25/1/10

Hivern al Massís

.................................................bBranca d'una gatosa de tossa, en plena florida

L'hivern ha arribat al massís de Cadiretes; si. Aquest any amb una certa força.. L'aigua dels petits bassiols és glaça peròdicament durant certes nits i per damunt la cota 400 la vegetació fins i tot s'ha recobert de blanc.

La neu al Cadiretes, amb els seus minsos 519 metres a la cota màxima, a diferència del Montseny per exemple (que ateny els 1700) a l'altre banda de La Selva, no és un fenòmen habitual de veure, pero diguem que tampoc és una gran raresa. Hi han hiverns que hi neva i n'hi han que no.. A falta d'una estació meteorològica automàtica registradora del fenòmen hem de ser nosaltres (els naturalistes, passejants, fotògrafs o altres individuus arribats per d'altres motius o per simple atzar), qui siguem testimonis d'aquestes ocasions. ..El normal és que la neu, si ha arribat a cuallar, es fongui aviat, i que quan arriba el dia festiu de la setmana en el qual un bon nombre de persones van a cercarla als punts més elevats del terme ja no en quedi rastre.

El passat 7 de Gener la nevada s'ha mantingut bastants dies, posteriorment hi han hagut mininevadetes molt més febles o quasi inapreciables fins la gran nevada (vegeu més endavant) que ha caigut després, ja al 8 de març!. La possibilitat de neu a Cadiretes però, sempre pot ocorrer quan es junta una massa d'aire molt freda amb una massa humida i ocorre un promig de 1'5 dies l'any. El fenòmen pot presentarse fins i tot més encara que enguany, encetant de plè la primavera, com la del 22 de març del 2008, que va deixar també uns quants dits, poquets, de gruix.

Ens podem preguntar. La vegetació aguanta bé tals episodis? ..Relativament.


La vegetació mediterrania del massís de Cadiretes i la d'altres contrades litorals no pateix gens per una enfarinada pero la veritat no està gaire predisposada a suportar pesos de neu considerables..
Fixem-nos en la nevadeta del 7 de gener, aquí sobre els brucs boals per exemple, retratats al camí que va cap a la Pedra Sobre Altra. La textura que tenen els brucs facilita que la neu pols s'hi enganxi de seguida damunt d'ells, pero alhora els seus tronquets son prims i esbelts, lo qual fà que es tombin desde la base amb molta facilitat per poca neu que en caigui al seu damunt. Això és degut en gran part a les arrels superficials i al sauló tou i mullat que les desancora una mica. El paisatge nevat de brucs agafa així ben aviat un aspecte com "desordenat", on la línia visual del camí -a pesar de ser ben ample- quasi desapareix!. Si la neu d'aquest s'hi hagués acumulat una miqueta més, bastants d'aquests brucs s'haguessin trencat, ja que llurs tronquets en realitat no son gaire flexibles.

Els pinastres (pinus pinaster) que aquí veiem a la dreta son l'especie de pi que pobla gran part de l'altiplà culminal del massís; son arbres amb una copa molt poc densa, de fet son els més transparents de tots els pins autòctons catalans, amb lo qual intercepten poc % de pluja i en principi -en teoria- també poca neu. Les branques d'aquests pins a més a més son més flexibles que els brucs, lo qual els ajuda a minimitzar una mica (tb en teoria) el risc de rompudes. Les seves siluetes, altes i llarguerudes, en principi també haurien de funcionar bé en aquest sentit (pero..vegeu més endavant que passa en certes condicions de vent i neu). Per contra, les seves fulles son especialment grosses i llargues (les més llargues de totes les especies europees de pins) i és curiós de veure quanta neu realment es pot arribar a acumular a l'extrem de les branques que és on tenen quasi totes les fulles. La fusta d'aquests pins a més és fràgil i quan els coixins de neu son pesats fan efecte palanca i si que arriben a trencar el brancatge. Aquests pinastres, a Cadiretes es reprodueixen perfectament bé de forma espontania ja que el sol saulonós i àcid del massís és perfecte per a ells; pero les seves bosquines poden ser degudes (com a mínim parcialment penso) a plantacions fetes fà uns anys amb l'objectiu d'aprofitarne la resina o la seva fusta. Els pinastres fan troncs esbelts i vigorosos. De fet és l'especie d'arbre que conforma boscos autòctons a Catalunya que preseenta un creixement més ràpid. Hi han varis sectors del massís de Cadiretes on els pinastres que hi han no han sortit pas de forma espontania i que es troben clarament ordenats de cara al seu aprofitament silvícola, per exemple aprop de Can Coure o a la zona del Puig de la Borrassa, sector on a més també s'hi troben plantacions de pins insignes (Pinus radiata), espècie al.lòctona aquesta si, originaria de nordamèrica. Tot i reconeixer-se, en sentit ampli, el caràcter autòcton dels pinastres a Catalunya i al Sud d'Europa en general, en realitat hi ha una certa controversia arqueobotànica en relació a saber en quins indrets concrets aquesta especie de pi vivia o no de forma silvestre abans de que passés a tenir un interès prou destacat per a l'esser humà. Els pinastres, tot i ser ser elements característics del mediterrani occidental encara ho son més de la costa atlàntica; de fet les majors extensions de pinastre a Europa es troben plantats a la regió de les landes franceses i també resulten molt i molt abundants a Portugal. A casa nostra no son tantes les plantacions pero en canvi trobem arreu (sempre igualment damunt de terrenys àcids com els de l'Ardenya) molts pinastres subespontanis, naturalitzats o potser certament del tot autòctons, creixent per aquí i per allà, escampats de mosaic, sobretot en terrenys que han estat alterats en un temps incert.
Els altres arbres que caracteritzen també la vegetació més propera al cim son les alzines, les quals tenen una tipologia radicalment diferent i elles si que son, de ben segur, un reflex de la constitució de la vegetació climàcica i primitiva. Com gairebé tothom sap, les alzines son arbres amb la fusta dura i amb branques no molt llargues; és a dir, robustes, gairebé tant com els suros. El seu punt dèbil de cara a la neu per tant és també la seva rigidesa, pero els gruixos de neu que suporten en ocasions cada any o cada parell d'anys no solen ser prou grans com per causar-ne rompudes, les quals possiblement es donin ..només un parell o 3 de vegades cada segle.

La neu, damunt d'altres arbrets, arbustes i plantes tipiques del massís també comporta efectes particulars segons cada espècie, pero potser no son tant destacats per el que fà als "perills" d'esqueixades com per als efectes positius. I es que certament, la neu, he de dir, també te unes consequències positives per les plantes. Per poca que en caigui constitueix un bon aillant del fred apart d'un reservori d'aigua. Tanmateix, sota un abrig de neu les temperatures mínimes no baixen tant i son molts els estudis fets que demostren que els indrets on s'hi acumula neu amb una certa freqüencia permeten albergar moltes especies que sense la protecció tèrmica d'aquella no s'hi donarien. Tals estudis però, son fets a l'Alta Muntanya, on la neu és allò habitual, lo qual fà de l'explicació categòrica i rellevant, no pas a cotes baixes. Al massís de Cadiretes, la neu no és un factor que condicioni la distribució dels hàbitats vegetals, com si ho son en canvi -i molt- la temperatura i la humitat. Parlem d'això segon:

El FRED i LES GLAÇADES

Curiosament certes adaptacions que les plantes mediterranies poseeixen per fer front a la sequetat dels estius també els serveixen com escut protector per als efectes del fred i les glaçades. Moltes d'elles, gracies a les seves fulles rígides, coriàcies i a la concentració dels seus sucs cel.lulars resisteixen gebrades fortes si s'esdevenen en periodes de temps no molt llargs. De fet, allà on els freds son més rigorosos que al nostre Cadiretes com ara altres serralades més altes del pais, les plantes que passen els hiverns amb fulles que no cauen (és a dir, les perennes) son aquells arbres i arbustes que tenen llurs fulles també petites i dures -pensem en els boixos o els grèvols per exemple- és a dir, morfològicament una mica similars a les de les alzines, suros, aladerns, etc.. A la dreta veiem uns petits brucs entre el glaç arrapat a la roca de Pedra sobre altra.

D'entre els arbres mediterranis més "tipics", les alzines (Quercus ilex) son unes de les que aguanten més bé el fred. Al Cadiretes o l'Ardenya les alzines es situen majoritariament a dalt de tot del massís, on els suros, més termòfils, possiblement no s'hi troben tant bé i per això no hi prosperen. A mida que arriba l'hivern, les alzines ralenteixen el seu metabolisme i llurs fulles poden suportar glaçades de fins a -12ºC i encara més els troncs. A les terres interiors de Catalunya i de la península viu una altre subespècie, l'alzina carrasca (Q.i.rotundifolia) que pot suportar -20ºC. El fet que a Catalunya no hi hagin alzines a cotes de 1500 metres crec que no és tant per causa del fred sino perque en tals alçades hi sol haver també més humitat i s'hi desenvolupen altres especies més competitives que elles amb aquests paràmetres.. Pero bé, tornem al Cadiretes, que ja veig que parlant de fred tendeixo sense voler a parlar d'altres muntanyes!

Les temperatures més baixes al massís de Cadiretes es solen donar a 3 àmbits: A les cotes més altes, a les cares nord dels turons i serrats i també al fons de certes valls quan hi han fenòmens d'inversió tèrmica acusada. En aquest sentit i com a exemple a comentar diré que recordo molt bé l'aspecte que tenien uns platans (els arbres em refereixo) a la Vall d'Aiguafina en un més de març -no recordo de quin any- després d'un episodi de freds intensos, quan tot just estaven en plena brotació primaveral. Els brots pertanyents als arbres de més avall varen abortar, amb lo qual, dies després aquells arbres van haver de reiniciar el procés a merçè de gemmes secundaries, mentres que les fulles tendres dels arbres que poblaven el torrent algo més amunt varen seguir intactes sense patir la interrupció del procés.

El fred, a plè més de gener, per causar problemes a la vegetació ha de ser molt més fort que al març o l'abril. A finals de tardor els vegetals inicien tot uns seguit de procesos adaptatius de cara a ressistir els fred. Tothom coneix -desde parvuls em sembla la majoria de nosaltres-, el fenòmen de la caiguda de fulles, es clar. Pero això només està limitat als caducifolis. Hi han d'altres procesos super importants per als vegetals -tot i que menys visibles- i que no estan limitats als caducifolis. Quins?
Sobretot canvis fisiològics interns; alterar la concentració dels sucs cel.lulars i la composició química dels mateixos, de manera que així baixen els punts de congelació dintre els teixits i en conseqüència es redueix la possibilitat de que sofreixin lesions internes. Això es coneix amb el nom d'enduriment. Hi han estudis que indiquen que l'enduriment comença a ser activat per les fulles quan detecten una reducció del fotoperiode i produeixen una substància translocable. La continuació de l'enduriment comporta l'acumulació progresiva de glucids i de diverses sals solubles, alhora també es redueix l'absorció de líquid per part de les arrels; lo qual te per finalitat reduir els continguts d'aigua lliure dins els seus teixits. Quan les temperatures davallen sota els 0º ja l'adaptació és produeix integralment a partir dels organs afectats i no es transfereix res a d'altres parts. L'adaptació als freds ve donada aleshores per la concentració de les substàncies cel.lulars així com per l'organització col.loidal de les cél.lules dins de cada teixit.
Aprofundiré una miqueta més en alguns aspectes d'això, pero abans, i a propòsit, faig un comentari sobre els animals.
Els animals de sang calenta, en condicions de fred intens tendeixen (tendim) a reduir la circulació de la sang a les parts més perifèriques del cos (autoabandonant els nostres dits a la fàcil congelació..). Això ens evita que la sang sen's refredi i poguem concentrar la circulació sanguinea i la calor al voltant d'organs vitals com el cor i el cerbell. Les plantes, curiosament i de manera una mica versemblant -tot i no tenir-hi res a veure- tenen estratègies d'autoprotecció del fred, o millor dit, per protegirse del glaç, amb unes certes similituts, per lo menys conceptuals. Succeix el següent:
L'aigua en les plantes es comença a glaçar en els espais intercel.lulars de menor densitat. El canvi d'estat físic provoca inmediatament un augment puntual de la temperatura de l'espai microscòpic del voltant, així com un augment de la concentració del suc extracelular encara no cristalitzat, que a son torn fa rebaixar també, per la seva banda el valor del punt de congelació. A l'augmentar la concentració d'aquests sucs extracel.lulars encara no glaçats, s'alteren els equilibris de les membranes de les cél.lules i es produeix una sortida de les solucions que conformen el protoplasma, concentrant-se aquestes i rebaixant el punt de congelació a nivell intracel.lular, que és el que al cap i a la fí importa més als vegetals. Per tant, tot això es pot entendre com una dinàmica de desequilibris i reajustaments consecutius, els quals comporten una congelació "per fases" que van retardant l'arribada del moment de congelació de les cel.lules. Perque es clar, si la temperatura davalla encara més aleshores si que s'arriben a glaçar també les solucions intracel.lulars i les cel.lules es destrueixen de forma irreversible. A nivell macroscòpic ..l'aspecte de tota la planta afectada o de tot l'arbre passa a ser el d'un esser mort.. Pero..?

Pero afortunadament la natura es sabia, i a l'igual que pot succeir amb altres situacions extremes (sequeres, salinitats, incèndis..) que he destacat jo mateix en altres articles, hi han parts dels vegetals que de vegades se'n salven, com sovint son, les llavors!. I les llavors, a diferència dels nadons en els humans.. (que generalment son més vulnerables que els adults) solen ser (hi han excepcions com les orquidees) més ressistents que els seus progenitors; per tant aquí el símil entre animals i plantes no em serveix de gens :-). A més a més, moltes llavors no sols es que resisteixen molt bé el fred, sino que per poder germinar quan els hi convé requereixen previament sentir un periode de fred considerable que les permeti sortir després del seu estat fisiològic de dormició. L'efecte del fred indueix la reducció dels continguts d'àcid abcísic així com de fenols, substàncies implicades en la inhibició de la germinació. Les glaçades, per la seva banda, de forma més "mecànica" també comporten una erosió progresiva de les cobertes inhibidores de la germinació que presenten molts tipus de llavors.
En altres aspectes, el fred sobre les plantes també és un afavoridor de la floració. Hi han vegetals -moltes plantes biennals i molts cereals per exemple- que per florir en certa època requereixen d'una experiència de fred previa, la qual és coneix amb el nom de "vernalització"; característica val a dir, ben aprofitada per molts agricultors desde fà segles i investigada posteriorment en detall per un polèmic científic soviètic de mitjanç del segle XX. El fred per tant, en resum, si arriba quan toca i sense mostrarse massa excesiu és un factor positiu més que no pas negatiu i ben important de l'ecosistema ja que regula uns quants processos vegetals de gran importància.




3 imatges.. El cim de Cadiretes desde Vall de Roc (esquerra), una cassoleta amb una panna de glaç (centre) i flors d'arboç després de la nevada (dreta)


Algunes fonts consultades:
Flora i vegetació de la Selva. V1. pg.46

Tractado de fitotécnia general. pag 62-67
Botanical online. La encina

2 comentaris:

Tossa del Mal ha dit...

http://tossadelmal.blogspot.com/2010/02/la-mafia-tossenca.html

Tossanatura ha dit...

Jo no tinc paraules per descriure el que ha passat als boscos de Cadiretes. Realment és impressionant la quantitat d'arbres trencats i arrencats. Mai de la vida havia vist alguna cosa així!

L'unica cosa que espero és que el bosc estigui net abans de que arribi la calor perque un incendi amb la quantitat de fusta que hi ha pot ser fatal.

Salut!