1/9/09

Sequera greu al bosc!

El massís de Cadiretes està tenint la sequera més gran de les últimes décades (Article actualitzat a 17 de Setembre.) i la vegetació l'afronta com pot, amb diferents estrategies importants. Quan tot això acabi ..Quina mena de bosc veurem?


xxxxxxxxxxxxxxx..La font d'Aiguafina, sense gota d'aigua fina.

Estavem a finals d'Agost; encara hi havia gent a platja i d'altres treballant pero moltes persones no eren -i no son encara!- conscients del que passa al boscos de Tossa!. Estavem i continuem estant en una situació de sequera extrema. Pot ser perque els pantans tenen bones reserves i per tant les persones tenim aigua de les aixetes no ens hi fixem ..pero ai si la vegetació tingués veu i pogués parlar o cridar!...
Les plantes mediterranies estan adaptades a resistir estius bastant secs i així ho han anat fent; amb les seves estrategies, aguantaven.. Pero sembla ser que desde les últimes setmanes sense pluja de finals d'Agost (i abans en bastants casos) moltes plantes ja van començar a dir "prou". Les conseqüencies de la falta d'aigua son ben paleses i no s'arreglarà prou per molt que plogui. Qualsevol persona que rondi, sobretot si va per per la façana marítima, ho notarà. El panorama es força trist i pot passar a ser desolador.. No exagero!. Les capçades de molts arbres ja no son verdes sino marróns. El color de la mort.. Pero.. Això que significa? Realment que moren?
Molts son els arbres que han perdut ja tot el seu fullatge, en gran part dels individuus a més a més totes les branques primes estan totalment mortes. Si properament plou quantiosament hauran de fer un esforç metabòlic per tornar a treure noves fulles verdes desde el tronc.. Per a d'altres -els més joves i els més vells- malauradament ni tant sols amb molta pluja que poguem veure caure potser a partir d'avui, serà inútil ja que malauradament, tot i que soni a sensacionalisme, l'aigua només calma la sed als vegetals vius.

LA DIMENSIÓ DEL FENÒMEN

De n'hi do el que portem. ..Deu n'hi do desde fà uns mesos. A l'hivern varem tenir una llevantada extrema que va arrasar amb les plantes costaneres (veure reportatge del mes de Gener) i amb gran part també de la vegetació submarina ..Després varem tenir una ponentada i una tramuntanada primaverenca que també van causar la rotura de molts arbres ..I ara a l'estiu tenim aquesta sequera ..extrema! Ens vam lliurar d'incendis -hauria estat el colmo-, pero la sequera.. Quina "aigua" l'apagarà? Aquí no hi han mànegues de bombers, ni hidroavions ni helicòpters que puguin fer algun bon servei; depen exclusivament dels núvols! -pero de lo qual tots nosaltres a escala global i progresivament en som cada cop més COrresponsables-

La causa de la sequera forestal d'enguany és bàsicament la manca de precipitacions. I per fer-nos una idea de la magnitut d'aquesta causa del fenòmen invito fer una ullada als següents gràfics, fets per Meteotossa.
















xCom resulta palès observem una disminució progresiva de l'aigua caiguda en els diferents mesos. Ell mateix ja va informar en el seu blog informatiu, que les precipitacions dels mesos d'Abril, Maig i Juny aportaren només la meitat de l'aigua que sol caure altres anys... Que falti aigua a la primavera és molt negatiu per la majoria de les plantes, ja que tenen aleshores molts teixits tendres que la requereixen. I si la primavera fou injustament seca l'estiu encara ho ha estat molt més. Per al mes de Juliol la desviació de la mitjana anual de litres encara fou molt més grossa i per rematar-ho, l'agost ha estat el més sec desde l'any 1928!. Altres localitats catalanes com ara el mateix poble de Barcelona també han tingut un agost de record (més històric que Tossa de fet) pero els altres mesos anteriors els hi va ploure el que tocava o per damunt de la mitjana. La sequera de Tossa és molt més profunda.

A nivell de vegetació la sequera afecta actualment tota mena d'hàbitats (exceptuant el medi marí obviament!), tot i que amb diferents graus d'incidència segons els indrets i les comunitats vegetals que substenten. La major part dels arbres amb les capçades visiblement marronoses son suros que han crescut als vessants baixos i més assolejats del massís. L'extensió geogràfica de la zona més afectada va desde les muntanyes de LLoret fins el terme de Sta.Cristina d'Aro. A LLoret i més al sud va caure algun xafec a l'estiu i cap al nord-est de la Vall Presona els arbres he vist que presenten també un aspecte molt més normal (verd). També estan prou sans a les parts mes altes del massís així com a totes les obagues (1)
Es tracta dons d'un territori relativament reduit pero MOLT greument afectat, en el qual l'atzar ha fet que les tempestes de gran part d'aquest any fossin molt puntuals i passessin sempre desviades de nosaltres; uns cops més al sud, d'altres més al nord ..O bé es formaven a l'interior de la comarca de la Selva pero diguem que no traspassaven el coll de Terra Negra.

LA PLUJA QUE NO MULLA PROU

Hi han dies que s'ennuvolava tot.. Hi han dies que fins i tot va ploure.. com aquell 10 de Juliol, 5 litrets.. Pero Què fan 5 litrets en un bosc sec o els altres pocs caiguts aquest últim dia 15 de Setembre? Si caiguessin en un prat o en un desert regarien el terra nu i al cap de ben poc naixerien flors de llurs llavors enterrades.. Pero en un bosc, a la pràctica, la cosa resulta ben diferent. Les capçades dels arbres intercepten gran part de la pluja (o gairebé tota ella en molts casos si es tracta d'una pluja feble) que s'evapora després desde les mateixes capçades. Si la precipitació prosegueix o les copes no son espesses, altres gotes aconsegueixen traspassar el "paraigües" del fullatge i es dipositen en la virosta i la fullaraca, la qual hom calcula que pot retenir aigua en una quantitat equivalent entre el 150% i el 500% del seu pes en sec (2), actuant com una esponja ..Pero no la reenvien cap a sota on hi han les arrels. També els troncs, i la fusta rugosa del brancatge dels arbres retenen aigua caiguda i trascolada per l'escorça.. I l'endemà l'evaporen gairebé tota, sense que ni els arbres ni els arbustes hagin pogut absorbirla dons és també una quantitat d'aigua que no penetra en el terreny, que no mulla ni una sola arrel.. Molta gent haurà dit "ha plogut", els patis regalimen aigüa, hi han tolls d'aigua a l'acera ...Pero per al bosc, molt sovint amb això no n'hi ha prou. Hi han plujes que paren o frenen puntualment el procés de la sequera, pero que no la resolen certament i l'estiu prosegueix.


LA VEGETACIÓ POSADA A PROVA

La mortandat de branques de tota mena de vegetació i àdhuc d'arbres sencers esdevé de major o menor intensitat segons la situació on aquests creixen. A la solana del massís, el terra és bastant perpendicular a la radiació solar que escalfa i asseca. La poca quantitat de virosta i humus així com de vegetació arbustiva o herbacia (molts cops només hi ha sauló al descobert) facilita la ventilació i l'assecament també del terreny; tinguem en compte que la terra del massís de la major part del massís de Cadiretes és sauló granític, textura amb bastants porus de ventilació pero amb pocs microporus efectius de cara a la facultat de retenció d'aigua; tanmateix son terrenys amb dificultat per estructurarse químicament. A menys que contingui molta materia orgànica els nutrients minerals s'esdevenen rentats facilment i el territori resulta poc fèrtil, lo qual redunda en la poca cobertura comentada (3). Altres factors complementaris maximitzants ..La poca densitat de fullatge dels suros (de fet son els arbres amb les capçades més "transparents" de tots els que formen boscos al nostre pais) i la mateixa susceptibilitat d'aquests a la falta d'aigua repercuteix també, dia a dia, amb el que els està passant.

Uns altres arbres de menor rellevancia paisatgística (quantitativament) no obstant també estan patint força aquesta sequera extrema. Bastants llors, tot i creixer als torrents, varen esgrogueir les seves fulles perque les seves lleres s'assequen a massa profunditat. En els casos on anys endarrera varen germinar i es varen "atrevir" -diguem- a formar bosquets a alguns metres més enfora dels torrents, aquests bosquets poden morirse, tot i que bé, de moment el que he observat es que en general sols alguns pocs llorers estan totalment desfullats i en general sobreviuran. Les dinàmiques de les poblacions de llors actualment estan més restringuides per la competència amb altres especies que no pas per el rigor del clima. També se'n resenten en diferent grau molts cireres, servers, moixeres i castanyers (imatge de fulla al costat), arbres sovint també propers a rierols i depenents d'una certa bona humitat subterrania que ara falta... Els trèmols, que s'hi fan als mateixos indrets, em fa l'efecte que suportin algo millor de moment, el tràngol d'aquesta sequetat. A l'extrem invers, els arbres abundants que millor aguanten son naturalment els pins. A l'igual que durant les sequeres del 1994 i el 2003 no manifesten síntomes (excepte en determinades ubicacions de terreny amb poca terra) i gràcies a ells el color verd intens continua en moltes arees. No és extrany ja que els pins; sobretot els pins blancs!, no pas tant els altres, creixen en molts altres territoris mediterranis on habitualment sol caure tant poca pluja com a Tossa enguany. La il.lustració de l'esquerra exemplifica bé la fortalesa dels pins (en aquest cas un pi pinyer) respecte la debilitat dels suros.

Per el que fà a formacions arbustives i subarbustives de maquia mediterrania, els brucs boals (Erica arborea), que a Tossa dominen moltes contrades demostren ser especialment sensibles al problema i s'assequen amb facilitat. La mortandat de brucs d'enguany pero, no és res excepcional i sol succeir, tot i que en menor grau es clar, cada "x" anys.. La mort dels bruguerars sencers tanmateix sol comportar succesions secundaries natural d'altres vegetals que solen apareixer quan els brucs defalleixen; tal com per exemple les porrasses (Asphodelus aestivus), maques de fotografiar per cert a la primavera quan enlairen les seves tijes floríferes.


MANERES DE RESSISTIR DE DIVERSES ESPECIES DEL MASSÍS

Moltes altres especies arbustives tenen millors capacitats que els brucs per ressistir les sequeres habituals dels estius, tot i que -torno a dir- la sequera d'aquest any en molts casos els està sobrepassant les seves capacitats naturals. Al nostre clima mediterrani a molts dels vegetals sel's agrupa amb la denominació de "xeròfits"; una paraula que per cert, s'ha arranjat també desde fà temps per a l'àmbit de la jardineria i es fà servir molt el terme "xerojardineria". De xeròfits n'hi han de diverses menes depenent de quines estrategies fan servir i en tal sentit existeixen els malacòfils, els escleròfils i els estenohidres (4) ...Per aprofundir en això hauria de fer una explicació molt teòrica que potser aburriria als lectors. I jo la veritat, que prefereixo també parlar en concret de les plantes i no fer un arbre esquemàtic de categoritzacions teòriques.
Per fer un petit repàs podria començar citant les estepes per exemple.

A les muntanyes de Tossa abunda sobretot l'estepa negra (Cistus monspeliensis) i l'estepa borrera (C.salvifolius). En canvi l'estepa blanca (C.albidus), super abundant en moltes altres contrades del pais, com que és de preferència calcaria apenes s'hi troba al Cadiretes. Per el que fà a l'estepa cresa (C.crispus), que si que podria vegetar al massís (5) i resultaria valuós constatarla jo personalment no l'he trobada. Les estepes, totes elles, son vegetals heliòfils que solen col.lonitzar espais oberts i tals formacions s'anomenen tècnicament i vulgarment brolles. De vegades aquestes brolles van acompanyades de pins i en el cas de Tossa sovint també de suros. Al tractarse d'arbres que deixen passar tant bé la llum, les estepes s'hi poden fer molt bé sota ells i prosperar, tot i que és encara més habitual que creixin en indrets que han sofert antigament algún desgavell ambiental i contribueixen a la seva restitució futura (un dia en parlaré de tot això, en un altre article apart).

Les estepes, per el que fà a la seva manera de reaccionar a la falta d'aigüa estan dins del grup de vegetals denominats "xeròfits malacòfils"; en ells és un fet característic que les seves cel.lules, al deshidratarse per causa de la sequetat augmenten la concentració de sals i el seu potencial osmòtic pot incrementarse fins les 40 atm; tal cosa permet que puguin mantenir activa la circulació de sava fins als seus propis límits fisiològics, més enllà dels quals això si, es desfullen i llavors la seva maquinaria fotosintètica queda també imposibilitada. A banda d'aquesta peculiaritat virtuosa i defectuosa alhora segons com es miri, hi han altres característiques que se'n destaquen molt més facilment a la vista. Les estepes negres, quan pateixen sequera les seves fulles s'aixequen cap a dalt, s'apropen entre elles i s'uneixen gracies al pegament que tenen a mercè d'unes glàndules!; així redueixen les perdues de vapor (veure la fotografia que he fet apropiada per al cas) . Per la seva banda, les estepes borreres, com he dit també molt habituals, malgrat siguin incapaces de la proesa anterior de les negres, arruguen notablement cadascuna de les seves petites fulles amb la mateixa finalitat. Dies després si la sequera ha finalitzat ...llurs fulles s'obren de nou ,pero es clar, si la sequera prosegueix es desfullen progresivament i poden arribar a assecarse del tot. Aleshores la pervivència de la brolla depen aleshores de les seves llavors, les quals benauradament es desprenen abundantment durant l'estiu, durant tardor i l'hivern i a més a més si els és necessari a continuació poden passarse força temps latents fins que noten apropiades condicions per germinar i desenvoluparse.


Estepa negra amb les fulles plegades cap amunt, tal com si estés resant a un sant per l'aigua beneida.

Els romanís, farigoles i molts altres matolls afins també son malacòfils perque tenen tendència a augmentar de manera significativa la seva concentració interna de suc cel.lular quan baixa la disponibilitat d'aigua del terra. S'esgrogueeixen una mica i també arruguen les seves fulles -tot i que de manera molt menys notable- amagant així una mica els seus estomes, alhora que es tornen notablement més rígides al tacte com a conseqüència també de la seva deshidratació interna.

Els marfulls, arbustes freqüentíssims, tot i estar dins la mateixa categoria, no arruguen gaire les fulles pero com a conseqüència de la perdua de turgencia sel's hi dobleguen llurs peciols cap a baix, lo qual comporta que acabin penjant. Tal comportament físic esdevé també ventatjós, en tant que els seus limbes foliars es situen de manera menys perpendicular als raigos del sol i en conseqüència també el processos de l'assecament per radiació s'esdevenen reduits. Val a dir però que moltissims altres vegetals reaccionen de manera semblant posant cap baix les fulles, els llors sense anar més lluny per exemple, cirerers i molts altres més, que no son pas gens malacofils per el que fà a la seva dinàmica fisiològica interna i bastant vulnerables a la sequetat.

Un altre grup de vegetals amb unes altres adaptacions, aquestes si, molt efectives, son els suculents, els quals molts autors no obstant no els consideren xeròfits. Suculents son els que sovint tenen fulles o bé tijes o bé arrels crasses que enmagatzemen líquid èn periodes humits, tals com els crespinells, les arrels de les esparragueres i també un bon nombre d'especies que de fet no son autòctones pero que en canvi s'hi estant naturalitzant o ja estan naturalitzades del tot com ara les ungles de gat, les einadies (aquestes a més a més també s'arruguen) o les figueres de moro. Les seves estrategies son molt pasives pero com dic, força efectives i en general son molt comunes en especies més propies dels ambients desertics que no en els mediterranis. Unes quantes d'aquestes (i entre elles les figueres de moro i les atzavares!, plenament naturalitzades) a més de les ventatges que suposa tenir aquests organs acumuladors de líquids, tenen una manera diferent de fotosintetitzar que encara les fà més ultraeficients en condicions de falta d'aigua perllongada; és el metabolisme anomenat CAM, el qual els permet produir CO2 durant el dia tot i tenir els estomes tancats i fer l'intercanvi de gasos (obrint-los) unicament per la nit quan la temperatura sol ser algo més baixa i la perdua d'aigua menys intensa. Bona part de les plantes suculentes resulten benefiades dels episodis de sequera extrema com l'actual degut a que en veuen augmentat el seu èxit competitiu. Així dons pressumiblement la seva distribució en el territori augmentarà si el canvi climàtic es comporta en aquest sentit.

Altres estrategies per afrontar sequeres, les dels vegetals que marceixen o alliberen selectivament part del seu fullatge o bé totalment sense que la resta del vegetal en resulti gaire afectat. Les ginestes com a bon exemple, es desfàn de totes les seves fulles ..Pero continuen fotosintetitzant amb les seves tijes ..de color verd!. Més extrem és el cas de les lletereses arbories (veure reportatge del setembre passat) els quals son arbustes caducifolis que perden el seu fullatge a finals de primavera per estalviarse mal de caps i en el seu cas no fotosintetitzen res de res. Tanmateix però, la seva estrategia ja està "programada" i esdevé "obligada" en el sentit que perden les seves fulles tant si se l'estiu esdevé mullat com si és sec. Jo vaig regar algunes lletereses plantades en test i certifico que van desfullarse igualment en arribar un estiu ;-).

En la majoria d'especies resulta molt més habitual reduir una part del fullatge. En aquest cas escullo com a exemple els pins, els quals s'alliberen de les fulles més velles en quant baixa una mica la disponibilitat hídrica del terreny. Podria resultar ilustratiu o pedagògic per a qui vagi d'excursió per exemple, observar també que els pins que creixen en arees molt ventilades o sobre poca terra -cas de molts pins costaners aillats- solen tenir moltes menys fulles per branca que d'altres en millors situacions. Les fulles dels pins (acícules) més properes als apexs dels branquillons els hi costa moltissim més de caure i romanen quasi sempre intactes i ben verdes.

Les alzines, els suros, els aladerns i alguns altres més, tant ben representatius dels boscos del nostre clima mediterrani es denominen (per el que fà a resposta a les carències hídriques) xeròfits esclerofil.les. A diferència dels malacofil.les els esclerofil.les es caracterítzen per tenir fulles sovint dures -anomenades coriàcies- degut a una protecció membranosa cuticular que les aporta ressistencia. Fisiològicament son molt més hidroestables; això vol dir que les seves concentracións cel.lulars no solen variar gaire gracies a que tenen una marcada capacitat per obrir i tancar els seus estomes en funció de la hidratura de les seves cel.lules. Donat que és a través dels estomes per on és perd la major part de la humitat, el que fan tals vegetals és obrirlos quan disposen de prou aigüa i els tanquen quan els falta.

Dit això no obstant, el grau d'eficiència aquestes estrategies "esclerofil.les" per fotosintetitzar eficientment i alhora afrontar etapes de sequetat varia notablement segons les especies. És important considerar que nò és el mateix per exemple un garric (quasi absent per cert, a Tossa) que un suro o una alzina (aquí la dreta foto d'una alzina a Aiguafina), tot i que els tres siguin del mateix gènere (Quercus) i d'adaptació esclerofil.la. Els suros son soferts quan es tracta d'afrontar estius "típics" de Tossa i ho fan força bé; millor que d'altres arbres! De fet gràcies a ells tenim un paisatge vegetal tant pintoresc, característic i que tanta rendibilitat ha donat a la vil.la, sobretot en temps diguem, "pre-turístics". ..Pero ai, les excelències dels suros és capgiren quan els estius passen d'un cert llindar; com estem veient, no aguanten massa una sequera prolongada. Als suros els protegeix de manera pasiva la seva escorça aillant -si es pelen resulten més vulnerables- i les seves fulles petites i coriàcies. Segurament, com creuen tb altres biòlegs, també tenen tenen un paper important (pero difícil de quantificar i valorar) els fongs micorritzics que s'associen amb les arrels. Sense l'existencia d'aquests fongs seria imposible la supervivència de la majoria dels suros del massís del Cadiretes i dels de altres indrets una mica semblants.

PITJOR QUE EN UN INCENDI?

La incidència de la sequera extrema sobre els suros és manifesta en fulles i en branques; les fulles s'amarronen i al cap de molt poc després cauen, és una cosa d'allò més evident.. Pero he comprovat també que els arbres amb fulles marrons o sense elles també tenen ja els branquillons secs!... Per saber si en pocs o molts casos els troncs estan vius o els arbres son completament morts s'haurien de tallar pero obviament això és molt lleig i no penso fer-ho; prefereixo esperarme uns mesos i adonar-me si treuran brots o si no. Els suros, si disposen d'aigua, poden rebrotar vigorosament després de patir un incendi forestal per exemple i ho fan desde els extrems vius del brancatge. En cas d'assecament per sequera les branques poden assecarse per dins i que aquesta regeneració no esdevingui pas possible. Això però, com dic, és una cosa que ho comprovarem els propers mesos.

Suros damunt d'un talús de la carretera entre Tossa i St.Feliu. Els arbres crescuts en tals indrets son els que en general es van començar assecar primer degut a que el terra s'escalfa tant desde la superfície natural superior com per el tall produit en el perfil, el qual despullat en bona part de vegetació protectora en repercuteix doblement.
Ara per ara podem fer algunes aproximacions hipotètiques en base a les experiències d'altres sequeres hagudes en d'altres anys. Malauradament no conec cap estudi que s'hagi fet sobre les suredes del nostre massís pero si que hi han estudis científics importants que s'han dut a terme sobre alzines (especies similars als suros en molts aspectes), com ara l'estudi sobre una població experimental de les muntanyes de Prades i sobretot el de que es va fer sobre els alzinars del Parc natural de Sant LLorenç de Munt arran de la greu sequera de 1994 que va afectar a gairebé tot Catalunya (6). En aquests llocs es va comprovar que -al igual que ha passat ara a Cadiretes- les alzines eren arbres molt més sensibles que els pins i en el cas concret de la zona d'alzines més afectades de St.LLorenç de Munt per exemple, es va destacar que durant la tardor d'aquell any un 20% d’alzines es trobaven seques en més de la meitat de la capçada mentres que un altre 20% s’havien assecat en la seva totalitat.

En els anys posteriors, les alzines afectades del parc van anar rebrotant de soca i/o de capçada, fins que en el darrer control efectuat l’any 1997, només el 5% de les alzines totalments seques (que representen l’1% del total) no havien rebrotat. No obstant això el resultat en el paisatge va ser canviat. La restitució desde les soques implicava majoritariament que les capçades havien mort i per tant la seva reconstitució va ser un procés lent en els anys i que va afavorir, per competència, a d'altres arbustes aimants del sol que havien ressistit millor la sequera, com ara els aladerns falsos (Phyllirea latifolia); tanmateix les alzines van formar ports arbustius formant una maquia enlloc d'un bosc.. La major mortandat d'alzines s'havia donat en aquells terrenys format per materials gresosos mentres que en els equistosos, més fisurables i que que permeten una major penetració de les arrels la supervivència va ser major.

Un efecte d'allò més curiós que es va reportar va ser el de l'anomenat "efecte memoria": Les alzines que més malament van patir la sequera pero que van sobreviure, durant els anys posteriors després de la reconstitució i quan ja havien refet les seves capçades van tenir uns índex de creixement menors que aquelles altres alzines que havien quedat menys tocades per la sequera. Això podria entendre's com una "adaptació" en quant a eficiencia hídrica ja que un menor creixement implica un menor gasto d'aigua ..Pero els canvis haguts en tals alzines afectades i "reconstituides" van esdevenir crònics i "inadaptats" en el sentit que fins i tot durant els anys més plujosos i humits, la producció anual de fulles d'aquests arbres va ser menor que durant els anys anteriors amb estius previs a la sequera extrema del 1994: Tal cosa es clar, va ser contraproduent en tant que resultaven ser arbres menys eficients que d'altres arbustes (o que d'altres alzines menys afectades) respecte a l'ocupació o adecuació amb el seu espai potencial disponible i varen anar degradantse a causa també d'aquesta ulterior competencia amb especies arbustives diguem que més eficients o que no havien quedat "traumatitzades" per l'episodi.

Altres conseqüències que es deriven sempre de les mortandats d'arbres i brancatge son la proliferació d'insectes descomponedors de la fusta així com de gran varietat de fongs. Molts d'aquests organismes poden atacar també parts dels arbres que encara son vives o que han quedat vives pero que presenten debilitat i en conseqüència contribuir més al seu debilitament. Molts quercus (genere que engloba alzines, suros i roures principalment) assecats els últims anys a Catalunya i l'estat espanyol sembla ser que ho han estat per aquestes causes indirectes. Altres consequències son les que atanyen al sol, desprotegit de la cobertura aeria, procliu a l'erosió esdevé més facilment despullat de virosta i humus. Aquesta alteració resulta més greu en els alzinars que no pas per exemple en les pinedes, ja que es sabut per altres estudis, que els glans d'alzines per germinar tenen més èxit si s'hi troben amb una mínima coberta d'humus i que en canvi els pins poden germinar bé en qualsevol terreny nu (7).

Per tant tenim moltes variades conseqüències que s'en podrien derivar (i moltes més que no he comentat per no extendre'm tant). No se fins a quin punt aquells resultats sobre les alzines de l'Obac al 1994 son resultats equiparables als que tindrem aqui amb els suros; això és una cosa -em repeteixo- que podriem evaluar si ens esmercessim a fer un estudi científic i que ojala es fes. Seria molt bò un suport acadèmic d'alguna institució i un grup de gent voluntaria per al cas, que no crec que ni existeixi. Per tant ..Ho farem? Bé. Sense ànim d'encallarme en la reflexió, continuo.

..La debilitat dels suros i alzines i la mort completa d'alguns (o molts) d'ells en comparació a d'altres especies que es demostren més ressistents és cosa trista de veure pero aviam, potser també reflecteixi indirectament un fet. El fet que antigament (uns quants segles endarrera) -i en consonància amb el que opinen també algunes altres persones-, els boscos de suros deurien ocupavar una menor extensió al massís que no pas ara i el segle passat. Altrament també, la vulnerabilitat dels suros m'indueix a pensar que en el futur, si el canvi climàtic s'accentua i ens aporta més estius secs com aquest, suros i alzines tindran tendència a recular.
A banda d'aquesta greu sequera, hi han indrets del massís que em sembla que desde fà anys estan exemplificant ja -i aprofito aquí també per dir que ojala s'emprengués un altre estudi científic al detall sobre això altre!- el lent procés de la trista deforestació "natural" de suros, potser atribuible al canvi climàtic ..I que no veig que es vagin regenerant. La zona que més rapidament em ve a la ment més és la dels moltons de Pola i rodalies, amb suros molt dispersos i cada cop més escarranssits, una imatge de la qual adjunto aquí sota.



..Veiem les minses sureres dèbils i escampades, matolls eixarreits i uns quants pins pinyoners en canvi, verds i sans. Segurament si plantessim més pins al cap d'un temps tindriem un color verd lluent com en d'altres turons, generalment propers al poble, pero no abogo per fer això i tenir una "solució trampa", sino d'averiguar a fons el perque els suros viuen així de tant malament.

I bé, per anar acabant, l'orografia del Massís m'agradaria destacar que és molt complexe i te aspectes d'allò més sorprenents. En aquests mateixos dies que estem batent el record de sequera i tot sembla sec i tant sec, és interessant constatar que segueixent havent, en alguns sectors, sorgencies d'aigua voltades d'algunes especies vegetals que fora d'aquí només es poden trobar al Pirineu i al Montseny i que benauradament en certs punts s'estan salvant salvant de l'extinció, basses naturals damunt del granit, estanyols i fins i tot trams de rierols amb aigua corrent i amb peixos d'aigua dolça nedant! (potser barbs de riera o espinosos).. En definitiva. Petits oasis de vida, embosquinada i sortosament encara salvats del turisme de platja. Millor no dir a on. Moltes persones que aprecien la natura ho deuen de saber també, o sino ho saben ..un dia o altre ja seràn trobades per ella!.



A PEU DE PÀGINA. Aclaracions i algunes ressenyes.

(1) He llegit comentaris que als voltants de Romanyà, al vei Massís de les Gavarres, els boscos també s'estant morint. Per altre banda al sector de Cap de Creus les precipitacions també fà mesos que son quasi nules. Està clar dons que hi han més sectors, apart del tossenc, on la sequera forestal està essent tant greu. Les poques precipitacions de primavera i estiu han estat molt irregulars i diverses contrades tampoc han estat mullades. Animo a fer un seguiment de totes elles i a valorar el grau d'afectació que està tenint cara als vegetals i a la fauna.

(2) Cita de Chandler et al.,1983, contenida dins el llibre "Ecologia del foc" de J.Terrades 1996. Per altre banda també apunto que de tota l'aigua caiguda anualment en un bosc mediterrani un 15% pot ser retinguda i després evaporada directament desde les capçades sense que gairebé entri als teixits vegetals. Per a formacions boscoses més denses com ara la taiga la intercepció sol cobrar valors encara molt més alts, prop del 50% ("Vegetació i climes del mon" H.Walter)

(3) Tanmateix però, com opinen altres persones, degut a la poca fertilitat no és va poblar massa en l'antigor i gràcies a això al Massís de Cadiretes i/o l'Ardenya els boscos han perviscut més que no pas en d'altres contrades.

(4) Els estenohidres son vegetals que solen arribar a tancar completament els estomes (a diferència dels esclerofil.les) en condicions d'stress hídric i es desprenen també de les seves fulles amb facilitat i rapidesa; amb això també s'autoimposibiliten es clar, per fotosintetitzar en el periode sec (en aquest sentit el cas de les lletereses comentades abans s'hi assembla una mica) i abunden més aviat en territoris més desertics. També hi han un altre mena d'adaptacions a la falta d'aigua propies d'altres plantes tot i no ser considerades xeròfites; son les pohiquilohidres i sobre les que no he comentat res en l'àrticle per no ferlo massa extens, pero ho comento una mica aquí. Pohiquilohidres son aquells essers vius que tenen la capacitat d'assecarse totalment, parant totes les seves activitats metabòliques inclosa la respiració i "renaixer" o reactivarse de nou sense cap mena de problema quan la humitat del seu voltant torna a ser elevada. Exemples d'aquests organismes en poden ser les molses, els liquens i també unes poques plantes superiors com Sel.laginella o les roses del desert, aquestes últimes no presents a Tossa, per descomptat!. Els pohiquilohidres son els vegetals més hidrolabils de tots, en oposició als hidroestables, exemples bons dels quals serien els esclerofil.les.

(5) Escric "podria vegetar al massís" perque l'Enric Ballesteros, biòleg del CREAF i estudiós també fà uns anys, de la flora de Tossa em va comentar que coneixia l'existència d'alguns exemplars de Cistus crispus en una zona del massís. Com que jo no l'he trobada puc suposar igualment la seva existència pero donades les alteracions habituals (cremes, tales silvícoles, etc..) a les que s'ha vist sotmesa la muntanya alomillor s'hagi extinguit i ho deixo en interrogant. Cistus Crispus és un vegetal present i protegit a les muntanyes del camí de ronda de Palafurgell i de Platja Castell, que formen part del PEIN referent a aquella zona. Retrobarla al Cadiretes seria interessant de cara també a la seva valorització ecològica.

(5) Efectes de la sequera de l'estiu de 1994 sobre els alzinars del Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l'Obac. Enllaç extern en PDF (clikeu damunt)

(6) Segons el llibre "Els boscos de Catalunya. Estructura, dinàmica i funcionament" Quaderns de Medi Ambient nº11. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. També trec d'aquest llibre la referència del principi de l'article quan he dit que els suros son els arbres més transparents de tots els principals arbres que formen boscos autòctons a Catalunya.

2 comentaris:

vila86 ha dit...

molt bon article. Jo ahir vaig anar fins a Mare Deú de Gracia i els camins es veia algun corriol amb una certa humitat però sense haver-hi bassals. I el bosc en si estaba molt de sec, com si no hagues caigut ni gota d'aigua com dius.

SelvadeTossa ha dit...

Gràcies!. Alguns litrets van caure i de fet en d'altres camins amb la terra més compactada per el trepitg hi han alguns tolls o bassals, pero es clar, aquests tolls d'aigüa poden enganyar molt per el que fà a terra mullada ja que acullen i concentren molt fàcilment aigua dels laterals. La terra dels costats pot seguir practicament tota seca per sota de 5 o 6 cm i la capa de superficie evaporarse de nou rapidament es clar. En teoria aquesta nit o sino demà al matí han de caure (o poden caure) xàfecs realment considerables i acabarse definitivament la sequera meteorològica (q no pas les seves conseqüències ecològiques). De seguida ho sabrem!