Un dels trets paisatgístics naturals més sobresalients de la Costa Brava, apart de les roques, la presència de caletes i els seus fons marins, és la presència i abundància d'arbres gairebé a tocar de mar, sobretot a la Costa Brava sud. Els principals responsables de l'espectacle d'aquesta verdor quasi sempre son pins, els quals resalten enmig dels penya-segats i poden mostrar formes d'allò més increïbles.
Personalment porto molt temps fixant-me en les formes dels pins i segur que, a l’igual que jo, també hi ha moltíssima més gent que li agrada contemplar-los. ...Però crec que podríem passar de la seva contemplació al seu estudi.
En el present article i a través de les fotografies amb que ho acompanyo (moltes fetes ben expresament) pretenc abordar aquest tema. De manera incipient, donat que no he trobat personalment cap anàlisi precedent, lo qual, tot sigui dit em sembla força curiós. ..Serà potser perquè tractar sobre les formes dels pins dels penya segats és una cosa que pot estar en la frontera entre l'art i el coneixement objectiu, sense estar al 100% en cap dels dos, qui sap.
LES TRES ESPÈCIES PRINCIPALSEls pins son, per regla general, les coníferes més freqüents en tot l’ambit de la mediterrània. En alguns sectors de la costa llevantina ibèrica puntualment ho poden ser les sabines (
Juniperus sabina), i a la part oriental del
mare nostrum, els xipresos i alguns pocs cedres del líban per exemple. Parentes de les sabines, nosaltres tenim els càdecs (
Juniperus oxicedrus), ocupant les parts més altes de bastants penya segats. Els càdecs son arbustes o petits arbrets amb tantes fulles que molts cops fan efecte de coixins (per a gent de pell dura no obstant), o també fins i tot de bonsais. En qualsevol cas però, no son tant abundants, ni s'apropen tant a mar, ni resalten tant ..Ni caracteritzen visualment el paisatge com ho poden fer els pins.
De pins autòctons o plenament naturalitzats en tenim 3 espècies. Els pins pinyers, els pinastres i els pins blancs. Els primers sembla ser que van arribar a la península ibèrica amb els antics romans, qui sap si via Empuries, Tarraco ..o (perquè no també ..quí sap?), la petita Turissa. Des de ençà s’han estés moltíssim, sobretot en les arees més humanitzades gràcies a la seva robusticitat, la qualitat de la fusta i per l'ombra que donen llurs branques; també son els més verds de tots.
Els segons, els pinastres, tot i que més propers en origen, sembla ser que tampoc son autòctons, per lo menys no a la comarca de la Selva
(1) per on es varen difondre arran de la seva utilitat humana; això sí, un cop establerts es reprodueixen també la mar de bé per si mateixos damunt de terrenys prou profunds i no extremadaments eixuts. ..Els pins blancs, per últim, son els "menys verds" de tots.. Podem aventurar de dir que son plenament autòctons a la franja costanera i a més a més, son els que trobem, quasi sempre en tots els casos, en els penya segats rocallosos més abruptes. En conseqüència seran els pins blancs, els principals protagonistes als que em referiré.
ELS ARBRES MÉS ABUNDANTS
Es dona la circumstància de que actualment, a banda dels penya segats, els pins blancs son també els arbres més abundants a nivell de Catalunya. Degut a la seva abundància extremada se'ls ha vulgaritzat molt, àdhuc com que creixen en molts territoris on no deurien esser pas originaris se'ls considera símbols de l’antropització, de la depauperació del territori i per a colmo del seu "honor", afavoridors d’incendis forestals..
A més a més, a nivell de caracterització morfològica, quan hom parla de les formes de les coníferes, es te tendència a ensenyar per exemple les formes esbeltes dels pinastres, amb els seus troncs tant drets ..O la bellesa, encara més apreciada de les copes dels pins pinyers en forma de bolets o parasols …..Però quan toca als pins blancs, es comenta que tenen capçades irregulars, amb siluetes "poc caracteritzables" ..I potser per això, sumat als estigmes anteriors se'ls sol veure com una mena de pins més lletjos que d’altres, per no comparar-ho ja amb avets o d'altres espècies, encara son menys veïnes nostres, però força admirades.
Diré que la bellesa o lletjesa dels elements és una cosa subjectiva. Segurament la informalitat no és apreciada i la variabilitat potencial, molts cops tampoc. Estem acostumats a associar idees amb formes i el fet que un organisme pugui ser d’una forma o d’una altre, és a dir, variable, potser li treu força de “personalitat” a una espècie.
La gran part dels pins blancs que es veuen per el pais creixen en cotes baixes, en arees que abans havien estat ocupades per alzinars. Com abunden les situacions en les quals les ombres que donen els pins blancs son molt pobres, sovint sota tals arbres s’hi fan les mateixes espècies de plantes que si no hi hagueren pins i en conseqüència molts autors destacats, ja fà temps que defineixen que no formen pas boscos, si no que els pins son sencillament, una espècie més afegida al tipus de comunitat vegetal protagonitzada per les especies dominants que viuen en l’indret en questió. ..En conseqüència, els pins no tenen bona consideració ni per als estudiosos de la natura, que son els qui, com a mínim hom esperaria que els pogués defendre.
...LES FORMES MÉS HABITUALSLes formes de la majoria dels pins blancs del pais, son poc compactes, més aviat romboidals i la distribució de les branques a les capçades de manera bastant irregular. A grans trets, tots els pins aquests participen d’una mena d'homogènica informalitat.
Les màximes variacions solen ser en sentit d’allargament cap a dalt, donat que son extremadament heliòfils i senten la competència per la llum per poc aprop que estiguin entre ells. Em sap greu dir-ho pero a contracor em sumo una miqueta a la massa de gent que opina que aquests pins d'aquestes masses forestals no son molt interessants. Hi han molts altres arbres amb siluetes i desenvolupaments similars, més o menys homogeniament informals.
UNES FESONOMIES DIFERENTS
Pins blancs damunt
la carena sud
de la Cala dels Músics
(St.Feliu de Guixols) |  | |
Els pins que creixen a la Costa Brava, tot i ser exactament de la mateixa espècie, sovint son ben diferents. Per lo menys en quant a caracterització física sovint no tenen res a veure, i ambientalment encara menys.
Els pins demostren aquí tot allò que porten "amagat" en altres llocs; la seva capacitat voluble d’adaptar-se a les inclemències d'un entorn difícil i demostren unes adaptacions fenotípiques de resistència. Segurament son aquests ambients on els pins blancs son plenament autòctons i entenent això potser no no ens ha d'estranyar tant perquè "saben bé el que és fan".
Però tot i així, em sorprenen. I el més rellevant que, fruit de les interaccions amb el seu entorn, tendeixen a formar unes siluetes paradigmàtiques característiques, amb uns patrons de formació concrets i determinats. Tanmateix no solament és diferencien entre si. Hi han alguns trets significatius característics que comparteixen aquests pins dels penya segats, agafin la silueta que agafin.
Les característiques potencials de les formes, tot i ser ben singularitzables i definibles, tanmateix sovint no son del tot excloents entre sí. Un pi pot desenvolupar-se mostrant trets significatius mixtes i conformar una silueta que reflecteixi la complexitat de diferents factors que han incidit sobre ell durant el creixement. De fet sol ser normal que passi; tot i així, més enllà de treure sentit aparent a les seves formes potencials, opino que les enriqueix, al aportar-ne majors matisos i complexitat.
En un principi vaig pensar fer dibuixos esquemàtics per il.lustrar els paradigmes potencials cap a on solen evolucionar les siluetes, però al final m’he decidit utilitzar fotografies que jo mateix també he fet perquè penso que la natura, en si mateixa, ja és prou explícita per ajudar-me en la tasca. El sentit buscat de l'exposició es que els pins retratats no es prenguin no com a casos únics (que també ho son) curiosos, si no com a exemples, exemples representatius de les formes i característiques que vull assenyalar i en la mesura del possible, també explicar.
La classificació de les formes està ordenada en grups, definits en base a la dimensió o bé a la disposició de certes característiques morfològiques que considero atractives de resaltar. Dins els subgrups incloc subtipus i il.lustru arbres que em semblen exemples representatius, els quals considero que comparteixen una certa afinitat amb els exemples dels altres subtipus del seu mateix grup.
G1. Pins amb la capçada aplanada1.1 Pins blancs amb la capçada aplanada, com si foren pins pinyers
1.2. Pins amb creixement vertical de capçada ostensiblement limitat
La silueta de parasol en els pins blancs (tot i que menys marcada que si es tractés d'un pi pinyer) abunda a les roques que disposen d'una elevada insolació al llarg del dia, com la il.lustració de l'esquerra (costa sud de Tossa). El vent salí pentina els extrems del brancatge per dalt i conjuntament amb la sequera de cada estiu, va matant les branques inferiors, però potser de vegades els pins reflecteixen més vulnerabilitat a dalt de tot de les seves capçades, com el jove pi de la imatge dreta, el qual viu davant de la cala El Crit (Calella de Palafrugell) . En el primer cas, la capçada és relativament alta i densa, amb els extrems de la major part dels seus branquillons dirigits amunt. En el segon de dalt, la part del mig de la capçada està buida de branquillons i totes les branques sembla que defugen la possibilitat de seguir tirant cap a dalt.
Afegeixo un tercer retrat: El d'aquest pi relativament jove que viu a la Cala d'en Bosc, la qual està encarada a mitjorn.
Algun dia un pinyol va resultar casualment nascut damunt d'una petit relleix, el qual amagava una esquerda. Una esquera inútil per a molts altres fins, però aprofitable en canvi, per iniciar una vida de pi.
Formes com aquesta son bastant freqüents en els pins blancs que aconsegueixen desenvoluparse tant aprop de mar.
---------------------------------------------------------2. Pins pentinats, reptants o ajaguts
Il.lustracions d'un pi reptant aprop de Cala Pomes (Palamós) i d'un pi ajagut o "castigat" al litoral de Blanes.
El primer, a pesar del seu ajupiment i relatiu nanisme de bonsai té un aspecte molt saludable i les seves branques no defuguen el mar, si no que créixen cap a la seva direcció -
veiem a més les illes formigues al fons-. Tot a l'inrevés de l'altre cas. Sembla que el tronc d'aquest segon pi va créixer amunt durant un temps però que després els temporals hagueren castigat "l'intent" i l'obliguessin a créixer reptant fugint del garbí. Tot i així les seves branques petites es "rebel.len" i s'aixequen relativament bastant. Això potser pot indicar que l'efecte pentinador dels vents salins sigui un fenòmen menys constant que en el cas del pi de Cala Estreta i només es deixi sentir quan hi han temporals forts, els quals aleshores sí, maten ("castiguen") part considerable del brancatge.
3. Pins ajaguts amb fullatge abundant a la base i a la copa ..Però no pas al mig.
 |  |
Els pins amb amb aquesta tipologia tant peculiar es troben també en àrees molt exposades al vent. Atenent a això els podríem considerar un subtipus del grup anterior, ja que a més a més creixen també notablement inclinats i sovint ben aprop on podem trobar els anteriors. De fet el de la imatge de la dreta és tracta d'un pi que viu just al damunt del pi "castigat" il.lustrat abans al litoral de Blanes. El pi de l'esquerra es troba a Cala Estreta (entre Palamós i Calella) i mostra ben bé quines son les parts més vulnerables a la sal marina. El brancatge que neix arran de terra prospera de manera ajaguda però prou densa en quant a branquillons i fulles, sortint penya segat enfora i amb els extrems dels branquillons amb "voluntat d'aixecarse". La part de dalt de tot del pi, més o menys també, si menys no la zona de sotavent de la capçada superior. El tronc en canvi, està despullat de brancatge a la zona intermitja.
El pi de la dreta també té dos volums de brancatge oposat. La capçada i l'anticapçada. A diferència però, del pi de Cala Estreta, en aquest segon l'anticapçada es separa en gran part de la roca demostrant que la direcció de creixement no sembla molt influenciada per el vent dominant. Tanmateix veiem que la silueta d'aquesta anticapçada és més aviat plana però curiosament també, els branquillons sembla que manifesten una clara tendència a "intentar" creixer cap dalt.
4. Pins que canvien la direcció del seu creixement
4.1. pins inicialment inclinats però que giren després el cap en sentit contrari.
4.2 pins que creixen força inclinats i després es drecen.
Aquestes tipologies son freqüents d'observar als pins dels penyassegats.
Els arbres surten de la roca en sentit horitzontal o obliquament i després es drecen. Quan estan al cimal del penyassegat però, sovint no s'arriben a posar drets del tot perque les seves capçades son vulnerables al vent que pot venir des de l'altre banda. A la imatge esquerra veiem uns pins als Freus d'Es Blancall (Tossa), crescuts inicialment cap a tramuntana però amb les capçades girades cap a garbí, qué és d'on reben més llum, però sembla que tot i així potser tenen dificultats per creixer bé en aquesta nova direcció. Això s'aprecia sobretot en el cas del pi que veiem més prop del cim, amb llur capçada més elevada per la banda esquerra que per la dreta. Els temporals que venen de gregal afecten a les branques més baixes de l'esquerra mentre que els que venen de mitjorn o garbí xoquen, pugen per la roca i afecten a la part superior dreta, ja que la part inferior d'aquest cantó està protegit encara per la roca i per el mateix fullatge . El popular i conegut pi de Sa Bauma entraria una miqueta en aquest grup i també exemplifica una mica el fenomen del efecte del pentinat del vent.
A la imatge dreta mostro uns pins que vaig retratar al Cap Norfeu, en un penya segat encarat a ponent. Veiem al fons la costa sud de la badia de roses. Explicaré el procés de com es poden aixecar, més en detall. No necessàriament pensant en aquests pins (que com veure'm després potser entrarien més acord en l'exemple posterior) sinó com jo penso que succeïx en els casos més habituals i raono les causes que al meu entendre deuen d'intervenir. Pot ser que començo a avorrir, però ho descric en fases per facilitar una lectura més còmode.
-1º: LA FASE INCIPIENT I JUVENIL
Penso que quan els arbres son molt joves i neixen des de una roca on la llum del sol no arriba directa i generosa al llarg de totes les hores del dia, les tiges creixen ràpid en llargada i en direcció obliqua respecte a la roca que les sustenta; al ser primes però, el seu propi pes de palanca les fa "apalancar-se" (valga l'expressió redundant) i quedar més horitzontals del que "voldrien". En indrets encarats al sud això no s'acompleix tant, diria que potser, al disposar d'una mica més de llum esdevenen més ràpidament compactes
-2º. EL PI ADOLESCENT
A mida que els joves arbres es van desenvolupant, la quantitat de gemmes esdevé cada vegada més gran. Quan el brancatge ha adquirit una certa densitat fins i tot pot establir-se, entre les diferents gemmes, una certa competència per la llum. Les situades en una posició prou allunyada de la roca i alhora una mica superior respecte a les gemmes veïnes, solen ser les més ben il.luminades, les que es fan més gruixudes, les que canalitzen més nutrients i tenen metabolisme més actiu, les que gracies al seu nivell menor d'auxines permeten el desenvolupament del seu propi brancatge lateral, contribueixen més al desenvolupament d'una bona estructura del pi, les que canalitzen més saba i les que, en formar després més gemmes des de la mateixa branca, guien cada cop més unívocament la direcció de creixement del brancatge. En conseqüència, tot l'arbre comença a mostrar indicis d'anar canviant la seva orientació.
-3º. UNA MADURESA ROBUSTA
A mida que els branquillons de pi es van dividint en més branquillons portadors de moltes més gemmes, la velocitat de creixement de cadascuna pot decaure una mica si les condicions de vegetació a l'indret no son gaire optimes (i no ho solen ser). A més a més la dominància apical de les gemmes terminals comença a minvar, lo qual a son torn va relacionat amb una desacceleració de la seva creixença. Ara bé, aquesta desacceleració també te la seva conseqüència positiva, donat que aleshores, el brancatge de l'arbre, en proporció es va fent més gruixut, menys llarg, i més rígid, lo qual comporta que el tronc de cada arbre va resistint, de mica en mica millor, les forces de palanca produïdes per el pes de les branques o potencialment per el vent, sense doblegar-se. L'arbre comença dons, a créixer efectivament cap amunt sense apalancar-se.
A més a més, quan les capçades dels pins s'han separat uns metres de la pared de roca, poden gaudir de zones amb major lluminositat i a més a més, tal llum que els arriba els ve polaritzada més verticalment, amb lo qual, el creixement es reforça també en aquesta mateixa direcció.
De vegades succeïx però, especialment en arbres molt pesats i ancorats en roques amb tendència a fracturar-se, que aquest rocam es fractura una mica més i en conseqüència els arbres poden tornar a tombar-se uns quants graus -si no a derrumbar se i defallir-. Nogensmenys, quan això succeïx, podem considerar que el creixement posterior de tals pins, si sobreviuen, resulta gairebé "d'accidents" i com a tals, millor els consideraré per separat, en un altre apartat.
4.2.2. Pins amb una forta asimetria a la base de llurs capçades.
Ajunto aquest exemple. Podríem pensar que lluny del mar, a molta alçada.. Els mals que poden sofrir els arbres son menors. Ens podem equivocar. Veiem aquest pi blanc tant adult. És un exemplar que viu més amunt que els anteriors que he mostrat, a notable alçaria.
Hagin estat els aerosols marins, o hagin estat simplement els
dimonis de vent propiciats per l'orografia, el cas és que a aquest pi sembla com si li faci por el penya segat i que intenta marxar d'ell, ben al contrari d'alguns pins que havia il.lustrat anteriorment.
Aquest pi disposava de llum per totes bandes i el penya segat és una àrea atmosfèrica més inclement, un espai a ocupar, però que pot provocar més mortandat que vitalitat. ..Al principi l'arbre sembla que va créixer lleugerament inclinat cap a ell, no sabria dir si degut a la pendent inicial del terreny (no ho crec suficient) o bé si més degut a la tramuntana, que puc asegurar que quan bufa ho fà des de el cantó esquerra, vinclant de ben segur als arbrets joves i menys robustes. No obstant, a la llarga s'aprecia que el vent més perjudicial ha estat el vent orogràfic de garbí, que en aquesta situació particular segurament puja per la paret. Aquests aires han malmès les branques inferiors del costat del penya segat, segant-lis la vitalitat i condicionant a les branques supervivents a créixer amb un angle notablement elevat. Un arbre veí al seu costat ni tant sols ha tingut una mitja sort sino que s'ha quedat sec, completament. Vist el cas, podria reconsiderar el que he escrit abans sobre els altres pins de Norfeu. Podriem considerar que procés d'aixecament de les capçades hagi estat també per causa d'aquests ultims factors mencionats i no tant pas per els que he insinuat al seu respecte. Escric això perquè no vull pas amagar els meus dubtes sobre algunes de les situacions que presento, i alhora vull animar que els lectors també els considerin i els raonin.
5. Pins amb trets característics de l'estètica "xino-japonesa"
5.1. Pins amb amb branques que tendeixen a disposar-se horitzontalment
5.2. Pins amb una estructura clara de branques per pisos a partir d'un eix central
El brancatge en disposició horitzontal és propi d'arbres com els faigs i diria que estimulen una certa serenor espiritual. Segurament per això, quan els pintors xinesos ja pintaven paisatges fa molts segles, sovint introduïen arbres amb branques horitzontals o bé fins i tot posaven com a protagonista del dibuix, una branca florida ..i la resta dels elements figuratius, al darrera de fons, menys protagonistes.
Els jardins japonesos abunden amb coníferes proclius a formar pisos, i en l'art dels bonsais sovint es forcen als arbrets a horitzontalitzar al màxim les seves branques. Els pins blancs de la nostra Costa Brava no se si es que també es senten
imbuïts per la pau del paisatge i mediten en secret o que, però el cas es que molts d'ells mostren una marcada tendència a horitzontalitzar llurs branques, tendència que no es dona crec, fora de la costa. Ara bé, dins d'aquest mateix grup de pins, no tots estructuren el brancatge d'igual manera.
Molts dels arbres, comencen alçant llur brancatge de mode oblicu o bastant vertical, però a mida que van guanyant metres apreciem que la seva forma cada cop busca més la línia de l'equilibri. Més que no pas als faigs, potser evoquen a certes acàcies dels tròpics o als eucaliptus gegants d'Australia. Els exemple il.lustrats per al cas son aquests pins de la imatge central, que viuen al turó sud de Giverola. La raó adaptativa d'aquestes formes peculiars aventuro que potser sigui deguda, per una banda a l'efecte dels aerosols marins, els quals pentinen les capçades per damunt (i potser també per sota del tot si escasseja la vegetació arbustiva) i els alenteix llur creixement, però no impedeix en canvi, la divisió fractal dels branquillons, els quals de mica en mica es fan més densos a la part superior de les capçades, incrementant el gradient d'ombratge i estimulant a que les branques inferiors busquin altres camins de sortida.
Per altre banda les sequeres periòdiques que es donen en certs anys, les quals mai maten els pins blancs (a diferència dels suros per exemple, molt més vulnerables) pero poden desfullar part del brancatge en les branques que al pi li interessa menys de conservar.
A la imatge dreta, tot i l'extrema boira de la foto, il.lustro un altre cas. Un pi darrera de la carretera que passa per Cala Bona,
amb un únic tronc i amb el brancatge que surt ja de forma més o menys perpendicular del mateix. El brancatge en aquest cas s'estructura en forma de pisos, o millor dit, d'esglaons disposats a l'atzar, però de manera horitzontal, una mica de manera versemblant a com es desenvolupen els pins roigs de muntanya. Resulta difícil trobar pins blancs adults amb un creixement monopòdic així, o el que és el mateix, amb un únic tronc que fa d'eix, sobretot en indrets ben il.luminats, on la dominància apical és menor.
No son gens freqüents i de fet crec que mai els trobarem molt arran de mar perquè els efectes destructius de la sal em fa l'efecte que tampoc no son proclius a permetre arbres amb un tronc elevat d'aquesta manera, però si que en podem trobar algun a segona o tercera línia, si no tenen ombra d'altres arbres veïns més elevats que ells. La formació del brancatge per pisos, o com a mínim, de formes horitzontals, si que crec que va lligada a una certa proximitat de la mar i per això aquesta subtipología de pins (en el cas dels pins blancs si menys no), la considero característica dels hàbitats costaners.
5.3. Pins que corben llurs branques en forma d'arcs convexes ben marcats.
5.4. Pins despullats amb llurs fulles densament disposades als extrems.
Amb les il.lustracions dels pins d'aquí a dalt, més que definir uns altres subtipus -que no se fins a quin punt te sentit distingir-los dels anteriors- el que vull destacar son trets característics que en aquestes imatges que vaig fer, crec que estan ben exemplificats. Ambdues estan fetes a la costa nord de Tossa. El pi de l'esquerra mostra la tendencia d'unes quantes branques a horitzontalitzar-se ...però per lo vist no n'hi ha prou amb això i el que en realitat acaben fent son arcs convexes bastant rígids. Apunto lo de "rígids" per deixar ben clar que no son "estructures penjants" com les branques dels salzes. El resultat final es que les branques es disposen en plans oblic, una mica d'esquena al seu propi eix de formació.
El fet de que ho facin amb una certa simetria aporta un plús estètic interessant. Si a voltes ens ens fixem també en les branques secundaries ens adonem que han buscat els mateixos plans. També fan corbes convexes o inflexions de direcció, pero amb una diferència: només al principi, després es posen rectes i paral.leles entre elles per "repartir-se" les àrees de llum, que és l'objectiu buscat, o -interpretat més fredament-, allò que les condiciona per seguir en vida.
A la imatge dreta veiem un pi gegant molt entranyable que viu isolat al sector de Es Rosegall. Fins no fa gaire, no gaire lluny seu vivia un altre pi molt gros, però va ser tombat per la llevantada del 2008 i poc a poc s'ha anat morint. El del retrat en canvi, resisteix i a més a més exemplifica bé certes característiques dels pins sotmesos a les inclemències del vent i del mar. Fixem-nos en la tendència horitzontal del brancatge, aquí curiosament les branques no cauen de manera convexa com en el cas anterior.
Les branques estan desfullades en gran part, però contenen una relativa gran quantitat de fullatge als extrems, els quals s'aixequen estèticament cap amunt, com si l'arbre, portés els motors de la seva pròpia vida (les fulles) en safates i les volgués presentar al Sol. ..De fet, es tracta literalment d'això, però, es clar, sense necessitat de poesia.
6. Pins amb formes ondulades o cargolaments a les seves estructures
Qui estigui seguint el reportatge fins aquí, es dona compte que moltes de les fotografies estan presses en boira. La boira és una bona companya del fotògraf, per lo menys del fotògraf de pins:). La boira difumina les textures dels fons i accentua el protagonisme dels pins; els contrastos del sol i reflexes del mar amb les ombres dels troncs i el mateix fullatge perjudiquen (excepte per a qui te una bona càmera i un programa d'edició), però amb boira queden força atenuats i els arbres es mostren més guapos. La tardor és bona època per retratar-los, però a la primavera encara hi han més possibilitats perquè és quan es donen les fantàstiques boires marítimes d'advecció.
Els retrats als dos pins de dalt els vaig fer el Novembre passat; viuen entre Cala Futadera i Cala Giverola i mostren una de les altres formes més característiques dels pins de la Costa Brava -
recomano ampliar la imatge en el segon-. Son aquelles que tenen a veure amb l'espirantització i el recargolament de les seves estructures més exposades. Jo, que soc jardiner, m'atreveixo a dir ni els millors jardiners podríen fer unes obres d'art tals amb uns pins blancs. Bé, segons com, una mica sí: A costa de forçar les branques amb guies, o bé de posar-nos a bufar i bufar molt fort de manera periòdica.. :) Nogensmenys, crec que no aconseguiríem un resultat que fos igual, perquè cada pi és únic i la seva resposta al medi també ho és. Sovint la natura crea i és l'home després el qui la intenta emular.. La natura supera a l'home en art i tecnología, i apreciar la natural com a tal, valorar-la, és també el que intento transmetre també en aquest blog, independentment fins i tot, de les interpretacions i/o explicacions que jo (tot sigui dit de manera simultània i amb moltes ganes) també en faci. Bé. Feta aquesta primera aproximació, entro de nou en matèria:
Per el que fa als pins d'aquest grup he considerat 3 subtipus de tipologies, segons es destaquin per uns o d'altres trets ben característics. Uns d'ells, exemplificats per les il.lustracions anteriors i les dues que venen a continuació, son els que diguem-ne, donen un aspecte força original al brancatge, els altres singularitzen la base dels troncs i a les arrels respectivament. Anem a per els primers.
6.1. Pins amb troncs i branques sinuoses o espirades.
 |  Esquerra:.Pi.espirat a la Serra dels Moltons de Pola, damunt de Cala Bona. A la dreta, branca gruixuda d'un altre pi damunt d'Es Vol Nou. Més avall a l'esquerra,ball armònic d'arbres als moltons de Pola. |
Si per al cas dels pins amb branques horitzontals els havia volgut comparat amb l'estètica dels faigs i els verns.. Aquí podria fer un altre tant amb les oliveres velles. Ara bé, la comparació aquí tampoc no tindria gaire més valor que el purament estètic. En el cas de les preuades oliveres, aquests trets es visualitzen bàsicament en troncs vells mentre que en aquests pins els troncs no son necessàriament vells i afecten també al brancatge, fins i tot de vegades al brancatge prim; recomano ampliar en aquest sentit la fotografia d'abans on he ensenyat el pi de Giverola. Tanmateix, les oliveres es cargolen quasi sempre, mentre que els pins, per fer-ho, precisen trobar-se en territoris braus tocats per la tramuntana o altres vents també eixelebrats de la Costa Brava.
Quan em vaig interessar amb el tema em vaig preguntar si les siluetes espirades sempre ho son en un sentit -
com a les plantes enfiladisses, lo qual per cert, ve determinat per la força de Coriolis- o si en trobem de les dues menes. Bé; dons sí que en trobem de les dues. Ara bé.. allà on veiem els pins espirats, quasi sempre tenen el mateix sentit. Infereixo que la causa d'això és el vent, o millor dit: l'acció diferenciada del vent dominant entre les diferents parts del brancatge.
Els pins blancs de la Costa, tenen la part que mira a mar més desprotegida que la que mira als penya-segats o als altres pins veïns. En conseqüència, quan bufa el vent provoca un efecte de biaix important. Les branques i les seves fulles son palanques de ressistència al vent i a més a més de manera també diferenciada segons la seva pròpia asimetria. El vent, així, no pressiona tant sols amb més intensitat un costat de l'arbre propiciant l'espirantització del tronc principal, si no que també provoca pressions rotatòries en cadascuna de les branques per separat, induïnt que també agafin formes espirades; o si menys no que com a mínim s'ondulin.
El vent més intens que afecta a la Costa Nord de Tossa és el gregal. El garbí crec que és més habitual, especialment a primavera i estiu, però penso que és el gregal el que presenta episodis més forts. Dons bé, la majoria de pins clarament espirats d'aquest sector (excepte en badies i altres punts) presenten unes corbatures en sentit antihorari de baix a dalt, és a dir, de la part de l'arbre més robusta i ressistent a la flexió a la part més prima i voluble. El vent per tant, deu ser el responsable d'aquestes formes. Els aerosols marins penso que no deuen jugar tampoc aquí, cap paper directe. Podem trobar així pins espirats damunt la carretera, lo qual vol dir: bastant lluny de l'aigua.
Per el que fa a les ondulacions més petites dels branquillons, no obstant també vull introduir una altre possible causa. La de la mort periòdica de bon nombre de branquillons, per inclemències varies. Això pot comportar una crescuda simpoidal de les branques i generar també estructures ondulades, no pas però, helicoidals.
6.2. Pins on els troncs quasi semblen arrels al néixer tant recorbats
Els recargolaments més accentuats en l'estructura dels pins dels penya-segats es solen produir durant les fases més juvenils, però en general, moltes vegades, la causa que els ocasiona crec que pot esser explicada d'una manera diferent a la que provoca espirantitzacions en el brancatge adult o en els troncs adults. Considerem el possible cas d'aquest altre pi. Els pins joves, sotmesos a una lluita de supervivència amb el vent "busquen" la direcció de creixement que menys mal els hi pot ocasionar. Una trajectòria inicial equivocada en els primers anys el pot malmetre, però si algun branquilló en millor disposició que els altres sobreviu, aquest tirarà endavant. L'atzar dels vents però, caòtics tant aprop de roca, el pot castigar per una altre banda i l'arbrissó haver de tornar a créixer en un altre sentit fins que el volum del fullatge és ja major per autoprotegir-se ell mateix. I de mica en mica s'anirà fent adult i menys vulnerable a tals incidències.
Més rarament, altres espècies d'arbres també poden cargolar-se si han aconseguit créixer en algun indret límit. Malgrat que tot l'article vagi de pins, il.lustro un cas d'aquests. Un suro que creix just a la línia de còdols de la costa de Vallpresona, acompanyat de fonolls marins, vegetals típics més ben adaptats al mar. El suro s'ha torsionat com un pop o una serp, com si busqués en si mateix una protecció i/o una fugida a l'aigua marina, davant la qual i malgrat la bellesa de la seva "gimnàstica", ens deixa clar que no li agrada. Tot i així, el seu fullatge està prou saludable i és testimoni de l'èxit aconseguit.
6.3. Pins amb arrels que poden assemblar-se troncs al trobar-se al descobert i que ocasionalment també s'espiratitzen.
Arrels i branques es poden confondre perquè de vegades son les arrels les que aparenten esser troncs enlloc de l'inrrevés. ..A voltes les veiem sobre el rocam com si busquessin les esquerdes per ancorars-hi i cercar-ne la humitat. Naturalment no és pas que explorin per damunt i després s'hi fiquin (
cosa que si que fan els ficus i altres vegetals amb arrels aèries pròpiament dites) ans al contrari. Els pinetons germinats introdueixen de seguida les arrels al terreny i les fan créixer per allà on poden, sigui endins o prop de la superfície ja que els pins blancs no tenen un sistema axinomorf com els pins pinyers i tenen més tendència a no aprofundir massa però en canvi s'hi adapten molt bé a les configuracions subterrànies, Nogensmennys, amb el decurs dels anys, els agents erosius solen eliminar la capa superior del terreny, tot quedant-hi part de les arrels al descobert.
I més encara, les nostres roques de la Costa Brava sovint es fracturen amb la mateixa força del creixement dels arbres ..I es desprenen, deixant encara més volum d'arrels al descobert. La tensió dels pesos i contrapesos que han de suportar son notables i resulta interessant que en molts casos també mostren unes certes formes espirals, productes possiblement (tot i que em reservo més dubtes) de les tensions mecàniques sofertes per la resta de l'estructura arbòria. A la imatge mostro un majestuós pi ben afermat damunt el rocam de la banda nord de la badia de Giverola.
7. Pins esbelts molt condicionats per la falta de llum
Aquest grup de pins el podria haver col.locat com a subtipus del grup 4 o del grup 5, perquè ve a ser una cosa intermèdia entre ells pero al final he decidit col.locar-ho apart, per fer més divers l'article. A l'igual que en els altres grups citats, la forma d'aquests pins està modelada per la poca disponibilitat lumínica de l'indret (
orientacions nord i nord Est) però a més a més competeixen entre si i el problema de la falta de llum encara s'agreuja més. Tant les dues il.lustracions d'aquí dalt com les de sota, son de pins retratats a Cala Futadera, la bellesa dels quals -a banda de qualsevol ànim meu d'explicació-, crec que resulta mereixedora d'estones de contemplació.
Els barrancs d'aquesta cala son més terrossos que rocosos (la roca no aflora gaire a superfície) i els pins, malgrat contribuir per una banda, a la fracturació del leucogranit, per l'altre també contribueixen a retenir-lo i protegir a la gent que visita
sa platja, de possibles despreniments.
Abunden alguns grans exemplars, però també molts individus de diferents edats, quasi tots conservant bé els seus troncs íntegres, monopòdics o amb poques divisions principals.
Personalment però, i em sap greu intuir-ho, tinc la sensació que en aquesta cala, els pins blancs no deurien de ser autòctons, si no que hauran esdevingut d'altres pins que es deurien d'instal.lar més amunt per causes antròpiques. En pendents terroses de sauló, fins i tot aprop de mar, la vegetació climàcica de la costa és el matollar de llentiscle, matabou i alzina a les cares nord, i la comunitat de lletereses arbòries (
Euphorbia dendroides) en les solanes més calentes, així com també murtra proliferant als caus dels barrancs. Els pins en tal cas, creixent en un ambient ja de per si ombrós i tampoc propi d'ells, augmenten encara més l'ombratge, absorbeixen humitat i gran part dels nutrients i en conseqüència empobreixen la diversitat de la vegetació. Segurament si damunt del barranc no hagueren pins, segurament tampoc n'haurien més avall. Tanmateix tampoc els vull desmerèixer perquè no conec la història botànica real i potser alguns pins si que podrien haver arribat arran de precursors naturals originals.
Per el que fa a la influència dels aerosols i dels esquitxos més grollers, la badia de Futadera està encarada a Gregal, els seus fons marins estan a relativa poca profunditat i això fa que les onades dels temporals trenquin bastant abans d'arribar al barranc (excepte en els laterals). Els efectes, relativament atenuats perjudiquen només seriosament als agosarats que han crescut a menys de 10 metres.
Per aquest grup 7 defineixo en principi dues subtipologies, que serien les següents.
-Pins que fan el contrari dels pins del grup 4 (casos Norfeu i Es Blancall), és a dir, que creixen bastant verticals ..Pero es corben paulatinament després, descrivint un arc versemblant al de les branques dels pins del grup 5.2.
-Pins que creixen de mode monopòdic (mantenen l'eix del tronc en tota la capçada) i que a més a més tenen totes les branques dirigides cap a una sola banda.
Vaig a per el primer:
7.1. Pins esbelts que es corben progressivament
Aquests pins entren en franca contradicció aparent amb el que he explicat línies abans per al cas del grup 4. Els pins del grup 4, a l'inrevés d'aquests, sortien de la roca inclinats i es redreçaven posteriorment. Això em fa pensar que, per lo menys part de l'explicació que he fet per aquell grup no sigui l'encertada i potser, com ja assenyalava en el punt 4.2.1. la influència del vent fora molt més rellevant que la de la llum. Tanmateix aquella hipòtesi no l'he esborrat perquè és pugui tenir en compte i cadascú (mentre hom no faci un estudi en major rigor i profunditat) faci lliurement la consideració o l'apreciació que cregui més raonable.
Per què es corben els pins de la Cala Futadera i d'altres barrancs equivalents? Bé; podríem interpretar que per la mateixa raó que modelava el desenvolupament de les branques dels pins del grup 5.1.
Sembla molt fàcil interpretar, que els pins, quan comencen a corbar el seu eix és perquè aquest s'acosta a la base de les capçades d'uns altres congèneres i esquiven així les seves respectives ombres. La imatge que adjunto aquí a sota a l'esquerra sembla una prova molt convincent, donat que veiem una doble corba, sinuosa i elegant.. (llàstima que no m'escolti la lloança que li faig ;). Primerament la corba va fer cap enfora, va créixer un parell de metres ..i després d'haver esquivat la zona de màxim ombratge, es va redreçar una mica altre vegada.
A la imatge de dalt a l'esquerra veiem un pi força horitzontal però sense arbres a sobre. Bé, no n'hi han però em poso jo mateix com a testimoni, que n'hi havien fins fa uns mesos ..L'arbre, una vegada ha agafat el seu "camí" de jove, el guarda en certa manera una mica en la "memòria" del seu cos per sempre.
Al costat seu veiem uns pinets molt joves, amb molta energia i ben drets (és la foto la que està inclinada;) Presumiblement d'aquí uns anys, si topen amb l'àrea d'influència dels seus veïns, es també es corbaran. Ara bé, tots aquests pins.. A la cap i a la fi: Per què recoll pugen tant drets? Per què no creixen de manera més obliqua com altres situats en altres punts també més o menys abruptes i d'orientacions similars? Bé; això si de cas ho raono en el següent punt i també en el subsegüent, la il.lustració dels quals ens ajudarà amb algunes pistes.
7.2. Pins amb trets similars als anteriors pero amb llurs branques dirigides totes cap a una sola banda 
Quan els pins tenen un gradient de llum lateral molt destacat però s'obstinen en créixer tant drets -de nou la contradicció aparent- sembla que no els queda més alternativa que col.locar, per lo menys, totes i cadascuna de les seves branques en direcció cap a l'àrea de llum.
Això podria demostrar:-1. Que en els pins, com a la majoria dels vegetals, el creixement de la tija primordial (el tronc) neix sempre en sentit vertical cap a dalt, d'això tècnicament s'en diu gravitropisme negatiu.
-2. Que malgrat les carències lumíniques, si aquestes no son crítiques i permeten mantenir un creixement actiu fort de la gemma terminal, aquesta, apart de tenir una dominància ben marcada, ressegueix la direcció inicial durant els primers metres, podent-se corbar després només molt suaument i gradualment com he referit fa uns moments.
-3. Que en les fases juvenils d'aquests pins, les branques laterals si que es deixen influenciar de mode eficient per la llum lateral, mostrant primer un moviment fototròpic en el qual cada branquilló es vincla en la direcció adequada, i un cop trobada, la ressegueix tant com la seva biologia li permet. Hom podria pensar que les branques tenen capacitat de vinclament -sigui per la causa que sigui- perquè son més primes que el tronc, però això quedaria desmentit si en un pi ben dret i en fase de creixement actiu l'inclinéssim expressament. Observaríem al cap de poc com la gemma apical (i totes les demés també) es redreça, però no per l'estimul de la llum si no per l'estímul gravitròpic.
-4. Que en els arbres adults, quan les branques laterals han trobat la posició adequada en el moment adequat, així i tot en moltes el temps els hi passa factura i sovint es moren, amb lo qual es reforça proporcionalment el paper i dominància de les altres branques. El fet que certes branques tinguin dificultats o es morin, rau en que han partit d'una posició més fosca (la mala sort de néixer a la banda oculta del tronc) i tot i que després giren envers una orientació més favorable, les altres branques veïnes, en el transcurs ja s'han autoabastit molt millor d'elements, provocant una major demanda de nutrients a les arrels i propiciant l'engruix dels vasos conductors que els serveixen a elles, lo qual comporta efectes retroactius.
8. Pins il.luminats aprop de mar que mostren brancatge vigorós i vertical
El pi d'aquí la dreta és un que a primer cop d'ull ens podria trencar una mica els esquemes. És tracte del Pi de sota la rampa de Mar Menuda, arran de platja, sobre el qual ja m'hi vaig referir en un altre post. És un pi que va perdre de seguida la seva forma monopòdica i s'ha desenvolupat en brancatge múltiple. Per què te tot el brancatge tant vertical, essent un pi que rep llum del sol directa durant gairebé tot el dia? Plantejo dues possibles explicacions, les quals crec que poden ser complementaries.
A/ Que el pi en realitat pertany una mica al grup 3, és a dir, al dels pins reptants; dels quals en podria representar un subgrup. En aquest sentit cabria interpretar que el pi, més que estar vertical ,el que fa és créixer entre el vent i la paret, tot i que no ben bé arrossegat sobre ella, però que si no hi hagués pas paret, estaria cap allà vinclat endarrere. El fet d'estar en un lloc obert i tant arran de mar crec que pot condicionar un comportament en aquest sentit.
B/ Que els pins, quan disposen d'humitat permanent a les arrels, tenen un creixement molt notable i que quan és tant notable, els pins creixen indefectiblement amb les branques ben dretes. L'exemplar s'ancora en un terreny que rep el flux d'aigües subterrànies procedents de les precipitacions; d'això no hi ha pas dubte. Per altre banda altres pins que no han de fer front a dèficits hídrics importants al llarg de l'any, tenen tendència també a verticalitzar-se més que la majoria.
9. Pins "heroics"
Son aquests pins que creixen en llocs aparentment molt exposats i extremats. Indrets que sembla que pertanyin més al mar que a la terra i en els quals no hi ha vegetació o bé n'hi ha de ben poca comparat amb altres punts del litoral. Per ser ben bé "herois" han de ser pins adults, que demostrin haver suportat bastants anys fortes llevantades. La grandesa aparent dels pins es reforça també en la mesura quan no observem altres pins al seu voltant. La raó de que estiguin ells allà i ningú més és pot deure a que tal vegada van germinar en l'únic punt de la roca que permetia un bon ancoratge profund. Un terreny rocós però amb esquerdes generalment guarda millor la humitat que un terreny poc rocallós perquè aquest últim la perd molt més fàcilment per evaporació. Les plantes adaptades a viure entre roques (inclosos els pins), si no son molt exigents en aigua, en molts casos poden sobreviure millor que si ho fessin sobre terra.
Tanmateix si hi ha algun punt molt bo d'ancoratge i cap més en molts metres al voltant però al mateix temps la roca te molts petits punts d'infiltració (microesquerdes interconectades), el rocam acumula aigua de pluja i a més no possibilita que hi ha competència potencial d'altres arbres o arbusts perquè senzillament no s'hi poden pas instal.lar. Els pins "heroics" que veiem isolats dalt d'alguns rocs, pot ser, (per tant) que en bastants casos en realitat visquin millor que pins d'altres bandes on es poden comptar en major nombre.
Els pins ben regats per les infiltracions aguanten millor les llevantades que els que no ho estan. Tanmateix els més "heroics" son els que a més a més han trobat alguna roca adient que els protegeix per algun costat, dels moments més ferotges dels pitjors temporals marítims o bé que viuen en llocs que, tot i semblar que el mar els pot passar per damunt en un moment donat en cas de temporal, en realitat mai els hi passa perquè per exemple, a uns quants metres lluny poden haver-hi esculls, els quals provoquen un amortiment de les onades més extremes, o bé també la configuració del relleu fa que les ràfegues més extremes carregades d'escuma marina circulin per una altre indret.
El Pi de Sa Bauma, és el pi heroic per antonomàsia de Tossa, sobretot després d'haver resistit la llevantada del 2008. L'il.lustro tal i com era de natural, abans de que en Josep Santané (Cap del C.E.T.) li podés una branca malmesa per el temporal i algunes altres més de la part de sota amb voluntat de sanejar-lo.
L'altre pi que il.lustro vivia com un monument vivent, dalt de tot d'aquesta roca entregada al mar, a la caleta des Rajols (LLoret). Va resistir uns quants temporals forts mentre va viure, però imagino que no va poder amb el del 2008 donat que quan aquest any hi he retornat ja no l'he retrobat. La seva forma peculiar de bandera tindria afinitat amb la del pi de la rampa de Mar Menuda i amb els pins ajaguts del grup III
Per el que fa a d'altres pins, segur que n'hi han uns quants més al llarg de tota la Costa Brava, però que jo no he vist. Hi han pins que son gegants i es troben sols. Son heroics per suportar la força del vent. El Pi d'Es Rosegall que he mostrat abans, en seria bon exemple.
10. Pins de bosc i pins de camps
................................................PinPineda amb contrarreflexos bronzejats sobre Cala Bona
Dins aquest encapçalament, també bastant informal, vull incloure tots aquells pins blancs que viuen als nostres boscos i camps, és a dir, pins que es troben a milions arreu de moltes comarques i que també trobem a la Costa Brava, tot i que -està clar- no siguin pas els pins que m'hagin motivat més a fer l'article.
10.1. Forma de créixer i forma de ser dels "pins boscans"Els pins blancs amb característiques boscanes, a la Costa Brava no son autòctons si no que s'han esdevingut arran d'una serie d'alteracions que s'han produït en el paisatge per causes humanes, tal vegada incendis, pasturatge, obertura de vials, abandonament d'àrees de conreu de vinya o plantació volguda de pins per aprofitar-ne la llenya. El clima, relativament humit de la comarca propicia més l'existència d'alzinars i suredes (tot i que cada cop menys degut al canvi climàtic) que no pas de brolles amb pins, però aquests últims creixen ben ràpid a les àrees desforestades i formen de seguida masses arbrades. Els pins, un cop instal.lats absorbeixen aigua i nutrients i en climes secs poden dificultar la recuperació del bosc originari. En indrets prou més humits com els nostres, és d'esperar però, que si ningú destorba cap vegetal de la pineda i es permet créixer el sotabosc (sovint és fa tot el contrari amb l'argument de "neteja forestal") les alzines o els suros puguin substituir als pins.
Els boscos de pi blanc al nord-est de Catalunya solen abundar a les zones baixes i solanes de la serralada litoral, especialment aprop de nuclis habitats o entre xarxes de camins concorreguts. La seva presència a dalt dels penya-segats contribueix a proporcionar un bon banc de llavors als indrets de més avall (tots els que hem anat veient abans), ja que per el que he observat, si no hi ha aquesta circumstància, els pins blancs tenen poca capacitat de dispersió en sentit horitzontal. Perquè un pi aparegui en una roca sol necessitar la proximitat relativa d'un altre pi o bé un pi situat molt amunt de tal indret. Hi han roques una mica aïllades, promontoris o illes que no tenen cap pi senzillament perquè estan prou lluny de la restant massa forestal. Aquesta mitja "dependència" envers els pins del seu damunt (segurament no autòctons) en realitat ens podria induir a dubtar de la autoctonicitat fins i tot dels pins dels penya-segats, però personalment a falta de més indicis o proves vull seguir defenent el seu caràcter indígena.
Els pins crescuts en bosc son de tronc alt i capçada irregular. Poden germinar amb una certa ombra (tot i que prefereixen el sol) i fer emergir les primers tiges però amb dificultats. Durant tota la seva fase juvenil i semiadulta, l'ombra dels seus veïns els propicia desenvolupar-se de forma molt monopòdica. Quan ja son adults o aconsegueixen arribar a un nivell il.luminat per el sol aleshores si que varies branques grosses es comencen a dividir de manera més equilibrada.
En boscos tancats es comú trobar-se pins joves que, tot i haver aconseguit germinar a dures penes, tenen llurs troncs molt prims, allargassats i amb ben poques fulles. Malgrat la seva debilitat estructural, l'estratègia d'aquests exemplars és intentar anar cap dalt el més ràpid possible, ara bé, molts cops no ho aconsegueixen, els uns es dobleguen per el seu propi pes i excessiva fragilitat, d'altres es mantenen drets. En un i altre cas però, sovint s'assequen perquè la poca llum que disposen no es prou per poder sintetitzar el major nombre d'assimilats que es requereixen per proveir un port arbori més gros.
La sequera, també pot ser un factor condicionant, fins i tot més dins el bosc que no pas a fora.
Els pins blancs de bosc solen arrelar superficialment, absorbeixen aigua i nutrients i poden deixar molt poc espai i pocs recursos als congèneres que encara tenen menys capacitat de prospecció. Tanmateix, les capçades dels arbres també intercepten part dels litres que poden caure al llarg d'un any i la major part de tots els litres que cauen durant les precipitacions més minses.
Les pinedes de pinastre i sobretot, de pi pinyer abunden tant o més que les de pi blanc. El Pi pinyer, es troba ben a gust als sols àcids i saulonosos i sovint forma extenses pinedes a l'esquena de les pinedes de pi blanc que voregen els penya-segats.
10.2. Pins en espais oberts. Erms i camps.
Els pins que creixen en espais totalment oberts gaudeixen, en general, de molts més avantatges i les seves siluetes també son diferents. Enlloc d'enlairar-se molt cap amunt s'enlairen gairebé tant com s'eixamplen. Si no pateixen sequeres considerables, llurs branques inferiors no es moren i romanen molts anys fins a nivell de terra. Visualment des de lluny semblen més aviat arbusts gegants que no pas arbres. De fet aquesta configuració "arbustiva" es dona també molt en moltes altres espècies d'arbres també en l'edat adulta si hom els deixa desenvolupar-se lliurement. Si tals formes no abunden més en els paisatges és perquè sovint els treballadors forestals tallen aquestes branques per reduir els riscs d'incendis, per arreplegar llenya o per a d'altres fins. A la Costa Brava, els pins més ben conservats que entrarien en aquest grup diria que potser es troben a la costa del Massís del Montgrí. ..Voldria adjuntar imatges però encara no n'he fet en aquest sentit.
11. Pins en poblesAcostem-nos als pobles i trobarem un altre grup de pins. Els pins plantats i formats per acomplir diverses funcions o finalitats.
Les espècies més freqüents que trobem son el blanc i sobretot el pinyer. El pinastre, productor de molt poca ombra i costós d'esporgar després a causa de la seva alçària, no sol esser estimat com element de carrer o de parc. Els pins pinyers dels pobles sempre estan realçats de branques perquè la tendència que hom busca és que adquireixin el típic aspecte de parasol.
Per el que fa als pins blancs hi ha de tot. De vegades hi ha qui els hi deixa només que unes poques branques amb fulles al cap d'amunt i tota la resta el tronc pelat. En aquests casos, més que un sanejament o un resultat estètic "original" el que s'acaba aconseguint és acurtar la vida dels arbres. Quan he vist això penso que més els hi valdria que haguessin escollit plantar palmeres enlloc de pins, per exemple, pero en fi, es sobreenten facilment que en aquestes actuacions, molts cops impera més el criteri català tant sabut del "qui paga mana".
Afortunadament no sempre guanyen els despropòsits. Amb una altre sensibilitat, amb menys ganes de "donar la nota" i amb una feina més pacient, les coses es fan diferentment. Sense anar molt lluny, al Mont Guardí (Vila vella) per exemple.
Segons explica Josep Colomer, bon coneixedor de molts afers presents i antics de la vil.la, així com persones més grans que ho visqueren directament, els pins de la Vila Vella de Tossa van ser plantats als anys 20. La catastròfica nevada del passat mes de març en va tombar alguns, però els que s'han mantingut dempeus podrien formar una categoria de "
Pins heroics ajudats per les persones". De ben segur, per la situació on es troben no podrien ser tant alts si no fos a mercè d'alguns suports instal.lats, estructures de descàrrega de força i abraçaderes amb tensors que uneixen diferents capçades. Gràcies a tals ancoratges, els pins sense saber-ho "s'ajuden" entre ells dels embats més forts del vent de gregal o la tramuntana, tal com si fossin alpinistes en una cordada per una perillosa aresta. Val a dir, que aquest fenòmen d'"ajuda mutua" (inconscient suposo) és un fenòmen que també es dona en arbres silvestres en boscos atapeïts; entre tots frenen la força del vent i a més a més, si es vinclen els més prims per un cop sobtat es recolzen tots entre ells o bé troben l'empar dels troncs més gruixuts; sempre i quan el temporal no sigui extrem es clar, ja que aleshores pot devenir el contrari per un
efecte dominó.
Retornant als de la Vil.la Vella. Les formes que presenten s'explica en bona part per els treballs de poda. Es poden atenent criteris de seguretat però tanmateix hi ha una poda estètica que no està en contra del paradigma de la silueta de molts pins habituals dels penya-segats sino que els emula. ..La serra busca respectar al màxim la horitzontalitat del brancatge dirigit vers el mar. La jardineria s'ha posat aquí en primer lloc al servei de la seguretat de les persones, però en segon també en armonia amb les formes dels altres pins naturals dels penya-segats. Els pins del Cap de Tossa van essent així, quasi tant macos com les muralles, i també cada vegada més emblemàtics.
Tornem però, tot i així, altre cop als pins naturals -que son l'objectiu principal d'aquest article-.
12. pins que han estat tombats per el vent, les onades, neu, escorrenties o rompudes del terreny.Estarien inclosos aquí tots els pins que arran d'un accident meteorològic encara sobreviuen, uns de manera temporal, altres, amb més bona sort durant al llarg de molts anys. Sovint el dany ve degut al descalçament parcial de les arrels. Els pins son molt sensibles a això, i si aconsegueixen de sobreviure, sovint perden la part del brancatge que tenia una major connexió vascular amb les arrels afectades. A la imatge un pi prop de Sa Pedrera. Veurem com evoluciona.
13: Pins destrossats. Pins caiguts. Pins morts que floten o han navegat.
 |  |
Aquí voldria aplegar a tots aquells pins dels penya-segats que han sofert unes agressions del medi tant fortes que ha acabat amb les seves vides. Vull a assenyalar però, que també incloc pins amb aspecte similar però que no necessàriament en molts casos han mort de forma sobtada. Evidentment hi han pins que ja estaven debilitats previament, envellits o morts i el seu punt final no els ve tampoc necessàriament de cap catàstrofe. En qualsevol cas, al nostre litoral, més que en altres indrets (boscos per exemple) aquests pins defallits .. solen cridar molts cops l'atenció. Els arbres poden romandre secs força temps, sobretot si eren exemplars molt grans. Això segurament es degut a que les condicions ambientals de primera línia de mar resulten prou dures per als microorganismes terrestres els quals podrien fer les seves funcions destructores, i com que per altre banda tampoc son dins l'aigua, no es troben a l'abast dels especialistes d'aquest segon medi.
En ocasions, els arbres víctimes cauen completament al mar. Les onades els poden entregar a la platja que tenen més aprop (de vegades amb un viatge llarg entre mig) però anar-los remullant consecutivament. Els pins cadàvers poden passar-hi temps a l'aigua navegant o travessats en una roca o platja solitària ..i aleshores es descorcen amb rapidesa, el mar o els esculls els hi llimen els cants i els proporcionen una mena de textura especial. La resta sol trigar moltíssim més temps a esqueixar-se i descomposar-se. Segons l'angle com estiguin disposats, segons la humitat, segons la irradiació, segons la sal.linitat, els troncs s'enfosqueixen i segons com queden blanquejats. A son torn les textures esdevenen llises, suaus al tacte, gairebé tant que poden evocar la mateixa fluïdesa del mar. Els esquelets de molts d'aquests arbres, especialment d'aquells més isolats i "descontextualitzats del seu origen" (degut al transport dels corrents per exemple) poden arribar a ser uns dels elements escultòrics més singulars del paisatge costaner.
Mostro dues imatges representatives però que podrien ser moltíssimes, si féssim un bell recorregut exhaustiu per la Costa Brava. A la dreta el brancatge romanent d'un pi en un dia ennuvolat d'hivern, a Futadera. La de l'esquerra un tronc ben gros i en forma helicoïdal, modelat per el mar i tot l'entorn ..A Giverola.
A mode de resum, de conclusions, i d'una mica també d'autocrítica.Els pins de la Costa Brava revelen una amplia varietat de configuracions, producte de la interacció amb un entorn en el qual no resulta fàcil sobreviure. Hi han trets que es donen de manera freqüent i d'altres que no tant. Depenent del protagonisme que agafin uns o uns altres hem vist que és possible una certa classificació senzilla feta a cops d'ull.
Hem vist la tendència d'alguns troncs joves a créixer de manera helicoïdal, fins i tot en branques primes. També he exposat els casos dels pins que busquen de créixer en horitzontal, els pins que "defugen" el mar, els pins que "busquen" la llum del mar, els pins que es tomben i els pins que s'endrecen.. Tots ells conviuen a la Costa Brava, variats però no barrejats.
Hi han trets que abunden molt i d'altres que abunden poc. Una característica habitual, per exemple, en els pins més exposats dels penya-segats i que estan més aprop de l'aigua del mar, siga quina siga la forma que agafin, és l'aspecte "net" de tots els seus branquillons i fulles, tècnicament denominades acícules. L'absència de pols mineral i de vegetació propera, i sobretot els efectes dels vents i les esquitxades de l'aigua de mar, contribueixen a mantenir-los més nets que als pins d'altres ambients topogràfics. Relacionat amb això, també és característic, que les branques només solen portar acícules joves, d'un parell d'anys d'edat o dos com a molt; reunides, aplegades això sí, de forma bastant densa, a les puntes de les branquetes. Això és un reflex de la lentitud del creixement de molts d'aquests pins, així com de la incidència remarcable dels dos agents meteorològics ja citats, vent i aigua de mar, que eliminen ràpidament els teixits bruts o elsmorts.
L'extensió de les branques horitzontals en direcció cap al mar, és una altre característica singular. Créixer a lo pla resulta aerodinàmic respecte als vents de règim laminar, vinguin de la direcció d'on vinguin. Si el brancatge està molt aprop d'àrees on les onades trenquen amb força o el vent transporta els seus esquitxos, creixeran d'esquena a l'aigua i arrapades al terra el màxim possible, pero si estan prou lluny d'aquests perills sovint ho fan a l'inrevés. En els vessants marítims la irradiància solar que reben els vegetals prové de dues direccions, del sol mateix i del reflex per l'aigua. Em plantejo que les branques desenvolupades en pla segurament aprofiten millor aquesta doble incidència i resulten fotosintèticament més eficients. Tanmateix estan més escalfades lo qual pot implicar que tinguin un metabolisme més actiu o més dilatat al llarg del any. Seria interessant fer un estudi científic al respecte per poder verificar-ho i quantificar-ho amb dades.
Un altre tret característic bastant comú és, com també he dit, la robustesa (excepte en els casos de pins amb carències importants de llum). De seguida, des de ben petits, els arbres es fan robustes, tant que poden adquirir un cert aspecte de "bonsais grans" quan tenen només que uns 5-10 anys d'edat. D'altra banda el rocam, malgrat que de vegades es trenca i se'n produeixen despreniments, quan això no passa permet un ancoratge molt més segur que no pas si arrelessin sobre terra. Quan hi han ventades molt fortes, en realitat resulta més probable que caigui un pi en un vessant normal muntanyenc o en el pla, que no pas es desplomi un pi que sembla penjar com un escalador temerari, enmig d'un penya-segat.
Els pins son així, ben especials, tots gairebé de la mateixa espècie, pins blancs, però diguem que, formats amb "diferents motllos". Altres observadors, mitjançant l'ús d'altres criteris, poden fer altres classificacions diferents -segurament millors- que la que he fet jo.
Personalment, tot i que he dissenyat una classificació que m'ha permès argumentar i fer discriminacions científiques, reconec que he tendit a prioritzar les estètiques. O fins i tot les pretesament simbòliques -com en el cas dels "pins heroics"- lo qual s'escapa ja del tot d'un llenguatge mínimament objectiu.
I es que penso que en el fons, una classificació així ha estat ociosa. Ociosa i simple. ..Tant com ho podria ser -per exemple-, classificar a les persones segons si tenen la pell molt torrada per el sol o no, o si suen habitualment molt per les aixelles o no, o si mengen molt i estan grasses o si menjen molt poc i estan primes, etc.. Serien aproximacions sistemàtiques molt capricioses i simples envers la humanitat!, i més encara si no ens fixéssim amb aquelles que mostren trets intermedis. Però bé, dit això, la intenció de tot plegat, en el fons tampoc no ha estat la de "consagrar res", si no més que res estimular. Estimular ..Tot invitant a un certs coneixements, però sobretot estimular, les ganes d'observar i de contemplar .
..I a partir l'observació o la contemplació, si cadascú vol, que "faci" als pins, les seves "pròpies preguntes" lliurement. :)
Per acabar ja del tot, il.lustro i acabo de comentar uns quants pins més d'aquesta Costa Brava encara verda a pesar dels avenços del ciment i el formigó.
Extrem esquerra i extrem dret respectivament: Pins blancs vora un camí de Ronda al litoral blanenc. Les corbes extremades del primer, com les més sinuoses del segon son la resposta vital a unes inclemències que sembla que vulguin jugar amb els éssers vius. Els pins s'adapten a aquest "joc", potser "sabent" que tal joc mai canviarà..
mmmmmmmmmmmmmmmmm
Imatge central de sobre: Una
escombra de bruixes enmig d'una capçada de pi damunt del Sot d'en Boada. Aquestes estructures semblaven quelcom màgic. Els seus causants però, òbviament no son fullets ni mags, si no uns fitoplasmes paràsits, els quals alteren el mecanisme de transport de nutrients i provoquen alteracions directes sobre el desenvolupament d'algunes branques. Tals boles es donen ocasionalment als pins dels penya-segats però en realitat també de manera igualment rara en molts altres. Els pins només s'alliberen d'aquestes boles quan aquestes s'esquincen de la branca i cauen per el seu propi pes. A la dreta: un majestuós pi amb una altre escombra de bruixes, damunt la Cala d'en Bosc.
UNA ÚLTIMA CONSIDERACIÓ:
Molts d'aquests pins i moltes de les formes descrites aquí, pressuposo que es donen també en altres costes rocalloses del mediterrani. Al Garraf, sense anar-hi lluny, els pins naturalment també estan en bastant consonància en quant a certes formes referides, i de ben segur que, si jo conegués molts més indrets i la meva pretensió fos d'àmbit més gran, l'article que he desenvolupat hauria pogut ser força més ampli. Però bé, penso que la Costa Brava dona molt de sí!, i molts dels pins que la poblen, no sols estan replets de característiques que em semblen interessants i alguns d'ells especialment els trobo paradigmàtics, si no que fins i tot (digueu-me agosarat) a més a més entronquen amb
l'esperit de molts artistes tossencs o empordanesos, que en certes ocasions o períodes ..O al llarg de tota una vida també s'han comportat com aquests pins.
---------***************************************************************
Alguns enllaços d'interès:
(1) "Flora i vegetació de la Selva" (Tesi doctoral d'en LLuís Vilar)
* El desenvolupament natural dels arbres segons G.Iñiguiz i P.Rimbault*-Creixement, hormones i desenvolupament en plantes. *^
*-Il.lustracions de sabines vinclades per el vent a les Illes Canaries.
*-"Sobre el creixement i la forma" (D'Arcy Thompson)
L'últim pas de les flors és l'assecament de la inflorescència, durant el més d'Abril, la qual dona pas progressivament a la conformació dels fruits. L'assecada pot ser abortiva com he assenyalat, avortant un 20% aproximadament en el cas de l'estudi fet a Andalusia, o bé funcional; en aquest segon cas es vincla el peduncle i es facilita de manera natural el contacte dels fruits amb el terreny. Generalment solen trobar-se uns 1-7 fruits per cada espàdix.
