25/5/09

Els últims tamarius silvestres de Tossa


Fà uns quants mesos vaig parlar dels alocs i tamarius que s'havien plantat a la riera de Tossa en el marc d'un projecte de revegetació que bonament apostava per la flora autòctona. Últimament veig que continua ja que observem que s'hi han plantat joncs, vegetals que a més a més no s'han comprat en cap mercat extern sino que provenen del trasplant d'individuus silvestres haguts en la mateixa riera un xic més amunt.
Enguany, de mica en mica, l'aspecte del tram baix va fent cada vegada més goig. Els arbusts han ressistit les últimes riuades i la invasió de l'aigua marina del 26 de Desembre. Sembla ser dons que en principi tenen un bon futur..

Vull referir ara no obstant una atenció a uns altres tamarius amb una situació més delicada , o si menys no amb un pronòstic de pervivència gens garantit. Els que no han estat plantats per els jardiners.
..Els tamarigars litorals tossencs es compten amb els dits d'una mà. Tamarigars, -aclareixo per qui no n'estigui familiritzat amb el terme- son les comunitats vegetals constituides sobretot per tamarius o si menys no els hàbitats on aquests arbrets en son els vegetals característics.

A Catalunya tenim dues espècies de tamarius autòctons, el tamariu africà (T.africana) i el tamariu gàllic (T.anglica) essent aquest el que podem trobar silvestre en l'àmbit tossenc. Les diferències entre ells dos son bastant subtils. En general es considera que el primer és pot fer algo més gran que el segon, ja que en condicions adecuades pot atenyer els 5 metres mentres que el gàllic apenes sol arribar als 3; les espigues florals presenten algunes lleugeres diferències entre ells dos. En l'africà solen ser també algo més grans pero a la pràctica també depen una mica prou dels factors ambientals. El fet que tals inflorescències apareixin en l'africà algo abans en el calendari que les seves fulletes (i no de forma simultania a elles com ocorre en el gallic) i l'aspecte també més o menys penjant d'algunes branques llargues en l'africà i més rígides en el gàllic, representen altres trets distintius entre les dues espècies.

Aquests protagonistes poden esdevenir arbrets o bé arbustes, segons el caràcter del lloc on s'estableixin i el temps que romanguin vius abans que pateixin alguna maltempsada, sigui natural o per causes humanes. Son vegetals però, amb unes importants capacitats de respostes internes a condicionants ambientals tant físics com químics. Son vegetals amb una gran capacitat de rebrotament, així com d'arrelament a partir d'estaques o de branques vives enterrades, fet aquest que resulta especialment adequat en els ambients on hi solen creixer, que son els riberencs o els de vora mar, on els moviments naturals de terres, amb processos edàfics d'enterrament i d'inundació per avingudes d'aigua son una tònica prou habitual. Per el que respecte a les adaptacións més "químiques", els tamarius estan adaptats a poder sobreviure en indrets amb elevats índex de salinitat en el sentit que els seus teixits verds tenen mecanismes inters que permeten expulsar les sals a l'exterior després d'haver estat absorbides per les arrels. Àdhuc ressisteixen elevats nivells de contaminació a les aigües freàtiques i en jardineria en alguns casos s'utilitzen per decorar espais contaminats i fer veure així fàcilment que no ho estan. També, poden viure molt bé en sols amb elevats índexs de nitrògen i desplegar damunt d'ells tot el seu més gran potencial de creixement, per lo qual tècnicament sel's considera vegetals nitròfils.

Ara bé, malgrat això ..Els tamarius no prosperen en tots els indrets on potencialment podrien creixer o reproduirse i de fet, a la pràctica, en el marc de la geografia catalana, de tamarigars ..cada cop n'hi han menys. Les causes principals naturalment son l'alteració dels hàbitats per part de l'home, directa en uns casos com quan es fan obres en una llera o en el redòs d'una platja o bé indirectament molt sovint per causa d'efectes colaterals devinguts d'alteracions que en un principi també solen tenir un origen antròpic, com pot ser la proliferació de canyes (Arundo-donax) les quals extenen els seus rizomes i alçen llurs tijes entrant en forta competència amb els tamarius.

A Tossa, com bé som conscients, els paisatges naturals son diversos. La topografia bastant accidentada -o abrupte fins i tot-, la relativament bona pluviometria del massís de Cadiretes, el caràcter drenant i oligotròfic dels sistemes hídrics, el règim de temperatures etc.. facilita que les comunitats vegetals que s'hi desenvolupin no siguin precisament els tamarigars sino d'altres -algunes d'elles possiblement amb milions d'anys d'antiguitat- com les lloredes per exemple, la verneda ..o arràn de mar, comunitats de tendència més aviat rupícola, de penyassegat i glareícola de codolars. Possiblement només al tram més baix de la riera de Tossa, plà i amb influència salina va albergar antigament alguns tamarigars importants de caràcter natural autòcton. Seria interessant esbrinar-ho ja que sino estem com sempre, en les suposicions.
El cert és que en l'actualitat no sembla haver cap tamariu silvestre relictual o cap prova viva d'algun antic tamarigar a la riera de Tossa -o per lo menys jo no he trobat cap; ajudeume si podeu aportarme informació en un altre sentit-. ..On si que hi son és al peu de dues caletes.

ELS TAMARIUS SUPERVIVENTS

Al codolar de Sot d'en Cona i al de Vallpresona viuen uns pocs tamarius. De tot el terme municipal de Tossa possiblement siguin els únics que queden totalment salvatges i que tinguin ja per tant un caràcter relictual 1.
Els del codolar de Sot d'en Cona, tot i ser els més nombrosos la veritat és que no passen de set exemplars pero lo curiós del cas es que estan bastant ben distribuits per tota la vora de l'esquena de la cala, no exclusivament a la part central per on circulen les aigües quan plou. La llera del torrent està dominat completament per canyes (Arundo donax), el que em fa suposar, com ha ocorregut en d'altres indrets arreu de la Mediterrania, que abans de que apareguessin aquestes deurien ser els tamarius els arbustes que poblaven l'indret. Els únics tamarius que han aconseguit ressistir han estat els que es troben més aprop del mar! On segurament les canyes no son tant capaces d'adaptarse i proliferar, o per lo menys no d'una forma tant absoluta. Aquest ha estat el factor que els ha permès sobreviure.. . Els tamarius es troben així dons, envoltats de la típica vegetació dels codolars tossencs; fonolls marins i pastanaga marina sobretot. Un parell de metres més aprop de l'aigua de mar els tamarius aquests tamarius tampoc poden sobreviure perque la influència de les onades és massa patent. Els tamarius han aconseguit sobreviure per tant en una franja molt estreta, la única que els ha estat possible!.. I viuen així entre pastanagues marines i fonolls marins, en el mateix hàbitat que tals plantetes lo qual no és un fenòmen gaire normal. A la banda dreta del codolar i mirant a mar, els tamarius que hi han es troben semiombrejats per uns pins blancs. Aquests pocs tamarius, tot i no estar tant propers a la llera col.lonitzada per les canyes poden viure -imagino- degut a la forma peculiar de la cala, que segurament fà que l'aigua procedents de les plujes no es concentrí massa en la dita llera i en quedi prou repartida en la base de la caleta. La caleta, si la mirem de lluny és com una mitja olla; això fa que quan plou reculli una relativa bona quantitat d'aigua, independentment de la que pugui aportar el torrent que baixa desde Ses Alzines -i que per tant de llargada en te ben poca- i que en dies posteriors als episodis plujosos el terra és mantingui prou humit per acumulació de l'aigua gravitacional de les inmediacions. Aquesta aigua, un cop ha baixat es manté una mica més de temps ja que com es pot suposar tampoc pot "baixar" més que el nivell del mar.
Podriem preguntar-nos sobre la influència que poden tenir els pins del damunt sobre aquests tamarius. Jo penso que pot ser positiva i negativa alhora. Negativa en quant els limiten una mica la llum disponible així com l'aigua i els nutrients a les arrels; positiva possiblement en tant que també limitin el potèncial de desenvolupament de les canyes, les quals son les autèntiques competidores dels tamarius ja que arrelen en els mateixos llocs que aquests -no pas els pins-.

L'altre indret on queden una resta de tamarigar és la desembocadura del torrent de Vallpresona. A l'igual que en el cas del Sot d'en Cona la llera més propera al mar està envaida per canyissar d'Arundo-donax pero en el punt os es junta amb la platja i amb la influència directe del mar, allà sobreviu un o dos o tres tamarius -difícils de destriar individualment ja que tot plegat és una massa de branques prou impenetrables i n'hauria de buscar les arrels-; possiblement hi hagi algun petit altre grupet més endins mig "ofegat" per el canyissar. Considero curiós també el fet que, a una banda del torrent, en ple codolar i molt exposat a l'aigua marina hi ha un grup de canyes isolades, lo qual quan en vaig prestar atenció em va fer dubtar de si realment son més ressistents els tamarius que aquestes últimes. ..Mmmm Possiblement depengui del tipus de terreny.

Hi ha un altre possible "últim tamariu" també, isolat, un cas aillat, a la platja de LLorell. És un tamariu de la mateixa especie que els altres, d'edat avançada i al costat d'una edificació. Possiblement va neixer espontani, fill d'altres tamarius propers, en algun moment es deuria arrassar tota la vegetació circumdant ,pero per el que fos -potser per la seva estètica, tamany o perque va coincidir que floria i a algú li va agradar- hom el va respectar, passant potser de silvestre a un estat de "semidomesticitat". Aquest tamariu de Llorell no conforma dons cap tamarigar pero segurament també en representi un altre antic vestigi.

El fet que no hagin tamarius (o hagin desaparescut) en d'altres torrents de l'àmbit de Tossa segurament es degui també a les canyes i el fet que no n'hi hagin a les altres platges o codolars tossencs potser es deu a que fan ser extrets (i no reposats), aixafats o cremats per l'home, en definitiva, extinguits. ..Els tamarigars litorals son uns hàbitats de difícil recuperació. El turisme representa un frè per la recolonització dels tamarius (i una amenaça per als que encara sobreviuen). Sembla que només tenen suficient èxit les repoblacions fetes expressament, ja sigui de caràcter paisatjístic forestal o de jardineria, com ha estat el referit a la Riera de la vil.la.

Ja no m'explayo més; ara una fotografia il.lustrada ..I animar a la salvaguarda d'aquests últims "tamarius no plantats" i de les maques cal.les on s'enmarquen.

xxxxxxxxxxxxxxx Espigues florides a les primes branques d'un dels tamarius del Sot d'en Cona

Notes:

(1). S'aplica comunment el denominatiu "relicte" o "relictual" per referir-se quan alguna població d'algún organisme sobreviu en un petit indret de forma aillada pero que es considera que en d'àltres èpoques anteriors ocupava una molt major extensió o distribució a la zona referida. Generalment el terme s'aplica en situacions d'aillament i d'empobriment poblacional devingudes més o menys per causes mediambientals i naturals que van començar en un temps remot, com per exemple l'era glacial o la fí d'aquella era, la qual va comportar l'aillament i diversificació taxonòmica de molta flora a les muntanyes. Jo en aquest cas he aplicat el terme "relictual" a una història molt més recent i esdevinguda per causes històriques humanes.