8/12/10

Crassula muscosa, una espècie naturalitzada als penya-segats propers al Sot d'en Boada


...........................Matolls acoixinats de C.muscosa -en primer terme- i pins blancs
.................................En l'horabaixa d'un dia de primers de Desembre



Qui hagi tingut mai el gust d'anar a la Cala de St.Jaume caminant desde el mirador de la carretera de St.Feliu -és a dir, des de allà on s'hi han fet tantes postals- si ha tingut la vista una mica fixada amb els diferents verds, en els últims anys, com em va passar a mi, s'haurà adonat de la presència d'uns vegetals curiosos que acompanyen la passejada en una part del corriol. ...I si la curiositat per les plantes o un cert agosarament paisatgístic l'han pogut més, hom s'haurà acostat fins al llindar del precipici i haurà vist que, penjades de les irregularitats més fines o de replans minúsculs amb ben poca terra, ..N'hi han moltes més.. Metres i més metres avall, acostant-se a mar, tant com la seva sort i capacitats els permeten.

Per vegada consecutiva dons, parlo de penya-segats. ..Fa un any i mig, en aquest blog vaig escriure sobre les einadies (Einadia nutans); unes petites al.lòctones de petits fruits vermells. Crassula muscosa son també, unes plantes al.lòctones; això sí, menys pròdigues que les einadies i ara per ara es circumscriuen només a aquest indret costaner, en concret damunt de Sa cova esclafada, al costat de la Punta d'en Passet. La pregunta és de calaix: Des de quan son aquí? Per el que sembla, des de la dècada dels anys 70's, com a mínim. Més endavant tornaré sobre aquest punt.


ORIGEN GEOGRÀFIC i CURIOSITATS EN LES DENOMINACIONS

El territori autòcton d'aquesta espècie és l'Àfrica del sud on te una distribució àmplia, des de Leshoto fins a Namibia i prospera tant en regions climàtiques dominades per les pluges d'hivern tal com la zona de El Cap -equivalent a la nostra franja mediterrània-, com en les àrees més seques i d'afinitat més subtropicals en les quals preponderen les plujes d'estiu. La mena de terrenys on s'aposenta son els constituïts per roques de quars i ben drenats. ..Això és interessant perquè ens pot donar pistes dels indrets del nostre país on facultativament potser pot tenir més tendència a establir-s'hi.

El seu nom en llatí més oficial és Crassula muscosa, el qual ateny a l'aspecte de "molsa" (moss en anglès) que pot evocar. Tot i així, fins fa poc preponderava un altre nom: "Crassula lycopodioides" el qual evoca la forma dels licopodis(1) . Com en moltes altres especies, s'ha de tendir a eliminar els sinònims en llatí donat que sempre resulta contradictori utilitzar una llengua universal si cadascú utilitza termes diferents per referir-se a una mateixa cosa!.. :-). L'acceptació de la major oficialitat del terme C.muscosa rau en que és una denominació científica més antiga que la segona. Sovint els naturalistes antics, quan trobaven i denominaven espècies noves, de vegades no eren conscients de que eren les mateixes que ja havien estat nombrades per altres autors. Avui en dia la globalització de la informació digital permet que aquests errors no es donin tant.
El vegetal segurament te diversos noms en moltes llegües indígenes d'Àfrica del sud, però no he aconseguit donar amb ells. L'estudi i la popularització moderna, com no, l'han fet els occidentals i quasi totes elles son en anglès, això si, moltíssimes! ..Lo qual també és un indicador de la bona acollida que l'espècie ha tingut per un bon nombre de persones. La denominació anglesa més comuna és "watch chain" (degut a que les seves branques s'assemblen a cadenes de rellotge) (2) , però també se l'anomena bastant "lizard tail" (cues de sargantana) (3) , terme bastant apropiat com veurem després, o fins i tot "rat tail".

En castellà, en algunes cites i documents figura "Cordón de San Jose" (4) .. Un terme òbviament que se l'han tret de la màniga no fa gaire temps. En català naturalment tampoc tenia cap nom i tampoc te en la actualitat un nom que s'hagi "popularitzat" entre la gent corrent. La podríem batejar aleshores? Bé, batejada per alguns si que ho està. Concretament aquells qui han participat en la implementació de continguts del TermCat (5) ja l'hi han assignat un nom; ara bé, per lo vist no hauran parat gaire compte alhora de fer-ho, dons figuren dues denominacions diferentes per a C.lycopodioides i per a C.muscosa (que com he dit és el mateix). A l'una han batejada amb els noms: "Cordonet", "cinta cordonera" (la qual comparteix similitud amb la castellana) i també "herba viva"; per l'altre sinònim llatí hom l'ha batejada com "pinets", dedueixo que en aquest últim cas per imitació amb una de les denominacions angleses, que també fa referència als pins: "pine princes". ..Penso que no cal adaptar tants sinònims per a una planta sense tradició de cap mena a Catalunya i mentre el Term.cat no resolgui aquesta inducció a la confusió o com a mínim no es consolidi algun dels noms citats -o algun altre que vingui de nou-, les podem anomenar com a cadascú de nosaltres ens vingui més de gust!


ASPECTES RELLEVANTS I ADAPTATIUS

......La suculència i el metabolisme CAM

Crassula muscosa és, com totes les crassules, una planta crassa, és a dir un vegetal que te els teixits engrossits, permetent-li això acumular més aigua que les plantes normals. Les plantes crasses en general abunden poc als hàbitats que envolten el nostre mar mediterrani, o dit d'altre manera, son poques també les especies autòctones que tenen aquesta característica donat que els nostres vegetals silvestres solen tenir una altre mena d'adaptacions (veure article de Setembre 2009). Les autòctones crasses més representatives son els crespinells (varies especies de sedums), els matafocs (Sempervivum sp.) enfocats no obstant a ambients més algo freds, fins i tot pirinencs, també les anomenades fabaries (Sedum telephium) i en certa manera també les euforbies. També son plantes crasses certs vegetals bolcats més aviat a resistir la salinitat que l'aridesa en sí, com ara el fonoll marí (Chrithum maritimum), omnipresent representant de la flora més atrevida dels penyassegats. Ara bé, dit això, amb el pas dels anys han anat arribant especies originaries d'altres continents que si que son suculentes. Amb tot això el seu percentatge està augmentant, i algunes d'elles en especial desmesura, lo qual demostra que la suculència, directa o indirectament pot anar acompanyada d'avantatges adaptatives en molts indrets mediterranis, lo qual pot abocar fins i tot -en els casos més extrems- a canvis substancials en els nostres ecosistemes.

Crassula muscosa, a més a més, gaudeix d'una peculiaritat metabòlica important. És una espècie amb metabolisme fotosintètic CAM(6) (Metabolisme àcid de les crassulàcies). Els vegetals integrats en aquest grup es caracteritzen per poder fotosintetitzar durant el dia amb els estomes completament tancats, evitant així pèrdues d'aigua i havent absorbit el CO2 durant la nit quan l'evapotranspiració és menor. A més a més, a l'igual que succeïx en un altre grup de vegetals (els C4)(7) la fotosíntesi de les espècies CAM no és veu perjudicada per fenòmens de fotorrespiració, els quals minven l'eficiència energètica i de producció de teixits en les plantes de fotosíntesi normal(8) (vegetals de grup C3) quan s'hi donen temperatures bastant elevades.
Vull apuntar també, que el metabolisme CAM, tot i que el terme literalment es refereixi ales crassulàcies, en realitat no només és propi dels vegetals d'aquesta família, si no que també caracteritza molts representants d'altres famílies (aizoàcïes, euforbiàcies, cactàcies, etc.. ) com les famoses figueres de moro, per exemple, les quals poblen també cada vegada més -i per bé o per mal- els nostres paisatges litorals.


.....Gairebé com cues de sargantanes

..Crassula muscosa, a més a més, gaudeix d'una altre virtut que també solen tenir bastants plantes suculentes (però no totes ni molt menys) però que en ella en resulta especialment destacada: La facilitat que tenen, llurs tiges joves, per arrelar i formar noves plantes. És sense dubte, aquesta facultat més que cap altre, la que està facultant la disseminació i/o pervivència de la població de l'espècie en els penya segats tossencs.
La trencadissa de les tiges s'esdevé amb molta facilitat per lleu que sigui el factor causant. La seva facilitat de rompuda sembla que en realitat és un caràcter adaptatiu; tal com ho és (en un sentit ben diferent) el trencament de les cues de les sargantanes!. La diferència és que en una
sargantana la part que surt beneficiada és el cos i aquí -mirant de seguir el curs de la metàfora- seria més aviat la "cua" :). Només cal caminar-hi una mica, rosant les tiges, o veure-les després d'una d'una calamarsada, o senzillament anar veient el debilitament de parts de la seva estructura, per adonar-se com es propicia aquesta mena de reproducció quasi vivípara.
Si les tiges no van a parar damunt de la virosta del bosc, sinó damunt el terra, la pluja més fina que caigui ..quan caigui (i no tenen pressa per esperar!) serà suficient per estimular l'arrelament dels fragments i formar nous clons vegetatius. En aquest aspecte el nom d'herba viva està molt ben pensat.

Jo no tinc per costum descriure les característiques morfològiques de les plantes perquè considero que sol ser una part avorrida (excepte per a una minoria) i relativament innecessària si al mateix temps la descripció va acompanyada d'il.lustracions i el propòsit no és filar massa prim.


L'espècie és inconfusible amb cap altre que ens puguem trobar per les mateixes contrades. I tot i que en origen existeixen diverses subespècies i també varietats de cultiu tal com la "monstruosa", "acuminata", "pseudolycopodioides", "rastafari", etc.. la que trobem al país és només la subespècie tipus i tots els exemplars tenen els mateixos trets (9).

Nogensmenys si que diré que les seves flors son diminutes i de color groguenc pàl.lid prou verdós, gens ressaltants, tal com les veiem aquí dalt -recomano ampliar-la-. La major part les podem trobar ara, obertes en ple mes de Desembre, tot i que moltes ja s'han convertit en fruit i llavors els "punts groguencs" queden substituïts per taquetes de color castany.

Desconec personalment encara quines repercussions ecològiques comporta la floració i la fructificació donat que no les he observades amb suficient paciència i periodicitat per esbrinar quina relació tenen o poden tenir amb la fauna local. Les llavors, en cultiu és fàcil fer-les germinar, però als penyassegats tossencs, com a mínim em fa pensar que no és dona una reproducció sexual gaire efectiva ..I en la hipòtesi que tal reproducció es doni una mica, potser no hi hauria en principi fauna adient ni altres agents que dispersin les seves llavors. La població s'ha dispersat i prodigat, molt i molt bé penya segat avall, però l'expansió per els laterals sembla molt minsa considerant els anys que porta establerta. I muntanya amunt res de res.
La podríem catalogar aleshores com una espècie al.lòctona que es troba a la frontera entre el fenomen de subespontaneitat i el de naturalització, més aprop de lo segon que de lo primer. Les plantes existents romanen i es reprodueixen ja independentment de la plantació original feta a l'indret, però segurament pot ser agosarat afirmar del tot amb certesa que és mantinguin sempre allà, sense desaparèixer per cap causa.

En les mates velles sovint es fa ostensible un "arc" conformat per la disposició de les tiges seques i mortes o de les que han perdut llurs fulles a la seva part inferior. Això tant es pot arribar a interpretar en el sentit que en un principi eren tiges dretes, sense fulles inferiors a causa de la falta de llum i que després es van bolcar, com bé sinó tiges ja bolcades que han anat perdent llur fullatge inferior només a causa de l'envelliment d'aquestes o de les tiges que les sustenten. Evidentment també hi ha lloc per a una intepretació mixte!

El ritme de creixement pot esser intens, sobretot si disposen d'humitat radicular poden crèixer gairebé en quasi tots els mesos de l'any. Em fà l'efecte que no tenen depredadors que frenin gaire el seu desenvolupament i tanmateix la seva predisposició a formar "coixins" segurament pot ser positiva per elles en indrets ventosos i també un autoresguard en episodis breus de fred.

El color és un altre aspecte una mica destacat. El seu verd clar però intens és manté sempre i les seves clapes, aquí i allà aporten un cert efecte estètic al rocam, color verd pàl.lid en situacions de forta insolació, i verd fosc en punts mig ombrejats. La seva bellesa augmenta si a més te una mica més d'humitat, però bé.. Tampoc no vull caure gaire en apreciacions naturalistes amb ulls de jardiner i menys per una població en realitat derivada del seu us jardineria. El rocam de granit, sense aquests vegetals també és prou maco de per sí, i també ho son les plantes autòctones que li son pròpies ..I que no han trobat lloc per instal.lar-s'hi degut a la ubiqüitat de les crassules.


ESPÈCIES ACOMPANYANTS I PROPERES

A l'indret trobem una serie d'espècies pròpies de la zona. A destacar:


Agave americana*
Asparagus acutifolius
Brachypodium retusum
Camphorosma monspeliaca
Crhythmum maritimum
Dactylis glomerata
Daucus gingidum
Einadia nutans*
Hyparrhenia hirta
Juniperus oxycedrus


Helichrysum stoechas
Lavandula stoechas
Opuntia ficus-índica*
Phagnalon saxatile
Pinus pinea*
Pistacia lentiscus
Polypodium vulgare
Ruta graveolens
Smilax aspera, etc.

No figura cap tàxon especialment amenaçat o endèmic però en canvi veiem que comparteix hàbitat amb al.lòctones (asterisc). L'espècie, per la banda de baix entra en contacte amb la vegetació de vora mar i per la banda superior amb la màquia típica mediterrània del sector costaner tossenc.


OBSERVACIONS PRECEDENTS, DISTRIBUCIÓ ACTUAL I POSSIBLES TENDÈNCIES
EN EL FUTUR.

La investigadora Teresa Casasayas va incloure la referència a les C.lycopodioides de la Cala d'en Jaume dins el seu compendi de Flora a.lòctona catalana (10) allà l'any 1984, però l'excursió (i visita) la va fer conjuntament amb l'Enric Ballesteros -biòleg i reconegut investigador tossenc- allà per l'any 1978.

En LLuís Vilar, actual cap de Recerca de Flora de la Udg, va incloure la cita d'en Ballesteros i de T.Casasayas en la seva tesi "Flora i vegetació de la Selva"(11) i la descrivia com a cultivada i subespontània.

Sembla ser que la referència a Tossa és la més antiga de totes les referides a la península ibèrica, si menys no en l'àmbit de l'estat (Illes Canàries apart) i possiblement on tingui un estadi de naturalització més avançat (12) . A la dreta un retrat les cràssules al costat d'una figuera de moro (Opuntia ficus-indica)

A Catalunya posteriorment a aquelles mencions, també s'hi va referir al litoral de LLançà, concretament a la zona del Serradell(13) , on presumiblement estigui lligada a un cultiu existent d'aquestes cràssules (però l'autor no ho especifica); en tal cas tindrien el rang de plantes subespontànies.
Tanmateix, gairebé a l'altre extrem de Catalunya, a les Terres de l'Ebre, en concret al municipi de Sta. Bàrbara també es va documentar, al 2003 la presència de la crassulàcia, en concret sobre les teulades d'unes cases velles, per tant aquí, en un ambient no natural (14) .

Més avall, en terres valencianes pero properes una cita força més antiga (1983) (15) citava la presència de C.lycopodioides, en concret sota uns tarongers aprop de Benicarló en companyia d'altres espècies dins una comunitat arvense dominada per Poa annua i Arabidopsis thaliana.
La primera cita al País Valencià(16) no obstant fou més cap al sud, al cap de St.Antoni (prov. d'Alacant) on l'any 1995 es va referir com a espècie subespontània. En anys posteriors, i segurament degut a un major ús de la planta en ambients domèstics se l'ha trobada en molts altres punts d'aquesta comunitat autònoma, documentada sempre sobre teulades, murets i també de vegades en erms i matollars secs.

Anant més lluny, a Còrsega també hi ha constància puntual de la seva presència, igual que a Galícia, on es va descriure un únic exemplar en una teulada de Pontevedra (17) l'any 2006 i també se'n coneix a Portugal.

Fora de l'àmbit del continent Europeu, l'herbaviva està present a les Illes Canàries, sud d'Austràlia, Mèxic i els EUA. Probablement també hi hagin igualment exemplars subespontanis al nord d'Àfrica, donat que hi ha una certa costum de tenir-la com a planta de decoració i el clima pot permetre segurament encara millor la seva reproducció silvestre (16) .

En realitat però, de tots aquests territoris les Illes Canàries i Austràlia son els únics on sembla que està documentada la plena naturalització de l'herbaviva i a més a més, amb un clar caràcter expansiu. Aporto alguns detalls més al respecte.
A l'arxipèlag es va descriure (18) com especie invasora al 2005 (Sanz Elorza), bé que en un estadi relativament incipient comparat amb moltes altres especies naturalitzades a les illes. En el document es comentava que havien possibilitat de "controlar-les" si s'emprenien mesures pertinents; tanmateix es van apuntar les localitzacions sobre teulades, murs, terraplens i matollars secs.
Les illes, en general, malgrat la disparitat de climes i de flora, sovint son escenaris pioners -en certa mesura també reveladors- i poden servir parcialment per testar les capacitats expansives de certes espècies exòtiques i els seus grau de dependència envers a determinats factors.

Tenint en consideració tot això, el conjunt de les ressenyes considerades, sobretot les llevantines i de més prop nostre, crec que fan paleses dues característiques importants:
Per una banda la seva vocació litoral a la península, segurament influïda per la suavitat del clima, ..Per una altre i complementariament, la seva plasticitat ecològica potencial dins d'aquesta mateixa franja.

M'atreviria a dir que l'expansió de l'herbaviva en territori llevantí anirà augmentant i també apareixerà per molts altres punts de la mediterrània, especialment la part meridional. A la Costa brava, la temperatura alo millor imposa una major restricció, excepte en els sectors de costa que tenen microclimes una mica més calents. La gran pregunta en principi és si pot deixar de ser plenament subespontània i passar a una fase més avançada de col.lonització del territori; i també confirmar si la seva reproducció només es dona per via vegetativa o si també la sexual.

En cas que el clima (o en canvi climàtic) o altres factors interns o externs propiciessin una major adaptació de la planta i un increment del seu potencial, ens uns casos -presumiblement- podria cohabitar amb la flora autòctona però en d'altres segurament comportaria un fenomen de substitució especialment negativa d'espècies, com per exemple si, posem per cas es presentessin en una comunitat de lletereses arbòries (Euphorbia dendroides), caracteritzades a la nostra costa, per oferir als seus molts espais oberts terrosos, és a dir, molt aptes -pressuposo- per la col.lonització de les "herbes vives".

Més encara, si es presentessin en comunitats de penya-segat on existeixen les ensopegueres de roca (Limonium gerundense i L.tremolsii) aquestes podrien sofrir una competència crítica, donat que tals ensopegueres solen habitar en replans terrosos minúsculs, allà on altres vegetals autòctons no s'hi saben fer ..Però on les crassules, especialistes com he assenyalat, si que poden prosperar-hi.
De tota manera, els hàbitats de les ensopegueres a la costa catalana es troben uns quants kilòmetres més al nord de la costa tossenca i ara per ara semblaria difícil que és trobin mútuament amb les protagonistes d'aquest article. A la dreta mostro de nou les herbavives al bell mig del penyassegat de Sa Cova Esclafada, prop des Sot d'en Boada.

..Un altre punt geogràfic que no he mencionat on podem trobar puntualment C.muscosa (unicament com a subespotània) i on poden seguir prosperant és la ciutat de Barcelona. No obstant penso que els exemplars que s'hi poden trobar en tal conurbació no tenen molta rellevància, donat que a ciutat hi cap molta flora al.lòctona (i ben poca d'autòctona) car és un medi completament artificialitzat. En els patis i terrats de ciutat, la gent te allò que li agrada ..i després .."allò que li viu". En aquest sentit, tot i el relatiu poc comerç que hi ha de l'especie, la he vista en alguns testos abandonats de veïns i a partir d'aquests, col.lonitzant altres recipients de mode molt versemblant per exemple, amb com ho fa Kalanchoe draigemontana, una planta vivípara, suculenta també i ben resistent (19) . L'herba viva, igual que aquesta citada, és una especie molt adequada per aquella mena de persones a les quals se'ls moren les plantes perque mai les reguen!.


.....Enllaços, ressenyes i notes

(1) Argumentació i discussió envers la denominació científica preponderant.
(2) Denominacions en anglès (3) Més denominacions angleses
(4) Denominació castellana -Infojardín-
(5) Denominacions catalanes -Termcat-
(6) Metabolisme fotosintètic CAM -Viquipedia-
(7) Metabolisme C4 -V-
(8) Metabolisme C3 -V-
(9) "La familia crassulaceae en la flora alóctona valenciana" (Varis autors)
Inclou una bona descripció de subespècies de C.lycopodioides
(10) "La flora al.lòctona catalana" (T.Casasayas). No disponible a internet.
No obstant pot ser consultada a la UB i a la biblioteca de Parcs i Jardins de Bcn.
(11) "Flora i vegetació de la Selva" (LLuís Vilar), obra ja ressenyada en el present blog
en altres ocasions.
(12) "Atlas de las plantas alóctonas invasoras de España"
(13) "Flora invasora al litoral de LLançà" (Autoria no ressenyada)
(14) "Plantes vasculars del quadrat UTM 31TBF81" (Varis autors. Institut d'Estudis Catalans)
(15) "Comunitats vegetals de les planes i serres litorals del Baix Ebre, Montsià i Baix Maestrat,i : L'aliança
"Diplotaxion erucoidis" (Ferran Royo -Grup de Recerca "Terres de l'Ebre"-)
(16) Clikeu el link nº 9
(17) "Crassula lycopodioides. Primera cita en Galícia" (Victor Manuel Rodriguez Serrano)
(18) "Plantas alóctonas vasculares invasoras reales y potenciales en las Islas Canarias" (varis autors)
(19) K.draigemontiana tanmateix s'ha naturalitzat en uns terrenys del Garraf. Vegeu el treball:
"Contribució al coneixement de la flora al.lòctona catalana" (S.Pycke)