19/3/10

L'any de la neu

Si l'any 2008 se'l recordarà per una llevantada i el 2009 per la gran ventada primer o per la sequera després, aquest any 2010 ja te la marca de ser L'ANY DE LA NEU. En l'anterior article parlava d'una nevadeta típica a Cadiretes i dels freds hivernals en general, en aquest reporto alguns aspectes que ens ha deixat la gran bella..-i alhora catastròfica- nevada de març.

..............................................Blancor vora el camí del pelegrí

...Blancor per tot arreu. Desde la primera nevada del mes de gener hi han hagut unes quantes nevadetes més ..Pero en concret, el dilluns 8 de març gairebé tota Catalunya ha experimentat una gran nevada de primer ordre, com feia molts anys que no queia. El sevei meteorològic de Tossa -meteotossa- en va fer una excelent previsió del fenòmen i després un seguiment amb un reportatge fotogràfic ben maco de veure. Altres mitjans informatius no meteorològics també s'han fet resò del fenòmen i de les seves conseqüències. ..No és per menys. Tossa i altres municipis s'han quedat sense llum durant molts dies, fet que ha causat molts més problemes en cadena; tanmateix les poblacións han patit no sols la nevada sino tota la ineficàcia operativa de les administracions autonòmiques per afrontar la situació. ..
Jo, per la meva banda, si en un principi vaig reportar els efectes que ha tingut la nevada en un ampli anexe de l'anterior article, després he considerat que en realitat -i degut a la seva rellevància-, la cosa ben bé que és mereix un article apart.

La nevada a la costa, ha coincidit amb un temporal de mar i amb una gregalada que va superar els 80 km/h ..Tot plegat, la neu i el vent, ha suposat una catàstrofe per a moltíssims arbres, en especial suros, alzines i pins, -es a dir, les especies dominants al nostre paisatge- les quals s'han trencat a trossos, en molts casos fins i tot a nivell de tronc!. La nevada ha abastat gairebé tot Catalunya pero al Cadiretes, Gavarres i Montnegre els danys han estat especialment greus per la vegetació. Hi han moltes hectàrees del massís en les quals gairebé tots els arbres autòctons han quedat amb els troncs esberlats. Al nostre massís el paisatge vegetal per exemple és catastròfic vora el coll de Terra Negra on abunden molts pinastres, hores d'ara amb quasi tots els troncs partits. Tanmateix molts suros no ja partits sino pràcticament triturats.. es poden veure a la part alta de la carretera que va de Tossa a LLoret així com als camins que van a St.Grau per damunt dels 200 metres. Més avall de cota els efectes, en general no s'han sentit tant i així, els pins blancs -que al massís viuen solen trobarse més aprop de mar- s'han salvat en més casos. Una cosa molt i molt curiosa i sorprenentment és que la part més alta del massís els danys han estat també molt menors.

PER QUÈ HI HA HAGUT TANTA DESTROSSA ..I DE MANERA DESIGUAL

Poc després de la nevada he visitat els boscos de St.LLorenç de Munt (també molt nevats i mediterranis) pero no he vist apenes cap arbre trencat. Les serres litorals, en conjunt han patit més que d'altres contrades en part segurament degut a la seva proximitat al mar i al vent que d'ell prové. Les arees culminals de serres interiors més elevades que les nostres com ara el Montseny també senten la força del vent, pero habitualment fà més fresca i m'aventuro a dir que arbres tals com les alzines per exemple pot ser que creixin allà una mica més lentament amb lo qual tinguin la fusta més ressistent. ..Més rellevant encara serà el fet que llurs arbres estan més habituats a suportar nevades; les seves siluetes, comunment més compactes i arrodonides ofereixen menys punts febles a les potencials rompudes. La neu, igual que altres agents meteorològics modela la forma de molts vegetals. Si cau amb una certa regularitat i intensitat al llarg dels anys pot causar petits trencaments (a nivell de branquillons) pero poques vegades fractures traumàtiques. Podria afegir també que de fet, a més a més, a la Catalunya interior hi ha una altre variant d'alzina, l'anomenada carrasca (Quercus ilex rotundifolia) de per si mateixa més rodona i també més soferta, que no es dona al litoral.

La quantitat de neu acumulada en total -i si la comparem amb indrets on sol nevar bastant- ha sigut molt poca (no més d'un parell de pams).. pero a les serres litorals ha estat molt humida (poc gelada) lo qual vol dir que per tant era densa i a més s'enganxava facilment entre si, agafant de seguida pes. ..En tal circumstància el fort vent no ha lliurat la neu de les branques -com fà habitualment quan es tracta de neu pols-, sino que ha contribuit a fer més força de palanca. ..La conseqüència és que els suros i les alzines s'han romput malgrat la seva aparent fortalesa i els pins, en especial els pinastres, també ..malgrat la seva aparent flexibilitat.

Això si, uns i altres he vist que s'han trencat de diferent manera. Tothom que recorri el bosc ho pot veure ..Pero com que pot ser que no tothom s'hi fixi ho explico una mica. Començo amb els pins.

En els pins pinyers per exemple les branques que s'han romput han estat generalment algunes de molt grosses i que de vegades sobresortien una mica més que la resta del volum de la capçada; s'han trencat desde les aixelles deixant greus cicatrius això si -més tard en parlaré més d'això- Ara però, vull comentar que els pins pinyers en general -i comparativament- no han sofert excesivament perque tenen siluetes compactes.

Els pinastres en canvi, amb una tipologia ben diferenta (tronc més llarg que les branques i alhora molt desprotegit) fan pena. El que sel's hi ha trencat quasi sempre ha estat el tronc mateix -possiblement en part degut a l'efecte palanca del vent que he comentat-, lo qual, per a una especie de creixement monopòdic i amb una dominancia apical tant forta esdevé una cosa especialment perjudicant ja que suposa la interrupció quasi total del seu bon desenvolupament, la reducció de la seva esperança de vida ..o la mort encara més ràpida quan les rotures s'han produit per sota del nivell d'on surten la major part de llurs branques, -com de fet ha succeit (*1)-. Per el que fà a aquests tipus de pins, vull afegir també que una part considerable d'ells conformen boscos que tenen aprofitament silvícola amb lo qual l'economia de les persones que hi treballen, gestors, propietaris, etc, en son perjudicats. A dalt podeu veure uns pinastres que he retratat desde la carretera de Tossa a LLagostera, vora Terra negra, on la destrossa resulta molt patent. La major proporció d'arbres caiguts es dona en els marges de les arbredes, àdhuc en l'interior si els arbres es troben prou esparsos. En conjunts densos els troncs poden ser més esbelts i "dèbils" pero la força del vent també resulta més frenada i a més els arbres es poden recolzar entre si proporcionan-se una inconscient "ajuda mutua".

Una altre especie de pi que viu aprop de Terra negra son els pins insignes (Pinus radiata), originaris de California i plantats expresament aquí per l'home (o subespontanies alguns d'ells) per obtenirne la seva fusta.. Aquests pins, tot i que encara no els he anat a veure d'aprop, em sembla que no han patit problemes de tanta consideració. Serà degut a que tenen la fusta més forta o a que els extrems més fins de les branques, en ells es dobleguen o parteixen abans que la resta de les branques? (si això fos així representaria una molt bona adaptació) ..o serà degut a altres factors ..Com comento em falta examinar aquestes pinedes per percebre realment la seva afectació i la manera de com han suportat o evitat realment el pes de la neu.

Per el que fà als pins blancs (P.halepensis) la major part d'ells es troben a les cotes més baixes del massís i tampoc tenen un tronc (en general) tant alt ni estilitzat com els pinastres.. Molts d'ells -en especial els dels penyassegats ben il.luminats- de fet és ramifiquen de seguida i per tant si alguna branca sel's trenca els hi resten les altres.. Per altre banda llurs capçades son bastant laxes i les seves fulles acícules (fulles) son més petites que les de les anteriors espècies, lo qual vol dir també poca superficie d'intercepció per als agents meteorològics.. Tot això ens podria induir a creure que els pins blancs tenien bons números per sortir bastant ben parats. ..No ha estat així. Hi han factors que juguen a la seva contra. Una cosa que em penso que deu ser significativa és la disposició del brancatge, que en el cas dels pins blancs (excepte els dels penyassegats) i de moltes altres especies és majoritariament en angle oblicuu cap a dalt. Les especies d'arbres que tenen aquesta disposició considero que son més vulnerables degut a lo següent: Quan un pes s'acumula al seu damunt llurs branques es dobleguen situant-se en una posició cada cop més horitzontal acostantse al seu punt crític de rotura.. Això te caràcter retroactiu ja que en tal posició intercepten encara més neu i a més el seu pes, al esdevenir perpendicular fà una major força de palanca.. acostant a la branca a la seva fatalitat. Els abets i les picees "ho saben bé"; les seves branques neixen ja en un angle horitzontal i quan la neu els cau al damunt la seva flexió va en el sentit de reduir el seu angle i disminuir la força vectorial o fins i tot poder alliberar-se del pes tot facilitant que la neu llisqui i se'n vagi per el seu propi pes. Amb tot això vull remarcar també -es clar-, la flexibilitat del brancatge és un factor clau. Les branques dels pins blancs més flexibles (sovint arbres jovenents) tenen gran capacitat de recorregut i en afortunants casos s'han pogut arribar a doblegar prou cap a baix com per alliberar-se del pes.

Quan la flexibilitat de la branca d'un arbre arriba quasi al seu punt crític, la capacitat per ressistir també depen de la duresa de la seva fusta. La fusta dels pins blancs és toba -son arbres de creixement molt ràpid- sobretot quan son joves .. Conseqüència: Molts pins blancs "adolescents" i adults s'han partit, a nivell de tronc com els pinastres o a nivell d'aixella de branca com els pinyoners, tot deixant igualment, en aquests casos, ferides ovalades o longitudinals irreparables en els troncs, ferides les quals podran provocar en molts casos la seva assecada completa al cap de poc temps. Moltes de les branques que no s'han arribat a rompre pero que estaven en el seu punt crític han doblegades de manera inelàstica cap abaix, deixant un aspecte inèdit. Això és molt fàcil de veure a tots els boscos afectats.

Altres pins blancs, enlloc de partirse el que els ha passat és que s'han tombat desde la soca mateixa, amb llurs sistemes d'arrels de repent llevades de terra (això també ha succeit amb les altres especies pero en menor grau ja que tenen uns sistemes radiculars més profunds i ancorats). Especialment greu em sap que hagin caigut bastants dels pins gegants de Vil.la Vella; informació que ja ha recollit abans ben aviat el blog Tossanatura i que personalment crec que hauria d'haver estat notícia també en d'altres mitjans no estrictament "naturalistes".

I Per què han caigut? -em pregunto- ..Els exemplars son els que hi havien al costat d'unes runes antigues que s'havien excavat i descalçat una mica recentment per poder lluirles millor al públic. Com opina en Jordi Couso -Cap Tècnic de Medi Ambient de l'Ajuntament- segurament si no s'hagueren excavat els pins s'haguessin pogut mantenir més ferms i no hagueren caigut. Aquests pins, en caure, a més han trencat l'estructura arqueològica de pedra que s'havia excavat. Ironies del destí!.. Potser cal que actuem més amb cura amb els pins, considerant-los també patrimoni cultural de la Vil.la Vella i no manllevant-lis part de la terra que els envolta. Tanmateix vull dir però, que en altres aspectes si que sel's te ben cuidats.. Si no fos per els múltiples tensors de ferro que disposen perque s'aguantin entre ells ja s'haurien caigut molt abans!. Antigament però, no deuria existir aquest risc de caiguda dels pins sobre les pedres perque sencillament no havien pins a Vil.la Vella (ni a gran part de les muntanyes que envolten Tossa) i era terreny d'us per al conrreu o per la pastura. Això ens pot portar a una altre consideració ..Pot ser que hauriem de retornar poc a poc a l'antiga concepció del paisatge, amb els seus usos inclosos? Bé; segueixo..

Els suros i les alzines, les espècies dominants dels boscos mediterranis autòctons quan estan ben conservats, en uns casos s'han partit a nivell de brancatge i en altres a nivell de tronc. Ambdues espècies però, a diferència dels pins, tenen capacitat de rebrotar i en aquest sentit això els ofereix moltes més possibilitats de recuperació; a més el seu creixement no és monopòdic, el seu desenvolupament no depen tant del que li succeeixi a l'eix principal del brancatge o al tronc mateix. Tot i així, i en aquest sentit a l'igual que als pins, les rotures que han patit son gairebé totes "males fractures", situades a més a més en les divisions entre branques o a les arrugues dels troncs d'on tals branques neixen, amb lo qual, la ferida no sols afecta a la branca vençuda per el pes de la neu. ..Aquestes ferides no cicatritzaràn gens bé, es converitran en focus perennes d'infeccions fúngiques i d'atacs parasitaris de molts microdepredadors. Els propers anys veurem un augment considerable de molta fauna no parasitaria pero que fàn de les fustes seques el seu hàbitat, serà el cas per exemple de les colonies de formigues cuallevats (aquestes petites formigues de cap vermell que piquen!), les quals es considera que tenen un paper més aviat beneficiós que no negatiu ,en tant que posen a ratlla altres depredadors (inclòs als nens que hi pujen, com a mi em passava.. I encara ara;) pero també un increment d'altres insectes més clarament danyins per als arbres en tant que poden mastegar la fusta encara no del tot morta i alhora afavoreixen la presistència de la humitat i l'expansió de malures fúngiques. Els arbres més grossos que es trenquen a nivell de soca (o just per damunt) i es desplomen, solen deixar una mena de petit buit interior dins la soca remanent, "pou" en el qual les aigues de pluja queden retingudes. En aquesta grossa alzina de la foto el "pou" deixat fà més d'un metre de fons!. No crec que sigui agoserat dir que fins i tot aquests espais podrien convertirse en un bon hàbitat de reproducció temporal per als mosquits tigre! ..Ho intentaré comprovar en algun dels propers mesos.

Molts grans exemplars com aquesta alzina propera a St.Grau han caigut arreu del massís.. Uns son coneguts per la gent, d'altres tenen noms fins i tot, sobretot suros, especialment emblemàtics alguns en la cultura del poble. Quins han caigut? Quins han ressistit? ..La veritat no he fet encara una visita exahustiva per examinar quins suros singulars de Tossa han ressistit la nevada, pero l'altre dia el blog Tossanatura ja va descobrir i reportar que per lo menys un d'ells, el Suro d'Es Pop ha quedat molt mal ferit..

Els arbres caducifolis (salzes, pollancres, castanyers..) son molt menys nombrosos al massís. Hom podria pensar que al trobarse generalment en indrets més protegits del vent com els fondals dels torrents ..pero sobretot gràcies al fet de no tenir fulles -i no retenir per tant, tanta massa de neu- han sofert molt menys les conseqüències. La veritat es que aquesta "teoria" en molts casos, no s'ha confirmat pas. En un gran sector de la Vall d'Aiguafina, a pesar de estar orogràficament tant "enfosat" s'han romput els troncs de gairebé el 50% de tots els arbres de ribera. LLors i verns (els primers no caducifolis) han caigut a dojo, tot aixafat altres arbres i arbustes veins.. Una primera hipòtesi d'aproximació seria pensar que els verns i els salzes haguessin caigut per causa de l'empenta produida per els llors o els suros dels marges del torrent.. En uns casos això haurà influit pero realment també he vist també verns caiguts que estaven aillats i que han caigut per el seu propi pes. En canvi els platans aquests si que no els hi ha passat res!..

Per el que fà als caducifolis de la vil.la, el gran pollancre al Parc infantil de l'Àncora s'ha torçat una mica, molt poquet pero suficientment com perque l'informi pericial pertinent hagi recomanat treure'l d'allà.. LLàstima, ja que és l'últim arbre gran que queda dempeus aquí. Aquest parc, en plè procés de reformes ja va veure la caiguda dels seus pins arràn de lo de St.Esteve i de la ventada de març del 2009.. Així que prenguem nota!.. i anem amb cura amb el que hi plantem allà (2)

Per últim i per anar acabant, comentar que per el que fà a la vegetació arbustiva més baixeta, els danys han estat també considerables pero poc rellevants -no massa més que en la nevada de gener- ja que son vegetals amb brancatge més curt i a més amb un gran poder rebrotador lo qual possibilitarà una recuperació més ràpida. Els dies posteriors a la nevada les temperatures s'han mantingut molt baixes i la neu ha trigat més d'una setmana en fondre's. La riera, ja molt abundosa d'aigua, ha crescut encara més de cabal amb l'anticiclò i la pujada final de temperatures que han provocat un important desglaç, tal com si es tractés ben bé d'un riu del pirineu!.. Gràcies a la neu, l'aigua s'ha anat infiltrant durant dies i dies per dins les roques i serà de ben segur una ben bona reserva d'humitat de cara a la primavera; que esclati amb força.

Això si, tot el sotabosc està plè de fusta morta.. Bon combustible de cara a l'estiu per a potencials incendis. ..Seria prudent -necessari fins i tot- intentar enrretirar bona part de tota aquesta coberta excesiva de material.. pero això demana pressupost es clar... I en temps de crisi.. no se si hauran prous calers per dedicarse a protegir el bosc. Bèn aviat ho sabrem.





Imatges preses5 dies després de la nevada: Pinastres trencades aprop de Terra negra; suro aprop de la Mare de deu de Gràcia, branquilló d'estepa negra sobresortint de la neu i la riera de Tossa vora el parc de Sa Riera, portant aigua de desglaç, fenomen ben poc habitual a les cordilleres litorals :-)

*-------------------*

(1) Per la mateixa questió les podes de realçament de la capçada i que tenen com a objectiu allargar el tronc en detriment de les branques poden ser negatives.

(2) En data posterior, s'hi han plantat freixes i verns, és a dir, arbres també caducifolis els quals -personalment penso que son una bona el.lecció. ..-mentres no torni a pensar en el que ha succeit a Aiguafina-