21/10/09

Vermellor d'arboç

Estem a la tardor. La sequera finalment ha tocat fi i els arboços que l'han ressistida mostren les seves baies vermelloses.


..Al més d'Octubre d'enguany, a Tossa hi han persones que surten o han sortit a intentar trobar rovellons, pinetells, us de reig... Al cap de mitja hora molts se'n tornen cap a casa amb la boca tancada i el cistell buit -maleida sequera! pensen per dins- o bé ..Prosegueixen la caminada sense mirar el terra ..I aleshores veuen penjades de molts arbustes les cireres dels arboços, vermelles, a centenars!, com si els hi faltessin ocells per ser menjades i dispersades i ens cridessin potser també fins i tot a nosaltres. Molts arboços s'han assecat, si, pero molts altres, en bastants llocs, estan ben esponerosos.

Els arboços son uns arbusts interessants en bastants aspectes. Es distribueixen per quasi tot l'arc mediterrani, pero també fins en part del litoral atlàntic ibèric, sudOest de França i fins i tot Irlanda. En canvi no penetren gaire cap a l'interior de totes aquestes terres degut a que son sensibles als freds. Abans que es produís l´última glaciació, els arboços havien ocupat major extensió, tot arribant cap al centre i nord d'Europa d'Europa i en aquest sentit encara queden algunes poblacions relictuals a Suissa. Per el que fà a requeriments hídrics, l´arboç requereix més humitat que d'altres plantes mediterranies. Només prospera acceptablement en arees que tinguin un règim de precipitacions anuals per damunt dels 600 mm; altrament només s'hi poden trobar puntualment si els terrenys on els individuus germinen reben altres aportacions d'aigua, per via edàfica per exemple (tot i que llavors en realitat solen estar desplaçats per especies de ribera). Per el que respecta a la química del sol, l'arboç te preferències àcides, el que comporta que en realitat sigui absent en molts territoris que, tot i esser mediterranis no reuneixen aquestes condicions optimes, els quals llavors estan poblats per d'altres espècies d'arbustes. El massís del Cadiretes si que les reuneix totes i per això s'hi troben tants arboços configurant una maquia densa, fins al punt que si hagués de dir quins son els dos arbres més abundants diria que l'arboç ocuparia el segon lloc després dels suros. A d'altres indrets de Catalunya els arboços també tenen una certa importancia.

L'arboç és de fet, una de les 17 espécies d'arbres forestals que es consideren dominants a Catalunya (1). Aproximadament hi han uns 31 milions de peus i és present a unes 60.000 hectarees, tot i que només és conforma com especie dominant en unes 3000. Son les alzines i sobretot els suros les especies que més usualment li fan costat en la majoria de llocs on habiten. De fet possiblement gran part de les suredes de l'Ardenya antigament fossin formacions d'arboços en les quals les sureres potser serien arbres acompanyants o no.

Els arboços, apart del que he escrit en les linies anteriors, prosperen en bon nombre i generen bosquines en llocs clars i també en arees forestals que participen d'un procés de succesió secundaria, és a dir, en aquells on la vegetació climàcica de la zona ha sofert una regressió i s'hi està recuperant. Son vegetals amb una gran capacitat de rebrotament de soca lo qual els suposa una molt bona adaptació de cara als incendis forestals així com a les tales forestals, que en algunes zones del pais sovint es fan cada 20 o 25 anys (com en el cas de les alzines) per obtenirne fusta. Els brots dels arboços durant el primer any posterior a una estassada poden atenyer ja uns 1'5 m. d'alçada, continua essent important durant els 4 anys següents i després ja s'alenteix. Molts d'aquells rebrots a més a més solen estar latents força endins de la soca, a bastants centímetres sota terra; més que d'altres especies rebrotadores de soca com els brucs boals per exemple -també super comuns a Tossa-, amb lo qual les seves capacitats d'autorestitució després del pas d'un incendi és més eficient que aquests últims. Degut a aquesta rao l'arboç pot esdevenir un arbust dominant en aquells llocs que han patit algun foc.


LES FLORS I LES CIRERES

Les flors blanques i penjants del cirerer d'arboç apareixen a la tardor i les baies que acaben produint no maduren fins la tardor de l'any següent, lo qual fà que cada any trobem flors i cireres al mateix temps.
Hi ha qui diu que les cireres d'arboç no poden consumirse en abundancia ja que hi ha el "risc" d'emborratxarse i també de tenir una mica d'indigestió. Jo n'he provat a desenes i no he aconseguit ni una cosa ni l'altre. Que hi ha dons del cert en això? ..Potser es que caldria prendre'n moltes més!. Aleshores el meu testimoni ja no serviria ja que quan les prenc, al cap de no se quantes senzillament començen a deixar d'agradarme. ..La literatura i la ciència antiga en tot cas és del tot exagerada quan sembla que afirma que l'arboç en llatí s'anomena Arbutus unedo degut al fet que "unedo" és un epítet que ve a indicar que de cirera d'arboç només se'n pot menjar "una" i no dues.

La quantitat d'alcohol veritable que poden portar les baies de l´arboç sembla ser que no sol passar del 0'5%, ni tant sols en les cireres caigudes al terra, que son les que han fermentat més. De fet hom pot fer licors a base de cireres d'arboç pero aleshores el que es sol fer és mesclar les cireres amb un aiguardent preparat amb antel.lació, amb lo qual l'efecte alcohòlic ja no depen pas gens de les cireres.

Altres parts d'aquests vegetals tenen altres virtuts singulars. De la seva fusta els antics pastors grecs en feien flautes, que no se si sonen tant bé com les modernes pero suposadament deurien d'agradar als antics Deus. Medicinalment era planta coneguda també desde l'antigor. L'escorça dels arboços, tant la de la part aeria de l'arbre com la radicular és d'un marró vermellós i té certes propietats diürètiques. La de l'arrel, un cop cuita es pot prendre contra la hipertensió. Als arboços se li atribueixen propietats antireumatiques i antiinflamatories en general..

..Tanmateix, a qui més "Bon profit" donen els arboços son a molts animals del bosc del massís, que no sempre ho aprofiten bé, dons llurs vides de vegades son truncades per els dispars d'alguns caçadors. Guineus, senglars, ocells petits i no tant petits, tant omnívors com frugívors, poden menjar o picar les baies de l'arboç, que son sempre uns complements nutritius i energètics per les seves dietes salvatgines. ..Pero d'entre tota la fauna entrelligada amb l'arboç hi ha una especie que en sobresurt per la seva singularitat més específica. Es tracta de la papallona de l'arboç (Charaxes jasius), que potser es mereix un bon punt i a part.

La papallona de l'arboç, que mostro aquí a l'esquerra (tot i que en aquest cas vull indicar que la fotografia no és meva sino que està presa de la pàgina del ICHN), és la papallona diürna més gran d'Europa, les erugues de la qual s'alimenten exclusivament o quasi exclusivament de les fulles d'arboç. Dic quasi perque hi han persones que afirmen que també poden alimentarse de matolls del génere Osyris, així com de fulles d'oms i llors si disposen o potser no d'arboços. No obstant, a les muntanyes de Tossa hi han comparativament molt pocs matolls Osyris i en canvi si que hi han molts arboços; igual que a les Gavarres, territori bastant semblant a l'Ardenya o Cadiretes en alguns aspectes i on precisament s'hi han dut a terme estudis bastant a fons sobre la papallona de l'arboç i sobre aquest territori s'afirma que és on hi han més papallones de l'arboç de tota Europa. ..I escribint sobre les Gavarres, en Narcís Vicens afirma que les papallones s'alimenten exclusivament d'arboços (2) i jo li dono bona credibilitat. Al Massís de Cadiretes el que si que hi han son llors. ..Poden ser aliment les seves fulles aliment per a les erugues de la papallona de l'arboç? Bé. Seria interessant averiguar-ho, sense dubte, pero a falta d'estudis, jo crec que les fulles de llor no les alimenten degut a que els llors (i també els oms) creixen en fondals i a una consideració que explico després en algunes linies de més endavant. Les papallones adultes en canvi, si que es deleeixen amb altres aliments!. Un suc que els agrada molt és el de les figues de les figueres, les quals solen atraure multitut de papallones i a més en resulta més fàcil d'observarles vora elles, ja que com que les figueres son arbres que solen creixer isolats entre ells, les papallones dels voltants tendeixen a agrupars-hi. ..Un altre "bon plat" que atreu les papallones de l'arboç son els excrements d'animals.. Lo qual resulta xocant, desde un punt de vista estètic tradicional degut al contrast massa evident de la merda respecte la bellesa doblement acolorida a més de les ales de les papallones, com succeix amb moltes especies tropicals, pero és clar que posats a comparar ...més lletgos som nosaltres, que malgrat la nostra inteligència contaminem el planeta sencer, dia rera dia ..pero en fí, no em sortiré ara de tema.

La fenologia de les papallones arboceres és molt intensa durant l'any perque s'hi produeixen dues generacions, una aproximadament cap al mes de Juny i l'altre al Setembre. Les femelles posen els ous d'un en un i els distribueixen en diferentes fulles d'arboç. Els ous posats a finals d'estiu no es transformen en adults fins que passen 8 mesos... Si l'hivern esdevé més fred que del normal molts individuus moren i per tant el nombre de supervivents finals de les postes de finals d'estiu es molt més variable que l'altre generació. Superada la fase larvaria entren en la fase de crisàlida, en la qual les papallones de l'arboç es troben cap per avall i penjades de branques, no necessariament d'arboç i això els hi comporta dues setmanes més, fins que es metamorfosejen finalment en papallona. Les papallones de juny posen ràpidament ous altre vegada i aleshores el procés és molt més ràpid. Les erugues és passen dos mesos devorant intensament les fulles d'arboç, és transformen ben aviat en papallones i es tanca el cicle.

Els mascles de les papallones de l'arboç son molt territorials i el seu comportament en aquest sentit resulta interessant. Les femelles solen volar bastant "caòticament" d'un lloc cap a l'altre, pero els mascles, quan emprenen el vol desde alguna branca per "fer-se notar" o defendre el perímetre territorial, al cap de poc és comú que tornin a la mateixa area desde on l'han emprès i per això pot resultar fàcil fotografiarlos; això és deu també a que la tasca de defensa del perímetre que consideren circumstancialment "seu", els comporta un desgast físic considerable i així s'estan, tancant el pas als mascles intrusos i esperant el pas d'alguna femella.

La manera com es distribueixen els territoris també ho trobo interessant de donar a coneixer i en aquest sentit hi ha un estudi fet per el naturalista Joan Daranes que resulta molt interessant (3). A l'igual com feien els humans en moltes èpoques històriques quan feien establiments prehistòrics o bé castells mitjavals damunt de muntanyes, els mascles de la papallona de l'arboç busquen també sempre els indrets elevats, siguin carenes o cims de turons, dels quals s'ensenyorejen. La comparació és meva i entenc que fer-la pot semblar un antropocèncetrisme innecessari, pero tampoc està de més -penso- si s'enten unicament com a "interpretació". El territori d'un mascle tendeix sempre a expandirse fins que topa amb el límit defensat per un altre, no quedant entre mig cap mena de zona neutral. Les baralles entre ambos son força freqüents pero mai tenen per conseqüència que un mascle feble perdi el seu territori. En canvi si que succeix quan l'encontre és amb altres especies de papallones.

Les arees de reproducció per altre banda també tenen una relació força gran amb els territoris que els mascles defensen. S'ha provat en el mateix estudi, que la papallona de l'arboç només cria en indrets que tinguin matollar apropiat, entre els quals hi hagin arboços presents (tot i que resulta curiós també és va veure que no hi ha cap relació proporcional quantitativa entre el porcentatge d'arboços i la predilecció per tals territoris) pero alhora només si son arees significativament més elevades que els seus entorns inmediats. Hom creu que aquesta doble dependèndcia és desventatjosa per a l'especie de cara a que la fà més vulnerable a les causes que la podrien apropar a una hipotètica futura extinció, pero per altre banda sense dubte també li aporta una peculiaritat afegida.

Per últim, un altre cosa que trobo interessant i que també és despren del citat estudi és el fet que s'ha demostrat que les papallones de l'arboç prefereixen les arees de maquia degradades a les arees molt ben conservades, o els terrenys amb arboç que s'estan recuperant d'un incendi que no pas allà on no ha sofert un incendi en temps no gaire llunyans, lo qual pot ser significatiu com un exemple d'esser viu que indicaria que part de la nostra biodiversitat, estigui o no adaptada als incèndis, si que està potencialment familiaritzada amb els escenaris que devenen de tals catàstrofes; i en aquest sentit sembla ser que, tant la papallona de l'arboç com el mateix arboç en treuen un cert profit.

En resum, crec, per anar acabant, els arboços son arbres que conjuntament amb els suros caracteritzen força el paisatge vegetal que tenim, que son rics en peculiaritats i que malgrat solen ser soferts i ressistents a les maltempçades que puguin patir, no per això els hem de menystenir com especies dignes de ser protegides.

La sequera extrema que hem patit durant aquesta primavera, durant l'estiu i fins l'inici d'aquesta tardor ha fet que milers d'arboços, sobretot a la part marítima, s'hagin assecat (vegeu la imatge de la dreta feta aprop Sant Grau) o bé tinguin les seves cireres molt petites, amb un procés de maduració que es va restringuir només als primers mesos de la primavera i va quedar disminuida .. Pero en d'altres arees del massís, sobretot en tota la vessant obaga, els arboços estan plens de cireres. Cireres que porten vida i que atrauen la vida. ..Com escrivia en Narcís Munsó en el seu blog, en forma de vers:

xxxxxxxxxxxxx

El tord se la menja
La merla també
Flor blanca que penja
Fruit roig l’any que ve.



Imatge d'arboç presa ara fà poc més d'un any -potser avui seca- damunt la costa tossenca aprop de Salionç

(1) Els boscos de Catalunya. Estructura, dinàmica i funcionament. Quaderns de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya 2004. Complilació d'estudis portats a terme per el CREAF.

(2) La papallona de l'arboç. Consultable al nº2 de la revista Gavarres . Autoria: Narcís Vicens i Josep Marmi. L'article parla d'aquests insectes en l'àmbit de les Gavarres i l'Ardenya.

(3) Territoris de reproducció de Charaxes jasius en un tram de la Serra Pre-Litoral Catalana. (But. Inst. Cat. Hist. Nat. 68: 27-33.2000) Autor: Joan Daranas i LLopart.

Per altre banda, un altre document de video molt amè sobre les papallones de Catalunya, inclouent la referida, es pot veure i escoltar a la web educativa Edu3.cat

2 comentaris:

Carol Bret ha dit...

Sin duda, tengo que aprender catalán. Un hermoso reportaje. Si es que cuando las cosas se hacen con cariño, se nota.
Bicos.

SelvadeTossa ha dit...

Graciñas Cárol! Me alegro de que te guste y das de lleno en tu afirmación de que todo esto q escribo lo hago por cariño (cariño quizás un poco "intelectual" (y emocional at the same time!), pero cariño 100% en cualquier caso hacia la naturaleza de este rincón del mundo).
Yo por mi parte tendria que aprender galego!, que encuentro que és una lengua preciosa para transmitir cosas preciosas!...

Biquiños ;)