baixeta i que de fet és converteix en illa amb les llevantades o les gregalades. Sembla increible, gairebé miracle, que el pi ha mantingut activa la clorofil.la a pesar de la seva aparent exposició als esquitxos dels temporals de mar tant severs. Es troba a uns 11-13 metres per damunt el mar (és a dir, a la mateixa alçada que l'illa per exemple). Sa LLoua d'en Bou i s'Escuit des Freu que estàn aprop, fan de trencaones submarins i és gràcies a aquests relleus que les ones que arriben a la roca ja s'han esbotzat notablement, no porten la seva plenitut, han perdut inèrcia i en suma tenen menys capacitat destructiva que amb d'altres punts rocallosos costaners d'igual alçada o superior, com el Cap de Tossa per exemple.
El temporal de St.Esteve no obstant li va trencar una branca grossa (podeu clikar sobre aquests 3links d'imatges fetes el 23 de Febrer 2009 (1,2,3)) no se si degut a una onada extrema que li arribés durant la nit, o a un cop de vent o potser a un efecte sumat de les dues coses. En qualsevol cas, la branca li va quedar penjant per unes quantes setmanes, fins que passats un parell de mesos en Josep Santané el va intervenir tallan-li la branca malalta. Sino s'hagués fet, al seguir bambolejant hauria pogut esquerdar la resta del tronc i a més, a llarg termini hauria incrementat el risc d'infecció de l'arbre. En Josep també li va tallar algunes altres branques més petites, unes de seques i d'altres de vives (personalment jo hagués respectat aquestes últimes pero això va segons el criteri) de la part inferior de la capçada. Actualment, com ha resultat de tot plegat, el pi, podem dir que ha alleugerit una mica la seva càrrega de branques, lo qual el pot fer més consistent davant una ventada forta i això és bò. La seva silueta natural ha quedat una miqueta alterada (vegeu aquesta altre imatge del 13/12/2009) tot i que a grans trets, i per a la majoria dels observadors ve a ser més o menys la mateixa que fa un any.

ALTRES PINS

En altres punts del litoral altres pins menys coneguts van quedar tocats pero d'altres (de vegades ben propers a l'aigua) han sortit ben parats!. Exemples d'això últim son els pins d'Es Blancai i de Sot d'en Boada. Només un petit pinet d'un parell d'anys d'edat he vist que hagi desaparegut del lloc. Increible. Les onades es deurien d'amortir molt en aquella zona i tenien relativament poca energia, no em cap altre explicació es clar. A Cala Bona han defallit alguns a l'entrada pero més endins continuen havent pins també gairebé arran d'aigua!.. i a Pola no he analitzat d'aprop el panorama pero diria que 3/4 del mateix.
A Giverola curiosament la cosa és una mica diferent. Darrera la platja hi han uns pins que s'han assecat parcialment, igual que altres vegetals d'aprop, inclouent els dels seus jardins.
Malauradament s'ha acabat assecant el pi que hi havia a la platjeta petita de Giverola, arrelat a la mateixa sorra amb l'aigua al costat, un pi que feia molt bonic i proporcionava una ombra agradable en les tardes d'estiu.
Els pins de Sa Futadera en general s'han mantingut vius, a excepció dels petits arbrets de Es Pentiner -a la banda dreta de la cala mirant a mar- alguns dels quals si que s'han assecat i d'altres no. Més enllà d'aquesta area, la presència dels pins blancs disminueix bastant lo qual pot ser degut a la natura més terrossa i menys rocosa del sector, dominada per altres especies o bé per ser una zona més "verge", amb menor influència històrica humana i que potser també assenyala (o te a veure una mica) amb aquest fet. Al nord de Futadera s'alçava però, un pi molt majestuós que va ser tombat, no per onades pero si per el vent de Gregal d'aquell St.Esteve. Aquest pi va quedar parcialment desarrelat, a les poques setmanes s'enmarronia una part de la seva copa pero una altre va continuar verda.. Hores d'ara no obstant he vist que aquella part de la copa supervivent també s'ha enfosquit irremisiblement. Dubto que sigui unicament una manifestació retardada d'aquell episodi, segurament haurà intervingut també la forta sequera de l'estiu passat.
Els pins tornen a abundar a l'area de Platja del Sr.Ramón, on en general han sobreviscut bastant. La platja anterior a aquesta, Vallpresona, és una platja sense pins; consituida bàsicament per una brolla de llentiscles, suros i arboç; només en el seu extrem hi havia un pi, pinyoner curiosament, molt arran d'aigua el qual va quedar tombat pero una part de la seva capçada (la que coincidia amb el cantó que estava arrelat, lògicament) va sobreviure; aprop hi ha algun pi blanc ressistent que també és viu.

Tornant al poble i canviant d'orientació. Al Cap de Tossa, on els impactes de l'aigua varen ser més excepcionals uns quants pins patir rotures de branques. El jove pi que creixia vora la zona del surtidor i que havia quedat fracturat va mantenir el seu verd pero malauradament es va acabar assecant degut a l'acusat efecte acumulatiu dels aerosols. Algo més amunt, uns pins més grans -d'entre 20 a 30 anys segurament- que també havien patit rotures en canvi han sobreviscut al fenomen.
A la costa del sud-Oest de Tossa els pins abunden força fins a LLoret i després fins a Blanes. Exceptuant els pins més exposats dels petits sortints geogràfics i propers a l'aigua, en general hem tingut la sort de que quasi tots han ressistit -tinguem en compte que la llevantada es va transformar després en gregalada i la costa del Sud de Tossa queda una mica més resguardada del gregal que no pas la nord-. Es va despenyar un pi gros damunt Sa Cala d'en Jeroni i segurament d'altres en d'altres altres punts més cap a sud, i dic segurament perque tampoc vaig fer un recorregut exhaustiu per aquest sector.

DANYS SOBRE LA VEGETACIÓ PLANTADA A LA VIL.LA

Un bon nombre de plantes de jardineria van quedar afectades per el temporal. La diferència però respecte a les plantes silvestres es que en general, les que van morir o van entrar en un estat penós han estat extretes i substituides per nous exemplars sans. És normal que s'esdevingui així es clar ja que sino les plantes de jardineria no tindrien la funció que han de tenir, que no és altre primordialment que embellir els espais urbans on estan ubicades; en d'altres casos hom preten també que acompleixin uns determinats usos, funcions o que com a mínim continuin essent uns elements vius acords amb els disenys de jardineria inicials fets per a la zona.

La jardineria tanmateix hem de tenir present que no només son plantes.. Jardineria també vol dir infraestructures i a més, unes coses depenen de les altres.. Per exemple, una coberta vegetal que desapareixi damunt d'un talús degut a un fenòmen meteorològic extrem (com ara la llevantada) fà més vulnerable l'aparent solidesa del talús o de l'estructura que fins i tot retingués subterraniament el terreny.. I viceversa, les rotures de les infraestructures poden provocar que la vegetació del seu damunt es vingui avall, això és encara més fàcil d'imaginar es clar.

Els principals danys els van patir l'ajardinament que hi havia (avui parcialment reconstruit) a Es Racó, -concretament allà on es fà cada any l'Aplec de la Sardinada- i al Parc de l'Àncora. La vegetació que hi havia col.locada a Es Racó era bastant adecuada per al lloc (tamarius i d'altres petits arbustes ressistents a la salinitat) pero les onades de St. Esteve varen impactar físicament i van fer un desgavell total del terreny, emportant-se tot el que van trobar. Al Parc de l'Àncora en canvi, tot i que l'aigua del mar va arribar a inundar la zona els principals danys varen ser deguts al vent; ràfegues de gairebé 90 o 100 km/h (o potser més) que varen fer tombar uns quants pins adults i ben alts que s'aixecaven desde feia més de 40 anys. Dels arbres que van quedar en peu pero tocats.., el temporal posterior de vent del dia 24 de Gener en va fer tombar un altre. Davant la lliçó apresa i considerant que el lloc és un espai d'ús freqüent per a avis i nens l'Ajuntament i un dels seus organs assesors en aquesta materia va estimar necessaria l'arrabassament de tots els pins del parc i així va quedar. Al llarg dels mesos sugsegüents a més a més és va presentar un projecte d'enjardinament per la zona en dues fases; una de les quals valga a dir ja s'ha executat, quedant pendent la segona per realitzarla -sino m'equivoco- al llarg d'aquesta propera primavera.

La llevantada, a banda dels desastres físics que va comportar, va posar de manifest també la diferent vulnerabilitat de certes plantes de jardineria als aerosols marins. Les que millor van soportar l'episodi van ser aquelles que son de fulla caduca ja que afortunadament per elles la llevantada no va coincidir en primavera. Per contra, arbres especialment afectats per exemple, van ser els xiprers, els eucaliptus i els llorers. El xiprer que hi havia al costat de la caseta de cobrament del Parking de Platja gran es va assecar totalment i se'l va enrretirar del lloc. De llorers grans no n'hi ha cap prou vora mar perque quedés malmès pero si que hi havien alguns petits llorers plantats en les jardineres d'uns bars que hi han al Passeig. D'eucaliptus em vaig fixar especialment en un que hi ha molt amunt de Codolar i més amunt del camí de Ronda d'Es Cars, és a dir, molt lluny de les onades pero que va perdre el seu fullatge a causa dels aerosols de la llevantada. Tot i així, l'eucaliptus mesos després va rebrotar desde tronc i desde branques gruixudes -com quan es recupera després d'un episodi de glaçades importants- i demostra una capacitat de regeneració més important del que m'havia semblat en un principi.

Com a vegetals grossos, les palmeres s'emporten la medalla d'or en quant a capacitat de ressistir l'intoxicació per la sal dels temporals. A platja gran, damunt la mateixa sorra de la platja hi ha una palmera canaria que s'ha mantingut allà ben ferma mentres l'aigua del mar passava envoltava el seu tronc i proseguia el seu camí més enllà. Avui en dia les seves fulles mostren les senyals del temporal (tots els margues de color marró) pero també el verd, testimoni de la seva fortalesa. I no sols a Tossa, les palmeres datileres i canaries, plantades a molts passeigos marítims d'altres localitats van guanyant presència mica en mica, i això obeeix no sols al gust estètic fàcil de reclam turístic o a la imitació d'altres vil.les sino que també que també és fruit de l'experiència, de veure allà on molts vegetals han mort i cal restituirlos mentres que les palmeres es mantenen per si soles i no ocasionen costos. De vegades les palmeres son l'únic que queda viu (no parlo ara de Tossa) en espais que en un primer moment s'havien ajardinat i els únics elements que fan "jardí" quan tota la resta ja no hi és.

Altres plantes molt sofertes, son les plantes crasses en general, moltes d'elles que no sols es troben en jardins sino que han col.lonitzat indrets naturals de forma "al.lòctona" (i per molts com "invasora"), parlo sobretot de les figueres de moro (Opuntia sp.), les ja citades ungles de gat o bàlsams (Carpobrotus sp.), atzavares (Àgave), aloes, aptenias etc.. També s'han demostrat ressitents els geranis, per lo menys els del génere Pelargonium que vesteixen gran part dels balcons de l'edifici que hi ha damunt la Minerva.

El Mont Guardí, on s'apossenta Sa Muralla, la Vil.la Vella i el Far, és una area interessant per l'estudi de la vegetació que hi ha implantada. Fa uns pocs anys els treballadors de l'Escola Taller i els seus responsables es van adonar ja de que a pesar de que ja utilitzaven en principi vegetals bastant adaptats -gràcies als seus bons coneixements-, a la pràctica unes plantes es tendien a morir o a malviure per causa de la sal o segons el lloc on les col.locaven i particularment això últim fou el més complicat ja que donada la forma de la muntanya , no sempre els vents potencialment perjudicials venien d'una direcció i no sempre el fet d'estar bastant separat del mar un indret garantitzava la supervivència de la planta que s'hi col.locava. Actualment la vegetació arbustiva que hi ha en part és la que ha superat els "examens" dels diferents temporals, i la que gràcies a l'aprenentatge in situ s'ha estimat plantarla en la manera més eficient. Animo a tothom a que hi feu un passeig i així descobriu els vegetals per vosaltres mateixos una mica!. No tota la bellesa està -penso jo- en les pedres-.. I els múltiples itineraris o recorreguts que s'hi poden fer donen peu a fer tantes bones fotografies que ni m'atreveixo a posar-ne una sola aquí.