25/6/09

Els marcòlics, la brillantor sota els verns.



Plantes esbeltes, d'un metre o més d'alçada, amb llurs fulles ovato lanceolades d'un verd fosc pero alhora lluent i unes flors disposades en raims ben esplèndides. Son unes plantes de la familia de les liliàcies; els marcòlics (Lilium martagon), dits també de vegades marcòlics vermells (*1) son al meu parer, una les dues plantes més esplèndides dels sotaboscos tossencs, si no la que més. ..L’altre en la que penso seria el corniol (Aquilegia vulgaris) que també és una liliacia. ..Que cadascú decideixi, a ser possible sense tallarla, quina li agrada més.

La presència dels marcòlics considero que és indicativa de la bona preservació de l'hàbitat que ocupen. Propis d'ambients nemorals caducifolis i de tendència més fresca i atlàntica, el fet que a Tossa també en sobrevisquin segurament que ho hauriem de considerar com una cosa prou valuosa.
Son rars de veure a la major part del terme, obviament de caire massa sec i "mediterrani", pero creixen ufanosament en alguns trams de la riera de Tossa i en alguns altres trams de torrents del massís de Cadiretes. Personalment m'he adonat de que si el bosc de ribera està dominat per el vern (Alnus glutinosa) la probabilitat aleshores de trobar les flors dels marcòlics n'augmenta moltissim; més que dins d’altres menes de formacions autòctones riberenques i tant singulars com la lloreda per exemple!. Considero que a Tossa donç, els marcòlics son característics de l’hàbitat que els verns configuren, fins al punt que en alguns indrets –i en correspondència amb el major nombre de verns- se’n poden veure per tot arreu!, com en el cas de la verneda de Ca n’Iern (*2).

De fet, les vernedes son comunitats vegetals molt riques en quant a espècies que les integren. Deixant de banda els indrets boscosos on hi han diguem-ne, yuxtaposicions de comunitats vegetals diferents (cas per exemple de la Font Dalmau), considero que al massís de Cadiretes i també en d'altres arees relativament properes a la costa on la natura encara està prou conservada, les vernedes son els tipus de boscos de ribera que apleguen una biodiversitat més rica... –alomillor en realitat potser més també que al si dels boscos mixtes!-. ..De fet no vull donar la sensació que apelo només a la meva simple "apreciació". Tinc en ment un estudi que es va fer a la conca de la riera de Pineda on, entre d'altres coses es comparava la riquesa florística de les bosquines d'avellaners, lloredes i vernedes i eren aquestes última les que guanyaven, seguit de les avellanoses i en 3ºlloc de les lloredes (*3). Una de les raons que s'aduien al respecte era que els verns, a diferència dels llors son arbres caducifolis que permeten una relativament bona entrada de la llum solar, almenys durant mitj any, fet que es aprofitable per un gran nombre de vegetals, sobretot de tipus geòfit, per desenvoluparse i reproduir-se amb èxit. Un altre factor que s'adduia era que els verns tendeixen a prosperar en els indrets fluvials més plans i amb una certa aigua permament lo qual sol anar lligat en molts casos a arees on s'hi donen fenòmens d'inversions tèrmiques i on caben en consonancia, més plantes de tendència eurosiberiana. Per la meva part afegeixo que, a banda de la lluminositat hivernal que penetra dins les vernedes, a l'estiu, quan els arbres ja son plenament vestits de fulles, generen ambients ombrívols pero tampoc massa tancats o foscos. Un altre consideració que penso que pot incidir és la del volum major(no en tots els casos) de les capçades dels verns també respecte al dels avellaners i llorers amb lo qual es possibilita de ben segur un espai d'hàbitat més gran per als petits organismes habitants d'aquests ambients que defugen el sol directe; és a dir els anomenats ambients "nemorals". Les fulles primes i tendres dels verns, a més a més, son rapidament deglutides o destruides per nombrosos petits animals i no s’acumulen al terra gaire temps -lo qual si que ocorre amb els platans, i tothom ho pot veure això- permetent amb una major promptitut i millor la neixença de diverses menes d’herbes de bosc.

Les vernedes és constitueixen així com espais tridimensionals actius d'aliment, de sosteniment i de refugi de plantes i animals típics d’ambients forestals frescos i humits, que per el comú, a Catalunya van lligats a comarques més fredes. De plantes típiques dels boscos caducifolis i de tendència eurosiberiana pero que es troben a Tossa, apart del marcòlic n'hi han uns quantes més, com ara els buixols (Anemone nemorosa), que floreixen abans que els arbres treguin fulla, les llàgrimes de maria (Polygonatum odoratum), les hepàtiques (Anemone hepàtica) i d’altres que amb el temps també les aniré destacant, ja sigui en reportatges específics dins d’aquest mateix blog o a l’exposició fotogràfica relacionada.

Pero bé, sense desmereixer tants possibles actors acompanyants! em recentro amb els els marcòlics vermells.
Apart de la seva singularitat geoclimàtica i de l'atracció visual "estètica" que poden produir, tals vegetals son especialment rellevants ells mateixos per el que fa amb la interacció amb la rica microfauna del bosc, de forma molt directa!. Els marcòlics penso, resulten plenament consonants amb la riquesa de l'ecosistema del que en formen part, ja que en juguen un rol molt actiu. Això es pot observar mirant detingudament les fulles, les tijes, les flors, etc.. De fet només cal estar uns pocs minuts per adonarse’n.. A mitjans i finals de Juny, quan la floració ja està algo avançada, és molt probable trobar-se marcòlics recoberts d’una blancor enganxosa ensucrada.. Reflexe del parasitisme que pateixen d’alguns àfids com podeu veure per exemple a la fotografia que vaig fer i que he col.locat al començament de l'article ..O trobarse una petita Aranyeta cranc, la qual espera als insectes polinitzadors, com podeu també ullprendre a la foto de baix en aquest cas, per convertirlos amb les seves preses. Les femelles de tals aranyetes (en el cas de la fotografia una aranyeta cranc de l'especie Minuseta vatia) poden canviar de color entre el blanc i el groc segons sigui el color de les flors i triguen un parell de dies a fer tal canvi. Una altre especie d'aranyeta cranc es la Thomisus onustus, la qual te més polivalencia facultativa de colors que l'anterior i podria adecuarse millor als colors més vermellosos o magentes dels marcòlics.. Jo de moment aquestes últimes no le he trobat pero no descarto pas que hi siguin..
En quant a microdepredadors, un petit fitòfag perillós per als marcòlics i per d'altres parents seus de la família dels lliris (liliacies) unicament, son uns escarbatets vermells nouvinguts d'origen asiàtic (Lilioceris lilii) els quals en poc temps poden menjarse completament les parts aeries de les plantes, impedint-ne la floració posterior o les de l'any següent fins i tot.. Jo, que no soc entomòleg desconec també si aquest insecte està present a Tossa pero si s'ha estès per arreu d'Europa, i fins i tot a la Gran Bretanya ..i se l'ha trobat a la riba del riu Onyar, menjant precisament marcòlics!, podriem pensar que potser també el tinguem per aquí. Bé; reitero que desconec el tema i potser tampoc cal suggerir pesimisme. Els marcòlics tossencs com he esmentat, es troben ailladament en petites poblacions, adhuc disgregades entre si, lo qual els dificulta d'esser trobats. Crec que pot ser de lògica suposar, que per aquesta raó, en cas que l'escarabat Lilioceris existeixi, no es constituirà com a plaga ja que no trobarà mai "molts marcòlics" al seu abast. Tanmateix també, al no ser un depredador de règim generalista necessitaria de fet dels marcòlics o d'altres liliacies, amb lo qual vull inferir que no acabarà amb ells perque els "necessita" per sobreviure ell mateix, a llarg termini. ..Bé; a banda d'aquests fets reflexionats, el que vull destacar al cap i a la fí és que els marcòlics poden ser aliments per a uns -siguin animals autoctons o al.lòctons- i arees de cacera de primera categoria per a unes altres bestioletes..
Seria interessant a Tossa estudiar veritablement a fons aquestes flors i la seva interacció amb la microfauna tossenca.. De ben segur que ens podriem trobar amb moltes més coses interessants!. Ànims per a qui s'hi aventuri!



Notes a peu.

(*1) Tot i que només sigui per diferenciarlos dels marcòlics grocs (Lilium pyrenaicum), a Catalunya exclusius dels Pirineus. Si el nostre marcòlic vermell és una planta escassa i que de fet està protegit per Decret de la Generalitat, el marcòlic groc encara ho és més!; es tracta d'una planta endèmica exclusiva de la zona pirinenca cantàbrica i el seu dibuix es fa servir fins i tot com emblema de la Vall de Nuria.

(*2) Fa gairebé un any, a propòsit de la cannanbina (Eupatorium cannabinum) ja vaig parlar una mica dels boscos de verns i en concret d'aquesta mateixa verneda. Clikeu si us ve el caprici de donar-hi un cop d'ull :-).

(*3) El treball es diu "Els boscos higròfils i mesòfils de la Riera de Pineda" d'en Miquel Jover. Grup de Recerca de Flora i Vegetació la UdG. Publicat al nº15 de la revista Atzavara. Consultable.

1 comentari:

Toni ha dit...

Voldria saber si les càpsules que queden dels marcòlics després de la floració tenen cap valor reproductiu. Abans hi havia marcòlic en una zona de Panedes i en volia reintroduir. Les càpsules no serveixen oi? Ha de ser el bulb...