"Einadia nutans" Una planta nouvinguda a Tossa

..VA ARRIBAR ARA FÀ UNS ANYS, A ALGÚN PUNT DEL SUD DE LA COSTA BRAVA. ..LA SEVA GESTA, O LA SEVA "AVENTURA", JA DECORA EL PAISATGE


xxxxxxxxxxxxxxxx"Einadia nutans" damunt el leucogranit de Sa Banyera de Ses Dones

Fa temps que m'hi havia fixat amb una planteta que sol creixer abundant als vessants de les cales de Tossa. Igual que el fonoll marí, la pastanaga marina, la camforada, el phagnalon rupestre, l'helichrysum i d'altres, amb la diferència que d'aquesta altre, tot i que igualment molt ubiqua "encara" no en sabia el nom. I bé ..Res més. Ara fà cosa de dos anys però, em vaig interessar més per la planteta. Vaig començar a cercar informació bibliogràfica, resenyes, catalegs d'ilustracions de flora catalana i mediterrania, etc.. pero no vaig trobarne cap que s'hi assemblés. La meva curiositat obviament no va minvar sino que es clar, aleshores va anar en augment encara més.
Vaig extreure una mateta silvestre de tal planta i la vaig plantar en un test; pretenia així estudiarla una mica més en detall i anar-la seguint amb més facilitat sense haver d'anar a enfilarme a les roques cada vegada que li volgués donar un cop d'ull -tot i que la veritat, he de dir, hi continuava anant igualment!- Al cap de molt poc la petita va treure els seus "globets" de color ataronjats, els quals jo al principi havia cregut que eren les flors. Vaig obrir-ne un per investigar els seus components i orientarme en quina mena de planta podria tractarse ..Vet aquí que enlloc d'estams, pètals o estigmes ..Allò que tant sols vaig trobar va ser una llavor; una llavor de color negre. Estava clar dons que no eren flors allò, sino fructificacions. Les flors, de color verdós i molt més petites, s’agrupaven humilment formant minúsculs botonets a les parts terminals de les tijes, tant minúscules que ni tant sols amb la lupa que en aquell moment tenia en podia destriar els seus elements distintius; son gairebé microscòpics.
Estava "perdut" en la tasca, fins que vaig decidir contactar amb una persona que sospitava que podria tenir coneixença d’aquest vegetal. L’Enric Ballesteros ..I certament em va escriure i em va solucionar el problema: La Einadia nutans. I a més em va informar del seu orígen geogràfic, australià i la fàmilia que l’englobava. Es tractava (es tracta) dons d’una planta exòtica, per això m’era tant difícil donar amb ella! El que si que hauria pogut haver esbrinat -si jo hagués tingut una major destressa intuitiva o d’observació amb una lupa més potenta- hauria estat la seva família botànica. Les quenopodiàcies és caracteritzen per tenir totes elles també flors minúscules i sovint “difícils” de determinar a primer cop d’ull.

Bé; amb la frustració carregada pero el nom sabut, he constatat no obstant, que el coneixement que d’aquesta planta se’n te a Catalunya (i a la resta d’espanya i d’Europa) és molt mins o per lo menys sembla que no se l’ha estudiada ni ensenyat gaire arreu. L’he trobada descrita a l’enciclopedia botànica “Flora Ibèrica”, això si; i també una cita (pero sense cap lligam referencial més) a la Flora Manual dels Païssos Catalans, també una altre referència únicament de nom en un catàleg de flora al.lòctona i fà escassament pocs mesos he vist com apareixia també sucintament registrada en una fitxa del compendi de la Flora de les Gavarres. Fora d’això, d’aquestes referències encara molt “humils”, la planta al nostre pais destaca encara per la seva invisibilitat científica i a internet per exemple, pràcticament tota la informació existent de la planta s’hi troba en webs australianes, les quals si que –valga a dir-, abunden en referències i bastants detalls sobre la biologia i l’ecologia d’aquesta especie. Amb aquest panorama vaig pensar que seria bò documentarme, informar públicament més sobre ella i també sobretot observarla directament, investigarla a la Costa Brava i aportar possibles dades que ens ampliin el coneixement d’aquesta planta tant original.

Així que bé; vaig per feina. Ja és hora de que que parli menys de mi i més de la planta :-). Bé. Com a petita introducció diré que el nom llatí “Einadia nutans” (disculpeu-me pero evidentment encara no te cap nom en català) ve a significar per una banda “un estam" (=“ei-”) i per una altre “penjant” (="nutans"), aspecte aquest que es refereix a la planta en si, no pas al detall anterior. Tot i així en un principi el vegetal s’havia batejat amb un altre nom: “Rhagodia nutans” i durant uns anys posteriors varen coexixtir com a sinònims els dos fins que es va acordar anar deixant d’utilitzar el nom de Rhagodia.

Per el que fà a l’aspecte general seu morfològic és una planta sovint petita i els seus organs principals (arrels, tijes, flors, fulles..) també de petites dimensions; això és el que fà que a la gent ens passi facilment desaparcegut en molts llocs on abunden més o menys majorment altres tipologies de plantes. No obstant hi han casos en que les einades no son tant petites sino que ocupen superficies que poden sobrepassar individualment el metre quadrat per exemple. En molts casos a més a més s’enfilen una mica per superficies verticals o bé hi penjen d’elles resultant facilment vistoses, sobretot quan inflen una munió de fruitets ataronjats. En d’altres casos s’hi s’agrupen unes quantes en una mateixa area i poden formar una catifa verda també molt visual i tant o més estètica.

L’EINADIA NUTANS A AUSTRALIA

A Australia Einadia nutans era ja coneguda per els aborígens dels territoris interiors tot i que –com sobra comentar- al llarg dels segles no informessin sobre elles a Internet ni escriguissin tesis doctorals al respecte. “Yadah-pan” era el nom que ha quedat de la planta en una de les llengües aborigens i que encara possiblement s’utilitza. Els australians blancs l’anomenen per la seva banda “nodding salt bush” perque pot trobarse en ambients una mica salats i perque te forma de fideus pero també s’útilitza la denominació “climbing salt bush” per la seva habilitat per “grimpar”. La veritat no crec que els colons i descendents seus n’hagin parlat tant d’ella i l’hagin apreciat o valorant tant com els aborigens pero potser han escrit més sobre paper i n’han qualificat metòdicament certes característiques seves d’us com per exemple també la seva comestibilitat. En efecte –jo també les he provades- son plantes que es poden menjar (1)Tant els fruits com les seves fulles estan classificats amb un valor de 2 en una escala de comestibilitat de 1 a 5 (el nº5 representaria una excel.lència gustosa i nutritiva) segons una publicació del pais.

Les fulles tenen un alt contingut en proteines, poden tenir un gust bastant salat i potser per això es recomana bullirles abans. Els fruits bastant dolços en canvi es poden consumir perfectament crus. Jo, que els he provat, els trobo bons ..pero es clar; son tant tant petits que les energies que hom pot gastar en recollirlos al bosc o als penyassegats o simplement en acostarlos a la boca em sembla que supera de llarg les calories que aporten i per tant jo els indicaria més per a la gent que es vulgui aprimar que no pas per als que es vulguin alimentar i engreixar. També penso que per la seva estètica podrien esser inclosos en algun possible plat de cuina fashion d’aquests on prima el disseny o el detall més que qualsevol altre aspecte més elemental.

Els fruits aquests son pericarps inflats d’aire, d’uns 2-3 milímetres de diàmetre i dins de cadascun s’hi troba una sola petita llavor de mitj milímetre o poc més de color negre i en forma de disc; tals llavors poden germinar ja en el primer any d’haverse dipositat en algun terreny o fisura i se’n poden trobar entre l’Agost i l’abril (A Tossa, curiosament com diré després aquest periode encara pot ser més dil.latat) i les flors de fet durant tots els mesos de l'any.

xxxxxxxxxxxxxx Els carpels fructifers en un petit exemplar que vaig plantar en un test l'any passat


La dispersió d’aquests fruitets a Australia sembla que la solen realitzar alguns reptils i petites aus. En concret s’ha comprovat que una bonica especie d’ocell de color blau Malurus lambertii com a mínim fa aquesta funció. (2)

Apart de l’Einadia nutans nutans, a Australia hi han altres 17 especies més, subespecies i varietats més també interessants (3) pero sobre les quals no en diré res perque això comportaria fer un article massa extens i de fet s’escaparia del meu objectiu, ja que son einadies no han inmigrat a Catalunya ni a Tossa i l’objetiu meu és parlar de les plantes de Tossa, obviament. Així dons, quan citi el nom “Einadia” vull aclarir que em referiré unicament a l’especie Einadia nutans o al taxó concret E.nutans nutans.

Una de les coses que pot sorprendre de les einadies (E.nutans, reitero) és la seva longevitat. Malgrat ser plantes petitones, de generalment no pas més d’un metre d’extensió i 50 cm d’alçada, poden atenyer 20 anys d’edat… (4)

Al continent australià, els ambients preferits per les einadies son els boscos clars, on el terreny reb els raigos de sol de manera no constant; àdhuc es fan bastant abundants en situacions post-incèndis degut a la seva gran facultat dispersiva i reproductiva i la longevitat de llurs llavors quan estan en espera de circumstancies favorables. Les einadies ocupen sovint els primers estadis de la succesió natural de la vegetació; nogensmenys curiosament no son plantes afavoridores dels incèndis sino ben al inrrevés; la seva crassulència comporta un fre per a la progresió de les flames i en faciliten l’extinció dels mateixos. (5) (i 6)

Les einadies sembla que poden fructificar a partir del primer any (o això per lo menys es despren d’una publicació (7) on es comenten aspectes del seu cultiu) pero a la natura, o millor dit, a la natura australiana, sembla ser que això només pot succeir a partir del segon. (8) . Després d’un incèndi i de les primeres plujes posteriors, les einadies que creixen en principi tenen totes les mateixes edats i per tant la pervivència de l’especie en qualsevol indret requereix que el periode de temps entre un incendi i el subsegüent sigui com a mínim d’un parell d’anys.

A l’illa de Tasmania, més humida i fresca i en general menys procliu als incendis forestals, les einadies, també presents, entren en major competència amb la resta de la vegetació i potser per això la major part de les cites, -com ara una de la Universitat de Tasmania- les refereixen creixent-hi al litoral, damunt de terrenys exposats i ben drenants i lo qual per cert, jo penso que és significatiu de cara a poder identificar i/o considerar les raons que juguen un paper favorable respecte a les einadies de la Costa brava. També destaquen aquestes fonts el fet de que son plantes amb una lleugera suculencia. (9) (10) (i 11)

L’Einadia també es troba de forma indígena a l’illa de Nova Caledonia; segons sembla damunt de substrat calcari!, i no en d’altres tipus. Per el que fà al seu hàbitat en aquesta illa se la cita en terrenys degradats i/o no clasificats. (12)

Penso que seria interessant explicar algunes coses de la seva interacció amb la fauna. El principal enemic de l’einadia en els seus hàbitats australians és la larva d’una papallona, l’anomenada per els australians “Salt-bush blue” per el seu bell color blau i cientificament denominada Theclinesthes serpentata. (13) (i 14)
Aquesta papallona polinitza durant molts dies a l’any una gran varietat de flors que floreixen en diferents episodis pero posen els ous gairebé només al damunt de les Einadies i d’una altre quenopodiàcia amb característiques molt afíns; l’Atriplex semibaccata. Tant fort resulta el lligam que la distribució geogràfica de tal papallona es circumscriu majorment allà on també hi viu Einadia nutans o l’altre especie que he citat. Un cop sortits dels ous, els cucs (larves) de les papallones s’alimenten profusament de les einadies i en regulen les seves poblacions. Per el que fa amb les interaccions amb altres animals possiblement encara estiguin per estudiar perque no he trobat informació al respecte.

..LES EINADIES EN D’ALTRES CONTINENTS

La flora australiana, degut al seu aillament respecte a la resta dels altres territoris del planeta conté moltíssims taxons endèmics i una gran part d’ells (com sol succeir en tals casos equivalents en d’altres arees isolades) esdevenen potencialment vulnerables (o ja han estat vulnerats) quan el seu hàbitat es veu col.lonitzat per altres especies foranies que poden ser més competitives i al mateix temps les autòctones no poden o “no saben” establir-se en d’altres arees. L’einadia nutans no és un cas d’aquests; és una planta que “afortunadament” s’està veient beneficiada per la globalització humana.
Dins d’Australia, l’Einadia està cada cop més protegida per les lleis medioambientals degut a que apart del valor intrínsec de ser “planta endèmica” se li reconeixen les seves virtuts o funcions antierosió, retardant dels incèndis, repobladora d’espais destruits i de planta resistent a la sal; a més a més no te cap altre amenaça que la papallona. I Fora? L’Einadia en els últims temps ha sortit del continent i s’està establint de manera pròspera en uns quants llocs. He trobat referències sobre ella en 5 punts del planeta.

Nova Zelanda, possiblement hagi estat el primer nou pais (tot i que dir-ho així pot ser una mica absurd ja que els vegetals no entenen de fronteres polítiques) on va arribar, segons sembla l’any 1959 aproximadament i on s’hi troba ja plenament naturalitzada. (15)

A Sud Àfrica s’està naturalitzant i está indexada en alguns catàlegs. (16) No obstant costa trobar informació al respecte dels tipus d’hàbitat on s’hi fà. Resulta en tot cas interessant que allà també s’hi troba l’Atriplex semi-baccata.

A Israel-Palestina és un altre dels llocs on està present. Està referida per primera vegada en un catàleg de flora l’any 2000 i en aquest cas la història a més a més és coneguda. La planta va formar parts dels plants experimentals d’estudis botànics de l’institut de Beer-Sheva, a la zona del Negev, en motiu del seu potencial interès que podia tenir com especie potencialment protectora de l’erosió del sol i al mateix temps ornamental. Sel’s hi va “escapar” i es va establir entremig d’altre vegetació autòctona i ruderal dels veinats propers, l’expansió va anar en augment fins considerarse plenament naturalitzada. (17)

A les illes canaries; en concret al sector nord de Tenerife l’Einadia també ha colonitzat molts indrets, com per exemple Los Realejos (18)
i per el que veig ja li han posat un nom en castellà: Amuelle colgante. (19). Configura part de la comunitat vegetal rupícola i de caràcter pioner Soncho congesti-Aeonietum holocrhysi, la qual viu en talusos i fisures basàltiques, siguin naturals o artificials (carreteres majorment) entre els 25 i 500 metres d’alçada. Desconec desde quan ha aparescut l’Einadia a les Canaries pero en qualsevol cas és curiós que també hi és allà aparescudal’Atriplex semibaccata, quenòpodiacia també australiana i amb unes característiques i una ecologia molt similar a la protagonista. .

L’ EINADIA NUTANS A LA COSTA CATALANA

L’Einadia nutans ha arribat fà uns pocs anys a la nostra costa brava. Ha arribat al sud de la Costa Brava per quedars-hi i presumiblement intueixo, desde aquí anirà augmentant la seva area de colonització; està per veure encara si unicament reseguint la linia costanera i fins on?.. o si també entrarà vers l’interior. De moment la nostra Selva Marítima i l’Alt Maresme on també l’he vista fa poc, és la primera area en hospedar aquesta planteta a Europa. Que ens fà pensar que d’aquí un temps s'hagi extès per la resta de la Costa Brava i no sols això sino que la tinguin també a la Costa blava francesa, la Riviera italiana i tantes altres? Penso que és molt interessant que, ja que la tenim tant aprop, siguem nosaltres els primers en estudiarla.

I que podem fer per aprendre'n? La primera cosa que podem fer és ..Observarla. Observarla al natural en les diferentes èpoques de l’any i en variis indrets diferents. Els seus fruits, petits pero nombrosos, mirats amb lupa resulten una meravella estètica. Els podem ullprendre gairebé tot l’any pero es sobretot durant l’estiu i tardor quan ens serà més fàcil.
Ens familiaritzarem també a veure les seves fulles menudes i ens donarem compte que mostren diferències fenotípiques considerables entre elles, segons sigui l'ambient del lloc on s'hi fan. Per exemple; en situacions d’ombra o d’ombra parcial, tal com ara sota uns arbres o al costat d’una paret de roca, les seves fulles he observat que resulten sempre més grans, llargues i amb la base sagitada. Si la trobem en un indret que reb directament els raigos de sol durant la major part de la jornada les fulles solen ser més menudes i amb una forma entre linear i ovalada, pero gens o quasi gens sagitada.
Una altre característica apreciable de seguida és la seva crassulencia i em fa l’efecte que aquesta també presenta certes variacions segons siguins els seus paràmetres externs. Crec que les que viuen més aprop de l’aigua del mar estàn més “inflades” que les que s’hi desenvolupen en terrenys més lluny o de no tant de cara al mar.

A diferència de moltes plantes mediterranies autòctones, que solen ser llenyoses o que es sequen parcialment durant els mesos de menor pluviositat -i que en consequència resulten fàcilment combustibles en cas d’incendi-, les einadies, amb dèfit hídric, mantenen una certa turgència sense secarse o fins i tot romandre ben verdes.. Amb això vull destacar -com ja he comentat linies abans- que les einadies son interessants perque en cas d'incendi poden retardar el poder d'avanç del foc (vegeu a l'esquerra una foto d'unes einadies de Tossa entre la pinassa).
Si malgrat tot, la sequera estival esdevé especialment forta, les einadies situades en un indret amb poc gruix de terra o sense una bona escletxa a la roca que conservi la humitat si que poden arribar a un estadi crític que aleshores les afecta per complert i moren. Pero fins i tot en tals circumstàncies les plantes seques, al ser de teixits prims no s’acumulen molt de temps, deixant per tant poc material combustible remanent que esdevingués propici per un possible desgraciat incendi.

La resposta a l’stress hídric per aquests vegetals és arrugarse –en aquest sentit es semblen molt a algunes plantes autòctones d’aquí, com les estepes per exemple-. Si bé els estius de la costa brava meridional permeten sobreviure a les Einadies (i de fet considero també que les "ajuden" al dificultar el desenvolupament d'altres potencials herbes competidores) també m’he adonat que si aquests estius fossin gaire més eixuts del que son, les einadies no podrien sobreviure. Això ho he vist casualment en un cultiu experimental que tinc en uns testos: Degut a alguns dels meus oblits alhora de regar he pogut apreciar que les einadies ressisteixen menys la sequetat que altres al.lòctones nouvingudes com per exemple la figuera de moro i els carpobrotus o autòctones com la camforada (Camphorosma monspeliaca); en canvi aguanten algo millor per exemple que els ginestells de tossa (Teline linifolia) i m'atreveixo a dir que a la majoria de plantes propies del bosc mediterrani.

Un altre paràmetre. Per el que fà a la ressistència al fred es evident que aguanten la mar de bé els hiverns costaners i durant els mesos de febrer i març no em consta que mostrin síntomes fisiològics de que hagin estat afectades per el trangul de la temperatura hivernal. No obstant les einadies, fora de l’habitat rocallós més contiguu al mar, només les trobo en els vessants més calents de la serra, també mirant a mar i mai per damunt de mitja muntanya (uns 200 m.). Dubto si aquesta distribució es deu a la sensibilitat tèrmica de la planta o si la causa negativa del efecte del fred opera cap a elles només de manera indirecte o circumstancial. Em caldria plantar einadies en llocs freds per avaluar tals hipòtesis i esbrinar-ho!.
Respecte als aerosols marins demostra una bona ressistencia; i la prova més sencilla és que conviu d’aprop amb d’altres vegetals també ressistents –no entraré ara en detall-. Si algun temporal de mar les afecta amb intensitat, una part de la planta es pot secar pero després sol rebrotar desde altres gemmes adormides.

Una altre questió interessant podria ser.. Quins son o poden ser els hàbitats prioritaris de les einadies? Les einadies, per lo menys a Tossa, he vist que demostren molt bona aptitut per col.lonitzar bàsicament dos tipus d’habitats. Els penyassegats, fisures i replanets prims costaners d’aprop de l’aigua del mar per una banda i el sotabosc net o clarejat de les pinedes amb capçades no molt denses per una altre; àdhuc un tercer espai facultatiu poden ser les brolles costaneres amb poca cobertura herbàcia on trobem fàcilment el sauló al descbert per damunt de l`habitat del fonoll marí i la pastanaga marina.

Cosa interessant resulta (per lo menys desde el meu punt de vista) que si bé les einadies s’han extès abundantment per tot el litoral de la Selva marítima, ho ho han fet a més a més d’una forma homogènia i tanmateix sense saturar l'espai, com si haguessin estat visquent allà durant segues i segles. No mostren densitats diferencials amb màxims al voltant de determinats punts de "possible irradiació" (com si que sol passar per exemple amb les opunties o els agaves per exemple) i tampoc no conformen poblacions masives i monoespecífiques d’elles mateixes. La seva distribució en els 3 tipus d'ambients que he citat esdevé un mosaic divers, on la presencia de les einadies, reitero, no imposibilita ni dificulta gens especialment la pervivència i/o reproducció d’altres especies que amb ella cohabiten. Això penso que podria pensarse també com una raò potencial per defensar a l'especie de posibles "criminalitzacions" que alguns ecòlegs tendeixen a fer (i molts altres que no son científics) envers les plantes nouvingudes i que les etiqueten de seguida com “plantes invasores”.

Aprofundint amb les consideracions sobre els hàbitats referits. ..El fet que les einadies puguin desenvoluparse per si soles sota una pineda em resulta interessant. Com sabem no hi han apenes plantes herbacies que puguin viure bé sota els pins, especialment si ofereixen una ombra una mica tancada. ..Serà per què els pins alomillor antigament no conformaven pas boscos que per això no s’hi va desenvolupar cap flora herbacia adaptativa en aquest sentit? Bé; és sols una reflexó "colateral" que faig pero la volia mencionar i compartir. Fora de les pinedes més inmediates als penyassegats, que solen tenir molta llum, les pinedes de "segona linia" que també poden colonitzar una mica les einadies hom pot considerar que son pinedes bastant antropitzades, on regularment s'hi practiquen treballs de "neteja forestal" que eliminen altres plantes potencialment competidores, o bé pinedes de successió secundaria, degudes per exemple potser a antics incèndis. En aquestes últimes pinedes les einadies també son presents pero em fà l'efecte que de manera inversament proporcional al grau de desenvolupament reconstitutiu del sotabosc, que sol esser d'alzina i marfull o bruc principalment.

Quan les einadies ocupen aquests espais de terreny despullats (siguin “despullats relativament” quan el cas per exemple d’una pineda coberta de pinassa i protegida per branques, o siguin despullats de veritat com els terrenys a cel obert) el saben recobrir parcialment i en aquest sentit redueixen el risc d’erosió, motiu altre per el qual penso que no sols haurien de ser plantes respectades sino que fins i tot caldria legislar per protegirles!.

No sempre les einadies es limiten a creixer horitzontalment. En bastants casos ho fan de manera vertical ja que son una mica enfiladises i també penjants. No és infrequüent trobarles a la base d’alguns pins i enfilantse fins a mitj metre o més per el troncs o branques d’algun, especialment si son arbrets joves o estan adosats a d’altres matorrals. En la fotografia d'aquí sota, que vaig fer a la Vinya de l'Oliver (avui en dia transformada en pineda), damunt d'Es Blancall al mes de Novembre, ilustro exemples d'això.

Més coses potencialment rellevants: Em cal sobretot encara testimoniar els mecanismes que tenen les einadies per pol.linitzarse i per dispersarse. És un coneixement crec que cabdal si volem coneixer minimament bé la nova ecologia de les einadies a la costa catalana i la d'altres zones de futura dispersió potencial. El procés segurament s'esdevingui, com a Australia, a través de certs animals pero penso quasi indubtablement que aquí serien animals generalistes, és a dir, espècies que busquen aliments en diversos vegetals sense estar especialitzades en cap. Sovint tals especies son les que presenten més capacitat adaptativa i de treure profit de noves fonts d'aliments desconeguts. ..Pero es clar, de tot això, fins que no haguem testimoniat suficientment encara estic en les “suposicions”. El mateix val també, per tot el que pertoca als factors que influeixen en la germinació.

I bé; per anar acabant; em ve de gust fer unes disquisicions més sobre la questió del seu origen i dels seus posibles nous hàbitats en el futur.. Els qui us estigueu aburrint de tanta parrafada llegida ara us remato!


IDENTITAT I FUTUR.

Com deia un famós.. "Qui perd els origens perd identitat".

En conseqüència la pregunta és obligada: Tè "identitat" l'einadia que tenim per aquí? jeje.. Broma apart. Desde quan tenim la planteta?

En Kike Ballesteros em va comentar que a la costa tossenca el vegetal no existia ara fà 20 anys ..Pero que en canvi si que ja l’havia vista a la zona de Pinya de Rosa on –ell mateix asegura- ja n’era abundant!.
Com podeu suposar estic cercant més informacions d’altres possibles persones que la recordin o l'hagin registrada i estic treballant alhora jo mateix en un mapa de la distribució per donar constancia de la seva situació actual i també així donar peu a poder fer anàlisis de més rigor i plantejar hipòtesis més assenyades, pero de moment, i amb la informació que actualment tinc, puc fer diguem-ne que uns “pre-plantejaments” i llenço ja, per què no? a l’aire unes preguntes:

Aquesta petita ..Ens ha vingut desde Australia amb algun intercanvi comercial o científic de llavors (dificilment puc pressuposar una arribada per una via “no humana”) ?
Ens ha arribat desde les illes Canaries?. Per saber si tal hipotesi te un mínim de sentit com a mínim estaria saber del cert quan va arribar a Tenerife i desde on. Desconec si va arribar allà abans que ho fes a Blanes i LLoret o més tard.

Potser més interessant encara seria preguntar-nos si ens ha arribat a nosaltres desde Israel!. ..Allà com a mínim sabem que hi és present desde fa mitj segle. I en cas de que hagués vingut desde Israel ..L’hauria portada algun dia un turista israelià que la tenia en algun jardí? Potser hauria arribat de forma accidental a través d’algunes llavors enganxades a la roba d’algú que hagués tornat d’Israel o de Palestina ( i la mateixa argumentació hipotètica valdria per Canaries si descobrissim -reitero- la data de la seva aparició allà) .. mmm O ha arribat desde Israel de manera natural a través de la migració d’alguna au a través del mediterrani? Seria maco pero aquesta última hipòtesi en principi no li dono gaire presunció ja que en tal cas opino que seria més probable que també hagués deixat llavors i hagués originat altres exemplars en alguna altre banda de la mediterrania.

El fet que el Kike l’hagués observat a Pinya de Rosa abans que a Tossa podria ser significatiu i suggerir que potser va ser portada expressament al seu Jardí botànic i que hagués estat aquell indret el focus d’irradiació. Confio -reitero- en trobar més informacions al respecte que em permetin aclarir i poder aportar d’aquí unes setmanes alguna raó que em pugui assenyalar algun indici al respecte.

I per el que fa al "futur". Un aspecte important és sense dubte la seva habilitat o potencialitat per establir-se en hàbitats naturals.
L’Einadia, ja he dit que abunda per tota la Selva Marítima. També l'he trobada a les roques costaneres i replanets de l'Alt Maresme (entre Calella i Sant Pol en concret). Tots ells son indrets saulonosos i de roca granítica, drenants. Terrenys també lleugers i drenants son els que hospeden a les Einadies a Tasmania per exemple ..pero a Nova Caledònia per lo vist (si la font d’informació referida no està equivocada) s’hi fa damunt terreny calcari i al nord de Tenerife en canvi sobre basalts. Això em fa pensar que l’Einadia nutans a Catalunya te potencial veritable per col.lonitzar en el futur altres costes de diverses característiques de la resta de la Mediterrania!.
...De mica en mica ho anirem sabent.