12/4/10

La germinació dels llors al torrent d'Aiguafina

.

**************Joves llors mig inmersos en el corrent. Al fons s'alça un adult ..I a la dreta
**************** una falguera reial (Osmunda regalis), espècie singular i protegida.


Qui no coneix els llorers (o llors)? Tant habituals als parcs, a les floristeries, a les cassoles, plantats arreu.. Estem prou suficientment familiriatzats amb ells que -a menys que ens agradi la jardineria o la cuina- "passem" una mica d'ells, però a la natura, són un TRESOR. ..Un "tresor" que a més a més tenim al nostre Massís de Cadiretes, i potser el tresor més significatiu de tots, potser el que més hauriem d'esforçar-nos en protegir. Per què?

..Montllor, LLoret.. Només un exemple de parell de noms (hi han d'altres més) que etimològicament fan referència als llorers. A sant de què? Per què no haver posat "Montsuro" o "Pinet" ..en referència a arbres molt més extesos i d'un major "profit"? Alguna mena de lligam potser hi ha? o hi havia amb els llorers?.. Podria ser un vincle referent d'un temps molt anterior a quan l'època del suro? I si fora així: Des de quan? A molts llocs de la mediterrània el llor és un arbre unicament cultivat. Es tractava d'una espècie cabdal en la cultura romana i van ser ells qui el van introduir a les nostres vil.les i camps. D'ençà també va ser plantat en monestirs, i més tard en bells jardins als quals, volgudament o no.. solia aportar una nota de classicisme. Per tant els llorers han estat sempre propers a la nostra civilització, els hem transportat, cultivat en nous llocs, cuidat, etc.. i han esdevingut arbres "domèstics".

Ara bé, al Massís de Cadiretes, en la profunditat d'algunes de les seves valls, allà on quasi mai ningú hi arriba perquè abans hom topa amb esbarzers i d'altres plantes que punxen de valent.. Hi han llors salvatges -que és com en diem als llorers a Tossa-. LLors que es troben llum de tot indret poblat. Bé; això ..És una cosa que més o menys la gent del poble vinculada amb el bosc sap i sabia, és clar (no pas els turistes i gran altre part d'altre gent) es clar -igual que Colom no va descobrir amèrica- ..pero no se li donava una importància intrínseca o molt especial. Hom n'aprofitava de tant en tant els ramells però ningú es preguntava res (o al menys no prou públicament). La cosa per tant, no trascendia més enllà de la bella contemplació i dels usos quotidians transmesos de generació en generació.

Va ser l'any 1981, quan al nostre pais ja portàvem décades de coneixement botànic i fitogeogràfic que el científic Enric Ballesteros, va reportar, per a la ciència catalana, el descobriment d'una comunitat vegetal caracteritzada per els llors; és a dir, d'una lloreda. Era el primer cop que a casa nostra es revelava l'existència d'un bosc de llorers natural i això va ser precisament al Massís de Cadiretes.
Els boscos de llorers que tothom -amb un mínim de cultura ecològica- segurament té en ment son els de les illes Canàries, les anomenades "laurisilves", les quals també es donen als altres arxipèlags de la Macaronesia (Açores i Madeira) tot i que l'espècie en aquestes illes no és ben bé la nostra. Els llorers atlàntics no son "Laurus nobilis" si no "L. azòrica". A les Canaries formen boscos densos, colmatats gairebé sempre de boira i estàn considerats un tipus de bosc relicte de l'era terciaria. Hom creu que formacions similars de llorers es donaven també aleshores a la Mediterrania fins que el canvi climàtic de l'era posterior les va anar fent recular fins quasi desaparèixer. D'ençà que, fora de les illes atlàntiques, els llorers mediterranis, a quasi tot arreu s'hi troben bé plantats per l'home, bé subespontanis a prop d'indrets humanitzats o bé -en uns pocs casos- pressumiblement naturals pero molt dispersos entre si. Només a l'altre extrem, millor dit, a la costa turca de la Mar Negre.. susisteixen també, uns altres boscos diferents de llorers ,també de considerable magnitut.

L'Enric, tot i no descobrir obviament una "laurisilva" com les de Garajonay, si que va "descobrir" de totes totes, unes altres esplèndides lloredes. No sols això: Les va atribuir la categoria de comunitat forestal, va reportar les especies vegetals que li son característiques, les va categoritzar científicament i va remarcar fins i tot que constitueixen una mena d'hàbitat únic al món: L'OSMUNDO-LAURETUM


EL BOSC DE LLOR AMB FALGUERA GRAN

L'Osmundo-lauretum és el nom científic que defineix les lloredes que perviuen a Cadiretes. La comunitat forestal és així denominada perque els llors es troben paisatgísticament associats principalment amb la falguera reial (Osmunda regalis), més coneguda per els tossencs amb el nom de "falguera gran" i hi juga un paper dominant. En quant a vegetals més secundaris poden ser presents un cert nombre d'especies que també son característiques de les avellanoses i les vernedes (Alno-padion) com ara els marcòlics vermells, les consoldes menudes, els hipèrics maculats etc.. Comparativament però, les lloredes tenen menys riquesa d'especies vegetals que els boscos de verns. Per altre banda, degut al caràcter de fulla pereenne dels llors en les lloredes son més presents unes quantes espècies habituals en els alzinars tals com l'heura, l'aladern o per exemple el tant "supermolest" aritjol, que també s'hi troba massa bé. Podeu veure una llista detallada de plantes si linkeu el treball citat (veure al final) així com a la web del Biocat. Si doneu un cop d'ull apreciareu que en el conjunt dels inventeris s'hi reporten moltes espècies de vegetals, pero s'ha de tenir present una cosa. Que en realitat gran part d'elles només s'hi fan a les lloredes si tenen prou llum, en especial aquelles que son més aviat preponderants en les vernedes tot i que també conformin les lloredes; això en la pràctica vol dir ..no ben bé sota els arbres sino més aviat en les clarianes que de vegades (poques) s'hi troben al bosc de llorers.

Jo, per altre banda, noto que els contactes de la vegetació propia de la lloreda amb la d'altres comunitats exteriors, com per exemple les de les suredes o les bardisses també resulta força notable ja que els llors ocupen un cinyell ben prim vora la llera dels torrents i la fricció amb les altres comunitats, esdevé es clar, ben estreta.

Com apuntava el Kike en el seu estudi, les lloredes del massís s'hi fàn als racons relativament "calents" dels fondals molt enclotats, d'orientació S,E i W de les cotes relativament baixes de l'espai natural. Hom els pot trobar en els sots més humits, valls especialment enclotades de pendents molt abruptes, inaccesibles o insoportables per a moltes persones.. Jo per la meva banda matitzaria que son més comuns en gorgues amb la llera del torrent relativament horitzontal, imagino que degut al fet que en tals relleus les aigües solen tenir una major permanència estacional i els llors ho agraëixen.

RIERES, TORRENTS, SOTS ...Les venes del bosc

En qualsevol cas, degut a la peculiar geologia del Massís, els cursos d'aigua a Cadiretes solen ser molt irregulars en els seus recorreguts. Hi han trams d'un mateix torrent en que la major part de l'any els podem trobar secs (en superfície).. mentres que en d'altres, sia més amunt o més avall.. podem trobar-hi permanentment aigua estancada o fins i tot fluent, gairebé tots els mesos; per altre banda hi han sectors plens de rocs i d'altres amb major presència de sorres o de llims i la vegetació de ribera respon també, naturalment a aquestes discontinuitats. Això comporta que poguem trobar per exemple, una lloreda amb falguera reial en un lloc, vegetació arbustiva i riparia en un altre banda, llors entremesclats amb verns en una altre o una verneda típica, una avellanosa, una gatelleda, etc..
Hom podria pensar que la Riera de Tossa, degut a que és el curs més important d'aigua pot albergar boscos riberencs de tota mena. Les arees més amples i alhora humides de la Riera de Tossa estan ocupades -excepte en els trams humanitzats o els convertits en platanars- practicament sempre per els verns, que conformen la comunitat forestal més característica. Dins d'aquest àmbit forestal poden haver uns quants llors, pero saltejats i quan això passa és possible adonar-se com els verns ocupen indefectiblement (i val a dir que independentment dels llors) el llindar de la llera mentre que els llors tenen tendència a trobar-se més separadament d'aquesta, reflexe palpable de que els llorers no tenen una dependència tant forta de l'aigua com els verns.

Si les vernedes son la comunitat forestal característica de la Riera de Tossa -o millor dit, als sectors que està ben conservada amb vegetació autòctona- degut en part possiblement (penso) a que la vall de la riera canalitza una mica les temperatures fredes de la plana interior de La Selva, les lloredes en canvi son la vegetació dominant en alguns cursos d'aigua més estrets ..pero no necessariament curts. El torrent d'aiguafina és el millor exponent de tots i el que guarda la millor lloreda de totes. De fet és d'una llargaria més gran que la mateixa Riera per damunt del punt on ambdues conflueixen. ..I fent un major parèntesi penso que, atenent a tal consideració, si algun dia estem aburrits, podriem debatre on és "mereix" neixer la Riera de Tossa, tot i que possiblement tal debat ja s'hagi fet algun cop a la historia.. Apart de la llargaria, el torrent d'Aiguafina prové també d'una cota bastant més amunt que la Riera, tot i que per el que fà als llors això ja no importa, car més a dalt vol dir més frescor i com ja he dit aquests arbres defugen el fred i les orientacions al nord.


LA LLOREDA A LA VALL


Imatge de la lloreda en un revolt de molt poc desnivell al costat del Turó d'Aiguafina, sens dubte un dels trams més exhuberants. Els arbres alts en color verd més lluent son els llors i els arbres de tons més platejats eminentment suros. Els també lluents pero més petits i que no estan dins dels torrents bàsicament son brucs. A la dreta mapa del ICC de la Vall d'Aiguafina; el qual he retocat una mica per destacar-hi millor el torrent i per incloure alguns termes més.

Segons les meves apreciacions, la lloreda comença desde allà on hi ha la Pedrera d'Aiguafina (afortunadament avui en dia abandonada) fins aproximadament l'antic Molí d'en Rissech. En el sector previ abans d'arribar a la Pedrera hi han sectors de platanars i sectors amb vernedes (és el cas per exemple de la que hi ha a la Font d'Aiguafina) i també una area desforestada desde fà molts anys degut a la pista de terra que conduia a la pedrera; greu cicatriu del paisatge. Tal pista en les seves inmediacions ja no existeix practicament perque el mateix torrent s'ha encarregat de destruir-la (no s'hi pot anar ni en bicicleta) ..Tot i així la vegetació troba paradoxalment inmenses dificultats per tornar a establir-s'hi.

Més amunt del Molí d'en Rissech la lloreda no te un límit tant brusc perque afortunadament no hi ha cap pedrera. El bosc de llors és difumina en un bosc mixte natural constituit per una gran varietat d'especies arbories, tant perennes com caduques, les quals conformen un paisatge especialment maco a la zona de la Font Dalmau (malauradament també afectada per una altre intervenció humana bastant recent -tot i que sortosament més petita-).. I més amunt encara hi ha l'avellanosa (Polysticho-coryletum) concretament l'avellanosa amb blechnum -reportada per cert també en el seu dia per en Kike Ballesteros- i formacions amb abundants cirerers silvestres ..fins prop del naixement, gairebé al costat del cim de Cadiretes, concretament vora el Menhir d'en LLach. Allà la conca incipient disposa de menys aigua, és clar, l'orografia és menys enclotada i la vegetació no riberenca i culminal del massís (brucs i alzines) te naturalment un major potencial existencial.

La lloreda de la vall dons, no es troba ni molt avall ni molt a dalt. Més amunt l'ambient possible-ment seria massa fred ..i a baix en certa forma també perque segurament rep la influència de la vall de la Riera de Tossa, que com he dit conecta millor amb la Plana de la Selva (degut al coll de Terra negre (relativament baix de cota)) i les seves inversions tèrmiques. Entre tals delimitacions geogràfiques, la lloreda tanmateix presenta una discontinuitat d'un centenar de metres en un tram on l'aigua queda molt infiltrada gran part de l'any i és la vegetació mediterrania circumdant la que l'ocupa. La lloreda també està algo afeblida en alguns altres trams assoleiats on els verns -o fins i tot els gatells (formant petites gatelledes)- tenen un paper relativament destacat.

Els trams on la lloreda està plenament constituida i resulta resulta esplèndida -millor dit, "resultava" abans de la nevada- és en els primers revolts que hi han més enllà de la pedrera i en la zona coneguda com a "Sot de les voltes". En aquest indret hi ha una menor presència d'aritjols, els llors son força alts i malgrat la intensa ombra que produeixen resulta tot, com més transparent. Les aigüés del torrent per la seva banda, flueixen salvant diferents menes de desnivells, formen canalons damunt la roca, petites basses o estanyols i donen esma o energia a tota la vegetació que s'acora en aquest bell paratge.

Tota la vida natural i en especial els llorers, és reprodueixen la mar de bé. ..Mirem sinó de nou la imatge del principi en un excercici de contemplació. Aquestes petitetes plantes que veiem en primer terme amarades d'aigua fina no son petits vegetals sino en realitat els arbres; es clar, els arbres, que han nascut i que d'aquí molts anys, si les coses els hi van bé.. substituiran als arbres adults i perpetuaran un hàbitat milenari.

I és que a pesar de ser, el llors, unes reliquies naturals .. Les llavors d'aquests arbres germinen molt fàcilment un cop ja han passat l'hivern caigudes. És més; de fet, aparentment resulta més fàcil de veure llorers germinats en aquest torrent que no pas de veure plàntules de suros o d'alzines per la muntanya. Què els plançons s'alcin després i arribin ben a dalt això ja serà una altre cosa.. Els llors germinen en aparent abundancia ..pero molt lentament i també creixen poc a poc. ..Van fent.. Bastants d'ells tindràn dificultats per elevar-se metres i més metres.. Bastantes lianes de creixement més àgil.. s'enfilaran damunt d'ells.. els "lligaran" amb els seus circells o bé amb el pes estructural que hi afegeixen faran que els joves llorers es dobleguin i busquin l'enlairament desde altres branques secundàries inicialment horitzontals..

Els aritjols en especial -plantes enfiladisses molt representativa del bosc mediterrani- son especialment abundants als indrets humits, continguin o no contiguin llorers.. S'aprofiten dels llors (i de qualsevol altre arbre) i en certa manera penso que poden dificultar la seva competitivitat interespecífica.. Si hom treu els aritjols del seu damunt, els joves llorers poden tenir menys dificultats per enlairar-se amunt -i personalment confeso que tinc tendència a fer-ho-. Un altre tanto succeeix amb els esbarzers, els quals a diferència dels anteriors no prosperen gaire desde dins les lloredes pero si sovint desde els seus marges més ben il.luminats conformant bardisses. Les tiges dels esbarzers no son volubles pero també tenen uns agullons que els faciliten poder recolzar-se damunt els llorers i així incrementen l'area de la bardissa. D'això també se'n diu "relació ben estreta" ..Bé, es clar que, mirat tot d'una altre manera també podriem considerar que totes aquestes plantes enmaranyades i punxoses, és a dir, molestes, per una altre banda també ajuden a "protegir" les lloredes tot posant difficultats al seu accés. Si no fos gràcies a elles, les lloredes serien més vulnerables als pitjors elements de tots, que naturalment som les persones.

Deixant de banda les punxes. ..Passant de fet a tot el contrari. Entre les altres plantes que acompanyen als llors d'Aiguafina i que representen a la comunitat, s'en destaca -com he dit- per damunt de tot, la falguera gran. Tal espècie afortunadament està recollida dins la llista de plantes protegides a l'EIN de Cadiretes.. -per tant, protegida, per lo menys a nivell teòric- És l'acompanyant més usual dels llors en els torrents més humits i està força lligada a la presència d'aquests. Per la seva banda, els llors, al seu costat opino que presenten uns índexs de màxim esplendor.

RELLEVÀNCIA DE LES FALGUERES

Les falgueres grans (o reials) son l'espècie més gran i esplèndida de totes les que s'hi fan a Europa; son les úniques representant de la família de les osmundàcies, la qual te uns trets distintius força diferents respecte a d'altres famíles. El rang de distribució geogràfica que manifesten aquests vegetals és força ampli arreu del mon, però es dona la circumstància que a Catalunya és rara i la trobem gairebé només en alguns punts de La Selva i de l'Alt Empordà.
El Massís de Cadiretes en guarda esplèndies poblacions; és un territori que dona refugi a l'espècie. A més a més, la falguera gran és una espècie especialment protegida a nivell legal dins l'EIN Cadiretes; això vol dir entre altres coses que hom no la pot desarrelar, tallar-li els frondes o fer-li qualsevol altre escomesa que la perjudiqui.

Durant els mesos d'hivern, l'espècie està despullada i pot passar una mica desaparcebuda ..Però a la primavera treu unes fulles tant exhuberants que recorda una mica algunes plantes de les selves tropicals -personalment em sembla curiós que hom no s'hagi volcat en reproduir-les en cultius i emprar-les després per a jardins-. Fà dues menes de fulles, unes que tenen unicament funció clorofílica i unes altres que a més a més tenen una funció reproductiva, car van carregades de sorus en els seus àpexs. El color verd clar del seu fullatge contrasta amb el verd obscur dels llors, dels aritjols, dels galzerans i en general de totes les plantes que solen viure sota ombres denses, tant aquí al mediterrani com a les selves de les làtituts càlides. I sembla que vulgui contradir la teoria d'allò que les coloracions fosques resulten més eficients fotosintèticament en condicions de poca iluminació i per això abunden més. A banda de la coloració, una peculiaritat singular és que tenen caràcter hidròfug; l'aigua els hi roda al damunt com si fossin gotes de mercuri i romanen seques tot i que plogui; segurament això, apart de reduir-li el pes deu ser un factor que difficulta l'atac de fongs paràsits i potser que en tal sentit no sigui casual que jo no hagi observat cap fulla d'elles atacada per fonts. ..Com a observació "estètica" també crida una mica l'atenció el fet que les fulles estèrils tendeixen a vinclar-se a mida que passen els mesos, tant que poden arribar a tocar el terra o l'aigua amb llurs àpex.

En sentit contrari, una altre aspecte morfològic destacat de les falgueres reials son els seus rizomes. Requereixen constantment estar inmersos -com a mínim en la base-. Si els extrems radiculars deixen d'estar xops corren risc de morir-se ben aviat i de provocar la mort de tota la planta. Per això mai trobarem aquestes falgueres gens apartades del torrent i sovint enmig del corrent mateix. Les arrels de les falgueres reials, amb els anys van creixen i llurs teixits van conformant un petit "tronc" que es pot s'elevar uns quants centímetres damunt el nivell basal inicial. Això les fà una mica "arborescent", lo qual també és una característica que les fà úniques, dons a Europa no tenim cap altre falguera que es pugui aixecar tant. També pot ser curiós saber que en alguns llocs sembla ser que la mescla de terra i dels seus rizomes resulta apreciada com a substracte per al cultiu d'orquídees.

..ALTRES ACOMPANYANTS

Altres vegetals que podem trobar a la lloreda d'Aiguafina son les heures, que també es donen en els alzinars, uns quants grèvols esparsos -dels quals en vaig parlar a la tardor i que abunden sobretot però, al sector de bosc mixte de més amunt-, les violes (Viola sylvestris) que podem trobar florides a principis de primavera, la foguera mosquera (Polystichum setiferum) tot i que és més propies de l'avellanosa, les fulles de llaga (Hypericum androsaenum) amb una bona olor característica, el càrex selvàtic (Càrex sylvatica) o les fines mèliques (Melica uniflora) que son unes gramínies.

Degut a les diferents irregularitats del medi però, no en tots els llocs però, viu la falguera reial, la qual com comentava està intimament lligada a l'aigua, ni tampoc molts altres d'aquests vegetals citats. La lloreda d'Aiguafina és fà més ample allà on el torrent intercepta altres afluents ja que en aquests indrets funcionen com una suma de potencial, pero es pot arribar a fer tant ombrívola -sobretot si a més a més la configuració topogràfica no permet que el sol ilumini l'area- que allà els llors gairebé siguin els únics vegetals presents. Fins i tot els aritjols deixen en tals casos de molestar i només els fongs quan és l'època, o la petita falzia roja (Asplenium trichomanes) per exemple, agafada a les roques o damunt una capa prima de terra -com aquestes de la imatge- poden també sobreviure en tals condicions.

..ALTRES LLOREDES

Fora de la Vall d'Aiguafina, els llors abunden també en algunes altres valls del nostre espai natural. Després de la citada, la més remarcable és (considero) la de la Vall Presona, la qual forma part de l'EIN i encara està ben preservada. Aquesta vall, que desemboca en una platja ben coneguda amb el mateix nom, s'origina també a la zona culminal del massís de Cadiretes, al costat del cim del Montagut i passa ben aviat vora St.Grau; la vall està ben resguardada per tant del clima més fresc de la plana interior de La Selva. Per el que fà a la resta del seu recorregut, en general també és molt més rectilini, en direcció SE i alhora més inclinat que la vall d'Aiguafina. La lloreda que conté resultava majetuosa (abans de la nevada) a l'indret anomenat "Sot de Vallpresona", segurament la que tenia els arbres més alts de tota la península ibèrica. ..A més resulta fàcil d'anar-la a contemplar degut a que en aquest citat tram hi discorre paral.lel un camí que va a parar fins a una resclosa antiga, plena sempre d'aigua i amb una interessant vegetació palustre de tifes, canyíssos.. així com d'interessant petita fauna aquàtica. Més avall de la resclosa, el torrent presenta pocs trams amb aigua circulant (excepte en els mesos humits) pero els llors també son (eren) força alts i conformen un bosc de ribera monoespecífic fins força avall de cota. La imatge de la dreta correspon a aquesta lloreda ..abans de la fatídica nevada. Copsem els troncs ben llargs i les lianes "selvàtiques" que en penjen. ..El límit superior de la comunitat, en aquest torrent el situo aproximadament vora la cota 270. Més amunt, els arbres son molt més mesclats amb d'altres especies i la preponderancia dels llorers decau en substitució dels avellaners per exemple, els quals conformen aquí també la comunitat Polysticho-Coryletum blechnetossum, descoberta també per en Ballesteros ara fà 30 anys i significativa per la presència de la petita falguera Blechnum.

Altres lloredes s'hi fan en alguns altres sots propers a la zona. En un d'ells, aprop de Can Federal, hi ha un bosquet de llors que s'enfila una mica muntanya amunt per un tross de vessant, lo qual em sembla destacat d'assenyalar ja que denota una bona plasticitat adaptativa i a més a més, en cas de que tal bosc tingui un origen natural ens podria induir a fer-nos altres preguntes sobre l'antiga composició en general dels boscos. Tal lloreda està encarada al NE, pero dins del contexte del sector marítim del massís, és a dir, que per una banda queda protegida de la dessecació produida per el sol (tot i que l'estiu passat va patir amb la greu sequera i es va desfullar parcialment) pero al mateix temps gaudeix d'unes temperatures suaus a l'hivern. Entre mig però, s'hi troben alguns castanyers.. lo qual pot ser sospitós de que la lloreda -al igual que els castanyers- no sigui autòctona en aquest indret.

Un altre torrent molt interessant és el Torrent dels Oms, a la zona més o menys fronterera entre els termes municipals de Tossa i de LLoret. Per allà a la seva vora hi ha un indret que s'anomena "Sot dels llorers". Fà dos anys, pensant amb els llorers, vaig sentir l'atracció d'anar-lo a coneixer.. I tal com indica la toponímia, certament! allà hi han llors. ..Ara bé, son pocs els que queden; la part de dalt de l'índret semblava que havia estat afectada per maquinaria forestal pesant.. Els pocs arbres que s'hi veuen son molt alts, denoten una lloreda que havia tingut un cert esplendor i que ara ja l'ha perdut.. Més avall del Sot, hi han encara llorers pero estan quasi tots ells tombats per causa de la nevada. Intentem per tant proteguir les que tenim, així com els vegetals que les conformen.


LLOREDES FORA DE L'ÀMBIT DEL MASSÍS

Posteriorment a la publicació d'en Kike Ballesteros, altres estudiosos van "descobrir" o van adonar-se'n de l'existència d'algunes altres lloredes mediterranies presumiblement naturals, tant a Catalunya com algunes -menys extenses- en certs torrents de Mallorca i del Pais Valencià. A Mallorca en concret els llors viuen en llocs inaccesibles dels barrancs de la Serra de Tramuntana pero segons el botànic Joan Rita(1) no arriben a formar boscos sinó petites agrupacions en zones penjades. On si que hi han també lloredes mediterranies d'una certa entitat i que ja es coneixien fà temps és als anomenats "canutos" de la Sierra de los alcornocales (Andalusia) on per cert allà, els llorers tenen la peculiaritat que es troben associats amb rododendrons.

Per altre banda, amb el temps és van reportar algunes petites formacions boscoses no mediterranies existents a la costa atlàntica i cantàbrica i que també contenen llorers. Entre aquestes últimes és famós el bosc de llorers que pobla la illa Cortegada (Galicia), el qual fins i tot s'utilitza com a reclam turístic -s'afirma que és el bosc de llorers més gran d'europa-. Val a dir però, que tal lloreda no és pas autòctona. Els arbres actuals provenen d'exemplars plantats en uns jardins a principis del S.XX. En conjunt es segueix considerant les lloredes catalanes (i en especial la de Cadiretes, com es cita un compendi d'estudis recents a la seva pag.22) les més ben conservades. Així que bé, ..Tornem a Catalunya i els descobriments fets més aprop nostre .

L'any 1989 Garcia Pausas va trobar unes petites lloredes a la riera de Gualba -vessant oriental del Montseny-. Aquestes bosquines presenten una composició florística similar a les de Cadiretes i per això l'autor les va incloure en la mateixa associació (Osmundo-lauretum) que les descobertes a Tossa, tot i que amb majors percentatges de plantes de caire eurosiberià i també amb percentatges de llorers molt menors. Més que lloredes o lloredes amb verns en realitat son vernedes amb algun llorers. On si que son més freqüents els llorers i per mi tenen categoria de lloreda és a la Vall de Riells (a poca distància de la de Gualba) *. Mel's vaig trobar ara fà 3 anys sense saber-ne d'ells i els he tornat a visitar en ocasions. El rierol porta aigua tot l'any i els llorers en creixen a banda i banda, tot i que bastant mesclats amb altres especies arbories de la zona resulten bastant nombrosos. Una cosa "bona" que tenen és que resulta molt fàcil de veurel's i d'accedir a ells, perque NO els acompanyen plantes punxoses. Tanmateix penso que, a més a més, son singularment interessants (o sorprenent fins i tot) per el fet que els llors s'enfilen fins la cota 680! i en aquest extrem, alguns d'ells entren en contacte amb alguns faigs de la fageda.

Seguint amb la història; als anys 90's, un altre home de ciència, A.M.Hernandez va fer una altre interessant aportació al coneixement de les lloredes. Aquesta persona, de fet coneixia les lloredes andaluses del parc natural de los alcornocales perque va exercir de professor en una localitat propera a allà -estaba segurament sensibilitzat i motivat envers aquests arbres tant fantàstics- i benauradament va "descobrir" també unes lloredes al terme municipal d'Olesa de Montserrat, en especial una de ben gran al Torrent del Reganer (la de més magnitut de Catalunya segons ell) a la qual atribueix un caràcter plenament autòcton i reflex també de les antigues laurisilves del terciari. Tanmateix va adonarse'n de la seva diferent composició respecte a les lloredes de Cadiretes i va definir un nom específic per a elles: El "Rusco aculeati-Laurus nobilis", caracteritzat per l'absència de falguera reial, sense gairebé presència de plantes típiques de les vernedes i amb abundant presència de flora dels alzinars (Quercion-ilicis). Jo he estat recentment a la lloreda del Reganer, m'ha fet ilusió trobar els llorers i l'he penetrada en diferents sectors. En alguns trams del torrent hi han uns quants llorers de certa envergadura, la lloreda és maca de veure (i seria ben bò preservar-la) pero la veritat es que també hi ha molta bardissa així com presència de canyes (Arundo donax) naturalitzades i plantacions de fruiters aprop. Tampoc ni de bon tros te l'envergadura que tenen les de l'EIN de Cadiretes.
Poc temps després de reportar la descoberta de les lloredes olesanes, el mateix botànic A.M.Hernàndez va descobrir i reportar unes altres lloredes al Massís del Montnegre, en alguns torrents encaixonats. ..No obstant les va incloure en la mateixa associació citada ja que presenten una composició florística molt semblant.

Posteriorment altres observadors i estudiosos s'han adonat d'altres bosquets o petites agrupacions menors, on son presents els llors. Hernàndez explicaba que la Tordera fà de frontera entre les comunitats d'Osmundo-Lauretum (al nord) i el seu "Ruscu aculeati-Laurus nobilis" al sud. ..No obstant un estudi -molt interessant de llegir per cert- que es va fer sobre els boscos de ribera de la conca de la riera de Pineda (part del Massís del Montnegre) conclouia que les lloredes d'allà son només que una variant de l'avellanosa (Polysticho-coryletum) donada la gran quantitat d'especies que es troben presents en ambdues comunitats forestals. El treball també deia que la diversitat vegetal específica de les lloredes -això si- és inferior a les avellanoses i encara menys respecte a les vernedes. Per altre banda estudis fets a les Gavarres reporten que allà també també hi han llorers -possiblement autòctons- conformant boscos de ribera que contenen elements de flora de l'aliança Alno-padion pero que no van acompanyades de la falguera reial -lo qual va en contra de la suposició feta per A.Hernàndez es clar, uns anys abans-. ..Bé. Per la meva banda opino que sembla que potser de vegades pequem una mica massa de "conceptualisme" i la natura -em sembla- en el fons tendeix a escapar-se de les nostres interpretacions ;-)

..Sigui com sigui, el que em sembla interessant és que cada vegada hi han més indicis de que els llors siguin arbres autòctons.

..Potser però, mai tindrem la prova definitiva o potser passaran anys.. Ovidi, el gran lletrat romà, explicàva en la seva mitologia que Dafne és va convertir en llorer quan el jove deu Apolo que la perseguia estava a punt d'agafar-la.. Frustració per Apol.lo? Victoria per a Dafne? ...En qualsevolcas un mite cabdal de la cultura llatina.
Els llorers eren un símbol de gran categoria en aquella època precristiana on la vi.la de Tossa s'anomenava Turissa. Els romans celebraven llurs glories, tant artístiques i militars amb rams de llorers sobre els caps dels triomfadors i la nostra terra, com moltes altres, bé sabem va ser terra de conquesta. ..Pero segurament -jo també penso (i vull pensar)-, els llors van "conquerir" la terra molt abans que els romans que els adoraven. ..Els llorers creixen en llocs que sovint estan ben lluny de qualsevol construcció humana (tot i que antigament potser si que eren indrets poblats) lo qual no sol succeir en plantes al-lòctones, en que més aviat succeix el contrari. A més a més, com he comentat, els llorers germinen la mar de bé arreu.. És més fàcil veure plàntules de llorers que no de verns, alzines o suro.. Tanmateix, la presència de plantes acompanyants climàciques, denota o demostra, associacions vegetals plenament consolidades en el potencial que ofereixen els hàbitats..

I bé. Ara que tenim idea de tota aquesta riquesa natural, en especial al nostre massís de Cadiretes. ..Preservem-lo al màxim.

Preservem-lo vol dir.. Per exemple: Prevenir al màxim la possibilitat que es pogués donar un incèndi. Pero sense ser així de dramàtic, també una altre cosa al tanto ..No deixem que passin coses com les que per exemple ESTA SUCCEINT a Penya Cols. Allà hi ha la urbanització ilegal "FontBona".. Està al bell mig de l'EIN de Cadiretes i part de les seves aigües residuals afecten al torrent d'Aiguafina. De fet tinc notícia de que fà un temps es van detectar bacteris streptococs a l'aigua que surt de la font d'Aiguafina i arràn d'això sembla ser que es va col.locar un cartell que advertia de que l'aigua que en surt no tenia unes garanties sanitaries. Actualment el cartell està trencat per vandalisme i per el que fà a la urbanització -que es troba tant dins l'ambit administratiu de LLagostera com de Tossa-, es segueix expandint, lo qual poc a poc va constituint una amenaça més i més gran cap a la natura de la vall. Preguntem-nos: Com podem aturar tot aquest desgavell, frenar la deixadesa mediambiental? És questió de conscienciar-nos. Pensem i actuem-hi. ..Aquest blog no preten ser un espai de reivindicació (m'ompliria masses fulls si comenco a pensar en coses) i no aniré per aquí, pero si que vull transmetre el següent, una idea que crec que va en coherència amb tot lo explicat en aquest article, una idea mínima que voldria compartir amb moltes i molts:

Hauriem de considerar les lloredes tresors i la Vall d'Aiguafina en especial, tota ella com un museu natural vivent al aire lliure. ..I a partir d'aquí, que cadascú faci.


EXPOSICIÓ D'IMATGES



1./Llorer d'aiguafina afectat per la negreta (fumagina sp); es tracta d'uns fongs que s'alimenten de les caques d'insectes xucladors de sava. Tals fongs solen trobar-se en quasi tots els llorers plantats i aquí veiem que també afecta als silvestres. Tot i així, comparativament, els llors silvestres de les lloredes al massís pateixen moltes menys afectacions fúngiques i d'altres menes de parastis que els que es troben als parcs o jardins i això segurament siga degut a una major presència de depredadors. 2./Una viola florida en un bosc mixte de verns i llors.. Les violes son comunes de trobar a les muntanyes de Tossa durant la primera meitat de la primavera. 3/. Els llorers de Cadiretes floreixen al mes d'abril. Aquí en veiem una branca amb llurs flors en lent procés d'obertura.

Dues imatges que exemplifiquen prou com han quedat les lloredes de Cadiretes després de la nevada del 8 de març. Un autèntic cataclisme.. A la imatge de la dreta troncs partits a la Vall d'Aiguafina. A la dreta.. al Sot de Rompúgol (ben aprop del Sot dels LLorers) del torrent dels Oms, dins el terme municipal de LLoret. Com si d'un allau de neu pirinenca es tractés, els llors s'han caigut uns a sobre els altres, com fitxes d'un dominó. Al sot de Vallpresona la destrucció total afecta a més del 90% dels llors; prefereixo de fet no adjuntar cap imatge de tant cru que resulta.

Altres imatges -cliqueu asteriscs-:

* Petjada de senglar i un jove llor al torrent d'Aiguafina
* El fullatge de les capçades dels llors a Aiguafina.. Tal com una selva.
* La sinuosa vall, tota embosquinada, vista desde un camí elevat.
* Una espiga de Melica uniflora, gramínia característica a la lloreda si te prou llum
* LLors esbelts en un bosquet aprop de Can Federal fotografiats l'estiu passat; la poca quantitat de fulles es deu a la dessecació que varen haver de suportar.


*****************

Notes a peu:

(1) Joan Rita és professor de botànica a la UIB, li va comentar les seves observacions a l'E.Ballesteros i en realitat jo les vaig coneixer a través d'ell.

(2) La vall de Riells, i en concret els torrents que provenen de l'obaga del Puig de Morou té a més una altre gran peculiaritat i és que en ella també hi sobreviuen, de manera relicte, nombrosos exemplars de llorers-cirers (Prunus lusitànica), la qual és una espècie d'arbre que caracteritza de manera important les laurisilves de les Illes Canaries, Açores i Madeira. Podeu consultar el següent interessant document: Estudi de la distribució de Prunus lusitanica a la regió de Riells

Algunes fonts destacades i consultables en que m'he basat per escriure l'article:

Sobre la descoberta de l'Osmundo-lauretum a Cadiretes (E. Ballesteros)
Matorrales ombrófilos arborescentes con Laurus nobilis (F.Rodriguez y J.Arrooyo)
Les lloredes del Montnegre i el Corredor (A.M.Hernandez)
Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat (A.M.Hernandez)
Estudi comparatiu de les lloredes, avellanoses i vernedes a la conca de la riera de pineda (M.Jover)

El paisatge vegetal de la península de Cap de Creus (T.Franquesa i Codinach)

Estudi sobre els llorers i altres arbres presents a l'illa Cortegada. (S.Lamas i V.Rozas)

Banc de dades de la Biodiversitat de Catalunya. Si busqueu informació dels llors o de les lloredes en aquest enllaç a més a més podreu trobar una altre interessant llista bibliogràfica més extensa.



3 comentaris:

Anònim ha dit...

bon día,
estic fent un treball sobre el bosc de llorers del torrent de Reganer, d'Olesa de Montserrat. Aquest article és prou interessant i m'aporta informació extra, però en desconec l'autor (o no l'he sabut trobar); m'agradaria citar-lo i no només la font. podria tenir auesta informació?
Moltes gràcies

SelvadeTossa ha dit...

Bon dia. Em dic Marc Bret, encantat de que t'hagi servit per al teu treball.

Quan tinguis enllestit el teu m'agradaria molt també poder llegir-lo!.
Gràcies si me'l pots enviar!..

markusbret@hotmail.com

Salut

manelvives ha dit...

Hola Marc

Trobo formidable tot aquest trevall que estàs fent.
Tant formidable com l'"Osmundo-lauretum" Que vaig poder contemplar aquest dissabte (14.05.2011). Només vaig poder visitar els primers revolts, passada la pedrera. No anava suficientment preparat!!!
Després de sentir i veure no massa lluny (a tocar de la cadena que barra el pas)Bicletes de muntanya, quads i motos tot terreny;reflexiono una estona i conclueixo: no em sap greu no haver pogut veure mes troç d'aquesta meravellosa vall,en aquest cas la mateixa natura s'autoprotegeix!!!

Manel