Plantes “estufa”, plantes “vestides de blanc” i que es “despullen la nit de noses”, “flors que acullen invitats a una festa (però que també es “reserven el dret d’admisió”) “flors que emeten estímuls sexuals enganyosos” “plantes amb olors pudents i dolces”, “plantes que afalaguen”, “plantes que de primer segresten i després alliberen” “plantes amb sang calenta”
----------------..Una sarriassa desprenent calor passades les 10 de la nit
INTRODUCCIÓ
L'evolució de les espècies ha portat a certes plantes a adquirir característiques molt complexes. Entre totes les branques de l'univers vegetal La família de les aracies concentra unes quantes espècies especialment fascinants per el que fa a les seves capacitats. Les inflorescències de certes aracies, quan estan sexualment receptives, s’escalfen inevitablement i incrementen llur temperatura molt per damunt de la de l’aire. Aquest fenòmen extrany va ser descrit per Lamarck l'any 1778 ja és fascinant, però és que posteriorment es va demostrar que a més a més, la seva respiració del seu osmòfor, arriba a esser molt més intensa que la d’alguns mamífers de sang calenta!.. Però la cosa no s’acaba aquí, tant o més fascinant que això potser resulta el fet que les seves cambres florals esdevenen "trampes" i alhora "paradisos". Les plantes es basen d'estrategies d'engany molt sofisticades per “enganyar” a determinats insectes seleccionats, però curiosament l’engany i la trampes els poden ajuden a viure i acabi essent tot per “fí de bé”.
Atreviments extrems de la natura en grau màxim o meravelles sofisticades de la simbiosi? .. En la coevolució de les plantes i dels insectes, les aràcies semblen que porten el timó en aquest procés coevolutiu a dues bandes.
En el reportatge del passat més de gener, si recordeu, ja vaig introduir les aràcies fent protagonista a unes d'elles: Els frarets. Aquells “petits i humils essers del bosc” (com titulava l’article), resultaven interessants en els seus peculiars atributs, tanmateix però podriem dir que els frarets son "tímids" en comparació amb altres especies de la seva propia família. En el present reportatge entro de ple en el fascinant mon de les aràcies i faig protagonista a una espècie que podriem dir, de "tímida" no te res. El seu nom més popular en català és la sarriassa (Arum italicum),un vegetal que floreix ara, als mesos d’abril i maig vora la riera de Tossa i també vora moltes altres rieres del pais i de fora el pais. Afortunadament es tracta d’una planta que està lluny del perill d’extinció i que sap prodigarse ;), però aquesta consideració no ha de valer perque la desprotegim o no la tinguem en compte alhora de fer certes intervencions a les rieres com vorem més endavant.
Al respecte d'aquest vegetal s'hi han fet importants estudis científics, els resultats dels quals vull contribuir a divulgar en català donat que els que hi han son en anglès. Per la meva banda jo mateix també he fet observacions expreses per al cas, car he pensat que poden anar bé com a complement testimonial, descriptiu i fotogràfic d’alguns aspectes de la planta. En la primera part faig un repàs de les característiques generals de l’espècie, comento alguns aspectes de llur fenologia i “comportament” i explico amb major profunditat allò que em sembla més rellevant.
Més enllà però, d'aquesta sorprenent espècie i també per aprofitar tot plegat, no m’he pogut estar també de no explicar les característiques afins d’altres espècies d’aracies, que tot i no viure al nostre Massís de Cadiretes poden a judar a entendre també a les Sarriasses i el seu contexte biològic.. Penso que el tema és interessant per fer-ne divulgació dons apenenes també hi ha divulgació en català, quasi tota és en anglès o francès, i crec que cal que ens posem una mica les piles.
I encara més enllà de les aràcies, intentant ser resumit i profund (o buscant el punt mig d’aquest equilibri, potser un tant ingenuu o paradoxal:) parlaré de la termogènesi en la seva dimensió més amplia. La termogènesi, la capacitat de generar calor, tot i ser el motiu que més m’ha estimulat a escriure sobre els arums i les aràcies, és una facultat que no sols tenen les plantes d’aquesta família sino també algunes altres plantes d’altres grups, curiosament bastant primitius en la filogènia evolutiva.. Ja em faig la primera reflexió: Serà que el primitivisme no és incompatible amb la complexitat. ;). Qui sap si els dinosaures no van arribar a ser inteligents en el seu dia!. Descriuré els mecanismes termogènics de les plantes "estufa" i el fenomen també termogènic de les flors de "sang calenta", el sumum de tot plegat; i que com vorem, una cosa i l’altre no necesariament son metàfores sinònimes!..
Una bruixa o una fada dels nostres boscos? 
Veiem-la aquí, la sarriassa (Arum italicum), en la foscor del bosc.. Recentment retratada del més de maig (més de les bodes), amb una mena de vestit blanc mig obert.. La nostra protagonista destaca així en l’ombratge intens del bosc. La metàfora emprada del vestit es correspòn al que botànicament s’en diu “espata”. Els frarets també tenen espata però amb una forma i colors ben diferents. L’espata de de la sarriassa, a diferencia dels altres, és un teixit fi i delicat de color blanc o blanquinós, d’us fugaç per ella mateixa, la planta només el mostra durant uns pocs dies circumdant l’activitat de flors femenines i masculines, quasi com si fos un vestit d’un casament, o més apropiadament per ser més sincer la “carpa” d’un casament, dons resguarda en elles a “nuvies” i a “nuvis”. Tanmateix la sarriassa imposa unes regles peculiars que ho fan tot més complexe. Les flors masculines i femenines envoltades per aquest vel, tot i estar ben properes no es “casen” mai entre elles!; és el polen provinent d’altres flors mascles (“nuvis a distància”:-) els qui les fecundaràn!!. El motiu de tot plegat però –i seguint amb les comparacions- no seria frustrar per part de les femelles la proximitat dels caballers que es senten més aprop dels seus encants i/o premiar en canvi al polen anònim viatger, ni tampoc per part de les flors mascles frustrar a la veïna i fecundar ovaris llunyans, sinò senzillament defugir el perill d’endogamia, car les flors masculines i femelles d’una mateixa inflorescència son germans. I per això la natura ha inventat una solució ben bona.
LA PROTOGÍNIA. UN MECANISME PER PROTEGIR-SE DE L'"INCEST"
Així s’anomena aquesta característica, la qual ja vaig introduir també a propòsit dels frarets. La protogínia és la floració seqüencial i no solapada dels diferents sexes. En una inflorescència protogínica les flors son unisexuals. Les femenines floreixen abans i completen el seu cicle sexual abans que les flors masculines comencin el seu propis. Si tornessim a les comparacions podriem dir per tant que si les plantes tenen o tinguessin “desitjos”, unes i altres alomillor no es podrien “frustrar” perquè probablement no cabria la possibilitat de que ni tant sols es desitjessin.
Ara bé.. Potser si, donat que l’autoincompatibilitat sembla ser que només és per motiu d’aquest desfasament temporal entre les unes i els altres. Les sarriasses de més envergadura tendeixen a produir més d’una inflorescència per any i a més a més no son exactament sincròniques. Es pot donar el cas en alguna ocasió, que quan un insecte visita les flors masculines d’una, a continuació vagi a la que te al seu costat i fecundi flors femenines parentes seves, d’això se’n diu pol.linització geitonógama. Vegeu la fotografia de la dreta, en aquesta possiblement s'hauria pogut donar algun fenòmem d'aquests.
Per comprendre millor com funciona la protogínia en el cas de les sarriasses ilustro aquesta inflorescència (amplieu-la si de cas) a la qual li vaig treure tota l'espata. Nota: L'extracció de l'espata no li suposa cap perjudici futur a la inflorescència un cop ja fecundada. L'osmòfor no queda ben inclòs a la fotografia perque queda massa amunt. Els feixos més de filaments grocs més abundants s'aprecien veuen son estaminoids. Els estaminoids venen a ser uns estams però que no participen en cap moment en l'emisió de pol.len perque son estèrils. Fà milions d'anys segurament varen perdre la seva funció fecundativa i la van substituir per una funció mecànica de "reixa selectiva". Penseu que quan l'espata està present aquesta zona en concret és molt estreta i els estaminoids impedeixen el pas dels pol.linitzadors que previament han pogut entrar però que posteriorment no poden sortir mentres els estaminoids mantenen la seva turgència. Per altre banda impedeixen l'entrada d'insectes que resulten una mica més grans que els "potencialment admesos". Per sota d'aquests estaminoids trobem totes les flors masculines, aquestes si, fèrtils, també de color groc. Inmediatament per sota uns estigmes estèrils més abaix, de color blanc, com botonets més grossos, les flors femenines fèrtils. L'espai que les envolta s'anomena "cambra floral", és un espai més ample que els precedents i és on s'estan els pol.linitzadors hostatjats durant un temps no superior a 24 hores. A la base de la cambra s'observa una coloració groguenca, la qual correspon al pol.len caigut de les anteres de les flors masculines, lo qual indica que aquestes ja han entrat en activitat i per tant també les femenines ja no son receptives. Aquesta complexa estructura està construida dons, sembla ser, per asegurar l'entrecreuament i evitar l'endogamia i quasi sempre funciona.
De tota manera, les sarriasses, a l’igual que els frarets (Arisarum sp) també, disposen d’un altre mecanisme (un pla B) per evitar una descendencia endògena en cas que el primer no hagi estat útil. Es tracta d’un fet “llastimós” però natural; l’avortament. Dins del gènere arum, altres espècies demostren un cert % d'autocompatibilitat, que pot ser gran o petit en funció d'algunes variables(a1).
L’avortament d’una part dels futurs fruits, a més del sentit citat, afavoreix el desenvolupament de la resta d'altres fruits, amb lo qual aquests últims tindran un potencial major de supervivència, beneficiant a aquests altres futurs individuus i també a l’espècie en qüestió. Aprofito per mostrar la següent fotografia. Veiem com l'espata ha desaparegut, igual que l'osmòfor i quasi tot l'espàdix. L'espàdix és redueix aleshores a un conjunt de flors femenines transformades que estan iniciant el seu procés de fructificació. A l'estiu aquestes baies es tornaràn de color vermell carbassa.
L'ASIMETRIA SEXUAL DE LES INFLORESCÈNCIES 
Molts individuus de sarriasses tenen "comportaments sexuals asimètrics" en el sentit que preponderen més cap un sentit que cap a l’altre. Per exemple produeixen molt polen i en canvi son poc exitoses en la producció de fruits (biaix cap a la masculinitat) o be a l’inrrevés (feminitat). Aquí també podriem fer paralelisme amb els humans però no vull abusar-ne tant ;). Lo també interessant del cas és que aquest patró de comportament o desenvolupament diferencial només es dona en exemplars que només produeixen una inflorescència per temporada, els exemplars que en poden donar més no mostren aquesta tendència a masculinitat o a la feminitat. (a)
LA IMPORTANCIA DELS TUBERCLES
Les sarriasses son vegetals geòfits, és a dir, vegetals que tenen tota la tija sota terra i només emarginen per damunt d’ella les fulles i les estructures florals i fructíferes. L’aparell radicular consta d’un tubercle morfològicament un tant curiós dons està dividit en tres parts.
La grandaria dels tubercles és important dons influeix directament i molt en l’envergadura de la floració i també de les fulles. Sembla ser que tubercles de més de més de 10 grams d’italicum originen flors, mentre que no ho fan sino arriben a aquest valor. Valors molt similars s’han observat en l’espècie emparentada Arum maculatum. Els tubercles més grossos de sarriassa, a més, faculten que la planta produeixi més d’una sola inflorescència i després aquestes també tenen més probabilitats de fructificar; ara bé, les inflorescències que surten primer en una mateixa planta son més grans i contenen més flors que les que poden apareixer en 2º o 3º ordre d’aparició (a).
En quant a les fulles, si fa o no fa tres quarts del mateix. Malgrat tenir també una “vida” relativament curta (perduren més o menys a l’estiu segons una mica de l’aigua que disposin), poden tenir unes dimensions grans o molt grans i això sol anar en correlació a l’envergadura del tubercle. Molts vegetals tuberculosos solen funcionar de manera versemblant, a diferència de la resta de plantes i arbres en els quals la mida de llurs fulles és versemblant i son també de la mateixa mida per exemple les d’un arbre gran que les d’un arbre jove.
Les fulles presenten també variacions notables en quan a la llargaria i alçada del seu peduncle degut a factors tals com la llum. Les sarriasses prosperen molt bé en arees fortament ombrejades i trobo personalment que tenen una gran plasticitat adaptativa. Per exemple. Quan més intensa és l’ombra que suporten més amunt tendeixen a situar llurs fulles, mantenint això si, el seu limbe més o menys en angle horitzontal. També presenten variacions fortes en cuant a dibuixos al limbe. Les podem veure totalment verdes o bé amb un grau variable de dibuixos de tons platejats, lo qual, per a qui no n’estigui familiaritzat el podria induir a creure que son espècies diferents. Possiblement tingui a veure amb les circumstancies de llum, tal com passa per exemple amb els crotons (una planta tropical emprada en jardineria) donat que en ombres e em fa l'efecte que presenten una superfície més homogènia. Tanmateix sincerament és una cosa que encara em falta observar millor o cercar informació externa al respecte.
LA GENERACIÓ D'ESCALFOR
...............................Prova de mesurament de la temperatura a la cambra floralLes sarriasses, durant les seves fases sexuals, tant femenines com masculines però també durant el dia previ a la primera, generen calor i a més la generen a més en una serie de cuatre episodis de durada molt precisa. Això fà que esdevinguin, durant certes hores de certs dies, en certa manera "plantes estufa" ..Darrera de tot plegat hi ha involucrada una mol.lecula sorprenent: L’àcid salícilic (principi original de l’aspirina), la qual funciona com una veritable "hormona de la calor". Sense ella aquestes plantes no generen calor (a). Interessant que en els animals ens faci baixar la febre i en alguns vegetals en canvi, detoni el fenòmen invers!..
Les sarriasses i un bon nombre d'altres espècies de la seva mateixa família, generen escalfor a partir de la crema de midó, la qual és la substància més comuna d’enmagatzematge de nutrients en la majoria de vegetals. A través d’un mecanisme de respiració, anomenat “Via de respiració alternativa” o sinònimament “Via de respiració resistent al cianur” certs organs; en concret les flors mascles per una banda i l'osmòfor per l'altre (especialment la part superior del mateix, anomenada apèndix) eleven les seves temperatures.
Aquesta temperatura és disipa de forma conductiva per les cèl.lules veïnes i escalfa també a les flors femenines i la cambra floral en el seu conjunt (que tirant ma de metàfores, per als insectes representaria com un petit palauet). Les flors femenines, com he il.lustrat abans, es disposen en cercle concèntric al mig i alhora adherides a aquella “columna central” anomenada espàdix. L’espàdix és la mateixa estructura que més amunt du enganxades les flors mascles i que més amunt culmina amb l’osmòfor.
Els episodis de calor, tot i que poden variar una mica en el temps (sobretot si floreixen en dies meteorologicament fotuts per a elles) tendeixen a enmarcarse en unes hores molt específiques i a més a més a tenir unes durades també molt determinades i ajustades. En aquest sentit els osmòfors i les flors mascles es comporten com “estufes inteligents i programades”.
"Al fer-se de nit o després de despertar i durant el matí?"
Amb conya o sense, son els dos moments en els quals les inflorescències es posen més calentes. Si en els humans (que també tendeixen a fer-ho al matí o la nit;), les hores d'activitat més aviat van a gustos de cadascú (o per mutuu acord), les sarriasses sembla que no es donen tanta llibertat. Alguna raò especial, segurament pràctica, deu haver perque "la natura ho vulgui així". Com que no he trobat informació al respecte, podria aventurar alguna hipòtesi jo mateix. Durant les hores centrals del dia la temperatura exterior ja es prou alta arreu. Hi ha una més gran abundancia d’esències d’altres plantes (fruit en part de la calor solar) i a més a més les brises diurnes tendeixen a dil.luir en pocs metres l’efecte creat en un punt determinat. Bé..Però per altre banda, si aquest sentit fora el buscat, penso que també podria ser esperable que després de tants milions d'anys, les sarriasses hagueren estat un pel "menys rígides" i modelessin per exemple llurs horaris segons la temperatura exterior (no tots els dies fa la mateixa!), la força de la brisa o l’humitat ambiental.. Però potser seria demanar massa, i com dic, estic especulant. Bé, deixo estar les hipòtesis personals, i segueixo, que la realitat ja es prou interessant de per si!.
Els episodis d'escalfament
Els estudis sobre els Arum italicum (les sarriasses), han deixat palès que és tracta d’una de les espècies d’aracies més termogèniques de totes, conjuntament amb una altre taxonòmicament propera (però que no viu al Massis de Cadiretes), l'Arum maculatum de mida algo més petita. Pensem que la familia compta ni més ni menys que amb més de 3000 espècies, molt majoritariament de distribució en zones tropicals!, amb lo qual encara fà que la cosa nostra resulti com més sorprenent.
Entrant en materia; si anomenem E1, E2, E3 i E4 als diferents episodis termogènics; el primer, el segon i el quart son generats des de les flors masculines mentres que E3 ve imbuït des de l'apèndix de l'espàdix (l'osmòfor). Cadascún d’ells es relacionen amb diversos moments de funció i de transformació de la inflorescència.
E1 es produeix exactament un dia abans de l’obertura de l’espata, per tant, abans de qua qualsevol insecte visitant pugui accedir-hi, i abans de que les propies flors masculines estiguin de fet madures per alliberar pol.len. El calentament sol començar a les 9:00 del matí i finalitza a les 14:00, arribant a uns 8º per damunt la temperatura del medi exterior, lo qual sol coincidir aproximadament cap a les 11:00 del matí.
L’objectiu d’aquest episodi encara és una mica controvertit però estudis apunten que podria estar relacionant intimament amb els del moviment de desplegament l’espata, però d’uns pocs milímetres tant sols, sense que encara l’espata s’obre a l’exterior i permeti l’entrada de ningú.
Al matí del dia següent, l’espata de la planta es comença a obrir i també a la mateixa hora (9:00) es produeix E2, el qual també te un pic a les 11:00 del matí, que pot atenyer uns 11ºC per damunt la temperatura exterior, després llur temperatura baixa bastant però no te el seu final ben bé fins que es fa fosc cap a les 22:00. La funció d’aquesta termogènesi te a veure més clarament amb el moviment d’obertura de l’espata. Curiosament una famosa planta lleguminosa que reacciona a estímuls tàctils, la Mimosa púdica, també manifesta una correlació entre moviment i temperatura.
E3, produit desde la zona superior de l’osmòfor, es solapa
parcialment amb el succés precedent però s’emporta el protagonisme. Es produeix durant la tarda nit, coincidint quan la inflorescència s’acaba de treure ja totalment del seu “vestit blanc” o espata (tècnicament parlant sense metàfores). L’escalfor es produeix en aquest organ des de les 14:00 fins les 2:00 de la matinada i sol tenir el seu punt àlgid de temperatura al voltant de les 21:30 o les 22:00 de la nit, arribant a uns15-25ºC per damunt la temperatura exterior!!. Durant aquesta termogènesi tant sobresalient, la planta allibera nombroses esències volatils a l’aire que atreuen petits insectes dípters, majoritariament del génere Psychoda; que son als qui la planta “invita” per a ser membres actius del procés de polinització. L’episodi va correlacionat amb la fase de receptivitat sexual de les flors femenines situades a la cambra floral.
E4 finalment es produeix, com els 2 primers, a les flors masculines i en concret per els estams(a). L’episodi va correlacionat amb la fase de despreniment de polen de tals flors. Comença a les 9:00 i finalitza cap a les 15:00 i aquest si que te el punt àlgid al migdia al voltant de les 12:30 però arribant només que a uns 5 o 6º per damunt la temperatura ambiental externa.
L' E4 no és relaciona amb el desvestiment de l’espata ni amb l’atracció de pol.linitzadors per fecundar les flors femenines donat que apareix quan les flors femenines ja han estat polinitzades i/o han deixat d’estar en “zel” o ser receptives. L’escalfor produida en l’episodi, estudis diversos indiquen que afavoreix l’assecament dels grans de pol.len i en conseqüència el seu desenganxament de les anteres, lo qual facilita el futur transport per part dels insectes implicats en les visites. També pot estar implicada en la facilitació de la maduració de tals grans (per un procés encara desconegut). Per un altre banda la termogènesi de E4 te una influència en el calentament sobre la cambra floral on es troben els insectes polinitzadors i aquest calentament n’afavoreix la seva supervivència(b) i els faculta (o “obliga”) per començar la nova jornada de “treball” amb més energia.
L’episodi E4 va acompanyat de la perdua de lliscament de les superficies verticals que dificultaven la fugida dels insectes retinguts a la cambra floral (o trampa floral) amb lo qual poden escalar perfectament fins les flors mascles i impregnarse de polen mentres hi van a elles o hi passen entre elles. I per altre banda tot això s’acompanya també del mustiament dels filaments de les flors masculines esterils (estaminoids) que, situades al damunt de les fertils feien la funció de reixa segrestadora i obligava als petits dipters a estarse dins la cambra floral. Amb les “reixes” convertides en “simple ferralla” els bitxets poden alliberarse i deixar-se guiar després per una altre flor (b).
LA TEMPERATURA A LA CAMBRA FLORAL I A LES FLORS FEMENINES
La part femenina de cada inflorescència reb el calor dels diferents episodis termogènics que he comentat, tot i que en un grau moltissim menor però potser suficient per a certs fins. En aquest sentit estudis (indicar quins) han enrregistrat que a la part basal de la cambra floral la T està a 1ºC per sobre de la temperatura ambiental al llarg d’un mínim de 24 hores, i que en concret els valors màxims s’aconsegueixen a E2 i E3 (falta comprovar-ho perque jo creia que E3 era el menor!).
El màxim escalfament de la cambra femenina succeix durant E4, calentant-se entre 1º i 4ºC respecte el medi exterior(a).
OBSERVACIONS PROPIES
No m'he pogut estar naturalment, de no fer algun testimoniatge en aquest sentit.
La trobada d'una planta en estat d'"orgasme" però, no és pas tant fàcil, sobretot si la població d'una zona no és gaire densa, està molt embosquinada i a més no l'agafo en el pic més d'alt de l'època. Després d'uns quants intents infructuosos, finalment vaig donar amb un exemplar, una "vela" blanca es destacaba en la foscor sota un gran sauc.. Podia ser una bossa de plàstic blanca? no, era una sarriassa amb l'espata ben esplèndida.. M'hi apropo, la toco amb delicadesa.. I efectivament, estava calenta!.. A continuació trec el meu termòmetre senzill comprat a un basar xinès.. i li faig varies comprovacions de temperatura. Estava clar, el calor del sensor en contacte era uns 10ºC més elevat que la temperatura exterior. N'adjunto unes quantes fotografies fetes, que tothom pot fer i podria servir com una activitat didàctica fins i tot per a una clase de ciències naturals. Veiem com la temperatura del sensor en contacte amb l'apèndix és més alta que la de fora. Vull aclarir que la temperatura del sensor no és la que es correspon realment a l'osmòfor. El sensor està en contacte amb ell però també força amb l'aire de la part que no toca l'apèndix. Si hagués rodejat el sensor i l'apèndix amb un esparadrap protector, o si -molt millor- la superficie de contacte del sensor fos tota ella en contacte amb amb l'osmòfor la temperatura seria més elevada. Les mesures preses no son dons gens precises però vàlides de sobres per deixar pales l'efecte termogènic. N'adjunto dues imatges més. En la de l'esquerra un intent de mesurar la temperatura que envolta la zona femenina a la cambra floral. La de la dreta, detall del sensor i s'aprecien els estaminoids, els quals representen una barrera infranquejables per a molts insectes o per els hostes-
-------------------------------OLORSsIPPOL.LINITZADORS. UN UNIVERS D’INTIMITATS
Seguim. ..I per aprofundir més sobre aquestes plantes no em queda més remei que parlar de les fragancies i els pol.linitzadors.
Sembla ser que la planta te varies cartes per jugar.
En questió d’olors… La sarriassa és també tot un gran mon!. Estem habituats a identificar les plantes per una olor o una altre. La rosa fa olor a rosa, el pi fa olor a pi, el jasmí a jasmí o l’herba tallada a herba tallada..
Ara bé, una inflorescència que en unes hores faci una olor dolça i en unes altres una olor molt pudent i després altre cop una olor dolça? És per tornar boig, dons tal és el “comportament” de la sarriassa. Destriar els motius d’aquesta “broma” que per la planta és segurament una cosa “seriosa” no sembla fàcil i ha donat peu es clar, a moltes interpretacions possibles i teories que buscaven excloure’s mutuament abans que buscar concordancies factibles.
Olors pudentes envers fragàncies dolces
L’olor més destacada que produeix Arum italicum és defineix com pudenta i en teoria és similar a la que genera la materia orgànica en descomposició mesclada amb urins (tot i que personalment no estic d’acord i no la catalogaria com pudenta). És la que fabrica l’osmofor en l’episodi P3 i els principals components químics responsables de tal olor son la B-Citronela, metil-butirat, dimetil-octadien, la limonena i l’etanol. Un altre molècula menys present però significativa és el P-Cresol, donat que s’ha observat que, conjuntament amb el metil-butyrat i la 2-heptanona son les que expliquen el perquè en algunes regions, com ara a Anglaterra, A.italicum atrau al mateix polinitzador que l’espècie emparentada Arum maculatum.
Assaigos experimentals han estat portats a terme per averiguar quin paper juga la temperatura i l’emisió d’olors cara als polinitzadors. El mètode científic ha demostrat que l’alta temperatura de l’osmòfor no representen un estímul en si d’atracció per als pol.linitzadors (a). La calor d’aquesta mena de falus només te la funció de generar grans quantitats d’olors, de mode anàlog a quan conectem un ambientador domèstic al cotxe o a l’electricitat domèstica. L’olor és pudenta perque l’objectiu de la planta és enganyar a les petites mosquetes del gènere Psychoda a que hi ha un substracte factible per a posar-hi els ous.. Les tontes mosquetes es deixen enganyar facilment per l’osmòfor i se’n van a cegues cap a ell; aterren sobre l’apèndix describint un vol previ d’aproximació en espiral (típic dels bitxets que es guien per olors) i finalment en algun moment donat acaben aventurant-se més avall i relliscant cap a dins de la cambra floral. Els pels esterils dels estaminoids (estams no funcionals) impedeixen la posterior sortida durant al menys 24 hores, apart també de l’entrada d’altres insectes de mida lleugerament més grans (c).
La termogènesi devinguda en canvi del metabolisme de les flors masculines en canvi no és pas gens pudenta sinó que va acompanyada de fragances dolces emeses per les parts fèrtils. Es molt significatiu el paper de lesB-bicyclogermacrenes en un 95%, les quals a més es troben presents en moltes altres espècies del mateix gènere i degut a això, les cambres florals dels diferents arums comparteixen unes fragàncies molt similars (a).
Un estudi a més a més (b), ha trobat que entre les feromones sexuals masculines d’algunes pol.linitzadors dels arums, el component quimic resulta ser una beta germacrene, amb lo qual podria passar que les mosquetes femelles no sols van enganyades a les sarriasses per dipositar els ous quan l’osmòfor despren olor, sinó que podrien anar en un altre moment, també enganyades per trobarse amb mascles de la seva espècie!, una mica com el que fan algunes orquídies per una altre via d’engany més visual. És però, una hipòtesi no prou verificada i a més controvertida amb un argument que va en la contra de tot això; a saber: en el comportament propi de les femelles de Psychoda, aquestes copulen inmediatament de sortir del lloc on han fet la metamorfòsi i començen a emprendre vols quan ja han copulat i en teoria no requeririen cap estimul en aquest sentit. Després de posar els ous naturalment tampoc es produeixen noves còpules i per tant, les femelles que hagin estat atretes previament per l’osmòfor es podria aventurar que no serien receptives al teòric estímul sexual posterior induit per les germacrenes (b) .
Pero les germacrenes existeixen i s’han buscat explicacions del perquè. S’ha dit que el paper de la feromona podria ser és doble, també disuadeix que insectes mascles s’acostin, amb lo qual la sarriassa redunda encara millor en la sel.lecció de femelles. Ara bé ..Això és bo de fet? Si les femelles enganyades troben més dificultats per aparellarse (cosa que caldria abans verificar) la població de dípters es podria resentir i indirectament repercutir en la polinització.
Altrament, les fragàncies dolces (possiblement independentment de l’estimul sexual o no que puguin induir), durant l’episodi P4 per lo menys, poden estimular a l’atracció de Psychoda femenines a les flors masculines que no hagin passat per el periode previ de captiveri o segrest, i la única funció de la qual s’esdevingui aleshores dispersar el pol.len que hagi pogut quedat lliure sense recolectar per part dels hostes. Per últim també s’ha comentat la possibilitat que les olors serveixin com a reclam d’aliment o complement alimentari contingut a les parets estigmàtiques.
Per verificar això últim s’han fet estudis (indicar quins i explicar-ho millor); uns d’ells han fet palès que en concret, les femelles adultes de Psychoda no necessiten cap aliment per viure; altres estudis en canvi han testimoniat insectes menjant la solució de sucre contingut als receptacles i que a més a més el % es correspon amb la dieta dels insectes; a més s’ha demostrat que l’aliment augmenta les tases de supervivència i d’activitat. (b)
..I per acabar de complicar el tema de les olors, podria fins i tot comentar que segons la geografia on creix, la sarriassa despren unes olors o unes altres(a)
ELS ROLS DELS POLINITZADORS
Els arums capturen moltes especies d’insectes però només son polinitzadors eficients unes poques, de fet només 1 en cas de maculatum i dues en cas d’italicum.. Estudis varis han comprovat que el principal rol de la pol.linització en els arums sol correspondre a petits dípters del gènere Psychoda. Tanmateix hi han certes variacions geogràfiques. Les sarriases per exemple que viuen a anglaterra no son pol.linitzades per la mateixa espècie de polinitzador que les que viuen a frança tot i ser les dues la mateixa espècie i subespècie (A.italicum). A anglaterra els agents en canvi son Psychoda phalaenoides (curiosament les mateixes mosquetes que pol.linitzen de manera exclusiva a A.maculatum) mentres que al LLangüedoc (on s’han dut a terme importants estudis en aquest sentit) les principals son dues: P. crassipes i P.pusilla, revelant-se la primera com millor transportador de polen que la segona. Tot i així a la pràctica, depenent del % de població d’uns i d’altres, el volum de polen transportat per les segones pot arribar a ser superior al de les primeres. Tots les Psychoda atretes a les inflorescències de les sarriasses, es van veure que eren femelles amb lo qual hom deduexi que no es donen mai aparellaments de tals insectes dins les cambres florals (b). A referir també que en un altre estudi, un segón polinitzador prou important però també menys eficient i que també s’havia reportat era Smittia pratorum (c)
Tot i la potencial equivalencia (segons les zones) de pol.linitzadors entre A.Italicum i A.maculatum, els principals components odorífers d'ambdues espècies de plantes resulten diferents, lo qual ha creat interrogants a alguns investigadors. A A.italicum son l’etanol dimetiloctadien i el metil butyrat. Hom creu que aquests podrien explicar la menor especificitat de polinitzadors respecte a A.maculatum i en qualsevol cas, com ja he dit, la mescla només atrau femelles. (b)
Altres factors d’atracció
En varies fotografies que he fet, en especial les nocturnes, resalta la gran espata blanquinosa..
A mi (jo mateix com a testimoni) em va servir per trobar la presència de les sarriasses en l’hora foscant. Dins el sotabosc obscur de les ombres de sauc i d’esbarzers.. Un reflexe blanc esdevé una senya ideal de localització.
I em pregunto: Podria ser que de cara als insectes, malgrat que les olors juguuessin el principal paper, l'aspecte visual de l'espata també tingués una cert paper complementari? Bé això fos com a signe localitzador, bé potser encara amb més certitut –segons altres han cregut- per enmarcar visualment l’objectiu. L’osmòfor destacaria així bé de la resta i l’espata podria fer fins i tot –penso jo altre vegada- el paper d’un mirall de reflexió fotogràfica.
Curiosament tot ben a l’inrrevés del que succeix a la cambra floral. El coll d’ampolla i els pels estaminoids (les “reixes”), amaguen els insectes continguts i filtren a més l’entrada de llum a l’interior, constituint-se com un lloc més obscur.
Una cambra pensada per albergar hostes durant milions d’anys
Les aràcies porten milions d’anys en coevolució amb els insectes i per això les adaptacions que tenen arriben fins i tot a nivell d’estructura de teixits cel.lulars.
A les sarriasses, les cel.lules de la paret de la cambra son un mesofil esponjós especial hipertranspirable, amb nombrosos estomes que faciliten l’oxigenació dels insectes així com de les propies flors masculines en la fase calenta, que com he assenyalat tenen una altissima taxa de respiració.
Aquest mesòfil també resulta especialment util segurament quan l’espata està tancada i no pot entrar aire desde dalt. Per altre banda, en condicions de sequetat atmosfèrica, el teixit, tot i ser esponjós és liquidament impermeable i així la humitat interior es manté relativament, tot conformant un microclima peculiar. A comentar que uns estudis fets a a Israel, no sobre la sarriassa però si sobre un altre arum (A.hygrophyllum) han constatat i quantificat que en setmanes de sequera hi ha una major supervivencia d’insectes polinitzadors dins les cambres florals (a).
El paper de les recompenses nutritives i controversies
Aquest és un tema controvertit encara de si les aràcies recompensen amb aliments a molts dels seus visitants enganyats i si els compensen d’alguna manera i en quin grau..
Els estigmes femenins d’Arum italicum (les sarriasses) secreten uns liquids que no son pas bé nèctar però que si que son relativament ensucrats, en concret tenen un 5% de sucre i per tant potencialment nutritius. Sembla ser que s’ha observat (com a mínim en un estudi (a)) insectes alimentantse de les secreccions florals d’Arum italicum. Per altre banda també han estat observades femelles del pol.linitzador Psychoda phalaenoides llepant secreccions d’aquesta mena a l’espècie propera A.maculatum. Lo possiblement contradictori del cas és que tanmateix es sabut que les femelles adultes de les principals especies polinitzadores de les sarriases (Psychoda sp.)no necessiten pas cap aliment per sobreviure, donat que la seva fase adulta es massa breu (a).
Estudis han desmostrat que algunes Psychoda (però no les que polinitzen a les sarriasses) si que necessiten sucre per sobreviure (P.trinodulosa per exemple) o bé tenen menys taxa reproductiva sinó s’alimenten (P.cinerea). Aquesta última mosqueta es benefícia de l’humitat de les secreccions, les menja i gracies a elles sobreviu més temps (fins al doble que si només tingués aigua segons un estudi) i com a bona consonància amb això s’ha descobert que les secreccions de l’arum en questió tenen curiosament la mateixa proporció de sucre que la ideal per l’insecte que la pol.linitza.
S’ha suggerit per altre banda la hipòtesi, les hiòtesis conjunt d’hipòtesis de que el líquid estigmàtic sigui una substància que facilita l’adhesió del polen a l’estigma i també la germinació del polen.
S’ha observat que a les sarriasses, les secreecions ja no son presents durant el segon dia de l’anthesi (explicar millor la paraula i lleguir millor el document anglès), lo qual aniria en consonància positiva amb l’argument.
A.Arum maculatum en canvi, les secreccions s’han vist dos dies després de l’anthesi (activació sexual). En aquest cas la observació podria debilitar la hipòtesi sobre l’estigma en el sentit que si considerem que la funció de l’estigma actiu és atraure els insectes, si aquests ja no son funcionals tampoc li calen insectes i per tant tampoc li caldria que les secreccions seguissin allà. Tanmateix també podriem “perdonar” a la natura que no fos tant perfecte (molts cops no ho és:-) i salvar la teoria. La teoria val a dir també es pot salvar si la veiem mutuament complementaria amb la de les recompenses alimentaries.
Variables ventatjoses i desventajoses per a les sarriasses
Pensem per començar en la protogínia mateixa!; te ventatges i desventatges. Una d’aquestes últimes te a veure en que les inflorescencies de maculatum que s’obren abans que les altres tenen menys probabilitat de fructificar degut a que no poden ser visitades per polinitzacions previes. Potser per aquesta raò, la sel.lecció natural les fa tendir a florir totes al mateix temps (a).
Una altre. El tamany poblacional de sarriasses. El polen perd viabilitat al cap de dos dies i per tant l’insecte ha de tornar a entrar en alguna altre flor en aquest periode. En una població de sarriasses on aquestes tenen poca densitat de distribució això pot ser un problema. El fet també concomitant que els insectes només puguin visitar una flor en un sol dia i estiguin recluits 24 hores dins les cambres, limita per altre banda el nombre d’insectes disponibles en cada moment per pol.linitzar noves inflorescències. La dinàmica evolutiva d’aquestes possiblement “s’esforça” aleshores perquè les plantes evolucionin en el sentit de poder atrapar o atraure al màxim nombre possible de mosquetes, el gat es menja la cua, en tant que de tot plegat resulta que llavors el % d’individuus que estan disponibles per fer la tasca de pol.linitzar noves inflorescències decau encara més. Tanmateix tot això últim és més que res una reflexió especulativa que em faig i dificilment verificable amb experiments a curt termini.
El contrapunt positiu d’això (possiblement èxit de la coevolució) és que les mosquetes Psychoda tenen la capacitat de poden pol.linitzar moltes flors, i per lo menys en el cas de A.maculatum (espècie molt properament emparentada com he dit) amb un sol insecte ja és suficient per fertilitzar totes les flors d’una de les seves inflorescencies(a).
Comentar ara una variable que es presta al tòpic més tonto. La d’allò de que
“el tamany importa”, o en tot cas la longitut, en el cas de les sarriasses si que te influencia en el nombre de dipters visitants. A.italicum es una especie sapromiofila(v) i els insectes que son agents pol.linitzadors de plantes d’aquests tipus solen tenir per hàbit fer vols només a curta distancia, per lo qual una baixa densitat d’individuus de plantes fa que tinguin pocs polinitzadors disponibles (com he dit fa un moment). En aquest contexte, una inflorescència grossa implica un osmòfor gros i un osmòfor gros implica que la seva olor arribarà a més lluny i els insectes el podran localitzar.
..Ara bé.. Un osmòfor molt gros pot estar relacionat amb que disposen de més nitrògen al terra i una planta amb més nitrògen sol ser més volguda per els depredadors herbívors.. Amb lo qual es pot girar la truita i tenir un efecte contraindicat, com s’apunta en un estudi fet a asturies (d)
ON TROBAR-LES
Bé, la veritat és que en aquest apartat no m'hi extendré gaire perque com he apuntat, la sarriassa és una espècie freqüent als boscos de ribera i altres indrets humits del nostre país i també en d'altres de l'àmbit d'europa occidental i en concret a Tossa les podem trobar a centenars (tot i que de distribució algo dispersa) per exemple, en certs trams del curs baix de la riera de Tossa. La fotografia que he mostrat fa un moment a sobre és correspon a una d'aquestes sarriasses de la riera, en concret entre Can Coure i Turismar. Unes viuen en indrets bastant iluminats, i d'altres en punts ben foscos als marges riberencs i d'altres torrents, com també he mostrat. Les sarriasses demostren així la seva adaptació singular a l'obscuritat i en aquest sentit serien plantes d'allò ben aptes (encara no entenc perquè no s'hi troben ;) per vestir espais enjardinats interiors.
..PROTEGIR-LES de nosaltres
Tanmateix, més que buscar els seus usos, el propòsit també hauria de ser preservarles als llocs on s'hi troben. Tot i no esser cap espècie en perill, sovint sofreixen malifetes. No em refereixo només a les malifetes dels llimacs per exemple, els quals tenen tendència a ficars-hi dins les cambres, menjar i reproduir-se! (per cert un tema que seria interessant també estudiar i adjunto una foto que he fet al respecte). Em refereixo també als humans, als treballs que cada vegada més, els ajuntaments i altres organismes, disposen per executar a les seves respectives rieres (tot i que actualment en el context de la crisi algo menys que abans) amb l'excusa d'erradicar canyes o altres plantes "invasores", o de crear una sensació de bosc més "net" (pura ideologia intencional) i per prevenir perill d'incendis, obstruccions a les rieres, etc.. O fins i tot amb una mentalitat de voler formar un parc més que no pas conservar la natura. Bé. Siguin amb els motius o excuses que siguin (raonables algunes d'elles en certa manera, asumint la realitat d'un contexte actual antropitzat) el fet es que moltes pràctiques no tenen en compte l'existència de vegetals com les sarriasses, les quals he volgut anar a visitar llurs inflorescències recentment i bastantes d'elles me les he trobades tallades per desbroçadores fins i tot a nivell de fulles..
A més a més, moltes d'aquestes feines destrueixen les cobertures arbustives i lianoides de la vegetació circumdant, la qual ampara el seu hàbitat i les ofereix unes condicions d'ombratge peculiars. Sense aquesta vegetació, és molt fàcil trobar les sarriasses (igual que passava amb els frarets per exemple).. Però presumiblement sigui una facilitat "temporal" i a la llarga, la major insolació afavoreixi millor l'establiment d'altres espècies més heliòfiles i/o antròpiques, que les que son capaces de viure en condicions de fort ombratge.
Bé; si els treballs es continuen fent, voldria que no es portessin a terme amb molta asiduitat, que permetessin l'existència d'una certa cobertura (o que es plantin arbres per exemple) i que també per altre banda, els desbroçaments no interferissin en el periòde fenològic de la floració, es minimitzessin els mals i la vegetació es recuperi amb una major promptitut.
..I ara deixo a les sarriasses al seu lloc, però no m'en desvio de les seves característiques. El tema, prou apasionant com és, em reté com perque em vingui de gust de parlar d'altres parentes seves i així també contextualitzarles.
CURIOSITATS DIVERSES D’ALTRES ESPÈCIES D’ARACIES
Al mon hi han han 28 especies d’arums i unes 4000 espècies d’aràcies, la majoria de les quals es troben als boscos tropicals. Representa una xifra molt alta, però personalment no em sorpren tanta diversitat en unes plantes que apart de viure com totes, en relació amb els factors físics del seu medi (nutrients, aigua, temperatura,etc) es caracteritzen sobretot per interaccionar estretament amb organismes vius i per tant tendeixen constantment a especialitzarse i a evolucionar envers uns comportaments especifics i peculiars.
Hi ha qui classifica les aràcies en dos grups. Per una banda les anomenades “espècies críptiques”, que son les que tenen la inflorescència situada per sota el nivell dels limbes foliars com el cas de la sarriassa. Les aràcies incloses en aquest grup solen atraure als insectes mitjançant estímuls olorosos que tendeixen a imitar la materia en descomposició. Per altre banda les anomenades “espècies bandera”, anomenades per tenir sempre la inflorescència per damunt del nivell de les fulles, atrauen a altres menes de polinitzadors i l’olor que generen és molt minsa o no suficientment perceptible per als humans (a).
Com que em trobo que abastar les aràcies en un resum “objectiu” és una cosa que em costaria fer (no soc cap especialista en aràcies), escriure d’una altre manera. Faré si de cas una presentació breu d’unes quantes coses que personalment em criden l’atenció d’algunes aracies, amb l’objectiu que, sense deixar el rigor a banda, resulti una lectura fàcil i amena per a qui m’estigui seguint. Començaré parlant de les “finestres” d’una mena d’arum. Si si, vala la metàfora, es que fins i tot tenen finestres!! ;)
ESTIMULS AFEGITS A LES "INFLORESCÈNCIES TRAMPA"
Interessant penso que és que en alguns arums (en concret no la sarriassa) un estimul per retenir els insectes és el visual.. En Arum nigrum, la part inferior de la cambra floral resulta més translúcida i lluminosa que la part superior de color més fosca; això pressumiblement contribueix a retenir els petits polinitzadors allà sota, com si fossin les mosques en una finestra (a).
Una altre peculiaritat d’Arum nigrum és que els insectes no aterren sobre l’espàdix (com succeix a A.italicum), sino a l’espata i rellisquen després per ella (cauen literalment) cap a baix com si es tractés de plantes carnivores en forma d’embut. Certes persones s’han preguntat per què un cop a baix no aixequen el vol cap amunt.. Hom creu creu que no ho fan senzillament perquè les dimensions de la petita cambra no estimulen l’exercici del vol. Per altre banda, i al igual que succeix amb la sarriassa, val a dir que la lliscositat de la paret de la cambra i de l’espàdix dificulten l’escalada a peu.
Altres arums amb característiques curioses son Arum creticum i Arum idaeum. Les dues espècies viuen a l’illa de Creta i son els únics arums que no tenen estaminoids que impedeixin la sortida dels seus hostatges. A diferència d’altres espècies d’arum, ambdues son pol.linitzades per escarabats. I aquí està el secret. Els escarabats, forts com son, no es deixarien impedir el pas per la simple presència d’uns pels que els hi fessin pesigolles. Els escarbats, segurament així per el dret, a lo brutu, s’han carregat una sofisticada estrategia evolutiva.. I com que els escarabats ja porten milions d’’anys fent la seva d’aquesta manera, possiblement han estimulat que A.creticum i A.idaeum no tinguin pels.
Una espècie que estaria en un punt intermig entre les europees i les cretenques podria ser Arum dioscórides. Aquesta espècie, propia del Liban te estaminoids obstructius i és polinitzada per escarabats i per mosques; però només aquestes últimes son retingudes a la cambra per tals elements (a).
Si abans he mencionat que en el cas dels ârums, només son insectes femelles els pol.linitzadors i existia una certa discussió al voltant del tema de les feromones… Comento ara que altres espècies i gèneres d’aràcies produeixen inflorescències, en les quals si que s’ha provat del tot que funcionen com zones reclam per l’aparellament dels insectes i es converteixen en una mena de cambres d’amor per a ells. Això succeix en el cas de les Dienfebachies (ben populars com a plantes d’interior però que aquí mai floreixen) i les Peltandra, que resulta ser també un génere prou conegut en jardineria.
Philodendron, un génere que viu als tropics, és un gènere fantàstic. Apart de tenir unes aptituts termogèniques sobresalients, resulta inèdit en una altre: És capaç de fer un moviment amb el qual expulsa als insectes de l’interior de les seves inflorescències després d’haver aconseguit la fecundació dels seus ovaris.
Un cas sobresalient (i horrend en cert sentit) és el d'una planta autòctona de Ses Illes Balears, coneguda amb el nom d'Orella de porc o també Rapa mosquera. Científicament es denomina Dracunculus muscivorius o Helicodiceros muscivorous i es caracteritza perque, apart de desprendre una olor pestilent, la seva gran espata te un color carn i està recoberta de nombrosos pels que ben bé semblen els d’un gran mamífer mort(e). Com és fàcil endevinar, basa la seva estratègia amb enganyar a les mosques, les quals s'apropen a ella per a posar-hi ous creient-se que es tracta d'un cadàver. Però les mosques, aquesta planta s'alia de forma mutualista amb les depredadores de les mosques!!, i les mosques, tontes com son a pesar de tot segueixen anat a les rapes mosqueres.. Les depredadores a les que em refereixo son les sargantanes balears (Podarcis lifordii) les quals van a les rapes per a buscar llurs preses i també per a escalfarse el cos!! -interesant situació que un animal de sang freda busca l'abric d'un "vegetal de sang calenta!"- A més també han adquirit l'hàbit de completar la seva dieta menjant-se ocasionalment els fruits de la rapa mosquera, de la qual la rapa, per aquesta altre banda en treu profit ja que aquestes llavors, després de passar a través dels sucs estomacals de les sargantanes i defecarles, germinen millor que si no haguessin passat per aquest procés. El consum per part de les sargantanes a més a més comporta la seva dispersió i s'ha verificat una correlació entre aquests factors! (e2) . L'estudi conclou que el profit que la rapa mosquera en treu de la germinació de llurs llavors gràcies a les sargantanes, supera el mal que li fa "permetre" que les sargantanes li menjin les mosques durant la pol.linització.
La termogènia de l'Orella de porc, resulta a mès a més, fisiològicament interessant, però abans de fer la pinzellada pertinent, si de cas explicaré més ampliament el tema de la termogènesi.
LA TERMOGÈNESI EN ELS VEGETALS
La generació de calor, és un fenòmen poc freqüent en el mon de les plantes però que en realitat no es restringueix solsament a unes quantes espècies d’aràcies.
Tot i que en menor nombre d’espècies també disposen d'ella d’ella alguns vegetals d’algunes altres famílies de dicotiledonies, curiosament una mica primitives genealògicament, tals com les cicadàcies (la família de les cycas), les ninfeàcies (la dels nenúfars) o les nelumbonàcies (la de la flor del lotus). Nombroses fonts fan referència al gran botànic i zooleg Jean Baptiste Lamarck (f), com la persona que va descobrir el fenòmen (o com a mínim va trascendir científicament) i això va ser l’any 1778 gràcies unes observacions que va fer sobre els arums europeus. Els arums, apart de ser un nombre considerable d’ells altament termogènics, tenen la peculiaritat a més que la calor forta la generen des de la punta de l’apèndix o osmòfor(g).
EL "PERQUÈ" I EL "COM"
Com uns teixits no termogènics es transformen en termogènics?
Podria ser una pregunta que ens podriem fer, però en realitat tal pregunta ja no surt ben enfocada; i es que el potencial termogènic en realitat s'ha descobert que està present en moltes cel.lules vegetals i en moltes espècies, lo qual de fet, concorda raonablement amb el fet que la termogènesi es doni en representants de varies famílies botàniques!.. Ara bé, aquesta "termogènesi potencial" només s’activa -això si- en les espècies que disposen dels mecanismes metabòlics precisos que permeten activar-la.
Sembla ser, per el que he llegit, que no estan clars encara avui en dia, tots els factors implicats. Si que s’ha descobert des de fa un cert temps, que en les flors i inflorescències que exhibeixen funcions termogèniques, la cadena de succesos que duen a la termogènesi, sembla que comença senzillament amb l’alternança de llum i foscor (dia-nit) sobre les plantes. Això estimula els primordis de les flors masculines per iniciar el seus desenvolupaments. Quan les flors masculines s'han format, produeixen àcid salicílic, el qual actua com una hormona del calor (a).
La producció de calor a les aràcies, en concret resulta arran d’un increment de la respiració mitocondrial de les cel.lules, pero ara bé; no és pas una respiració "normal", sinó una respiració desacoplada de la producció d’energia, o dit d’altre manera més "molecular": L’increment del fluxe d’electrons a la respiració es deriva a la producció de calor i no a la formació de molècules ATP (h). Per tant és una mena de respiració "apartada" del seu propi camí "normal" i/o dels seus propis objectius "normals" i se l'anomena científicament "Via alternativa” o bé de forma sinònima “Via ressistent al cianur”.
Recalco que és una via potencialment present en molts altres vegetals, però que només en unes poques espècies cobra activitat.
És una via que comporta un fort desgast metabòlic i que només te un cert sentit en processos molt concrets amb objectius molt concrets com és el de les floracions de les aràcies.
També complementariament, alguns científics han especulat que la termogènesi, per lo menys les produïdes per els apèndix de les aràcies, puguin formar part de procesos d’apoptosis (o "mort autoprogramada") i en concret un estudi fet sobre la termogènesi Arum maculatum ho ha interpretat així (g).
A quina temperatura poden arribar?
L'escalfor que poden assolir les "plantes estufa" poden ser excepcionalment altes en algunes espècies. El cas més sobresalient potser sigui el del Phillodendron selloum, una planta que habita les selves del tròpic (però que també el podem veure en moltes cases i floristeries!), el qual pot atenyer 40ºC de temperatura respecte la temperatura ambient del seu voltant (h), es a dir, més que nosaltres mateixos i molts animals mamífers. A més, naturalment manifesta una fortissima respiració. Per exemple s’ha comprovat que respiren més que un colibrí, o que per exemple també, a una temperatura atmosfèrica de 10º, una inflorescència de 125 grams de Philodendron produeix 5 vegades més quantitat de calor que una rateta també de 125 grams (j) .
Philodendron selloum a més a més resulta interessant per un altre “detall”. A saber: Si en la gran majoria de plantes termogèniques, allò que consumeixen molt majoritariament durant el procés, és el midò (inclouent la nostra sarriassa) a Phillodendron selloum les substàncies son lípids. Aquest procés termògènic de Philodendron involucra, a nivell bioquímic, uns desacoplament de proteines que te una notable similitut amb el procés que caracteritza la producció de calor en els mamífers hibernants en fase hibernant, la cual també ve igualment donada per la crema de lípids als teixits adiposos (h) .
I el summum de tot plegat: LA TERMORREGULACIÓ
MUn pas sobresalient més enllà, és el de la capacitat de determinades plantes –aquestes si, ben poques!- per regular la seva propia temperatura generada. La comparació inevitable és fer-la amb els animals de sang calenta!, és a dir, els mamífers, les aus, i alguns peixos(i). La termorregulació que es dona en les plantes resulta diferent que la que es dona en les besties, es clar, donat que en els animals existeix tota una estructura d’organs adequada per a tal finalitat i per a maximitzarla. En els vegetals en canvi tot es dona a nivell directament celular ..Pero l’efecte final, tant en uns i d’altres, acaba essent versemblant.
La planta més perfecte en quant a aptitut per autotermorregularse no és una aràcia, sinó una nelumbonàcia molt estimada a l'extrem orient, i que a Catalunya la podem trobar en alguns jardins. Es tracta de la "flor sagrada del lotus" (Nelumbo nucifera). Curiosa coincidència que sigui "sacre" :-). Aquestes flors regulen llur temperatura entre 30 i 35º enfront fluctuacions de temperatura ambiental que poden anar des dels 8º fins als 45º durant els 2-4 dies de receptivitat sexual de la inflorescència. Per altre banda em sembla interessant -i segurament no és casual- que les belles flors del lotus també siguin protogíniques!.
Com detecten la temperatura?
Un interesant aspecte de la termogènesi en els vegetals és que les plantes no detecten la temperatura de l’aire sino la de les seves propies cel.lules. S'han fet observacions que destaquen el fet que quan la temperatura ambiental baixa, al principi també cau momentaniament una mica la temperatura de les celules abans de reaccionar i generar calor. Per el que fa a la taxa de respiració -que com he dit, en aquestes plantes una cosa va lligada amb l'altre- durant aquests successos es inversament proporcional als valors de temperatura externa (j).
Fa poques línies citava a Philodendron Bé; la torno a rescatar, car aquesta planta selvàtica (però no de la nostra "Selva") també és una de les poques que a més a més tenen capacitat d’autorregulació del calor.
Allunyant-nos dels tropics, a les illes mediterranies centrals i orientals es troba Dracunculus vulgaris, un altre vegetal amb molt bona termorregulació. La seva inflorescència amb aparença de drac, mostra 3 fases termogèniques i s'autorregula a una temperatura de 18ºC durant la segona nit. Tot i que l'osmòfor és termogènic (com en la sarriassa) i molt olorós, la termorregulació només és dona a la cambra floral però, amb lo qual no hi ha una relació entre aquest fenòmen i l'emisió d'olors intenses(l).
I més a prop nostre la també ja comentada unes linies endarrera, la "orella de porc" (Dracunculus muscivorous). Ara bé. La seva termoregulació és parcial o diguem-ne que no plenament eficient. Llurs flors masculines es calenten quan la temperatura exterior baixa, però el patró del seu escalfament està més relacionat amb el factor temporal que amb la temperatura en si. Per això un estudi al respecte denomina el fenòmen de la rapa mosquera o orella de porc, com "pseudo-termorregulació" (m). Les sargantanes com mencionava, treuen un profit directe d'aquesta "estufa inteligent" i un d'indirecte, que és el de les mosques que es cruspeixen. Per ser més conscients de la complexitat d'aquesta interacció, si el tema us fascina una mica animo a que feu lectura de l'estudi que es va fer al respecte i que el trobareu en el link resenyat (e2).
I per anar acabant. Fora dels tròpics i de la nostra zona mediterrania Symplocarpus renifolius, una aràcia que es pot trobar per exemple a l’Amèrica del Nord i al Japó també s’autotermorregula. Llur inflorescència pot mantenir temperatures per damunt de 15º quan la temperatura cau a -15 i es comenta que amb freqüència, la neu caiguda es desfà al seu voltant! Naturalment (j). hi ha una certa discusió de si l'objectiu que te la planta, a banda de la raò pol.linitzadora, és protegir-se ella mateixa del fred, lo qual la planta aconsegueix puntualment però a costa d'un cost metabòlic molt més elevat que les plantes normals de "sang freda" del seu entorn, que també sobreviuen es clar, però d'una forma molt més "pasiva". Sigui com sigui, te collons la cosa de que la planta floreixi al febrer i al març en zones on no és gens rar que hi nevi. Si aquestes plantes s'ho monten així, segurament serà per algo!
Notes, comentaris i referències:
(a) Pollinatium in the Genus Arum -Marc Gibernau- et al 2004 Aroideana 27: 148-166 . Un document força interessant per saber dels aspectes relacionats amb la pol.linització de les aràcies i del qual m'he n'he servit bastant.
(a1) Sobre la autoincompatibilitat de la fructificació endogàmica, citar per exemple que A.cilindraceum, en petites poblacions podia ser autocompatible, però en canvi no ho era en poblacions més grans (lo qual personalment em costa entendre o no ho he entès bé) A.maculatum, una altre espècie encara més propera a nosaltres, és autocompatible però a la pràctica no ho és degut al fet que les flors masculines s’obren massa més tard que les femenines.
(b) Els episodis termogènics de les sarriasses (les nostres (Arum italicum)) han estat documentats en diversos estudis, però per proximitat, el que m’ha semblat més idoni per prendre com a referent, és ún que es va fer al sud de frança ara fa uns deu anys, en concret a les rodalies de Toulose:
Pollynation ecology of Arum Italicum. -Jerom Albre, Angélique Quilichini i Marc Gibernau-
(c) The families and genera of vascular plants" V.IV Edited by K.Kubitzki
(d) Fitxa de L'orella de porc (Dracunculus muscivorous) a la web Biodiversitat virtual de ses Illes Balears
(e2) LLur relació amb ses sargantanes balears
(e3) Un article divulgatiu sobre aquesta planta a Culturesheet.org
(f) Referència a Lamarck. Article interessant. "Plants in action"
(g) Plant physiology 1998 117:1501-1506
(h) Synchronicity of thermogenic activity, alternative pathway respiratory flux, AOX protein content, and carbohydrates in receptacle tissues of sacred lotus during floral development
(i) Metabolismo de los peces: La termoregulación
(j1) Biophysics and physiology of temperature regulation in thermogenic flowers 2000. Bioscience reports. Roger S.Seymour
(j2) Respiration by Thermogenic Flowers.
Roger S. Seymour Ecology and Evolutionary Biology Adelaide University, Australia and Kikukatsu Ito Cryobiofrontier Research Center Iwate University, Japan
September, 2010
(k) Divulgació de la discusió sobre si Symplocarpus foetidus es protegeix del fred
(l) Respiration, temperature regulation and energetics of thermogenic inflorescenses of the dragon lily Dracuncullus vulgaris -Roger S. Seymour and Paul Scheultze-Motel-
(m) Sobre la pseudo-termorregulació de l'Orella de Porc a l'illa de Còrsega:
Thermogenesis and respiration of inflorescenses of the dead horse arum Helicodiceros muscivorous, a pseudo-thermoregulatory aroid associated with fly pollination. -R.S.Seymour, M.Gibernau and K.Ito- 2003
Algunes altres fonts consultades abans de fer l'article:
-Pollinators and visitors of Aroid inflorescences. -Marc Gibernau. Aroideana Allen Press. Galley 73. Oct 14/2003. El document d'aquest link és del mateix autor que el primer link ressenyat i ve a ser un bon complement del mateix. Com a cosa interessant s'expliquen 3 tipus d'interaccions insecte-flors que es donen en les aràcies i es comenta també el fet que les inflorescències amb flors unisexuals tenen diferents funcions respecte als insectes (esdevenen més complexes en certa manera) mentres que en aquelles espècies on llurs flors son bisexuals, participen totes de la mateixa funció.
- Document google d'una universitat argentina sobre les aràcies. Hi ha una descripció dels caràcters morfològics de les aràcies i comentaris interessants sobre algunes d'elles.
-Influéncia del osmóforo en la producción de infructescéncias en Arum itálicum Miller. -M.Méndez y J.R.Obeso. Treball portat a terme a Asturies i amparat per el CSIC. Es comenta la relació que te la grandaria de l'osmófor amb l'atracció de pol.linitzadors i altres aspectes interessants.
- Seres sin cabeza de savia caliente. Article que explica com el redescobriment de la termogènesi, va ser un fet casual, quan l'any 1972 el botànic Roger Seymour (per cert, un autor de diversos documents dels que he referit a la llista de links) es va adonar de la calor que desprenia una inflorescència de Philodendron portada per alumnes seus.
-Sistemas de polinización en bosques tropicales. -M.Cláudia Diez G. Interessant el fet de que es comenta que els escárabats son atrets per el calor i per tant, en moltes aràcies la termogènesi te un paper d'atracció directe, més que indirecte, sobre els seus pol.linitzadors quan aquests son coleòpters. De fet moltes famílies de plantes que presenten termogènesi, les seves flors son pol.linitzades per coleòpters. Per altre banda també és interessant que els escarabats solen anar a copular entre ells a l'interior de les flors. Un link complementari a tot això que refereixo podria ser aquest altre: "La biología floral de algunas especies de Cyclanthaceae y la historia natural de sus curculiónidos asociados (Coleoptera: Curculionidae). -Franz, Nico M."
-A funçao ecofisiologica da via alternativa. Ecofisiologia FTUC 2010. Un bon document divulgatiu sobre la bioquímica de la respiració de les plantes i una explicació del funcionament de la Via Alternativa. Un altre document sobre aquesta via de respiració el podeu consultar en alquest altre link
-Hormonas IV. Document interessant per aprendre coses sobre el paper de l'àcid salicílic i d'altres hormones.
-El sauce y la aspirina. -Thomas Anderson-. Anime FG. Article que posa en relació l'àcid salicílic, els salzes i la termogènesi de les aràcies.
-Hormonas y Reguladores del Crecimiento: Etileno, Ácido Abísico, Brasinoesteroides, Poliaminas, Ácido Salicílico y Ácido Jasmónico. -Miguel Jordán i Jose Casaretto. Fisiología Vegetal. Universidad de La Serena, Chile. 2006. Més explicacións sobre el paper de l'àcid salicílic a les aràcies.
-Fisiologia vegetal V.1. -Lincoln Taiz i Eduardo Zeiger. A la pàgina 451 trobareu explicacions sobre el funcionament de la Via de la respiració alternativa i el seu possible rol.
-Determinación de los niveles de radicales libres durante la maduración de mango variedad "Kent". -J.A.Gonzalez Rodriguez.1995. Interessant perquè parla sobre la Via de la respiració alternativa sobre els fruits de mangos i el seu paper en l'envelliment.
-Thermogenesis of three species of Arum from Crete. -Roger Seymour S, Marc Gibernau i Stergios Pirintsos.
-Dynamics of thermogenesis and structure of epidermal tissues in inflorescences of Arum maculatum. -E. Bermandiger-Strabentheiner i A.Stabentheiner
--Ecología de la polinización de Monstera Lentii (Aracea), una planta hemi-epífita de distribución restringida a Costa Rica y Panamá. -Danyi Y. Prieto Amaya y Alfredo Cascante Marín.
-Arum del Titán (www.wordlingo.com). Divulgació sobre la inflorescència més gran del mon, la de l'aracia Amorphophallus titan.
-Murapedia. Un altre link sobre l'Amorphophallus titan
- Ara una imatge d'una espectacular flor d'Amorphophallus titan a la wikimedia
- Arum italicum a la wikipedia. La referència a la wikepedia en castellà és més complerta que la versió catalana o en anglès.
-La inteligéncia de las plantas(www.terra.org). Article divulgatiu que parla sobre la suposada "inteligència" dels vegetals i que la exemplifica amb el cas dels frarets (candilicos en castellà) i de les sarriasses (aros).
-Arum italicum. Historia de una cárcel (Naturmendi.blogspot.com). Article divulgatiu que reporta l'estratègia pol.linitzadora de l'espècie.
A Tossa, la presència de les llengues de serp fou resenyada per l'Enric Ballesteros a principis de la década dels 80, però a més a més, va fer un cert seguiment fenològic i va aprofundir en les característiques ecològiques dels ambients on s'hi fan. Ell i el seu equip varen fer un estudi comparatiu de llurs poblacions. Van arribar a unes conclusions i van definir i caracteritzar la comunitat vegetal on aquesta planta s'hi troba, i on a més en resulta dominant. Una cosa va lligada amb l'altre, lo curiós del cas és que les poblacions de llengüa de serp resulten escassíssimes. L'Scillo-Ophioglossetum lusitanici, terme que dona nom a la comunitat, es va sumar a la llista d'hàbitats singulars del Massís de Cadiretes i va donar més raons més que suficients per a la seva preservació, com a mínim com Espai d'Interès Natural protegit. En el treball que varen publicar es detallen una serie d'espècies -la major part son vegetals de petites dimensions- que solen acompanyar als Ophioglossum. Del conjunt de tots ells, unes quantes espècies esdevenen característiques de la comunitat. En especial aquestes tres següents: 
