2/4/09

La floració dels cirerers al Massís de Cadiretes



xxxxxxxxxxxx Cliqueu per veure una altre imatge diferent

A principis de primavera floreixen els cirerers silvestres dels boscos de ribera de les valls del massís de Cadiretes. Un fenòmen que és un espectacle ben maco de veure tant d'aprop com de lluny. Desde qualsevol punt enlairat es destaquen les taques blanques lluminoses, que salpiquen de forma esparsa els torrents més petits i de manera un xic més concentrada d'altres caus de major envergadura.
Conjuntament amb les flors, que atreuen a una multitut de fauna polinitzadora, emergeixen també les fulles. Fulls tendres i fràgils d'uns arbres que van enrrojirse a la tardor, es van despullar durant l'hivern aguantant amb llurs branques pelades, anodines ..I que ara, a finals de març i primers d'abril no volen esperarse ja més; atrevits ..Sembla que de sobte s'entreguen a una primavera, siguin quins siguin els pronòstics, confiant potser, que la primavera els estimi també a ells o altrament independentment d'això.

Els cirerers o cirers son arbres que enrriqueixen l'hàbitat en el qual viuen. No s'imposen sobre altres espècies sino que les fan costat i diferents organismes se'n beneficien. A diferència de la major part d'altres arbres naturals del massís la seva pol.linització és bàsicament entomòfila, és a dir, que la fan els insectes i no el vent. Un cert nombre d'himenopters (d'altres no perque encara romanen aletargats) poden alimentarse'n, i en consequència també, de forma secundaria molts ocells insectivors i d'altres petits depredadors en surten també afavorits. ..Poques setmanes més tard les flors es converteixen en fruit i son llavors uns altres tipus d'ocells majoritariament, els que se n'alimenten directament i en poden nodrir a les seves cries. De fet entre la flor i el fruit solen passar uns 100 dies, lo qual és un temps considerablement curt en comparació amb altres fruiters.

L'origen dels cirerers no està clar pero és un aspecte d'aquells que sempre m'agrada saber. Uns quants estudiosos creuen que -a l'igual que ha succeit ja amb altres especies amb les quals n'estem familiaritzats-, arribaren en temps històrics, afavorits per l'home i que per tant no son ben bé "autòctons", tot i que es clar, la majoria estariem d'acord en donar-lis els papers! jo crec. La teoria que sustenta això es basa per una banda en un escrit de Teofrast que situa l'origen del seu cultiu l'any -371 i alhora en una crònica de Plini el Vell, el cual explicava que un consul romà, Licini Lucul va esser l'introductor de l'arbre de les cireres a la península itàlica, lloc desde hom suposa que es va difondre després ben ràpid per la major part de la resta de l'europa romana, inclosa Catalunya evidentment. Ens podem preguntar: Existiren cirerers a la casa del Vitale de Turissa? Ens hauriem de posar a escarbar i buscar pinyols petrificats.. :-)
Bé. Els cirerers, segons la teoria que tenen alguns, haurien vingut del regne de Pontus (a la costa turca del Mar Negre), concretament de la ciutat de Kerassos, que és la font etimològica del terme Cirerer. La ciutat aquesta va ser conquistada per els romans després d'haber batallat i guanyat contra el rei Mitrídes VI. Les butxaques del legionaris i servidors serus haurien fet la resta, que menjant les cirerers i llençant els pinyols per els camins de tornada a Roma.. haurien produit plançons espontanis. I també es clar, els duts expresament per ser plantats als hortus.

La teoria o suposició sembla suggerent, degut a la referència a Kerassos i al fet també que a la costa turca hom constata que abunden molt els cirerers.. Pero hi han altres teories (Webster 1996) que si que consideren el cirerer com un arbre autòcton d'Europa Occidental i no sols de la Mar Negre i rodalies. Consultant informacions hom troba referències a fonts diuen que tres segles abans de Lúculus ja es parlava a la península itàlica sobre les cireres. En consonancia, si tal cosa fos certa aleshores l'explicació de Plini no s'hauria d'interpretar com referida a la importació del cirerer a Europa sino al trasllat d'unes varietats de cirers cultivades especialment per el seu bon gust o per alguna altre qualitat del fruit. Aquesta importació hauria pogut representar tanmateix també l'origen del cultiu, potser la domesticació dels cirerers a Europa i l'origen del seu consum! -en cas de que no agradessin les cireres preexistents- pero no pas l'arribada de l'especie en si com a tal. Un fet que potser recolzaria l'argument del posible caràcter autòcton del cirerer és que de fet l'arbre, de forma silvestre està extès per tota l'Europa occidental temperada fins a escandinavia!, I també que és un arbre que és reprodueix força bé i llurs llavors es poden diseminar a gran distància amb facilitat -més que d'altres arbres de fet en comparació-, gracies als ocells. Pensant-ho bé així: Per que caldria pensar en les legions romanes quan els ocellets poden fer la mateixa tasca amb major eficiència?
Autòctons desde la fi de l'era glacial (o abans) o bé naturalitzats desde l'època romana, els cirerers, en qualsevol cas estan perfectament integrats a Catalunya, el nord d'Espanya i molts altres llocs; integrats als ecosistemes naturals i també -val a dir- a la cultura humana del pais. ..Sobre això últim en resenyo una curiositat que comenten els escriptors del blog de "amics arbres" (1). Diuen que la paraula "cirer" és el terme que empren a Alcoi i que fou aquest el terme català més antic ja que hi ha una primera referència al terme "cirer" en un document del 1241. Es recolzen alhora a en J.Coromines i amb ell afirmen que no fou de fet fins als temps moderns en que el terme normatiu "cirerer" va substituir al de "cirer", el qual que sobreviu a València i també a una part de Tarragona. I a Tossa? ..Com en preferim?

Història i geografia apart. Els cirerers també son arbres amb altres característiques destacades. Fisiològicament per exemple, son relativament bastant soferts. En comparació amb altres arbres fruiters del seu propi gènere (Prunus) es contenen amb poca aigua i amb pocs nutrients. Resulten a més bastant vigorosos. En bones condicions atenyen fins els 20 metres d'alçada i el seu creixement es pot separar en dues fases que resumeixo:
En els primers anys de vida creixen de manera monopòlica, amb una fora dominancia de la gemma apical. Tinguem en compte que generalment -si exceptuem les vores de camins- començen a poguer prosperar només en llocs on ha mort algun arbre vell i ha deixat un espai lliure iluminat, l'objetiu principal del cirer s'enten aleshores que és elevarse el més ràpid posible per tal de que no dongui temps a que altres arbres veins els obstaculitzin el llum. En una segona fase més madura la gemma apical perd vigorositat i les capçades s'aixamplen, conformant aleshores ja, la silueta de cirerers adults.

Sensibles a diverses enfermetats fungiques o malures com la gomosi, els cirerers estan més previnguts a elles si creixen en terrenys frescos pero airejats -en aquest sentit el sauló granitoide de Tossa fà un molt bon paper!- i de cara als atacs d'insectes, també potencialment sensibles dons depenen del nombre i de l'eficacia dels altres organismes depredadors d'aquests, animals que protegeixen per tant, als cirers. En quant a temperatura, als cirerers els senten malament les excesives calors. Per damunt dels 35ºC solen alterar-se la formació de les cireres i pateixen malformacions també en teixits del tronc. Per l'altre banda les fredorades també els poden afectar, sobretot els fora d'època i degut a això la distribució europea del cirerer, tot i que força gran en la actualitat no escala cotes d'alçada gaire elevades. Tot i això, al mig d'hivern, en el moment en que l'arbre està més adaptat al rigor de l'estació pot afrontar temperatures inferiors als 20ºC sota zero, que no es gens poc. ..Pero vaja, que tampoc és el cas de Tossa, com sabem!
En questió de llum o radiació, com agradi de dir.. Son arbres heliòfils, es a dir, que els agrada el sol directe, tot i que al Cadiretes i l'Ardenya, com que aquí el condicionant més fort és la humitat, sovint els trobem a les obagues només parcialment iluminades ..I de fet tots podem constatar que s'hi adapten prou bé.
Respecte al terreny els cirers prosperen favorablement i més espontaniament quan creixen sobre un sol profund on puguin introduir lliurement les seves arrels. El sistema radicular te dos màxims de desenvolupament: Un a primavera i l'altre a principis de tardor; el mínim, a son torn coincideix amb el màxim del desenvolupament dels brots i dels fruits. Les arrels a més a més de penetrar enfons també s'irradien molt lateralment. No es rar que emetin noves tijes a partir d'arrels properes a la superficie, propiciant la formació de nous arbres per via de reproducció vegetativa, lo qual és molt ventatjós quan per exemple no hi ha espai per germinar via llavor. Per últim comentar un altre aspecte sensible i es que que els cirers silvestres (i els domèstics només si son injertats) no poden viure damunt de substrats calcaris ja que tenen tendència a patir carències de ferro. Per això mateix s'enten també que al Massís de Cadiretes s'hi trobin tant bé i en conformin nombroses poblacions ben sanes.
Penso sincerament que els cirerers silvestres, tot i que no estiguin en perill d'extinció son un valor a apreciar i un afegit destacable de més per revaloritzar les característiques i singularitats del Massís de Cadiretes. Confiem que algun dia es pugui augmentar la seva categoria legal de protecció i convertirlo a totes totes en Parc Natural, o com a mínim en Reserva. S'ho mereix de llarg el Massís, pero encara és prou massa poc conegut per l'Administració.

xxxxxxxxxxxxxxxxxxx Cirerers a la capaçalera de la Vall d'Aiguafina,
xxxxxxxxxxxxxxxxxxx vistos desde el Montagut. El Puig de Cadiretes al fons.


Enllaços a algunes de les altres fonts consultades. Incloc només les que considero que poden ser més rellevants per als lectors o lectores:

1.Treball sobre el cirerer d'una revista americana
2.Tesi sobre el cirerer, de la UPM
3.Pàgina d'en Bedri, d'agronomia.