Flora i vegetació de Tossa

Els orgasmes de les aràcies

2011-05-05T14:59:00.001-07:00

Plantes “estufa”, plantes “vestides de blanc” i que es “despullen la nit de noses”, “flors que acullen invitats a una festa (però que també es “reserven el dret d’admisió”) “flors que emeten estímuls sexuals enganyosos” “plantes amb olors pudents i dolces”, “plantes que afalaguen”, “plantes que de primer segresten i després alliberen” “plantes amb sang calenta”

----------------..Una sarriassa desprenent calor passades les 10 de la nit

INTRODUCCIÓ

L'evolució de les espècies ha portat a certes plantes a adquirir característiques molt complexes. Entre totes les branques de l'univers vegetal La família de les aracies concentra unes quantes espècies especialment fascinants per el que fa a les seves capacitats. Les inflorescències de certes aracies, quan estan sexualment receptives, s’escalfen inevitablement i incrementen llur temperatura molt per damunt de la de l’aire. Aquest fenòmen extrany va ser descrit per Lamarck l'any 1778 ja és fascinant, però és que posteriorment es va demostrar que a més a més, la seva respiració del seu osmòfor, arriba a esser molt més intensa que la d’alguns mamífers de sang calenta!.. Però la cosa no s’acaba aquí, tant o més fascinant que això potser resulta el fet que les seves cambres florals esdevenen "trampes" i alhora "paradisos". Les plantes es basen d'estrategies d'engany molt sofisticades per “enganyar” a determinats insectes seleccionats, però curiosament l’engany i la trampes els poden ajuden a viure i acabi essent tot per “fí de bé”.
Atreviments extrems de la natura en grau màxim o meravelles sofisticades de la simbiosi? .. En la coevolució de les plantes i dels insectes, les aràcies semblen que porten el timó en aquest procés coevolutiu a dues bandes.

En el reportatge del passat més de gener, si recordeu, ja vaig introduir les aràcies fent protagonista a unes d'elles: Els frarets. Aquells “petits i humils essers del bosc” (com titulava l’article), resultaven interessants en els seus peculiars atributs, tanmateix però podriem dir que els frarets son "tímids" en comparació amb altres especies de la seva propia família. En el present reportatge entro de ple en el fascinant mon de les aràcies i faig protagonista a una espècie que podriem dir, de "tímida" no te res. El seu nom més popular en català és la sarriassa (Arum italicum),un vegetal que floreix ara, als mesos d’abril i maig vora la riera de Tossa i també vora moltes altres rieres del pais i de fora el pais. Afortunadament es tracta d’una planta que està lluny del perill d’extinció i que sap prodigarse ;), però aquesta consideració no ha de valer perque la desprotegim o no la tinguem en compte alhora de fer certes intervencions a les rieres com vorem més endavant.
Al respecte d'aquest vegetal s'hi han fet importants estudis científics, els resultats dels quals vull contribuir a divulgar en català donat que els que hi han son en anglès. Per la meva banda jo mateix també he fet observacions expreses per al cas, car he pensat que poden anar bé com a complement testimonial, descriptiu i fotogràfic d’alguns aspectes de la planta. En la primera part faig un repàs de les característiques generals de l’espècie, comento alguns aspectes de llur fenologia i “comportament” i explico amb major profunditat allò que em sembla més rellevant.

Més enllà però, d'aquesta sorprenent espècie i també per aprofitar tot plegat, no m’he pogut estar també de no explicar les característiques afins d’altres espècies d’aracies, que tot i no viure al nostre Massís de Cadiretes poden a judar a entendre també a les Sarriasses i el seu contexte biològic.. Penso que el tema és interessant per fer-ne divulgació dons apenenes també hi ha divulgació en català, quasi tota és en anglès o francès, i crec que cal que ens posem una mica les piles.

I encara més enllà de les aràcies, intentant ser resumit i profund (o buscant el punt mig d’aquest equilibri, potser un tant ingenuu o paradoxal:) parlaré de la termogènesi en la seva dimensió més amplia. La termogènesi, la capacitat de generar calor, tot i ser el motiu que més m’ha estimulat a escriure sobre els arums i les aràcies, és una facultat que no sols tenen les plantes d’aquesta família sino també algunes altres plantes d’altres grups, curiosament bastant primitius en la filogènia evolutiva.. Ja em faig la primera reflexió: Serà que el primitivisme no és incompatible amb la complexitat. ;). Qui sap si els dinosaures no van arribar a ser inteligents en el seu dia!. Descriuré els mecanismes termogènics de les plantes "estufa" i el fenomen també termogènic de les flors de "sang calenta", el sumum de tot plegat; i que com vorem, una cosa i l’altre no necesariament son metàfores sinònimes!..

Una bruixa o una fada dels nostres boscos?

Veiem-la aquí, la sarriassa (Arum italicum), en la foscor del bosc.. Recentment retratada del més de maig (més de les bodes), amb una mena de vestit blanc mig obert.. La nostra protagonista destaca així en l’ombratge intens del bosc. La metàfora emprada del vestit es correspòn al que botànicament s’en diu “espata”. Els frarets també tenen espata però amb una forma i colors ben diferents. L’espata de de la sarriassa, a diferencia dels altres, és un teixit fi i delicat de color blanc o blanquinós, d’us fugaç per ella mateixa, la planta només el mostra durant uns pocs dies circumdant l’activitat de flors femenines i masculines, quasi com si fos un vestit d’un casament, o més apropiadament per ser més sincer la “carpa” d’un casament, dons resguarda en elles a “nuvies” i a “nuvis”. Tanmateix la sarriassa imposa unes regles peculiars que ho fan tot més complexe. Les flors masculines i femenines envoltades per aquest vel, tot i estar ben properes no es “casen” mai entre elles!; és el polen provinent d’altres flors mascles (“nuvis a distància”:-) els qui les fecundaràn!!. El motiu de tot plegat però –i seguint amb les comparacions- no seria frustrar per part de les femelles la proximitat dels caballers que es senten més aprop dels seus encants i/o premiar en canvi al polen anònim viatger, ni tampoc per part de les flors mascles frustrar a la veïna i fecundar ovaris llunyans, sinò senzillament defugir el perill d’endogamia, car les flors masculines i femelles d’una mateixa inflorescència son germans. I per això la natura ha inventat una solució ben bona.

LA PROTOGÍNIA. UN MECANISME PER PROTEGIR-SE DE L'"INCEST"

Així s’anomena aquesta característica, la qual ja vaig introduir també a propòsit dels frarets. La protogínia és la floració seqüencial i no solapada dels diferents sexes. En una inflorescència protogínica les flors son unisexuals. Les femenines floreixen abans i completen el seu cicle sexual abans que les flors masculines comencin el seu propis. Si tornessim a les comparacions podriem dir per tant que si les plantes tenen o tinguessin “desitjos”, unes i altres alomillor no es podrien “frustrar” perquè probablement no cabria la possibilitat de que ni tant sols es desitjessin.

Ara bé.. Potser si, donat que l’autoincompatibilitat sembla ser que només és per motiu d’aquest desfasament temporal entre les unes i els altres. Les sarriasses de més envergadura tendeixen a produir més d’una inflorescència per any i a més a més no son exactament sincròniques. Es pot donar el cas en alguna ocasió, que quan un insecte visita les flors masculines d’una, a continuació vagi a la que te al seu costat i fecundi flors femenines parentes seves, d’això se’n diu pol.linització geitonógama. Vegeu la fotografia de la dreta, en aquesta possiblement s'hauria pogut donar algun fenòmem d'aquests.

Per comprendre millor com funciona la protogínia en el cas de les sarriasses ilustro aquesta inflorescència (amplieu-la si de cas) a la qual li vaig treure tota l'espata. Nota: L'extracció de l'espata no li suposa cap perjudici futur a la inflorescència un cop ja fecundada. L'osmòfor no queda ben inclòs a la fotografia perque queda massa amunt. Els feixos més de filaments grocs més abundants s'aprecien veuen son estaminoids. Els estaminoids venen a ser uns estams però que no participen en cap moment en l'emisió de pol.len perque son estèrils. Fà milions d'anys segurament varen perdre la seva funció fecundativa i la van substituir per una funció mecànica de "reixa selectiva". Penseu que quan l'espata està present aquesta zona en concret és molt estreta i els estaminoids impedeixen el pas dels pol.linitzadors que previament han pogut entrar però que posteriorment no poden sortir mentres els estaminoids mantenen la seva turgència. Per altre banda impedeixen l'entrada d'insectes que resulten una mica més grans que els "potencialment admesos". Per sota d'aquests estaminoids trobem totes les flors masculines, aquestes si, fèrtils, també de color groc. Inmediatament per sota uns estigmes estèrils més abaix, de color blanc, com botonets més grossos, les flors femenines fèrtils. L'espai que les envolta s'anomena "cambra floral", és un espai més ample que els precedents i és on s'estan els pol.linitzadors hostatjats durant un temps no superior a 24 hores. A la base de la cambra s'observa una coloració groguenca, la qual correspon al pol.len caigut de les anteres de les flors masculines, lo qual indica que aquestes ja han entrat en activitat i per tant també les femenines ja no son receptives. Aquesta complexa estructura està construida dons, sembla ser, per asegurar l'entrecreuament i evitar l'endogamia i quasi sempre funciona.

De tota manera, les sarriasses, a l’igual que els frarets (Arisarum sp) també, disposen d’un altre mecanisme (un pla B) per evitar una descendencia endògena en cas que el primer no hagi estat útil. Es tracta d’un fet “llastimós” però natural; l’avortament. Dins del gènere arum, altres espècies demostren un cert % d'autocompatibilitat, que pot ser gran o petit en funció d'algunes variables(a1).

L’avortament d’una part dels futurs fruits, a més del sentit citat, afavoreix el desenvolupament de la resta d'altres fruits, amb lo qual aquests últims tindran un potencial major de supervivència, beneficiant a aquests altres futurs individuus i també a l’espècie en qüestió. Aprofito per mostrar la següent fotografia. Veiem com l'espata ha desaparegut, igual que l'osmòfor i quasi tot l'espàdix. L'espàdix és redueix aleshores a un conjunt de flors femenines transformades que estan iniciant el seu procés de fructificació. A l'estiu aquestes baies es tornaràn de color vermell carbassa.

L'ASIMETRIA SEXUAL DE LES INFLORESCÈNCIES

Molts individuus de sarriasses tenen "comportaments sexuals asimètrics" en el sentit que preponderen més cap un sentit que cap a l’altre. Per exemple produeixen molt polen i en canvi son poc exitoses en la producció de fruits (biaix cap a la masculinitat) o be a l’inrrevés (feminitat). Aquí també podriem fer paralelisme amb els humans però no vull abusar-ne tant ;). Lo també interessant del cas és que aquest patró de comportament o desenvolupament diferencial només es dona en exemplars que només produeixen una inflorescència per temporada, els exemplars que en poden donar més no mostren aquesta tendència a masculinitat o a la feminitat. (a)

LA IMPORTANCIA DELS TUBERCLES

Les sarriasses son vegetals geòfits, és a dir, vegetals que tenen tota la tija sota terra i només emarginen per damunt d’ella les fulles i les estructures florals i fructíferes. L’aparell radicular consta d’un tubercle morfològicament un tant curiós dons està dividit en tres parts.

La grandaria dels tubercles és important dons influeix directament i molt en l’envergadura de la floració i també de les fulles. Sembla ser que tubercles de més de més de 10 grams d’italicum originen flors, mentre que no ho fan sino arriben a aquest valor. Valors molt similars s’han observat en l’espècie emparentada Arum maculatum. Els tubercles més grossos de sarriassa, a més, faculten que la planta produeixi més d’una sola inflorescència i després aquestes també tenen més probabilitats de fructificar; ara bé, les inflorescències que surten primer en una mateixa planta son més grans i contenen més flors que les que poden apareixer en 2º o 3º ordre d’aparició (a).

En quant a les fulles, si fa o no fa tres quarts del mateix. Malgrat tenir també una “vida” relativament curta (perduren més o menys a l’estiu segons una mica de l’aigua que disposin), poden tenir unes dimensions grans o molt grans i això sol anar en correlació a l’envergadura del tubercle. Molts vegetals tuberculosos solen funcionar de manera versemblant, a diferència de la resta de plantes i arbres en els quals la mida de llurs fulles és versemblant i son també de la mateixa mida per exemple les d’un arbre gran que les d’un arbre jove.

Les fulles presenten també variacions notables en quan a la llargaria i alçada del seu peduncle degut a factors tals com la llum. Les sarriasses prosperen molt bé en arees fortament ombrejades i trobo personalment que tenen una gran plasticitat adaptativa. Per exemple. Quan més intensa és l’ombra que suporten més amunt tendeixen a situar llurs fulles, mantenint això si, el seu limbe més o menys en angle horitzontal. També presenten variacions fortes en cuant a dibuixos al limbe. Les podem veure totalment verdes o bé amb un grau variable de dibuixos de tons platejats, lo qual, per a qui no n’estigui familiaritzat el podria induir a creure que son espècies diferents. Possiblement tingui a veure amb les circumstancies de llum, tal com passa per exemple amb els crotons (una planta tropical emprada en jardineria) donat que en ombres e em fa l'efecte que presenten una superfície més homogènia. Tanmateix sincerament és una cosa que encara em falta observar millor o cercar informació externa al respecte.

LA GENERACIÓ D'ESCALFOR

...............................Prova de mesurament de la temperatura a la cambra floral

Les sarriasses, durant les seves fases sexuals, tant femenines com masculines però també durant el dia previ a la primera, generen calor i a més la generen a més en una serie de cuatre episodis de durada molt precisa. Això fà que esdevinguin, durant certes hores de certs dies, en certa manera "plantes estufa" ..Darrera de tot plegat hi ha involucrada una mol.lecula sorprenent: L’àcid salícilic (principi original de l’aspirina), la qual funciona com una veritable "hormona de la calor". Sense ella aquestes plantes no generen calor (a). Interessant que en els animals ens faci baixar la febre i en alguns vegetals en canvi, detoni el fenòmen invers!..

Les sarriasses i un bon nombre d'altres espècies de la seva mateixa família, generen escalfor a partir de la crema de midó, la qual és la substància més comuna d’enmagatzematge de nutrients en la majoria de vegetals. A través d’un mecanisme de respiració, anomenat “Via de respiració alternativa” o sinònimament “Via de respiració resistent al cianur” certs organs; en concret les flors mascles per una banda i l'osmòfor per l'altre (especialment la part superior del mateix, anomenada apèndix) eleven les seves temperatures.
Aquesta temperatura és disipa de forma conductiva per les cèl.lules veïnes i escalfa també a les flors femenines i la cambra floral en el seu conjunt (que tirant ma de metàfores, per als insectes representaria com un petit palauet). Les flors femenines, com he il.lustrat abans, es disposen en cercle concèntric al mig i alhora adherides a aquella “columna central” anomenada espàdix. L’espàdix és la mateixa estructura que més amunt du enganxades les flors mascles i que més amunt culmina amb l’osmòfor.

Els episodis de calor, tot i que poden variar una mica en el temps (sobretot si floreixen en dies meteorologicament fotuts per a elles) tendeixen a enmarcarse en unes hores molt específiques i a més a més a tenir unes durades també molt determinades i ajustades. En aquest sentit els osmòfors i les flors mascles es comporten com “estufes inteligents i programades”.

"Al fer-se de nit o després de despertar i durant el matí?"

Amb conya o sense, son els dos moments en els quals les inflorescències es posen més calentes. Si en els humans (que també tendeixen a fer-ho al matí o la nit;), les hores d'activitat més aviat van a gustos de cadascú (o per mutuu acord), les sarriasses sembla que no es donen tanta llibertat. Alguna raò especial, segurament pràctica, deu haver perque "la natura ho vulgui així". Com que no he trobat informació al respecte, podria aventurar alguna hipòtesi jo mateix. Durant les hores centrals del dia la temperatura exterior ja es prou alta arreu. Hi ha una més gran abundancia d’esències d’altres plantes (fruit en part de la calor solar) i a més a més les brises diurnes tendeixen a dil.luir en pocs metres l’efecte creat en un punt determinat. Bé..Però per altre banda, si aquest sentit fora el buscat, penso que també podria ser esperable que després de tants milions d'anys, les sarriasses hagueren estat un pel "menys rígides" i modelessin per exemple llurs horaris segons la temperatura exterior (no tots els dies fa la mateixa!), la força de la brisa o l’humitat ambiental.. Però potser seria demanar massa, i com dic, estic especulant. Bé, deixo estar les hipòtesis personals, i segueixo, que la realitat ja es prou interessant de per si!.

Els episodis d'escalfament

Els estudis sobre els Arum italicum (les sarriasses), han deixat palès que és tracta d’una de les espècies d’aracies més termogèniques de totes, conjuntament amb una altre taxonòmicament propera (però que no viu al Massis de Cadiretes), l'Arum maculatum de mida algo més petita. Pensem que la familia compta ni més ni menys que amb més de 3000 espècies, molt majoritariament de distribució en zones tropicals!, amb lo qual encara fà que la cosa nostra resulti com més sorprenent.

Entrant en materia; si anomenem E1, E2, E3 i E4 als diferents episodis termogènics; el primer, el segon i el quart son generats des de les flors masculines mentres que E3 ve imbuït des de l'apèndix de l'espàdix (l'osmòfor). Cadascún d’ells es relacionen amb diversos moments de funció i de transformació de la inflorescència.

E1 es produeix exactament un dia abans de l’obertura de l’espata, per tant, abans de qua qualsevol insecte visitant pugui accedir-hi, i abans de que les propies flors masculines estiguin de fet madures per alliberar pol.len. El calentament sol començar a les 9:00 del matí i finalitza a les 14:00, arribant a uns 8º per damunt la temperatura del medi exterior, lo qual sol coincidir aproximadament cap a les 11:00 del matí.
L’objectiu d’aquest episodi encara és una mica controvertit però estudis apunten que podria estar relacionant intimament amb els del moviment de desplegament l’espata, però d’uns pocs milímetres tant sols, sense que encara l’espata s’obre a l’exterior i permeti l’entrada de ningú.

Al matí del dia següent, l’espata de la planta es comença a obrir i també a la mateixa hora (9:00) es produeix E2, el qual també te un pic a les 11:00 del matí, que pot atenyer uns 11ºC per damunt la temperatura exterior, després llur temperatura baixa bastant però no te el seu final ben bé fins que es fa fosc cap a les 22:00. La funció d’aquesta termogènesi te a veure més clarament amb el moviment d’obertura de l’espata. Curiosament una famosa planta lleguminosa que reacciona a estímuls tàctils, la Mimosa púdica, també manifesta una correlació entre moviment i temperatura.

E3, produit desde la zona superior de l’osmòfor, es solapa
parcialment amb el succés precedent però s’emporta el protagonisme. Es produeix durant la tarda nit, coincidint quan la inflorescència s’acaba de treure ja totalment del seu “vestit blanc” o espata (tècnicament parlant sense metàfores). L’escalfor es produeix en aquest organ des de les 14:00 fins les 2:00 de la matinada i sol tenir el seu punt àlgid de temperatura al voltant de les 21:30 o les 22:00 de la nit, arribant a uns15-25ºC per damunt la temperatura exterior!!. Durant aquesta termogènesi tant sobresalient, la planta allibera nombroses esències volatils a l’aire que atreuen petits insectes dípters, majoritariament del génere Psychoda; que son als qui la planta “invita” per a ser membres actius del procés de polinització. L’episodi va correlacionat amb la fase de receptivitat sexual de les flors femenines situades a la cambra floral.

E4 finalment es produeix, com els 2 primers, a les flors masculines i en concret per els estams(a). L’episodi va correlacionat amb la fase de despreniment de polen de tals flors. Comença a les 9:00 i finalitza cap a les 15:00 i aquest si que te el punt àlgid al migdia al voltant de les 12:30 però arribant només que a uns 5 o 6º per damunt la temperatura ambiental externa.

L' E4 no és relaciona amb el desvestiment de l’espata ni amb l’atracció de pol.linitzadors per fecundar les flors femenines donat que apareix quan les flors femenines ja han estat polinitzades i/o han deixat d’estar en “zel” o ser receptives. L’escalfor produida en l’episodi, estudis diversos indiquen que afavoreix l’assecament dels grans de pol.len i en conseqüència el seu desenganxament de les anteres, lo qual facilita el futur transport per part dels insectes implicats en les visites. També pot estar implicada en la facilitació de la maduració de tals grans (per un procés encara desconegut). Per un altre banda la termogènesi de E4 te una influència en el calentament sobre la cambra floral on es troben els insectes polinitzadors i aquest calentament n’afavoreix la seva supervivència(b) i els faculta (o “obliga”) per començar la nova jornada de “treball” amb més energia.

L’episodi E4 va acompanyat de la perdua de lliscament de les superficies verticals que dificultaven la fugida dels insectes retinguts a la cambra floral (o trampa floral) amb lo qual poden escalar perfectament fins les flors mascles i impregnarse de polen mentres hi van a elles o hi passen entre elles. I per altre banda tot això s’acompanya també del mustiament dels filaments de les flors masculines esterils (estaminoids) que, situades al damunt de les fertils feien la funció de reixa segrestadora i obligava als petits dipters a estarse dins la cambra floral. Amb les “reixes” convertides en “simple ferralla” els bitxets poden alliberarse i deixar-se guiar després per una altre flor (b).

LA TEMPERATURA A LA CAMBRA FLORAL I A LES FLORS FEMENINES

La part femenina de cada inflorescència reb el calor dels diferents episodis termogènics que he comentat, tot i que en un grau moltissim menor però potser suficient per a certs fins. En aquest sentit estudis (indicar quins) han enrregistrat que a la part basal de la cambra floral la T està a 1ºC per sobre de la temperatura ambiental al llarg d’un mínim de 24 hores, i que en concret els valors màxims s’aconsegueixen a E2 i E3 (falta comprovar-ho perque jo creia que E3 era el menor!).

El màxim escalfament de la cambra femenina succeix durant E4, calentant-se entre 1º i 4ºC respecte el medi exterior(a).

OBSERVACIONS PROPIES

No m'he pogut estar naturalment, de no fer algun testimoniatge en aquest sentit. La trobada d'una planta en estat d'"orgasme" però, no és pas tant fàcil, sobretot si la població d'una zona no és gaire densa, està molt embosquinada i a més no l'agafo en el pic més d'alt de l'època. Després d'uns quants intents infructuosos, finalment vaig donar amb un exemplar, una "vela" blanca es destacaba en la foscor sota un gran sauc.. Podia ser una bossa de plàstic blanca? no, era una sarriassa amb l'espata ben esplèndida.. M'hi apropo, la toco amb delicadesa.. I efectivament, estava calenta!.. A continuació trec el meu termòmetre senzill comprat a un basar xinès.. i li faig varies comprovacions de temperatura. Estava clar, el calor del sensor en contacte era uns 10ºC més elevat que la temperatura exterior. N'adjunto unes quantes fotografies fetes, que tothom pot fer i podria servir com una activitat didàctica fins i tot per a una clase de ciències naturals. Veiem com la temperatura del sensor en contacte amb l'apèndix és més alta que la de fora. Vull aclarir que la temperatura del sensor no és la que es correspon realment a l'osmòfor. El sensor està en contacte amb ell però també força amb l'aire de la part que no toca l'apèndix. Si hagués rodejat el sensor i l'apèndix amb un esparadrap protector, o si -molt millor- la superficie de contacte del sensor fos tota ella en contacte amb amb l'osmòfor la temperatura seria més elevada. Les mesures preses no son dons gens precises però vàlides de sobres per deixar pales l'efecte termogènic. N'adjunto dues imatges més. En la de l'esquerra un intent de mesurar la temperatura que envolta la zona femenina a la cambra floral. La de la dreta, detall del sensor i s'aprecien els estaminoids, els quals representen una barrera infranquejables per a molts insectes o per els hostes-

-------------------------------

OLORSsIPPOL.LINITZADORS. UN UNIVERS D’INTIMITATS

Seguim. ..I per aprofundir més sobre aquestes plantes no em queda més remei que parlar de les fragancies i els pol.linitzadors.

Sembla ser que la planta te varies cartes per jugar.
En questió d’olors… La sarriassa és també tot un gran mon!. Estem habituats a identificar les plantes per una olor o una altre. La rosa fa olor a rosa, el pi fa olor a pi, el jasmí a jasmí o l’herba tallada a herba tallada..

Ara bé, una inflorescència que en unes hores faci una olor dolça i en unes altres una olor molt pudent i després altre cop una olor dolça? És per tornar boig, dons tal és el “comportament” de la sarriassa. Destriar els motius d’aquesta “broma” que per la planta és segurament una cosa “seriosa” no sembla fàcil i ha donat peu es clar, a moltes interpretacions possibles i teories que buscaven excloure’s mutuament abans que buscar concordancies factibles.

Olors pudentes envers fragàncies dolces

L’olor més destacada que produeix Arum italicum és defineix com pudenta i en teoria és similar a la que genera la materia orgànica en descomposició mesclada amb urins (tot i que personalment no estic d’acord i no la catalogaria com pudenta). És la que fabrica l’osmofor en l’episodi P3 i els principals components químics responsables de tal olor son la B-Citronela, metil-butirat, dimetil-octadien, la limonena i l’etanol. Un altre molècula menys present però significativa és el P-Cresol, donat que s’ha observat que, conjuntament amb el metil-butyrat i la 2-heptanona son les que expliquen el perquè en algunes regions, com ara a Anglaterra, A.italicum atrau al mateix polinitzador que l’espècie emparentada Arum maculatum.

Assaigos experimentals han estat portats a terme per averiguar quin paper juga la temperatura i l’emisió d’olors cara als polinitzadors. El mètode científic ha demostrat que l’alta temperatura de l’osmòfor no representen un estímul en si d’atracció per als pol.linitzadors (a). La calor d’aquesta mena de falus només te la funció de generar grans quantitats d’olors, de mode anàlog a quan conectem un ambientador domèstic al cotxe o a l’electricitat domèstica. L’olor és pudenta perque l’objectiu de la planta és enganyar a les petites mosquetes del gènere Psychoda a que hi ha un substracte factible per a posar-hi els ous.. Les tontes mosquetes es deixen enganyar facilment per l’osmòfor i se’n van a cegues cap a ell; aterren sobre l’apèndix describint un vol previ d’aproximació en espiral (típic dels bitxets que es guien per olors) i finalment en algun moment donat acaben aventurant-se més avall i relliscant cap a dins de la cambra floral. Els pels esterils dels estaminoids (estams no funcionals) impedeixen la posterior sortida durant al menys 24 hores, apart també de l’entrada d’altres insectes de mida lleugerament més grans (c).

La termogènesi devinguda en canvi del metabolisme de les flors masculines en canvi no és pas gens pudenta sinó que va acompanyada de fragances dolces emeses per les parts fèrtils. Es molt significatiu el paper de lesB-bicyclogermacrenes en un 95%, les quals a més es troben presents en moltes altres espècies del mateix gènere i degut a això, les cambres florals dels diferents arums comparteixen unes fragàncies molt similars (a).

Un estudi a més a més (b), ha trobat que entre les feromones sexuals masculines d’algunes pol.linitzadors dels arums, el component quimic resulta ser una beta germacrene, amb lo qual podria passar que les mosquetes femelles no sols van enganyades a les sarriasses per dipositar els ous quan l’osmòfor despren olor, sinó que podrien anar en un altre moment, també enganyades per trobarse amb mascles de la seva espècie!, una mica com el que fan algunes orquídies per una altre via d’engany més visual. És però, una hipòtesi no prou verificada i a més controvertida amb un argument que va en la contra de tot això; a saber: en el comportament propi de les femelles de Psychoda, aquestes copulen inmediatament de sortir del lloc on han fet la metamorfòsi i començen a emprendre vols quan ja han copulat i en teoria no requeririen cap estimul en aquest sentit. Després de posar els ous naturalment tampoc es produeixen noves còpules i per tant, les femelles que hagin estat atretes previament per l’osmòfor es podria aventurar que no serien receptives al teòric estímul sexual posterior induit per les germacrenes (b) .
Pero les germacrenes existeixen i s’han buscat explicacions del perquè. S’ha dit que el paper de la feromona podria ser és doble, també disuadeix que insectes mascles s’acostin, amb lo qual la sarriassa redunda encara millor en la sel.lecció de femelles. Ara bé ..Això és bo de fet? Si les femelles enganyades troben més dificultats per aparellarse (cosa que caldria abans verificar) la població de dípters es podria resentir i indirectament repercutir en la polinització.

Altrament, les fragàncies dolces (possiblement independentment de l’estimul sexual o no que puguin induir), durant l’episodi P4 per lo menys, poden estimular a l’atracció de Psychoda femenines a les flors masculines que no hagin passat per el periode previ de captiveri o segrest, i la única funció de la qual s’esdevingui aleshores dispersar el pol.len que hagi pogut quedat lliure sense recolectar per part dels hostes. Per últim també s’ha comentat la possibilitat que les olors serveixin com a reclam d’aliment o complement alimentari contingut a les parets estigmàtiques.

Per verificar això últim s’han fet estudis (indicar quins i explicar-ho millor); uns d’ells han fet palès que en concret, les femelles adultes de Psychoda no necessiten cap aliment per viure; altres estudis en canvi han testimoniat insectes menjant la solució de sucre contingut als receptacles i que a més a més el % es correspon amb la dieta dels insectes; a més s’ha demostrat que l’aliment augmenta les tases de supervivència i d’activitat. (b)

..I per acabar de complicar el tema de les olors, podria fins i tot comentar que segons la geografia on creix, la sarriassa despren unes olors o unes altres(a)

ELS ROLS DELS POLINITZADORS

Els arums capturen moltes especies d’insectes però només son polinitzadors eficients unes poques, de fet només 1 en cas de maculatum i dues en cas d’italicum.. Estudis varis han comprovat que el principal rol de la pol.linització en els arums sol correspondre a petits dípters del gènere Psychoda. Tanmateix hi han certes variacions geogràfiques. Les sarriases per exemple que viuen a anglaterra no son pol.linitzades per la mateixa espècie de polinitzador que les que viuen a frança tot i ser les dues la mateixa espècie i subespècie (A.italicum). A anglaterra els agents en canvi son Psychoda phalaenoides (curiosament les mateixes mosquetes que pol.linitzen de manera exclusiva a A.maculatum) mentres que al LLangüedoc (on s’han dut a terme importants estudis en aquest sentit) les principals son dues: P. crassipes i P.pusilla, revelant-se la primera com millor transportador de polen que la segona. Tot i així a la pràctica, depenent del % de població d’uns i d’altres, el volum de polen transportat per les segones pot arribar a ser superior al de les primeres. Tots les Psychoda atretes a les inflorescències de les sarriasses, es van veure que eren femelles amb lo qual hom deduexi que no es donen mai aparellaments de tals insectes dins les cambres florals (b). A referir també que en un altre estudi, un segón polinitzador prou important però també menys eficient i que també s’havia reportat era Smittia pratorum (c)

Tot i la potencial equivalencia (segons les zones) de pol.linitzadors entre A.Italicum i A.maculatum, els principals components odorífers d'ambdues espècies de plantes resulten diferents, lo qual ha creat interrogants a alguns investigadors. A A.italicum son l’etanol dimetiloctadien i el metil butyrat. Hom creu que aquests podrien explicar la menor especificitat de polinitzadors respecte a A.maculatum i en qualsevol cas, com ja he dit, la mescla només atrau femelles. (b)

Altres factors d’atracció

En varies fotografies que he fet, en especial les nocturnes, resalta la gran espata blanquinosa..
A mi (jo mateix com a testimoni) em va servir per trobar la presència de les sarriasses en l’hora foscant. Dins el sotabosc obscur de les ombres de sauc i d’esbarzers.. Un reflexe blanc esdevé una senya ideal de localització.
I em pregunto: Podria ser que de cara als insectes, malgrat que les olors juguuessin el principal paper, l'aspecte visual de l'espata també tingués una cert paper complementari? Bé això fos com a signe localitzador, bé potser encara amb més certitut –segons altres han cregut- per enmarcar visualment l’objectiu. L’osmòfor destacaria així bé de la resta i l’espata podria fer fins i tot –penso jo altre vegada- el paper d’un mirall de reflexió fotogràfica.
Curiosament tot ben a l’inrrevés del que succeix a la cambra floral. El coll d’ampolla i els pels estaminoids (les “reixes”), amaguen els insectes continguts i filtren a més l’entrada de llum a l’interior, constituint-se com un lloc més obscur.

Una cambra pensada per albergar hostes durant milions d’anys

Les aràcies porten milions d’anys en coevolució amb els insectes i per això les adaptacions que tenen arriben fins i tot a nivell d’estructura de teixits cel.lulars.
A les sarriasses, les cel.lules de la paret de la cambra son un mesofil esponjós especial hipertranspirable, amb nombrosos estomes que faciliten l’oxigenació dels insectes així com de les propies flors masculines en la fase calenta, que com he assenyalat tenen una altissima taxa de respiració.

Aquest mesòfil també resulta especialment util segurament quan l’espata està tancada i no pot entrar aire desde dalt. Per altre banda, en condicions de sequetat atmosfèrica, el teixit, tot i ser esponjós és liquidament impermeable i així la humitat interior es manté relativament, tot conformant un microclima peculiar. A comentar que uns estudis fets a a Israel, no sobre la sarriassa però si sobre un altre arum (A.hygrophyllum) han constatat i quantificat que en setmanes de sequera hi ha una major supervivencia d’insectes polinitzadors dins les cambres florals (a).

El paper de les recompenses nutritives i controversies

Aquest és un tema controvertit encara de si les aràcies recompensen amb aliments a molts dels seus visitants enganyats i si els compensen d’alguna manera i en quin grau..

Els estigmes femenins d’Arum italicum (les sarriasses) secreten uns liquids que no son pas bé nèctar però que si que son relativament ensucrats, en concret tenen un 5% de sucre i per tant potencialment nutritius. Sembla ser que s’ha observat (com a mínim en un estudi (a)) insectes alimentantse de les secreccions florals d’Arum italicum. Per altre banda també han estat observades femelles del pol.linitzador Psychoda phalaenoides llepant secreccions d’aquesta mena a l’espècie propera A.maculatum. Lo possiblement contradictori del cas és que tanmateix es sabut que les femelles adultes de les principals especies polinitzadores de les sarriases (Psychoda sp.)no necessiten pas cap aliment per sobreviure, donat que la seva fase adulta es massa breu (a).
Estudis han desmostrat que algunes Psychoda (però no les que polinitzen a les sarriasses) si que necessiten sucre per sobreviure (P.trinodulosa per exemple) o bé tenen menys taxa reproductiva sinó s’alimenten (P.cinerea). Aquesta última mosqueta es benefícia de l’humitat de les secreccions, les menja i gracies a elles sobreviu més temps (fins al doble que si només tingués aigua segons un estudi) i com a bona consonància amb això s’ha descobert que les secreccions de l’arum en questió tenen curiosament la mateixa proporció de sucre que la ideal per l’insecte que la pol.linitza.

S’ha suggerit per altre banda la hipòtesi, les hiòtesis conjunt d’hipòtesis de que el líquid estigmàtic sigui una substància que facilita l’adhesió del polen a l’estigma i també la germinació del polen.

S’ha observat que a les sarriasses, les secreecions ja no son presents durant el segon dia de l’anthesi (explicar millor la paraula i lleguir millor el document anglès), lo qual aniria en consonància positiva amb l’argument.
A.Arum maculatum en canvi, les secreccions s’han vist dos dies després de l’anthesi (activació sexual). En aquest cas la observació podria debilitar la hipòtesi sobre l’estigma en el sentit que si considerem que la funció de l’estigma actiu és atraure els insectes, si aquests ja no son funcionals tampoc li calen insectes i per tant tampoc li caldria que les secreccions seguissin allà. Tanmateix també podriem “perdonar” a la natura que no fos tant perfecte (molts cops no ho és:-) i salvar la teoria. La teoria val a dir també es pot salvar si la veiem mutuament complementaria amb la de les recompenses alimentaries.

Variables ventatjoses i desventajoses per a les sarriasses

Pensem per començar en la protogínia mateixa!; te ventatges i desventatges. Una d’aquestes últimes te a veure en que les inflorescencies de maculatum que s’obren abans que les altres tenen menys probabilitat de fructificar degut a que no poden ser visitades per polinitzacions previes. Potser per aquesta raò, la sel.lecció natural les fa tendir a florir totes al mateix temps (a).

Una altre. El tamany poblacional de sarriasses. El polen perd viabilitat al cap de dos dies i per tant l’insecte ha de tornar a entrar en alguna altre flor en aquest periode. En una població de sarriasses on aquestes tenen poca densitat de distribució això pot ser un problema. El fet també concomitant que els insectes només puguin visitar una flor en un sol dia i estiguin recluits 24 hores dins les cambres, limita per altre banda el nombre d’insectes disponibles en cada moment per pol.linitzar noves inflorescències. La dinàmica evolutiva d’aquestes possiblement “s’esforça” aleshores perquè les plantes evolucionin en el sentit de poder atrapar o atraure al màxim nombre possible de mosquetes, el gat es menja la cua, en tant que de tot plegat resulta que llavors el % d’individuus que estan disponibles per fer la tasca de pol.linitzar noves inflorescències decau encara més. Tanmateix tot això últim és més que res una reflexió especulativa que em faig i dificilment verificable amb experiments a curt termini.

El contrapunt positiu d’això (possiblement èxit de la coevolució) és que les mosquetes Psychoda tenen la capacitat de poden pol.linitzar moltes flors, i per lo menys en el cas de A.maculatum (espècie molt properament emparentada com he dit) amb un sol insecte ja és suficient per fertilitzar totes les flors d’una de les seves inflorescencies(a).

Comentar ara una variable que es presta al tòpic més tonto. La d’allò de que “el tamany importa”, o en tot cas la longitut, en el cas de les sarriasses si que te influencia en el nombre de dipters visitants. A.italicum es una especie sapromiofila(v) i els insectes que son agents pol.linitzadors de plantes d’aquests tipus solen tenir per hàbit fer vols només a curta distancia, per lo qual una baixa densitat d’individuus de plantes fa que tinguin pocs polinitzadors disponibles (com he dit fa un moment). En aquest contexte, una inflorescència grossa implica un osmòfor gros i un osmòfor gros implica que la seva olor arribarà a més lluny i els insectes el podran localitzar.
..Ara bé.. Un osmòfor molt gros pot estar relacionat amb que disposen de més nitrògen al terra i una planta amb més nitrògen sol ser més volguda per els depredadors herbívors.. Amb lo qual es pot girar la truita i tenir un efecte contraindicat, com s’apunta en un estudi fet a asturies (d)

ON TROBAR-LES

Bé, la veritat és que en aquest apartat no m'hi extendré gaire perque com he apuntat, la sarriassa és una espècie freqüent als boscos de ribera i altres indrets humits del nostre país i també en d'altres de l'àmbit d'europa occidental i en concret a Tossa les podem trobar a centenars (tot i que de distribució algo dispersa) per exemple, en certs trams del curs baix de la riera de Tossa. La fotografia que he mostrat fa un moment a sobre és correspon a una d'aquestes sarriasses de la riera, en concret entre Can Coure i Turismar. Unes viuen en indrets bastant iluminats, i d'altres en punts ben foscos als marges riberencs i d'altres torrents, com també he mostrat. Les sarriasses demostren així la seva adaptació singular a l'obscuritat i en aquest sentit serien plantes d'allò ben aptes (encara no entenc perquè no s'hi troben ;) per vestir espais enjardinats interiors.

..PROTEGIR-LES de nosaltres

Tanmateix, més que buscar els seus usos, el propòsit també hauria de ser preservarles als llocs on s'hi troben. Tot i no esser cap espècie en perill, sovint sofreixen malifetes. No em refereixo només a les malifetes dels llimacs per exemple, els quals tenen tendència a ficars-hi dins les cambres, menjar i reproduir-se! (per cert un tema que seria interessant també estudiar i adjunto una foto que he fet al respecte). Em refereixo també als humans, als treballs que cada vegada més, els ajuntaments i altres organismes, disposen per executar a les seves respectives rieres (tot i que actualment en el context de la crisi algo menys que abans) amb l'excusa d'erradicar canyes o altres plantes "invasores", o de crear una sensació de bosc més "net" (pura ideologia intencional) i per prevenir perill d'incendis, obstruccions a les rieres, etc.. O fins i tot amb una mentalitat de voler formar un parc més que no pas conservar la natura. Bé. Siguin amb els motius o excuses que siguin (raonables algunes d'elles en certa manera, asumint la realitat d'un contexte actual antropitzat) el fet es que moltes pràctiques no tenen en compte l'existència de vegetals com les sarriasses, les quals he volgut anar a visitar llurs inflorescències recentment i bastantes d'elles me les he trobades tallades per desbroçadores fins i tot a nivell de fulles..
A més a més, moltes d'aquestes feines destrueixen les cobertures arbustives i lianoides de la vegetació circumdant, la qual ampara el seu hàbitat i les ofereix unes condicions d'ombratge peculiars. Sense aquesta vegetació, és molt fàcil trobar les sarriasses (igual que passava amb els frarets per exemple).. Però presumiblement sigui una facilitat "temporal" i a la llarga, la major insolació afavoreixi millor l'establiment d'altres espècies més heliòfiles i/o antròpiques, que les que son capaces de viure en condicions de fort ombratge.

Bé; si els treballs es continuen fent, voldria que no es portessin a terme amb molta asiduitat, que permetessin l'existència d'una certa cobertura (o que es plantin arbres per exemple) i que també per altre banda, els desbroçaments no interferissin en el periòde fenològic de la floració, es minimitzessin els mals i la vegetació es recuperi amb una major promptitut.

..I ara deixo a les sarriasses al seu lloc, però no m'en desvio de les seves característiques. El tema, prou apasionant com és, em reté com perque em vingui de gust de parlar d'altres parentes seves i així també contextualitzarles.

CURIOSITATS DIVERSES D’ALTRES ESPÈCIES D’ARACIES

Al mon hi han han 28 especies d’arums i unes 4000 espècies d’aràcies, la majoria de les quals es troben als boscos tropicals. Representa una xifra molt alta, però personalment no em sorpren tanta diversitat en unes plantes que apart de viure com totes, en relació amb els factors físics del seu medi (nutrients, aigua, temperatura,etc) es caracteritzen sobretot per interaccionar estretament amb organismes vius i per tant tendeixen constantment a especialitzarse i a evolucionar envers uns comportaments especifics i peculiars.

Hi ha qui classifica les aràcies en dos grups. Per una banda les anomenades “espècies críptiques”, que son les que tenen la inflorescència situada per sota el nivell dels limbes foliars com el cas de la sarriassa. Les aràcies incloses en aquest grup solen atraure als insectes mitjançant estímuls olorosos que tendeixen a imitar la materia en descomposició. Per altre banda les anomenades “espècies bandera”, anomenades per tenir sempre la inflorescència per damunt del nivell de les fulles, atrauen a altres menes de polinitzadors i l’olor que generen és molt minsa o no suficientment perceptible per als humans (a).
Com que em trobo que abastar les aràcies en un resum “objectiu” és una cosa que em costaria fer (no soc cap especialista en aràcies), escriure d’una altre manera. Faré si de cas una presentació breu d’unes quantes coses que personalment em criden l’atenció d’algunes aracies, amb l’objectiu que, sense deixar el rigor a banda, resulti una lectura fàcil i amena per a qui m’estigui seguint. Començaré parlant de les “finestres” d’una mena d’arum. Si si, vala la metàfora, es que fins i tot tenen finestres!! ;)

ESTIMULS AFEGITS A LES "INFLORESCÈNCIES TRAMPA"

Interessant penso que és que en alguns arums (en concret no la sarriassa) un estimul per retenir els insectes és el visual.. En Arum nigrum, la part inferior de la cambra floral resulta més translúcida i lluminosa que la part superior de color més fosca; això pressumiblement contribueix a retenir els petits polinitzadors allà sota, com si fossin les mosques en una finestra (a).
Una altre peculiaritat d’Arum nigrum és que els insectes no aterren sobre l’espàdix (com succeix a A.italicum), sino a l’espata i rellisquen després per ella (cauen literalment) cap a baix com si es tractés de plantes carnivores en forma d’embut. Certes persones s’han preguntat per què un cop a baix no aixequen el vol cap amunt.. Hom creu creu que no ho fan senzillament perquè les dimensions de la petita cambra no estimulen l’exercici del vol. Per altre banda, i al igual que succeix amb la sarriassa, val a dir que la lliscositat de la paret de la cambra i de l’espàdix dificulten l’escalada a peu.

Altres arums amb característiques curioses son Arum creticum i Arum idaeum. Les dues espècies viuen a l’illa de Creta i son els únics arums que no tenen estaminoids que impedeixin la sortida dels seus hostatges. A diferència d’altres espècies d’arum, ambdues son pol.linitzades per escarabats. I aquí està el secret. Els escarabats, forts com son, no es deixarien impedir el pas per la simple presència d’uns pels que els hi fessin pesigolles. Els escarbats, segurament així per el dret, a lo brutu, s’han carregat una sofisticada estrategia evolutiva.. I com que els escarabats ja porten milions d’’anys fent la seva d’aquesta manera, possiblement han estimulat que A.creticum i A.idaeum no tinguin pels.

Una espècie que estaria en un punt intermig entre les europees i les cretenques podria ser Arum dioscórides. Aquesta espècie, propia del Liban te estaminoids obstructius i és polinitzada per escarabats i per mosques; però només aquestes últimes son retingudes a la cambra per tals elements (a).

Si abans he mencionat que en el cas dels ârums, només son insectes femelles els pol.linitzadors i existia una certa discussió al voltant del tema de les feromones… Comento ara que altres espècies i gèneres d’aràcies produeixen inflorescències, en les quals si que s’ha provat del tot que funcionen com zones reclam per l’aparellament dels insectes i es converteixen en una mena de cambres d’amor per a ells. Això succeix en el cas de les Dienfebachies (ben populars com a plantes d’interior però que aquí mai floreixen) i les Peltandra, que resulta ser també un génere prou conegut en jardineria.

Philodendron, un génere que viu als tropics, és un gènere fantàstic. Apart de tenir unes aptituts termogèniques sobresalients, resulta inèdit en una altre: És capaç de fer un moviment amb el qual expulsa als insectes de l’interior de les seves inflorescències després d’haver aconseguit la fecundació dels seus ovaris.

Un cas sobresalient (i horrend en cert sentit) és el d'una planta autòctona de Ses Illes Balears, coneguda amb el nom d'Orella de porc o també Rapa mosquera. Científicament es denomina Dracunculus muscivorius o Helicodiceros muscivorous i es caracteritza perque, apart de desprendre una olor pestilent, la seva gran espata te un color carn i està recoberta de nombrosos pels que ben bé semblen els d’un gran mamífer mort(e). Com és fàcil endevinar, basa la seva estratègia amb enganyar a les mosques, les quals s'apropen a ella per a posar-hi ous creient-se que es tracta d'un cadàver. Però les mosques, aquesta planta s'alia de forma mutualista amb les depredadores de les mosques!!, i les mosques, tontes com son a pesar de tot segueixen anat a les rapes mosqueres.. Les depredadores a les que em refereixo son les sargantanes balears (Podarcis lifordii) les quals van a les rapes per a buscar llurs preses i també per a escalfarse el cos!! -interesant situació que un animal de sang freda busca l'abric d'un "vegetal de sang calenta!"- A més també han adquirit l'hàbit de completar la seva dieta menjant-se ocasionalment els fruits de la rapa mosquera, de la qual la rapa, per aquesta altre banda en treu profit ja que aquestes llavors, després de passar a través dels sucs estomacals de les sargantanes i defecarles, germinen millor que si no haguessin passat per aquest procés. El consum per part de les sargantanes a més a més comporta la seva dispersió i s'ha verificat una correlació entre aquests factors! (e2) . L'estudi conclou que el profit que la rapa mosquera en treu de la germinació de llurs llavors gràcies a les sargantanes, supera el mal que li fa "permetre" que les sargantanes li menjin les mosques durant la pol.linització.

La termogènia de l'Orella de porc, resulta a mès a més, fisiològicament interessant, però abans de fer la pinzellada pertinent, si de cas explicaré més ampliament el tema de la termogènesi.

LA TERMOGÈNESI EN ELS VEGETALS

La generació de calor, és un fenòmen poc freqüent en el mon de les plantes però que en realitat no es restringueix solsament a unes quantes espècies d’aràcies.
Tot i que en menor nombre d’espècies també disposen d'ella d’ella alguns vegetals d’algunes altres famílies de dicotiledonies, curiosament una mica primitives genealògicament, tals com les cicadàcies (la família de les cycas), les ninfeàcies (la dels nenúfars) o les nelumbonàcies (la de la flor del lotus). Nombroses fonts fan referència al gran botànic i zooleg Jean Baptiste Lamarck (f), com la persona que va descobrir el fenòmen (o com a mínim va trascendir científicament) i això va ser l’any 1778 gràcies unes observacions que va fer sobre els arums europeus. Els arums, apart de ser un nombre considerable d’ells altament termogènics, tenen la peculiaritat a més que la calor forta la generen des de la punta de l’apèndix o osmòfor(g).

EL "PERQUÈ" I EL "COM"

Com uns teixits no termogènics es transformen en termogènics?

Podria ser una pregunta que ens podriem fer, però en realitat tal pregunta ja no surt ben enfocada; i es que el potencial termogènic en realitat s'ha descobert que està present en moltes cel.lules vegetals i en moltes espècies, lo qual de fet, concorda raonablement amb el fet que la termogènesi es doni en representants de varies famílies botàniques!.. Ara bé, aquesta "termogènesi potencial" només s’activa -això si- en les espècies que disposen dels mecanismes metabòlics precisos que permeten activar-la.

Sembla ser, per el que he llegit, que no estan clars encara avui en dia, tots els factors implicats. Si que s’ha descobert des de fa un cert temps, que en les flors i inflorescències que exhibeixen funcions termogèniques, la cadena de succesos que duen a la termogènesi, sembla que comença senzillament amb l’alternança de llum i foscor (dia-nit) sobre les plantes. Això estimula els primordis de les flors masculines per iniciar el seus desenvolupaments. Quan les flors masculines s'han format, produeixen àcid salicílic, el qual actua com una hormona del calor (a).

La producció de calor a les aràcies, en concret resulta arran d’un increment de la respiració mitocondrial de les cel.lules, pero ara bé; no és pas una respiració "normal", sinó una respiració desacoplada de la producció d’energia, o dit d’altre manera més "molecular": L’increment del fluxe d’electrons a la respiració es deriva a la producció de calor i no a la formació de molècules ATP (h). Per tant és una mena de respiració "apartada" del seu propi camí "normal" i/o dels seus propis objectius "normals" i se l'anomena científicament "Via alternativa” o bé de forma sinònima “Via ressistent al cianur”.

Recalco que és una via potencialment present en molts altres vegetals, però que només en unes poques espècies cobra activitat.
És una via que comporta un fort desgast metabòlic i que només te un cert sentit en processos molt concrets amb objectius molt concrets com és el de les floracions de les aràcies.
També complementariament, alguns científics han especulat que la termogènesi, per lo menys les produïdes per els apèndix de les aràcies, puguin formar part de procesos d’apoptosis (o "mort autoprogramada") i en concret un estudi fet sobre la termogènesi Arum maculatum ho ha interpretat així (g).

A quina temperatura poden arribar?

L'escalfor que poden assolir les "plantes estufa" poden ser excepcionalment altes en algunes espècies. El cas més sobresalient potser sigui el del Phillodendron selloum, una planta que habita les selves del tròpic (però que també el podem veure en moltes cases i floristeries!), el qual pot atenyer 40ºC de temperatura respecte la temperatura ambient del seu voltant (h), es a dir, més que nosaltres mateixos i molts animals mamífers. A més, naturalment manifesta una fortissima respiració. Per exemple s’ha comprovat que respiren més que un colibrí, o que per exemple també, a una temperatura atmosfèrica de 10º, una inflorescència de 125 grams de Philodendron produeix 5 vegades més quantitat de calor que una rateta també de 125 grams (j) .
Philodendron selloum a més a més resulta interessant per un altre “detall”. A saber: Si en la gran majoria de plantes termogèniques, allò que consumeixen molt majoritariament durant el procés, és el midò (inclouent la nostra sarriassa) a Phillodendron selloum les substàncies son lípids. Aquest procés termògènic de Philodendron involucra, a nivell bioquímic, uns desacoplament de proteines que te una notable similitut amb el procés que caracteritza la producció de calor en els mamífers hibernants en fase hibernant, la cual també ve igualment donada per la crema de lípids als teixits adiposos (h) .

I el summum de tot plegat: LA TERMORREGULACIÓ

MUn pas sobresalient més enllà, és el de la capacitat de determinades plantes –aquestes si, ben poques!- per regular la seva propia temperatura generada. La comparació inevitable és fer-la amb els animals de sang calenta!, és a dir, els mamífers, les aus, i alguns peixos(i). La termorregulació que es dona en les plantes resulta diferent que la que es dona en les besties, es clar, donat que en els animals existeix tota una estructura d’organs adequada per a tal finalitat i per a maximitzarla. En els vegetals en canvi tot es dona a nivell directament celular ..Pero l’efecte final, tant en uns i d’altres, acaba essent versemblant.

La planta més perfecte en quant a aptitut per autotermorregularse no és una aràcia, sinó una nelumbonàcia molt estimada a l'extrem orient, i que a Catalunya la podem trobar en alguns jardins. Es tracta de la "flor sagrada del lotus" (Nelumbo nucifera). Curiosa coincidència que sigui "sacre" :-). Aquestes flors regulen llur temperatura entre 30 i 35º enfront fluctuacions de temperatura ambiental que poden anar des dels 8º fins als 45º durant els 2-4 dies de receptivitat sexual de la inflorescència. Per altre banda em sembla interessant -i segurament no és casual- que les belles flors del lotus també siguin protogíniques!.

Com detecten la temperatura?

Un interesant aspecte de la termogènesi en els vegetals és que les plantes no detecten la temperatura de l’aire sino la de les seves propies cel.lules. S'han fet observacions que destaquen el fet que quan la temperatura ambiental baixa, al principi també cau momentaniament una mica la temperatura de les celules abans de reaccionar i generar calor. Per el que fa a la taxa de respiració -que com he dit, en aquestes plantes una cosa va lligada amb l'altre- durant aquests successos es inversament proporcional als valors de temperatura externa (j).

Fa poques línies citava a Philodendron Bé; la torno a rescatar, car aquesta planta selvàtica (però no de la nostra "Selva") també és una de les poques que a més a més tenen capacitat d’autorregulació del calor.

Allunyant-nos dels tropics, a les illes mediterranies centrals i orientals es troba Dracunculus vulgaris, un altre vegetal amb molt bona termorregulació. La seva inflorescència amb aparença de drac, mostra 3 fases termogèniques i s'autorregula a una temperatura de 18ºC durant la segona nit. Tot i que l'osmòfor és termogènic (com en la sarriassa) i molt olorós, la termorregulació només és dona a la cambra floral però, amb lo qual no hi ha una relació entre aquest fenòmen i l'emisió d'olors intenses(l).

I més a prop nostre la també ja comentada unes linies endarrera, la "orella de porc" (Dracunculus muscivorous). Ara bé. La seva termoregulació és parcial o diguem-ne que no plenament eficient. Llurs flors masculines es calenten quan la temperatura exterior baixa, però el patró del seu escalfament està més relacionat amb el factor temporal que amb la temperatura en si. Per això un estudi al respecte denomina el fenòmen de la rapa mosquera o orella de porc, com "pseudo-termorregulació" (m). Les sargantanes com mencionava, treuen un profit directe d'aquesta "estufa inteligent" i un d'indirecte, que és el de les mosques que es cruspeixen. Per ser més conscients de la complexitat d'aquesta interacció, si el tema us fascina una mica animo a que feu lectura de l'estudi que es va fer al respecte i que el trobareu en el link resenyat (e2).

I per anar acabant. Fora dels tròpics i de la nostra zona mediterrania Symplocarpus renifolius, una aràcia que es pot trobar per exemple a l’Amèrica del Nord i al Japó també s’autotermorregula. Llur inflorescència pot mantenir temperatures per damunt de 15º quan la temperatura cau a -15 i es comenta que amb freqüència, la neu caiguda es desfà al seu voltant! Naturalment (j). hi ha una certa discusió de si l'objectiu que te la planta, a banda de la raò pol.linitzadora, és protegir-se ella mateixa del fred, lo qual la planta aconsegueix puntualment però a costa d'un cost metabòlic molt més elevat que les plantes normals de "sang freda" del seu entorn, que també sobreviuen es clar, però d'una forma molt més "pasiva". Sigui com sigui, te collons la cosa de que la planta floreixi al febrer i al març en zones on no és gens rar que hi nevi. Si aquestes plantes s'ho monten així, segurament serà per algo!

Notes, comentaris i referències:

(a) Pollinatium in the Genus Arum -Marc Gibernau- et al 2004 Aroideana 27: 148-166 . Un document força interessant per saber dels aspectes relacionats amb la pol.linització de les aràcies i del qual m'he n'he servit bastant.

(a1) Sobre la autoincompatibilitat de la fructificació endogàmica, citar per exemple que A.cilindraceum, en petites poblacions podia ser autocompatible, però en canvi no ho era en poblacions més grans (lo qual personalment em costa entendre o no ho he entès bé) A.maculatum, una altre espècie encara més propera a nosaltres, és autocompatible però a la pràctica no ho és degut al fet que les flors masculines s’obren massa més tard que les femenines.

(b) Els episodis termogènics de les sarriasses (les nostres (Arum italicum)) han estat documentats en diversos estudis, però per proximitat, el que m’ha semblat més idoni per prendre com a referent, és ún que es va fer al sud de frança ara fa uns deu anys, en concret a les rodalies de Toulose:
Pollynation ecology of Arum Italicum. -Jerom Albre, Angélique Quilichini i Marc Gibernau-

(c) The families and genera of vascular plants" V.IV Edited by K.Kubitzki

(d) Fitxa de L'orella de porc (Dracunculus muscivorous) a la web Biodiversitat virtual de ses Illes Balears

(e2) LLur relació amb ses sargantanes balears

(e3) Un article divulgatiu sobre aquesta planta a Culturesheet.org

(f) Referència a Lamarck. Article interessant. "Plants in action"

(g) Plant physiology 1998 117:1501-1506

(h) Synchronicity of thermogenic activity, alternative pathway respiratory flux, AOX protein content, and carbohydrates in receptacle tissues of sacred lotus during floral development

(i) Metabolismo de los peces: La termoregulación

(j1) Biophysics and physiology of temperature regulation in thermogenic flowers 2000. Bioscience reports. Roger S.Seymour

(j2) Respiration by Thermogenic Flowers.
Roger S. Seymour Ecology and Evolutionary Biology Adelaide University, Australia and Kikukatsu Ito Cryobiofrontier Research Center Iwate University, Japan
September, 2010

(k) Divulgació de la discusió sobre si Symplocarpus foetidus es protegeix del fred

(l) Respiration, temperature regulation and energetics of thermogenic inflorescenses of the dragon lily Dracuncullus vulgaris -Roger S. Seymour and Paul Scheultze-Motel-

(m) Sobre la pseudo-termorregulació de l'Orella de Porc a l'illa de Còrsega:
Thermogenesis and respiration of inflorescenses of the dead horse arum Helicodiceros muscivorous, a pseudo-thermoregulatory aroid associated with fly pollination. -R.S.Seymour, M.Gibernau and K.Ito- 2003

Algunes altres fonts consultades abans de fer l'article:

-Pollinators and visitors of Aroid inflorescences. -Marc Gibernau. Aroideana Allen Press. Galley 73. Oct 14/2003. El document d'aquest link és del mateix autor que el primer link ressenyat i ve a ser un bon complement del mateix. Com a cosa interessant s'expliquen 3 tipus d'interaccions insecte-flors que es donen en les aràcies i es comenta també el fet que les inflorescències amb flors unisexuals tenen diferents funcions respecte als insectes (esdevenen més complexes en certa manera) mentres que en aquelles espècies on llurs flors son bisexuals, participen totes de la mateixa funció.

- Document google d'una universitat argentina sobre les aràcies. Hi ha una descripció dels caràcters morfològics de les aràcies i comentaris interessants sobre algunes d'elles.

-Influéncia del osmóforo en la producción de infructescéncias en Arum itálicum Miller. -M.Méndez y J.R.Obeso. Treball portat a terme a Asturies i amparat per el CSIC. Es comenta la relació que te la grandaria de l'osmófor amb l'atracció de pol.linitzadors i altres aspectes interessants.

- Seres sin cabeza de savia caliente. Article que explica com el redescobriment de la termogènesi, va ser un fet casual, quan l'any 1972 el botànic Roger Seymour (per cert, un autor de diversos documents dels que he referit a la llista de links) es va adonar de la calor que desprenia una inflorescència de Philodendron portada per alumnes seus.

-Sistemas de polinización en bosques tropicales. -M.Cláudia Diez G. Interessant el fet de que es comenta que els escárabats son atrets per el calor i per tant, en moltes aràcies la termogènesi te un paper d'atracció directe, més que indirecte, sobre els seus pol.linitzadors quan aquests son coleòpters. De fet moltes famílies de plantes que presenten termogènesi, les seves flors son pol.linitzades per coleòpters. Per altre banda també és interessant que els escarabats solen anar a copular entre ells a l'interior de les flors. Un link complementari a tot això que refereixo podria ser aquest altre: "La biología floral de algunas especies de Cyclanthaceae y la historia natural de sus curculiónidos asociados (Coleoptera: Curculionidae). -Franz, Nico M."

-A funçao ecofisiologica da via alternativa. Ecofisiologia FTUC 2010. Un bon document divulgatiu sobre la bioquímica de la respiració de les plantes i una explicació del funcionament de la Via Alternativa. Un altre document sobre aquesta via de respiració el podeu consultar en alquest altre link

-Hormonas IV. Document interessant per aprendre coses sobre el paper de l'àcid salicílic i d'altres hormones.

-El sauce y la aspirina. -Thomas Anderson-. Anime FG. Article que posa en relació l'àcid salicílic, els salzes i la termogènesi de les aràcies.

-Hormonas y Reguladores del Crecimiento: Etileno, Ácido Abísico, Brasinoesteroides, Poliaminas, Ácido Salicílico y Ácido Jasmónico. -Miguel Jordán i Jose Casaretto. Fisiología Vegetal. Universidad de La Serena, Chile. 2006. Més explicacións sobre el paper de l'àcid salicílic a les aràcies.

-Fisiologia vegetal V.1. -Lincoln Taiz i Eduardo Zeiger. A la pàgina 451 trobareu explicacions sobre el funcionament de la Via de la respiració alternativa i el seu possible rol.

-Determinación de los niveles de radicales libres durante la maduración de mango variedad "Kent". -J.A.Gonzalez Rodriguez.1995. Interessant perquè parla sobre la Via de la respiració alternativa sobre els fruits de mangos i el seu paper en l'envelliment.

-Thermogenesis of three species of Arum from Crete. -Roger Seymour S, Marc Gibernau i Stergios Pirintsos.

-Dynamics of thermogenesis and structure of epidermal tissues in inflorescences of Arum maculatum. -E. Bermandiger-Strabentheiner i A.Stabentheiner

--Ecología de la polinización de Monstera Lentii (Aracea), una planta hemi-epífita de distribución restringida a Costa Rica y Panamá. -Danyi Y. Prieto Amaya y Alfredo Cascante Marín.

-Arum del Titán (www.wordlingo.com). Divulgació sobre la inflorescència més gran del mon, la de l'aracia Amorphophallus titan.

-Murapedia. Un altre link sobre l'Amorphophallus titan

- Ara una imatge d'una espectacular flor d'Amorphophallus titan a la wikimedia

- Arum italicum a la wikipedia. La referència a la wikepedia en castellà és més complerta que la versió catalana o en anglès.

-La inteligéncia de las plantas(www.terra.org). Article divulgatiu que parla sobre la suposada "inteligència" dels vegetals i que la exemplifica amb el cas dels frarets (candilicos en castellà) i de les sarriasses (aros).

-Arum italicum. Historia de una cárcel (Naturmendi.blogspot.com). Article divulgatiu que reporta l'estratègia pol.linitzadora de l'espècie.

La llengua de serp, quasi un fòssil vivent

2011-03-28T10:06:00.000-07:00

Fà uns 400 milions d'anys, quan el que ara es Tossa formava no formava part d'una comarca, ni d'una nació ni estat, ni tant sols d'una geografía peninsular ni europea, sinó d'una altre mena de territoris ben diferents, poblats per bestioles encara prèvies a l'aparició dels dinosaures, van apareixer uns vegetals extranys, diferents dels seus grups precedents, sencills i petits, però futurs pioners de tota una gran diversificació que es va anar produint després. L'evolució vegetal va anar fent un llarg camí amb nombroses branques filogenètiques, unes amb força èxit i d'altres amb menys que es van acabar extinguint. Al massís de Cadiretes encara existeixen poblacions d'una espècie curiosa, amb una tipologia molt semblant a la d'aquells organismes primitius, una espècie que no ha canviat gaire en el decurs de les eres geològiques i que ens evoca aquelles èpoques ancestrals del devonià ..En altres paraules, quasi un fòsil vivent. Es tracta de les llengües de serp (Ophioglossum sp.)

ALGUNES CARACTERÍSTIQUES A INTRODUÏR

Per començar una característica invisible a simple vista.. El seu nombre de cromosomes. Qui ho diria, que tractant-se d'unes espècies que formen part d'una branca filogenètica tant primitiva ..tenen més cromosomes que totes les especies d'essers vius coneguts. O.reticulatum (1), l'espècie en concret que ostenta el record, n'arriba a tenir 1260 per cel.lula, mentre que els humans per exemple en tenim 46.

Una altre: El fet que es tracta d'uns vegetals que proliferen en simbiosi amb fongs micorritzics. Ara bé, no sols prosperen (en realitat son moltissims els vegetals que ho fan), sinó que els necessiten de manera obligada. Obligada i especialitzada, en el sentit que sense la presència d'uns determinats tipus de fongs arbusculars, sobretot del gènere Glomus (2), les llengües de serp son incapaces de viure. Els fongs glomerals no obstant en canvi, per la seva banda sí que poden tenir simbiosi amb alguns vegetals pertanyents a diferents grups. Tal fet ens pot fer pensar que el procés d'associació de tals fongs amb els vegetals i la seva adaptació als diferents tipus de vegetals és un fet molt antic dins el contexte general de la història de l'evolució. Tanmateix un altre aspecte interessant és que tals relacions fongs-plantes s'haurien pogut haver originat en relació a espècies molt similars a les nostres llengües de serp.

EL PAPER DE LES MICORRITZES

Els fongs micorrizics s'alimenten de part de les substancies elaborades de la planta, pero a canvi la planta aconsegueix disposar d'unes major extensions que permeten la captació de nutriets esencials, en especial fosfor.

Hi han estudis que han correlacionat els graus de requeriment de fosfor de les plantes amb l'abundancia i/o dependència de fongs micorrizics. També hi han estudis que conclouen que hi han (tot i que no sempre) correlacions entre les arrels amb pels absorbents i les micorritzes. Les espècies de plantes amb pocs pels d'absorció solen tenir una major relació simbiòtica amb fongs.

En el cas dels ophioglossums, gènere totalment depenent de les micorrizes, les seves arrels, tot i ser llargues i partir de tubercles, no s'hi observen mai pels radicals, ja que gràcies a aquelles, no els necessiten. A la foto dreta es veuen tals arrels. L'exemplar en qüestió el vaig tornar a replantar en acabada la foto.

Una cosa que ens podriem preguntar, podria ser si les micorrizes son un signe dels vegetals més evolucionats o si no ho son.. La majoria d'estudis al respecte, consideren que les primeres plantes traqueòfites (provistes de vasos conductors) no tenien pels absorbents a llurs arrels donat que a l'inici, les arrels ja venien associades amb fongs i va ser un èxit evolutiu en el seu moment.. Però posteriorment les espècies van evolucionar cap a formes menys dependents dels fongs i a canvi produint pels absorbents, com s'observen en gran quantitat en les famílies que tenen una menor antigüetat a la història natural. ..Alguns altres estudis en canvi, indiquen que si que si que certes famílies si que van apareixer amb pels però que més tard els van perdre, amb lo qual encara no hi ha una linia de conclusíons científiques ben establerta.

UN FULLATGE FUNCIONAL

El desenvolupament de les llengües de serp, sigui degut a mercè dels fongs o a pesar d'ells, és una cosa, això si, molt lenta. Només produeixen una sola fronda (fulla) per any i les dimensions que atenyen no passen dels 4 cm. Us podeu fixar que la part central del limbe està acanalada. Això facilita que fins i tot les poques gotes que puguin caure, per exemple en un plugim molt mins, es condueixin pasivament i s'aboquin concentrades en un sol punt -com si d'un sistema de reg és tractés- i penetrin verticalment més endins del terra, que és el que a aquests vegetals profundament ancorats els interessa. Un altre aspecte curiós és que les fulles son un xic carnoses , amb lo qual tenen una certa capacitat de ressistir curtes sequeres, fins que arriba l'estiu -quan si que a pesar de tot, s'arriben a secar-. Per últim un altre aspecte d'elles, o per lo menys les que jo he fotografiat, és que una gran part de la seva longitut es de color blanc (com es veu a la imatge), això va lligat amb el fet que els tubèrcles estan força enterrats i en conseqüència part de les fulles també i no poden fotosintetitzar.

Podriem interpretar que això indica una bona capacitat per estar enterrades (i ressistir millor l'assecament)? I/o per ressitir incidències que afectin al terreny? Entraré en més consideracions sobre això al final de l'article. De moment, per agilitzar els comentaris passó al següent punt.

REPRODUCCIÓ I LA "METAMORFÒSI"

La reproducció es fa, com en moltes falgueres, a través d'espores. Aquestes s'alliberen a través d'uns opercles laterals -mireu la mateixa imatge que encapçala l'article- els quals es solen obrir al mes de març. Les espores, si es donen les condicions d'humitat adients, en germinar donaràn lloc a un organisme conegut com "pròtal", portador de caràcters sexuals masculins i femenins, lo qual no tenen els essers adults.

Un pròtal és un organisme juvenil d'aspecte tant diferent al del adult, que per fer una analogia, vindria a ser una mica a les llengues de serp i a les falgueres el que son les larves i les crisàlides per als insectes. Els pròtals de les llengües de serp tenen una forma de vida diferent del de les falgueres; viuen integrament sota terra, sense clorofila ni contacte amb la llum, tal com si fossin fongs dels quals, de fet en depenen per llur supervivència!, son essers micotròfics ..I en tal estat subterrani, talment com si ells mateixos fossin fongs enlloc de plantes, poden passar molts mesos, fins que un dia, el seu propi metabolisme els deixa a punt per iniciar la transformació, la qual -i aquí val encara més l'analogia- ve a ser també com una metamorfosi.. Fins a convertirse en una petita llengua de serp.

LES OFIOGLOSACIES

La família que entronca les protagonistes d'aquest article és la de les ofioglosàcies, la qual integra 4 gèneres, la majoria habitants d'hàbitats tropicals. D'aquests gèneres a Catalunya tenim només el gènere Ophioglossum, el qual en el seu global compren unes 25-30, visquent dues d'elles a Catalunya: O.vulgatum i O.lusitànicum, Aquest últim el que podem trobar a Tossa, a pesar de que el seu nom faci més referencia a contrades luses.

La presència d'aquesta espècie a la costa mediterrania és rara, però en alguns casos a la raresa se li ha de sumar la dificultat per descobrirla. A tall d'exemple; no es sabia de cap localitat al Pais Valencià fins que es va localitzar en uns indrets, això si, en indrets també molt puntuals. De vegades ..és questió de saber mirar. .................................................................................................................................

LES LENGÜES DE SERP A TOSSA

A Tossa, la presència de les llengues de serp fou resenyada per l'Enric Ballesteros a principis de la década dels 80, però a més a més, va fer un cert seguiment fenològic i va aprofundir en les característiques ecològiques dels ambients on s'hi fan. Ell i el seu equip varen fer un estudi comparatiu de llurs poblacions. Van arribar a unes conclusions i van definir i caracteritzar la comunitat vegetal on aquesta planta s'hi troba, i on a més en resulta dominant. Una cosa va lligada amb l'altre, lo curiós del cas és que les poblacions de llengüa de serp resulten escassíssimes. L'Scillo-Ophioglossetum lusitanici, terme que dona nom a la comunitat, es va sumar a la llista d'hàbitats singulars del Massís de Cadiretes i va donar més raons més que suficients per a la seva preservació, com a mínim com Espai d'Interès Natural protegit. En el treball que varen publicar es detallen una serie d'espècies -la major part son vegetals de petites dimensions- que solen acompanyar als Ophioglossum. Del conjunt de tots ells, unes quantes espècies esdevenen característiques de la comunitat. En especial aquestes tres següents: Scilla autumnalis, Dipcadi serotinum i Allium sphaerocephalum. D'altres, també solen acompanyar-les tot i que d'una forma més generalista ja que es troben presents en altres hàbitats que comparteixen una certa afinitat. Al respecte l'estudi citava Aira cupaniana, Asterolinum linum-stellatum, Mycropirum tenellum, Logfia gallica, Senecio lividus i algunes altres més. Per últim, en un 3º rang d'especifitiat es destaquen espècies com el romaní i les estepes, plantes capaces de prosperar en sols bastant difícils.

ESCASSETAT DE LES COMUNITATS
Les comunitats de llengua de serp, tot i ser singulars de l'EIN Cadiretes, recalco però que no son pas freqüents. Que ningú esperi trobarse-les caminant per Cadiretes!, al nostre territori son escassíssimes. Fins avui, han estat descrites en tres àrees del massís: El Puig Ventós, la Plana Basarda i la Serra dels moltons de Pola ..i personalment jo tinc dubtes de si actualment és segueixen mantenen igual que fa 25 anys en tots aquests llocs ja que no en tots les he vistes (en part per falta d'intents meus de visites)

Però bé, apart de llur raresa, vull comentar també un altre tema relacionable amb les llengües de serp i que em sembla minimament també interessant. Comentaré sobre les succecions.

LES LLENGÜES DE SERP I LES SUCCESIONS VEGETALS

Estem acostumats a sentir parlar de les incidències als ecosistemes i de fins a quin punt uns o altres es resenten. L'esser humà és un gran agent alterador; l'esser humà tala boscos, contamina rius, provoca incèndis, etc. ho sabem de sobres, i els ecosistemes, poc o molt, responen a aquestes alteracions i poc a poc ..o tant ràpid com son capaços potser!, es van autorrestablint a si mateixos, en el grau que els és possible, fins assolir les característiques originals; això s'esdevé a través d'una serie d'estats intermèdis i de tot el procés s'en diu "succesió secundaria".

Per exemple, després d'un incendi en un alzinar apareix un fenassar o tal vegada una brolla amb pins, tot seguit una pineda amb una maquia arbustiva més o menys densa, un bosc mixte d'alzina i pi i finalment un alzinar sense pins. El nou alzinar de ben segur no tindrà la mateixa biodiversitat que l'àntic, i si existia alguna especie en perill d'extinció o en situació de vulnerabilitat, s'haurà extinguit del tot, però a banda d'aquests detalls, en general el nou alzinar, diguem que tindrà un aspecte prou similar a l'anterior.

Hi han processos de col.lonització vegetal els quals, en canvi, enlloc de partir d'una alteració d'estructura en la qual es pretenen autorrestablir, son processos es donen en indrets que no han sofert cap incidència previa; indrets on la vida vegetal troba o trobava grans dificultats per establir-s'hi per circumstàncies purament naturals, però que tot i així, la vida, amb el seu"instintiu coratge" (no entraré però més enllà en debat filosòfic de si tal comportament és "totalment inconscientment" o "en certa manera conscient") poc a poc va ocupant aquests espais naturals ..I no sols els va ocupant, sinó que a través de la seva propia influència sobre el terreny, va transformant els llocs i facilitant l'establiment progresiu d'altres formes de vida, de primer anàlogues i de segon lleugerament diferentes, en en molts casos cada vegada de majors dimensions. Formes de vida diverses i hàbitats diversos relacionats es van succeïnt entre si i solapant-se parcialment al llarg d'un temps molt més llarg que en el cas anterior. D'aquell procés se'n diu successió secundaria i d'aquest altre s'en diu succesió primaria... A la imatge del damunt ilustro, a tall d'exemple, una etapa d'etapa de susccessió primaria, la que conformen molses de roca i petites herbes crassulacies (Sedum andegavense en vermell), en aquest cas en unes roques del sector dels Carcaixents, a l'EIN Cadiretes. Dons bé. Les llengües de serp juguen un cert paper en la succesió primaria de la vida vegetal a les roques silícies mediterranies i encara més ho van representar en el passat llunyà quan eren força més abundants. Adaptades a viure en indrets on la roca ja ha estat alterada i transformada en sol però en quantitats minses (apenes uns pocs centímetres de gruix), les llengües de serp, amb el seu creixement dens i atapeït, faciliten la retenció d'humitat i la meteorització de la roca, alhora que retenen partícules que d'altre manera estarien exposades a l'erosió, tot dificultant més la possibilitat de que es donés una succesió natural exitosa.

Actualment, la gran escassetat de poblacions de llengües de serp respecte al alt nombre de roques amb indrets potencials, fa pensar que el seu paper, antigament rellevant, cada vegada està essent més substituit per altres espècies, no necessariament més eficients en la successió, però d'alguna manera potser si que més capaces d'arribar ràpidament a llocs nous (encara no col.lonitzats per Ophioglossums) i competir per els espais lliures, sense brindar a les llengües de serp, un lloc en els nous hàbitats. Poc a poc, així, les llengües van quedant relegades a uns pocs llocs col.lonitzats per elles des de fa molt temps, i on la successió, potser degut a causes morfològiques, s'esdevé especialment lenta.. Les seves comunitats llavors, en aquest contexte diguem, d'historia natural, acaben essent poblacions relictes. Vegeu un article introductori en aquest sentit escrit en aquest mateix blog al mes de juliol passat.

LES LLENGÜES DE SERP ALS MOLTONS DE POLA: .UN REFUGI VULNERABLE?

La serra dels Moltons de Pola.

Un refugi per a les llengües de serp

.........................

A partir de visites propies i expreses al lloc he constatat les característiques descrites per l'E.Ballesteros però també unes altres que m'han sorprès i poden afectar a la pervivència de l'hàbitat i que no havien estat remarcades anteriorment; si menys no, als moltons de Pola. Es tracta de la remoció del sol i la destrucció mècanica de les llengües de serp en un lapsus ben curt de temps. L'agent causant? No ho se, però dels seus efectes no en cap dubte. Les il.lustracions parlen per si soles. El fet que l'Enric i el seu equip als anys 80s no ho mencionessin, vol dir que tal fenòmen, com a mínim no es dona tots els anys, o com a mínim no es va produir en els anys en que foren estudiades. Això fa sospitar que hagi estat una incidència nova, i en cas que ho sigui, està per veure si és un fenòmen que es repetirà en el temps; ja que podria tractarse d'un esdeveniment puntual; també està pendent de saber quins son els seus autors causants i l'objectiu dels mateixos. El que puc dir, és que el límit de les afectacions, concideixen, en la gran majoria dels casos i diria que amb una notable correlació -per bé que no l'hagi quantificada- amb els mateixos perímetres de les petites poblacions de llengua de serp. Serà una correlació casual? El lligam d'aquests actes amb els Ophioglossum és directe o indirecte?

En qualsevol cas, a mi personalment, tal correlació, em va facilitar la troballa de més exemplars i poblacions a la mateixa serra (be, vull recalcar que en Ballesteros per la seva banda ja les tenia conegudes de dècades endarrera) en el sentit que vaig tenir la sospita de que potser si enlloc de cercar els Ophioglossums buscava arees on la terra estigués remoguda (més fàcil de veure caminant a pas lleuger per la carena i per els costats de la carena) potser els trobaria!, i efectivament!, així va ser; el passat febrer, en passar per sobre d'una de les elevacions de roca vaig trobar un lloc que semblava "destrossat". De principi no veia res, però vaig començar a remoure amb els dits.. i van apareixer els les llengües!!. Després vaig pentinar el terra amb cuidado de tal forma que el màxim nombre d'exemplars quedessin de nou amb les seves parts aeries al descobert.

Molts dels exemplars eren ben vius, alguns amb les tiges esporangíferes i tot. D'altres però, desarrelats completament per l'agent destructor, estaven totalment marrons. La cosa no va acabar aqui.. Pocs minuts després, reseguint la carena del serrat dels moltons vaig tornar a topar amb una altre lloc de terra remoguda.. i de nou allà una altre població de llengües de serp!. Les arees afectades, tot i la referida coincidència amb els perímetres de les poblacions, seguien presentant un alt nombred'exemplars, tant de morts (desarrelats) com de vius, amb lo qual una possible hipòtesis d'herviboria respecte als ophioglossums entraria en un punt feble.

La ciència de la natura es basa en observar, però també en saber veure, saber veure gràcies a uns coneixements previs (tot i que en certs casos els coneixements suposen un frè per certs descobriments), els quals molts cops no tenen a veure amb la disciplina concreta sobre la qual hom treball, per això els equips multidisciplinars o els individuus savis que sabien molt poc de moltes coses.. (i que apenes en queden avui en dia, per això ho dic en pretèrit) son els que solen fer o feien els salts més endavant. Tanmateix, apart d'observar i "saber" també cal medir sistemàticament allò que es veu, comparar amb rigor, discriminar errors i obtenir resultats. I amb tot això llençar hipòtesis, fer experiments si cal al respecte així com noves observacions, valorar de nou si hi han ajustos o coincidències i a partir d'aquí, raonant-ho, hom pot començar a perfilar possibles conclusions científiques respecte a alguna questió plantejada

..Bé, fet el parèntesi, tornant als Ophioglossums.. Podriem plantejarnos que els hervibors, fossin qui fossin, no busquessin les llengües de serp, sinó plantes acompanyants de la seva mateixa comunitat.. Scilla autumnalis en seria per mi una bona candidata. Semblaria raonable. Ara bé, les plantes acompanyants també he vist que proliferen en relleixos contiguus que no tenen llengües de serp i en aquests casos no vaig observar les destrosses. Em calen però -reiter-ho i reconec- fer més observacions. Visitar més poblacions de llengues de serp afectades per la incidència per determinar si l'eventual correlació és manté i si també és manté la qualitat de la mateixa en funció de la presència del tipus d'especies acompanyants.

En cas de que sigui un succés reiterat a més, caldrà fer observacions amb regularitat (per veure quina és la periodicitat de les incidències en un mateix indret) i fa més fer tals observacions abans de que la pluja esborri les petjades de l'animal o els animals en questió causant del desgavell i se'l pugui identificar. A primer cop d'ull penso que tals desgavells son prou grans com per haver-les causat algun senglar, però tampoc tant grans com perque no les pugui haver causat un conill per exemple. També no es descartable trobar altres proves com rastres d'excrements o d'altres signes. Malauradament sobre aquest tema no tinc bons coneixements i per tant no puc aportar cap consideració útil, només la mera descripció del que he vist i les fotografies que he fet.

EL LLAURAT. Perjudici o benefici?

En cas que el llaurat natural de les bèsties sigui una incidència relativament "habitual" dins la dinàmica de les poblacions de llengua de serp dels moltons ,ens podriem preguntar si en realitat representen un factor que beneficia als ophioglossum enlloc de perjudicar-los. Ens podriem preguntar: Podria ser que aquestes remogudes perjudiquessin més les plantes acompanyants que no pas als Ophioglossums i aquests en sortissin a la llarga beneficiats?

En el moment de pentinar la terra i veure com tornaven a reapareixer gran part dels exemplars, gairebé no trobava altres espècies acompanyants. ..Serà potser perquè en realitat no hi eren? o perquè s'han secat molt ràpid, dispersat per el vent o la pluja i desaparegut? ..Beneficiaria això en tot cas als Ophioglossums? En properes visites, possiblement l'any que ve en el decurs del següent periode fenològic, afinaré més en les observacions i potser puc trobar més pistes a l'assumpte així com validar o no, les pressuposicions obertes. Tanmateix faig una última consideració hipotètica al respecte:

La de que la terra remoguda, en segons quins moments, podria jugar un cert paper facilitador de la incorporació de les espores i del desenvolupament dels protals.

PROTALS I ESQUERDES

..Si la remoció del terreny juga un paper positiu per als Ophioglossums en el sentit que aquests agraeixen neixer ben enterrats, entraria en una certa lògica de consonancia -penso- amb les observacions fetes a Mallorca per en Joan Bibiloni (un destacat botànic mallorquí) en relació a l'efecte facilitador que tenen les esquerdes dels terrenys argilosos durant els estius. Els terrenys argilósos es fragmenten geomètricament quan perden humitat i en Joan documenta que això permet l'entrada de les espores per llurs esquerdes. I no sols això, sinó que en faciliten el desenvolupament posterior dels protals, que com havia dit viuen sota terra ..I facilita anys més tard que els adults també ressisteixin millor els estius.

Joan Bibiloni ho documenta a Mallorca, on les llengües de serp també s'hi fan en llocs comptats. Us recomano llegir el seu article, així com molts altres que porta fent aquest any i l'any passat amb una gran qualitat i a més amb una investigació científica activa al darrera, dotada d'eines i recursos tècnics (i que ójala tingués també jo tot sigui dit ;-)). Bé, per la meva banda deixar constancia, respecte a això de les esqueredes, comentar que les poblacions tossenques de llengua de serp no es presenten pas en terrenys argilosos i no es dona dons, aquest mateix fenòmen, o si menys no, en tot cas en un grau més menor. Lés úniques "esquerdes" que he vist son les de les molses Grimmia.. N'adjunto una fotografia feta recentment, aquí a sota, com a un element més de curiositat. Es tracta dels típics "coixinets" que trobem adherits a les roques de Cadiretes i de moltes altres contrades, reconeixibles visualment per tenir una pilositat blanquinosa fina a les puntetes de cada filidi (fulles per analogia). El color verd de tota la resta només es tal en temps humit; a la que es sequen una mica més agafen un to grisós o fosc i un tacte més aspre.................

Ho deixo de moment aquí. Lo últim en forma com d'epíleg..

Animo a la gent de Tossa, de Tossa i d'altres contrades, a que per la seva banda també observin amb cura, medeixin, imaginin, raonin... Practiqueu ciència, i contribuiu cadascú a intentar (lo meu tb son intents) posar el vostre gra de sorra (o molts grans si es possible;-) al coneixement de la nostra flora, esbrinar les relacions ecològiques que s'hi donen entre diferents elements, i de tot el que te a veure amb la natura en general, que encara queda molt per dir! .. I de vegades -algunes vegades- no cal disposar de molta tecnologia per aconseguir ampliar el coneixement directe de la natura. Car en definitiva, tinguem present: ella sempre ens "parla". Això si, de diverses infinites maneres!

..............* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços recomanats:
Sagnant en verd. Un petit gran campió. (Article botànic divulgatiu sobre O.lusitánicum a Mallorca) Joan Bibiloni
Sobre l'estructura i la dinàmica de les comunitats terofítiques humides i els pradells amb ophioglossum lusitanicum del Massís de Cadiretes. Revista Collectanea botànica. Vol 15. Enric Ballesteros. 1984. Arxiu No disponible a internet.
Fitxa de O.lusitànicum a la web de Flora Catalana.net
Aproximación al estudio de la micorriza de O.lusitanicum. J.Reig, F.Garcia, A.Mª.Ibars i E.Estrelles. Butlleti de la Societat de Micologia Valenciana. 7.2002.
O.lusitanicum. Novedad para la flora valenciana. Flora Montibérica 23: 18-19 (V-2003). A.Olivares, V.Del Toro, J.M.Arregui i A.Mª.Ibars.
O.lusitanicum of the British Isles. L.Watson & M.J.Dallwitz. *Es comenta llur distribució a les illes Scilles i Guernsei
The fern identifier of the british isles. *Es cita que O.lusitanicum a Anglaterra prefereix llocs alcalins.
Links a wikipedia sobre O.lusitanicum i sobre la familia de les ofioglosàcies
Descpripció de les 3 espècies peninsulars d'Ophiglossum a Flora Ibérica
Divulgació dels aspectes medicinals de O.vulgatum a la web "Red naturaleza"

Estranys i humils essers del bosc

2011-01-31T14:39:00.000-08:00

Caminant per els boscos de ribera de Tossa, a ple mes de Gener ..Quan els arbres -verns, pollancres, gatells.. - i gran part de la resta de la vegetació està en un notable repòs.. Entre la fullaraca més grollera ens pot despertar l'atenció una mena de "cosa rara".. Si ens hi acostem vorem que es tracta però, d'una flor.

Recoll! Que hi fas aquí?
Per què has aparegut?
.......I aquest aspecte?

Sigui quina sigui la nostra impaciència o la nostra actitud indiscreta ..no obtindrem pas respostes, perquè la planta eminentment s'ho calla, -com no podria ser d'altre manera, es clar-, però us avanço que segurament estareu davant d'una planta que en realitat te noms en català: El fraret, o frare cugot, o apagallum

Els frarets, si tenen nom popular ..Serà que no son tant estranys ..Oi? No, certament no ho haurien de ser, però ho son cada vegada més, donada la depauperació progressiva molts indrets on creixen degut a les activitats humanes i efectes concatenats. Per això, la seva troballa, a mida que passin els anys (si no compensem els danys) anirà essent més sorprenent.

El nom de frares de ben segur haurà cuallat per la forma i el semblant d'una caputxa, unit a la seva compostura inicialment dreta malgrat la seva curta estatura. Pot ser també per una sensació de quietud dons el vent no els belluga, o per la humilitat que evoquen ..Damunt la fullaraca obscura somorta d'hivern. Indirectament també, les branques nues dels arbres hi podrien contribuïr ..Altes i corbades per damunt com les voltes d'una església.

Ara bé, la impressió aparentment religiosa o cristiana ..també es pot contraposar a alguna altre altre ben diferent, podriem dir sense embuts: "sexual" per la funciò i/o "còmica" per la representació. ...mm Bé, la veritat és que "amb embuts si", dons d'això es tracta, disculpeu.
Siga com siga el que considerem, trobar un fraret al costat apartat d'un camí és un fet singular.

L'INTERÈS PER EL SEU CONEIXEMENT

La Revolució científica i naturalista dels segles XVII i XVIII (que a Catalunya va arribar al S.XIX i XX) és va interessar per aquestes plantes, especialment per als seus caràcters florals. Els botànics les van incloure dins la família de les aràcies i dins el gènere Arisarum, el qual etimològicament te a veure amb el terme aresta (aris-) + la mena de caputxa que el recobreix (-arum).
Pius Font i Quer -el botànic català més rellevant del segle XX- naturalment els va citar i van ser compendiats en l'Anuari de Ciencies Naturals de l'any 1916.

Al nostre país tenim dues espècies (1). L'Arisarum vulgare i l'Arisarum simorrhinum. El primer és el més estès mentre que el segon resulta bastant rar.

En Lluís Vilar (2) descriu la presència del vulgare a nombrosos punts de les comarques costaneres, inclòs Tossa, referint-lo concretament en alguns punts humits de la zona des Cards i proximitats, on jo encara no l'he vist però pressuposo que hi segueix sent present.

Per el que fà al segòn (A.simorrhinum) no el descriu a Tossa (tot i que menciona la possibilitat de que existís) i tampoc hi figura en el mapa de distribució (3) de flora de la UB. Resulta però, que en realitat si que el tenim!. Jo per lo menys l'he vist i les fotografies d'aquest article son retrats que he fet d'uns quants exemplars de l'espècie. Es troben en alguns marges alts del curs baix de la Riera de Tossa, en zones que no sofreixen inundacions, de constitució molt sorrenca i en les quals a més a més solen acumularse moltes fulles d'arbres (però no necessariament fosques de llum). La fullaraca difficulta la germinació i establiment d'espècies competidores. En consonància no he observat frarets en arees amb abundància d'herbes gramínies, les quals deuen ser un fre per a ells.

Com destriar les dues espècies? Es a dir, A.vulgare i A.simorrhinum? Bé, no és pas difícil: Cal mirar el seu interior ..i no pas en sentit espiritual.

Veurem una mena de llengua, dons bé, aquesta sobresurt molt llargament en el cas de l'A.vulgare, mentre que en el A.simorrhinum sempre està dins i a més a més a la seva punta s'en destaca un eixamplament, tal com una campaneta. Teòricament no obstant (molt teòricament) hauria d'evocar el nas d'un simi dons aquest és el motiu etimològic que hi ha al darrera del nom científic (simo (simi)+ rhino (nas)).

Botànicament la "llengua" i/o "campaneta" es diu espàdix i és l'eix en el qual s'hi agrupen les flors, ben endins del receptacle. Aquestes flors son unisexuals, 4 de femenines de promig i 30 de mascles al damunt, també de promig. Per atre banda, l'embolcall i caputxa per la seva banda, s'anomena botànicament espata. No he utilitzat aquests termes abans per no començar essent molt acadèmic i perquè també penso que no cal ser sempre molt acadèmic, valga la redundància. Podríem seguir fent us de metàfores (campanetes, caputxes, etc..), sempre i quan, això si, ens entenguem.

LA FENOLOGIA DELS FRARETS

Els "Ous" dels frarets

"Ous" que son tubercles, car els frarets son plantes tuberculoses, les quals es reprodueixen principalment de manera vegetativa per sota terra. En aquest cas tenen un comportament una mica similar als fongs i bolets.
Els tubercles, els quals solen estar a uns 10-20cm sota la superfície i naturalment és formen per divisió d'arrels. Part considerable de la matèria dels "tubercles mare" es transloca als tubercles fills originats desde les arrels, amb lo qual son poques les possibilitats que els tubercles adults assoleixin una certa mida. Aquest fet, dit així ara a la lleugera, com assenyalaré després és rellevant de cara a un altre procés.

Durant l'estiu i gran part de la tardor els tubercles son l'unica cosa viva dels frarets ja que en aquest període no tenen ni fulles ni tant sols arrels. A finals de l'estació es quan s'originen, any rera any, tant arrels com fulles. L'hivern és quan els frerets estan més actius ja que és quan es desenvolupen en tots els aspectes i a més a més emeten nous tubercles, En créixer i sobretot en fases avançades tendeixen a adquirir una forma ovoide (d'aquí la metàfora).

La mida d'aquests "ous" condiciona posteriorment la mida que tindran les fulles en cada
hivern i també el fet de si erigiran o no, una inflorescència damunt d'ells. La formació de nous tubercles en canvi, es a dir, la seva reproducció clonal subterrania, no ve condicionada per aquest factor de grandaria.
La diferència de patrons o condicionants del desenvolupament fà que l'aillament visual dels "frarets" (em refereixo en aquest cas només a les flors) no reflexi necessàriament un isolament equivalent entre els individus d'una zona, donat que per sota, la densitat de tubercles pot ser relativament alta, amb una relació entre ells i les inflorescencies que pot ser d'1/500!!

La causa de que es donguin floracions tant poc abundants pot deures a factors ambientals (reflexió sobre l'origen tropical de major eficiència) o humans però segurament devingui d'una característica intrínseca. Quan els tubercles es reprodueixen vegetativament -cosa a la qual tendeixen- els tubercles mare, com havia apuntat fa un moment, perden part de la seva massa, lo qual comporta que sovint s'allunyen de poder assolir el tamany crític que permet potencialment produïr flors.. Tot i així, les densitats poden ser molt variables.

Un altre aspecte curiós és que el període funcional actiu de les flors, compren uns 20-30 dies, lo qual és molt llarg comparat amb altres espècies de la seva pròpia família, les quals el solen tenir ben curt, de només un parell de dies l'any. No tots els individus floreixen simultaniament, uns els podem trobar al mes de Gener com els de les imatges reportades, d'altres al Febrer i en segons quins emplaçaments teòricament fins a principis de Març. A la riera de Tossa quan els he anat a veure per segon cop a mitjans de Febrer gairebé tot ja estaven amb la inflorescència pansida i en posició inclinada. De fet és normal que els frarets abandonin la seva posició erecte i es vinclin molt abans de pansir-se, però tanmateix mantenint la seva mateixa orientació inicial. Un estudi d'en J.Herrero (3) ho menciona a Andalusia i jo per la meva part ho corroboro per el que fà als de Tossa.

Flors "trampa"

Els frarets son flors trampes (o millor dit inflorescències trampa). És el nom que s'utilitza per agrupar a totes aquelles flors o inflorescències que disposen d'una forma, estructura o mecanismes a mercè de la qual segresten als insectes per a uns fins determinats. No ens confonguem però; no es tracta d'incloure a les plantes carnívores, per lo menys no en sentit ortodox. Les flors trampes empresonen però després en teoria els alliberen, i dic "en teoria" perque tampoc és sempre així.

Les flors trampa es donen sovint en els vegetals de la família de les aràcies i son prodiguis de la interacció animal-planta.

La bibliografia científica es menciona que Arisarum (frarets) tenen una certa especialització envers certs tipus d'insectes; els micetofílids (5). En els frarets la "trampa" és la inflorescència mateixa, cilíndrica abombada, segellada per baix i oberta per la part de dalt.. Morfològicament l'evolució ha tendit a crear cel.lules específiques, les quals fan que la paret interior del gerro (és a dir, l'espata) sigui extremament relliscosa. També l'ha proveït d'una caputxa, la qual dificulta el salt o el vol d'escapament i també protegeix que s'hi acumuli aigua de pluja al seu interior i anhegui el niu d'amor.

"Protogínia" i "no-protogínia"

Moltes espècies de la família de les aràcies (la dels frarets) no tenen estructures tancades amb una tapa a la part superior però si altres dispositius encara més complexes, la finalitat dels quals es retenir als insectes però alhora facilitar la seva escapada al cap d'un dia després d'haver sofert uns canvis.

La raó és que moltes aràcies, sinó totes (6) son "protogíniques". Protogíniques vol dir que les flors femenines floreixen i completen el seu cicle fèrtil abans que les masculines de la mateixa inflorescències. L'objectiu de la protogínia no és altre que assegurar l'alogamia i impedir l'autogamia (autofertilització).
Els tans casos, els insectes menjadors de pol.len arriben a les flors femenines carregats del pol.len d'algun altre inflorescència, però ho fan sense trobar-se encara amb els estams masculins en funcionament. A més a més, l'olor que els serveix de reclam sol indica punts on pondre els ous, lo qual no acaba essent gens veritat. Als nostres ulls ho podriem interpretar com una mena d'estafa, o "trampa psicològica".
Bé, dons una vegada dins, hi ha un altre mecanisme trampa: la "trampa física" guia de mala manera als insectes a la base del gerro, que és on hi han les flors femenines. En aquest punt la planta, tal com si es tractés d'un gos que pastura ovelles, ha aconseguit el primer dels seus objectius teòrics, portar als insectes a lloc ...I que contactin amb l'estigma.

Els insectes en aquestes flors protogíniques son retinguts físicament fins que els estams masculins entren en funcionament, moment en el qual aquells es frueixen amb el pol.len nou i es disposen a anar a buscar una altre inflorescència amb tal polen.
Les flors trampa de les aràcies solen estar especialitzades en atraure coleòpters o petits dípters, als quals atrauen amb olors i temperatures.

Lo curiós del cas, es que els frarets, tant l' A.simhorrinum com l 'A.vulgare, tot i tenir les flors femenines i les masculines en dos conjunts, no son pas protogíniques (o per lo menys així ho afirma J.Herrero l'estudi ressenyat), amb lo qual la necessitat de les trampes aparentment no sembla ser tant justificada.
Segons el mateix estudi, en A A.simorrhinum, les flors masculines i femenines comencen a funcionar simultàniament a partir del moment de l'obertura de l'espata, la qual permet l'entrada als insectes (com si d'una botiga es tractés gairebé), els quals cauen fins les flors masculines ..i encara més avall on les femenines.

La no protoginia dels frarets, no implicaria tampoc la necessitat de disposar de mecanismes retardats d'obertura de les trampes (lo qual no es dona en els frarets mentre que si es dona en altres aràcies protogíniques) però en teoria si que seria bo que disposessin d'algun mecanisme facilitador de l'evasió dels insectes per tal que aquests poguessin acomplir el segon objectiu. No existeix tal mecanisme en els frarets i la conseqüència d'això és que bastant sovintment hom troba, dins els "gerros" més insectes morts que no pas vius..

Cabria preguntar-se:

No son vegetals carnivors? i amb tal pregunta encapçalo lo següent.

No. Els frarets no son plantes insectívores perquè no poden aprofitar gens aquests insectes morts, en tant no tenen enzims digestius com les trampes de les Nephentes tropicals o les Sarracenies del Canadà, ni tampoc viuen pas associats a microbis digeridors, cas per exemple de les plantes del gènere Heliamphora- però qui sap, si plantes com les Heliamphora evolucionaren a través d'una exaptació (7) com la dels frarets i l'atzar de la natura o bé l'obra de Deu en cas que existeixi, va possibilitar trobar un camí evolutiu nou per aprofitar aquests esdeveniments.

En la situació dels frarets, deixar morir els insectes, sembla ser que no resulta gens beneficiós; o per lo menys no he vist cap estudi que aporti llum científica en aquest sentit. Els insectes no els alimenten i la seva mort a més implica que no poden vehicular el procés de pol.linització. ..Tot i així cabria preguntar-nos: Quin % d'insectes son els que moren dins les trampes? Plantejo la hipòtesi (purament la hipòtesi) que siguin bàsicament insectes vells o debilitats, els qui ja no tenen energies per fer determinats sobreesforços, o que fins i tot (hipòtesi de complement) aquests es sentin a gust dins la cambra floral i "decideixin" inconscientment que és un bon lloc per acabar els seus últims dies.

Una interacció curiosa, la veritat es que no pas dels frarets però si d'uns vegetals emparentats amb ells i de la seva propia família (les aràcies com he dit) és el que s'ha vist en relació a unes sargantanes de les Illes Balears (8). Observacions han documentat que certes sargantanes mostren uns patrons de dispersió relacionats amb les poblacions de Dracunculus muscivurus, una aràcia de grans dimensions. S'hipotetitza que això sigui degut a que aquests vegetals atrauen a les preses de les sargantanes. Està per veure si és l'olor floral l'estimul o senyal que fa que les sargantanes ja s'hi acostin o si son altres els factors. ..Per extensió estaria bé descobrir si en altres aràcies més properes es dona alguna interacció d'aquest caire, no amb reptils, segur que no, però qui sap si en relació a alguns elements de microfauna d'invertebrats.

Pol.linització i avortaments

Els reptes de les flors son aconseguir la pol.linització però també en certa manera evitar l'autopolinització (tot i que hi han espècies que l'usen). Per el que fa als riscos d'això segon, en el cas dels frarets Arisarum vulgare em remeto també a l'estudi de J.Herrero. S'explica que llurs inflorescències en principi no permeten l'autopolinització, però alhora es comentava també que en canvi l'autopol.linització si que resulta possible quan els insectes s'hi passegen per les flors masculines i femenines d'una mateixa planta. Dit amb menys paraules: Activen mecànicament els mecanismes biològics que ho faculten.

Per el que pertoca a l'espècie simorrhinum en principi també es comporta igual (segons el mateix estudi), però amb la salvetat que un gran % d'aquesta espècie avorta els seus fruits, fet que no succeix amb l'altre (A.vulgare). Hom pressuposa llavors que A.simhorrhinum te una marcada tendència genètica a abortar sel.lectivament els fruits que s'han preformat degut a la facultat autogàmica inicial. Si la hipòtesi es confirma plenament vol dir que A.simorrhinum mateix s'autorregula i evita a posteriori, aquest "maldesitjat" esdeveniment.

..En qualsevol cas, i sense ànim d'allargar-me tant: La poca olor, la poca simultaneïtat de la floració i la no-protoginia (amb els seus mals derivats dins d'espai tant closos), sembla que son factors que deuen estar darrera de la poca eficìencia sexual i reproductiva inherent de l'espècie.

La fructificació i l'estiatge

L'últim pas de les flors és l'assecament de la inflorescència, durant el més d'Abril, la qual dona pas progressivament a la conformació dels fruits. L'assecada pot ser abortiva com he assenyalat, avortant un 20% aproximadament en el cas de l'estudi fet a Andalusia, o bé funcional; en aquest segon cas es vincla el peduncle i es facilita de manera natural el contacte dels fruits amb el terreny. Generalment solen trobar-se uns 1-7 fruits per cada espàdix.

El vinclament del peduncle (foto dreta presa al Febrer a Tossa) no afavoreix gens la dispersió de les llavors car no son pas dehiscents. Possiblement sigui aquest un altre aspecte més a afegir en la poca eficiència reproductiva a nivell sexual, a menys que intervinguin altres agents, encara ara no ben estudiats.

L'arribada dels mesos calurosos comporta canvis ostensibles en l'aspecte de les plantes. En molts casos les fulles es perden i si la primavera esdevé seca poden engroguir-se ja molt abans. Amb els frarets desfullats i al cap de poc sense flors no queda rastre del que ha passat.
Les llavors (en cas que segueixin vives) durant l'estiu romandran latents i els tubercles, aquests si, presents sota terra, es recobreixen estacionalment d'una capa endurida que els faculta per protegir-se millor de la dessecació. Els frarets son per tant en definitiva, plantes capaces de resistir estius eixuts, però acomodades a hiverns humits.

LA SORT DELS FRARETS A TOSSA

Tornant al fil de la nostra geografía. A Tossa vaig trobar frarets que es troben a vora la riera.. sota poblacions de verns, vora els saucs i vora unes altres aràcies -les sarriasses- de flors ben increïbles, de les quals però en parlaré un altre dia perque per no fer l'article molt llarg.
Unes i altres solien estar ben amagades, però aquest any resalten molt més del compte. Haurà estat degut en bona part degut als treballs de "neteja" que s'han anant practicant a la riera, els quals van descobrint molts secrets amagats de l'ecosistema.
..Però ei; anem-hi en cura. El que ara quedin exposats a una major incidència lumínica (per exemple) pot ser bò i no tant bò, donat que la vulnerabilitat dels organismes que hi vivien resguardats (de la llum, de certs depredadors, de les pedregades eventuals, etc..) també ha augmentat. Bé que uns organismes es veuran afavorits, mentres que altres a l'inrrevés. Quan algo de la natura es toca, algo altre d'ella sempre es trastoca. Esperem que la sort dels frarets sigui la bona i sinó, confiem en la saviesa dels seus tubercles! :-).. Els quals, seguirant fent la seva, per sota terra, com a mínim unes dècades més.

Aclariments, notes i alguns links bibliogràfics

(1) Hi ha qui les considera subespècies. Tanmateix, dins de cadascuna la variabilitat genètica també és alta. El botànic Josep Maria Montserrat va descriure un bon grapat de varietats.

(2) Un altre cop, com en altres articles que he fet, torno a destacar el treball d'en Lluís Vilar "Flora i vegetació de la Selva", en aquest cas el seu volum nº IV i descarregable on-line.

(3) El Banc de Dades de la Biodiversitat, així com el projecte ORCA (enllaçable des de l'anterior) contenen aplicacions que permeten visualitzar la distribució de molts taxons de flora a nivell de Catalunya. Podem veure una relativa amplia distribució per A.vulgare i una relativa poca d'A.simhorrhinum.

(4) "Reproducción sexual y multiplicación vegetativa en A.simorrhinum" (J.Herrera). Aquest treball fet a Andalusia i finançat per el CSIC va treure a la llum destacats aspectes de la fenologia dels frarets, en concret el que ateny a la seva reproducció.

(5) "The families and genera of vascular plants". Editat per Kubitzki. Cita als Mycetofilids com a bons responsables de la pol.linització dels frarets, tot i que sense afirmar si hi han moltes altres famílies d'insectes també implicades o facultatives per dur-la a terme.

(6) El mateix llibre referit a sobre (5) afirma el caràcter protogínic de totes les aràcies. Apart fà un repàs de moltes característiques peculiars que tenen membres d'aquesta família de plantes.

(7) Èxits evolutius que no s'han generat a través d'un procés adaptatiu vinculat amb allò que s'ha acabat aconseguint sinó que s'ha aconseguit casualment per altres vies, objectius i pressions selectives diferents

(8) "Relacions interespecífiques en la biologia de la conservació". Simposi dut a terme fa temps per la Universitat d'Alacant (2008) en el qual es fa eco de la possible interrelació del Dracunculus muscívurus amb les sargantanes balears, de la qual jo només fet una pinzellada.

Els frarets del maresme. Revista del Projecte Alocs. Un agradable article per introduir-se al mon dels frarets, observables en aquest cas a la comarca del Maresme. A remarcar que l'article assenyala que la floració de les flors femenines i masculines d'Arisarum es seqüencial i no simultania. Això entra en contradicció amb l'estudi referit d'en J.Herrero i també unes indicacions generals sobre les aràcies referides en un altre link. Davant el dubte, tot i així i sense jo haver-ho verificat directament in-situ (no és fàcil esbrinar a ull si es solapa la funcionalitat de les flors femenines amb les masculines) m'he inclinat a donar la raò al treball de J.Herrera i en conseqüència a considerar erroni el comentari de la revista Alocs. Per lo demés tot ho trobo consistent.

Flores del sudeste. Web amb interessants il.lustracions de frarets creixent a llocs oberts, de lo qual possiblement es pugui deduir que segons les característiques del sol o la vegetació poden prosperar en ambients bastant dispars.

Mirando plantas (blog). En aquesta web s'ilustra un fraret cremant-se a foc viu. ..I es que a Andalusia reben el nom de "candiles" o "candilicos" perquè per lo vist els nens petits d'alguns pobles solien entretenir-se posant cotó + oli dins les inflorescències ...i cremant-les tot seguit.

West-crete.com/flowers/arisarum_vulgare: Espectacle d' il.lustracions d'exemplars d'Arisarum vulgare. A destacar les seves "llengues" tant llargues (a diferència d'A.simorrhinum), les quals poden evocar força la dels animals anfibis o rèptils.

"Flowering period, thermogènesis, and pattern of visiting insects in Arisaema triphyllum in Quebec" (Marc Gibernau, Denis Barabé, Isabelle Barriault) -Canadian journal of botany- : Sobre el periòde de floració d'Arisarum i altres gèneres. Es menciona la gran llargaria del periòde de floració d'Arisarum simorrhinum en comparació a d'altres aràcies.

"Cytotoxic effect and electrophysiological activity of S-irniine, a synthesised isomer of the natural R-irniine, on human MRC-5 fibroblasts" (varis autors marroquins): Virtuts i perills toxicològics dels alcaloids d'Arisarum vulgare.

"Pollinators and visitors of Aroids inflorescences": Es fa ressenya del possible significat que poden tenir com a espais facilitadors dels aparellaments d'insectes en les aràcies, més enllà del típic mutualisme de la pol.linització. Interpretacions similars també és poden trobar en la ressenya pertinent del punt "(5)" on es comenta també que certs dipters es veuen estimulats a nidificar-hi. Considerant això es reflexiona sobre fins a quin punt es adequat el concepte de "flors trampa".

"Miradanatural.es" (web de fotografia). Imatge d'un fraret o apagallums. El comentarista "Juan Bibiloni" per altre banda explica que a Mallorca també sel's coneix amb el nom de "jueus" . Comenta que antigament, quan es cremaven als jueus a les fogueres, aquests, enmig de la tortura treient la llengua enfora.. I d'aquí l'associació posterior.

Crassula muscosa, una espècie naturalitzada als penya-segats propers al Sot d'en Boada

2010-12-08T07:56:00.000-08:00

...........................Matolls acoixinats de C.muscosa -en primer terme- i pins blancs
.................................En l'horabaixa d'un dia de primers de Desembre

Qui hagi tingut mai el gust d'anar a la Cala de St.Jaume caminant desde el mirador de la carretera de St.Feliu -és a dir, des de allà on s'hi han fet tantes postals- si ha tingut la vista una mica fixada amb els diferents verds, en els últims anys, com em va passar a mi, s'haurà adonat de la presència d'uns vegetals curiosos que acompanyen la passejada en una part del corriol. ...I si la curiositat per les plantes o un cert agosarament paisatgístic l'han pogut més, hom s'haurà acostat fins al llindar del precipici i haurà vist que, penjades de les irregularitats més fines o de replans minúsculs amb ben poca terra, ..N'hi han moltes més.. Metres i més metres avall, acostant-se a mar, tant com la seva sort i capacitats els permeten.

Per vegada consecutiva dons, parlo de penya-segats. ..Fa un any i mig, en aquest blog vaig escriure sobre les einadies (Einadia nutans); unes petites al.lòctones de petits fruits vermells. Crassula muscosa son també, unes plantes al.lòctones; això sí, menys pròdigues que les einadies i ara per ara es circumscriuen només a aquest indret costaner, en concret damunt de Sa cova esclafada, al costat de la Punta d'en Passet. La pregunta és de calaix: Des de quan son aquí? Per el que sembla, des de la dècada dels anys 70's, com a mínim. Més endavant tornaré sobre aquest punt.

ORIGEN GEOGRÀFIC i CURIOSITATS EN LES DENOMINACIONS

El territori autòcton d'aquesta espècie és l'Àfrica del sud on te una distribució àmplia, des de Leshoto fins a Namibia i prospera tant en regions climàtiques dominades per les pluges d'hivern tal com la zona de El Cap -equivalent a la nostra franja mediterrània-, com en les àrees més seques i d'afinitat més subtropicals en les quals preponderen les plujes d'estiu. La mena de terrenys on s'aposenta son els constituïts per roques de quars i ben drenats. ..Això és interessant perquè ens pot donar pistes dels indrets del nostre país on facultativament potser pot tenir més tendència a establir-s'hi.

El seu nom en llatí més oficial és Crassula muscosa, el qual ateny a l'aspecte de "molsa" (moss en anglès) que pot evocar. Tot i així, fins fa poc preponderava un altre nom: "Crassula lycopodioides" el qual evoca la forma dels licopodis(1) . Com en moltes altres especies, s'ha de tendir a eliminar els sinònims en llatí donat que sempre resulta contradictori utilitzar una llengua universal si cadascú utilitza termes diferents per referir-se a una mateixa cosa!.. :-). L'acceptació de la major oficialitat del terme C.muscosa rau en que és una denominació científica més antiga que la segona. Sovint els naturalistes antics, quan trobaven i denominaven espècies noves, de vegades no eren conscients de que eren les mateixes que ja havien estat nombrades per altres autors. Avui en dia la globalització de la informació digital permet que aquests errors no es donin tant.
El vegetal segurament te diversos noms en moltes llegües indígenes d'Àfrica del sud, però no he aconseguit donar amb ells. L'estudi i la popularització moderna, com no, l'han fet els occidentals i quasi totes elles son en anglès, això si, moltíssimes! ..Lo qual també és un indicador de la bona acollida que l'espècie ha tingut per un bon nombre de persones. La denominació anglesa més comuna és "watch chain" (degut a que les seves branques s'assemblen a cadenes de rellotge) (2) , però també se l'anomena bastant "lizard tail" (cues de sargantana) (3) , terme bastant apropiat com veurem després, o fins i tot "rat tail".

En castellà, en algunes cites i documents figura "Cordón de San Jose" (4) .. Un terme òbviament que se l'han tret de la màniga no fa gaire temps. En català naturalment tampoc tenia cap nom i tampoc te en la actualitat un nom que s'hagi "popularitzat" entre la gent corrent. La podríem batejar aleshores? Bé, batejada per alguns si que ho està. Concretament aquells qui han participat en la implementació de continguts del TermCat (5) ja l'hi han assignat un nom; ara bé, per lo vist no hauran parat gaire compte alhora de fer-ho, dons figuren dues denominacions diferentes per a C.lycopodioides i per a C.muscosa (que com he dit és el mateix). A l'una han batejada amb els noms: "Cordonet", "cinta cordonera" (la qual comparteix similitud amb la castellana) i també "herba viva"; per l'altre sinònim llatí hom l'ha batejada com "pinets", dedueixo que en aquest últim cas per imitació amb una de les denominacions angleses, que també fa referència als pins: "pine princes". ..Penso que no cal adaptar tants sinònims per a una planta sense tradició de cap mena a Catalunya i mentre el Term.cat no resolgui aquesta inducció a la confusió o com a mínim no es consolidi algun dels noms citats -o algun altre que vingui de nou-, les podem anomenar com a cadascú de nosaltres ens vingui més de gust!

ASPECTES RELLEVANTS I ADAPTATIUS

......La suculència i el metabolisme CAM

Crassula muscosa és, com totes les crassules, una planta crassa, és a dir un vegetal que te els teixits engrossits, permetent-li això acumular més aigua que les plantes normals. Les plantes crasses en general abunden poc als hàbitats que envolten el nostre mar mediterrani, o dit d'altre manera, son poques també les especies autòctones que tenen aquesta característica donat que els nostres vegetals silvestres solen tenir una altre mena d'adaptacions (veure article de Setembre 2009). Les autòctones crasses més representatives son els crespinells (varies especies de sedums), els matafocs (Sempervivum sp.) enfocats no obstant a ambients més algo freds, fins i tot pirinencs, també les anomenades fabaries (Sedum telephium) i en certa manera també les euforbies. També son plantes crasses certs vegetals bolcats més aviat a resistir la salinitat que l'aridesa en sí, com ara el fonoll marí (Chrithum maritimum), omnipresent representant de la flora més atrevida dels penyassegats. Ara bé, dit això, amb el pas dels anys han anat arribant especies originaries d'altres continents que si que son suculentes. Amb tot això el seu percentatge està augmentant, i algunes d'elles en especial desmesura, lo qual demostra que la suculència, directa o indirectament pot anar acompanyada d'avantatges adaptatives en molts indrets mediterranis, lo qual pot abocar fins i tot -en els casos més extrems- a canvis substancials en els nostres ecosistemes.

Crassula muscosa, a més a més, gaudeix d'una peculiaritat metabòlica important. És una espècie amb metabolisme fotosintètic CAM(6) (Metabolisme àcid de les crassulàcies). Els vegetals integrats en aquest grup es caracteritzen per poder fotosintetitzar durant el dia amb els estomes completament tancats, evitant així pèrdues d'aigua i havent absorbit el CO2 durant la nit quan l'evapotranspiració és menor. A més a més, a l'igual que succeïx en un altre grup de vegetals (els C4)(7) la fotosíntesi de les espècies CAM no és veu perjudicada per fenòmens de fotorrespiració, els quals minven l'eficiència energètica i de producció de teixits en les plantes de fotosíntesi normal(8) (vegetals de grup C3) quan s'hi donen temperatures bastant elevades.
Vull apuntar també, que el metabolisme CAM, tot i que el terme literalment es refereixi ales crassulàcies, en realitat no només és propi dels vegetals d'aquesta família, si no que també caracteritza molts representants d'altres famílies (aizoàcïes, euforbiàcies, cactàcies, etc.. ) com les famoses figueres de moro, per exemple, les quals poblen també cada vegada més -i per bé o per mal- els nostres paisatges litorals.

.....Gairebé com cues de sargantanes

..Crassula muscosa, a més a més, gaudeix d'una altre virtut que també solen tenir bastants plantes suculentes (però no totes ni molt menys) però que en ella en resulta especialment destacada: La facilitat que tenen, llurs tiges joves, per arrelar i formar noves plantes. És sense dubte, aquesta facultat més que cap altre, la que està facultant la disseminació i/o pervivència de la població de l'espècie en els penya segats tossencs.
La trencadissa de les tiges s'esdevé amb molta facilitat per lleu que sigui el factor causant. La seva facilitat de rompuda sembla que en realitat és un caràcter adaptatiu; tal com ho és (en un sentit ben diferent) el trencament de les cues de les sargantanes!. La diferència és que en una
sargantana la part que surt beneficiada és el cos i aquí -mirant de seguir el curs de la metàfora- seria més aviat la "cua" :). Només cal caminar-hi una mica, rosant les tiges, o veure-les després d'una d'una calamarsada, o senzillament anar veient el debilitament de parts de la seva estructura, per adonar-se com es propicia aquesta mena de reproducció quasi vivípara.
Si les tiges no van a parar damunt de la virosta del bosc, sinó damunt el terra, la pluja més fina que caigui ..quan caigui (i no tenen pressa per esperar!) serà suficient per estimular l'arrelament dels fragments i formar nous clons vegetatius. En aquest aspecte el nom d'herba viva està molt ben pensat.

Jo no tinc per costum descriure les característiques morfològiques de les plantes perquè considero que sol ser una part avorrida (excepte per a una minoria) i relativament innecessària si al mateix temps la descripció va acompanyada d'il.lustracions i el propòsit no és filar massa prim.

L'espècie és inconfusible amb cap altre que ens puguem trobar per les mateixes contrades. I tot i que en origen existeixen diverses subespècies i també varietats de cultiu tal com la "monstruosa", "acuminata", "pseudolycopodioides", "rastafari", etc.. la que trobem al país és només la subespècie tipus i tots els exemplars tenen els mateixos trets (9).

Nogensmenys si que diré que les seves flors son diminutes i de color groguenc pàl.lid prou verdós, gens ressaltants, tal com les veiem aquí dalt -recomano ampliar-la-. La major part les podem trobar ara, obertes en ple mes de Desembre, tot i que moltes ja s'han convertit en fruit i llavors els "punts groguencs" queden substituïts per taquetes de color castany.

Desconec personalment encara quines repercussions ecològiques comporta la floració i la fructificació donat que no les he observades amb suficient paciència i periodicitat per esbrinar quina relació tenen o poden tenir amb la fauna local. Les llavors, en cultiu és fàcil fer-les germinar, però als penyassegats tossencs, com a mínim em fa pensar que no és dona una reproducció sexual gaire efectiva ..I en la hipòtesi que tal reproducció es doni una mica, potser no hi hauria en principi fauna adient ni altres agents que dispersin les seves llavors. La població s'ha dispersat i prodigat, molt i molt bé penya segat avall, però l'expansió per els laterals sembla molt minsa considerant els anys que porta establerta. I muntanya amunt res de res.
La podríem catalogar aleshores com una espècie al.lòctona que es troba a la frontera entre el fenomen de subespontaneitat i el de naturalització, més aprop de lo segon que de lo primer. Les plantes existents romanen i es reprodueixen ja independentment de la plantació original feta a l'indret, però segurament pot ser agosarat afirmar del tot amb certesa que és mantinguin sempre allà, sense desaparèixer per cap causa.

En les mates velles sovint es fa ostensible un "arc" conformat per la disposició de les tiges seques i mortes o de les que han perdut llurs fulles a la seva part inferior. Això tant es pot arribar a interpretar en el sentit que en un principi eren tiges dretes, sense fulles inferiors a causa de la falta de llum i que després es van bolcar, com bé sinó tiges ja bolcades que han anat perdent llur fullatge inferior només a causa de l'envelliment d'aquestes o de les tiges que les sustenten. Evidentment també hi ha lloc per a una intepretació mixte!

El ritme de creixement pot esser intens, sobretot si disposen d'humitat radicular poden crèixer gairebé en quasi tots els mesos de l'any. Em fà l'efecte que no tenen depredadors que frenin gaire el seu desenvolupament i tanmateix la seva predisposició a formar "coixins" segurament pot ser positiva per elles en indrets ventosos i també un autoresguard en episodis breus de fred.

El color és un altre aspecte una mica destacat. El seu verd clar però intens és manté sempre i les seves clapes, aquí i allà aporten un cert efecte estètic al rocam, color verd pàl.lid en situacions de forta insolació, i verd fosc en punts mig ombrejats. La seva bellesa augmenta si a més te una mica més d'humitat, però bé.. Tampoc no vull caure gaire en apreciacions naturalistes amb ulls de jardiner i menys per una població en realitat derivada del seu us jardineria. El rocam de granit, sense aquests vegetals també és prou maco de per sí, i també ho son les plantes autòctones que li son pròpies ..I que no han trobat lloc per instal.lar-s'hi degut a la ubiqüitat de les crassules.

ESPÈCIES ACOMPANYANTS I PROPERES

A l'indret trobem una serie d'espècies pròpies de la zona. A destacar:

Agave americana*
Asparagus acutifolius
Brachypodium retusum
Camphorosma monspeliaca
Crhythmum maritimum
Dactylis glomerata
Daucus gingidum
Einadia nutans*
Hyparrhenia hirta
Juniperus oxycedrus

Helichrysum stoechas
Lavandula stoechas
Opuntia ficus-índica*
Phagnalon saxatile
Pinus pinea*
Pistacia lentiscus
Polypodium vulgare
Ruta graveolens
Smilax aspera, etc.

No figura cap tàxon especialment amenaçat o endèmic però en canvi veiem que comparteix hàbitat amb al.lòctones (asterisc). L'espècie, per la banda de baix entra en contacte amb la vegetació de vora mar i per la banda superior amb la màquia típica mediterrània del sector costaner tossenc.

OBSERVACIONS PRECEDENTS, DISTRIBUCIÓ ACTUAL I POSSIBLES TENDÈNCIES
EN EL FUTUR.

La investigadora Teresa Casasayas va incloure la referència a les C.lycopodioides de la Cala d'en Jaume dins el seu compendi de Flora a.lòctona catalana (10) allà l'any 1984, però l'excursió (i visita) la va fer conjuntament amb l'Enric Ballesteros -biòleg i reconegut investigador tossenc- allà per l'any 1978.

En LLuís Vilar, actual cap de Recerca de Flora de la Udg, va incloure la cita d'en Ballesteros i de T.Casasayas en la seva tesi "Flora i vegetació de la Selva"(11) i la descrivia com a cultivada i subespontània.

Sembla ser que la referència a Tossa és la més antiga de totes les referides a la península ibèrica, si menys no en l'àmbit de l'estat (Illes Canàries apart) i possiblement on tingui un estadi de naturalització més avançat (12) . A la dreta un retrat les cràssules al costat d'una figuera de moro (Opuntia ficus-indica)

A Catalunya posteriorment a aquelles mencions, també s'hi va referir al litoral de LLançà, concretament a la zona del Serradell(13) , on presumiblement estigui lligada a un cultiu existent d'aquestes cràssules (però l'autor no ho especifica); en tal cas tindrien el rang de plantes subespontànies.
Tanmateix, gairebé a l'altre extrem de Catalunya, a les Terres de l'Ebre, en concret al municipi de Sta. Bàrbara també es va documentar, al 2003 la presència de la crassulàcia, en concret sobre les teulades d'unes cases velles, per tant aquí, en un ambient no natural (14) .

Més avall, en terres valencianes pero properes una cita força més antiga (1983) (15) citava la presència de C.lycopodioides, en concret sota uns tarongers aprop de Benicarló en companyia d'altres espècies dins una comunitat arvense dominada per Poa annua i Arabidopsis thaliana.
La primera cita al País Valencià(16) no obstant fou més cap al sud, al cap de St.Antoni (prov. d'Alacant) on l'any 1995 es va referir com a espècie subespontània. En anys posteriors, i segurament degut a un major ús de la planta en ambients domèstics se l'ha trobada en molts altres punts d'aquesta comunitat autònoma, documentada sempre sobre teulades, murets i també de vegades en erms i matollars secs.

Anant més lluny, a Còrsega també hi ha constància puntual de la seva presència, igual que a Galícia, on es va descriure un únic exemplar en una teulada de Pontevedra (17) l'any 2006 i també se'n coneix a Portugal.

Fora de l'àmbit del continent Europeu, l'herbaviva està present a les Illes Canàries, sud d'Austràlia, Mèxic i els EUA. Probablement també hi hagin igualment exemplars subespontanis al nord d'Àfrica, donat que hi ha una certa costum de tenir-la com a planta de decoració i el clima pot permetre segurament encara millor la seva reproducció silvestre (16) .

En realitat però, de tots aquests territoris les Illes Canàries i Austràlia son els únics on sembla que està documentada la plena naturalització de l'herbaviva i a més a més, amb un clar caràcter expansiu. Aporto alguns detalls més al respecte.
A l'arxipèlag es va descriure (18) com especie invasora al 2005 (Sanz Elorza), bé que en un estadi relativament incipient comparat amb moltes altres especies naturalitzades a les illes. En el document es comentava que havien possibilitat de "controlar-les" si s'emprenien mesures pertinents; tanmateix es van apuntar les localitzacions sobre teulades, murs, terraplens i matollars secs.
Les illes, en general, malgrat la disparitat de climes i de flora, sovint son escenaris pioners -en certa mesura també reveladors- i poden servir parcialment per testar les capacitats expansives de certes espècies exòtiques i els seus grau de dependència envers a determinats factors.

Tenint en consideració tot això, el conjunt de les ressenyes considerades, sobretot les llevantines i de més prop nostre, crec que fan paleses dues característiques importants:
Per una banda la seva vocació litoral a la península, segurament influïda per la suavitat del clima, ..Per una altre i complementariament, la seva plasticitat ecològica potencial dins d'aquesta mateixa franja.

M'atreviria a dir que l'expansió de l'herbaviva en territori llevantí anirà augmentant i també apareixerà per molts altres punts de la mediterrània, especialment la part meridional. A la Costa brava, la temperatura alo millor imposa una major restricció, excepte en els sectors de costa que tenen microclimes una mica més calents. La gran pregunta en principi és si pot deixar de ser plenament subespontània i passar a una fase més avançada de col.lonització del territori; i també confirmar si la seva reproducció només es dona per via vegetativa o si també la sexual.

En cas que el clima (o en canvi climàtic) o altres factors interns o externs propiciessin una major adaptació de la planta i un increment del seu potencial, ens uns casos -presumiblement- podria cohabitar amb la flora autòctona però en d'altres segurament comportaria un fenomen de substitució especialment negativa d'espècies, com per exemple si, posem per cas es presentessin en una comunitat de lletereses arbòries (Euphorbia dendroides), caracteritzades a la nostra costa, per oferir als seus molts espais oberts terrosos, és a dir, molt aptes -pressuposo- per la col.lonització de les "herbes vives".

Més encara, si es presentessin en comunitats de penya-segat on existeixen les ensopegueres de roca (Limonium gerundense i L.tremolsii) aquestes podrien sofrir una competència crítica, donat que tals ensopegueres solen habitar en replans terrosos minúsculs, allà on altres vegetals autòctons no s'hi saben fer ..Però on les crassules, especialistes com he assenyalat, si que poden prosperar-hi.
De tota manera, els hàbitats de les ensopegueres a la costa catalana es troben uns quants kilòmetres més al nord de la costa tossenca i ara per ara semblaria difícil que és trobin mútuament amb les protagonistes d'aquest article. A la dreta mostro de nou les herbavives al bell mig del penyassegat de Sa Cova Esclafada, prop des Sot d'en Boada.

..Un altre punt geogràfic que no he mencionat on podem trobar puntualment C.muscosa (unicament com a subespotània) i on poden seguir prosperant és la ciutat de Barcelona. No obstant penso que els exemplars que s'hi poden trobar en tal conurbació no tenen molta rellevància, donat que a ciutat hi cap molta flora al.lòctona (i ben poca d'autòctona) car és un medi completament artificialitzat. En els patis i terrats de ciutat, la gent te allò que li agrada ..i després .."allò que li viu". En aquest sentit, tot i el relatiu poc comerç que hi ha de l'especie, la he vista en alguns testos abandonats de veïns i a partir d'aquests, col.lonitzant altres recipients de mode molt versemblant per exemple, amb com ho fa Kalanchoe draigemontana, una planta vivípara, suculenta també i ben resistent (19) . L'herba viva, igual que aquesta citada, és una especie molt adequada per aquella mena de persones a les quals se'ls moren les plantes perque mai les reguen!.

.....Enllaços, ressenyes i notes

(1) Argumentació i discussió envers la denominació científica preponderant.
(2) Denominacions en anglès (3) Més denominacions angleses
(4) Denominació castellana -Infojardín-
(5) Denominacions catalanes -Termcat-
(6) Metabolisme fotosintètic CAM -Viquipedia-
(7) Metabolisme C4 -V-
(8) Metabolisme C3 -V-
(9) "La familia crassulaceae en la flora alóctona valenciana" (Varis autors)
Inclou una bona descripció de subespècies de C.lycopodioides
(10) "La flora al.lòctona catalana" (T.Casasayas). No disponible a internet.
No obstant pot ser consultada a la UB i a la biblioteca de Parcs i Jardins de Bcn.
(11) "Flora i vegetació de la Selva" (LLuís Vilar), obra ja ressenyada en el present blog
en altres ocasions.
(12) "Atlas de las plantas alóctonas invasoras de España"
(13) "Flora invasora al litoral de LLançà" (Autoria no ressenyada)
(14) "Plantes vasculars del quadrat UTM 31TBF81" (Varis autors. Institut d'Estudis Catalans)
(15) "Comunitats vegetals de les planes i serres litorals del Baix Ebre, Montsià i Baix Maestrat,i : L'aliança
"Diplotaxion erucoidis" (Ferran Royo -Grup de Recerca "Terres de l'Ebre"-)
(16) Clikeu el link nº 9
(17) "Crassula lycopodioides. Primera cita en Galícia" (Victor Manuel Rodriguez Serrano)
(18) "Plantas alóctonas vasculares invasoras reales y potenciales en las Islas Canarias" (varis autors)
(19) K.draigemontiana tanmateix s'ha naturalitzat en uns terrenys del Garraf. Vegeu el treball:
"Contribució al coneixement de la flora al.lòctona catalana" (S.Pycke)

Les formes dels pins a la Costa Brava

2010-10-14T03:15:00.000-07:00

Un dels trets paisatgístics naturals més sobresalients de la Costa Brava, apart de les roques, la presència de caletes i els seus fons marins, és la presència i abundància d'arbres gairebé a tocar de mar, sobretot a la Costa Brava sud.
Els principals responsables de l'espectacle d'aquesta verdor quasi sempre son pins, els quals resalten enmig dels penya-segats i poden mostrar formes d'allò més increïbles.

Personalment porto molt temps fixant-me en les formes dels pins i segur que, a l’igual que jo, també hi ha moltíssima més gent que li agrada contemplar-los. ...Però crec que podríem passar de la seva contemplació al seu estudi.

En el present article i a través de les fotografies amb que ho acompanyo (moltes fetes ben expresament) pretenc abordar aquest tema. De manera incipient, donat que no he trobat personalment cap anàlisi precedent, lo qual, tot sigui dit em sembla força curiós. ..Serà potser perquè tractar sobre les formes dels pins dels penya segats és una cosa que pot estar en la frontera entre l'art i el coneixement objectiu, sense estar al 100% en cap dels dos, qui sap.

LES TRES ESPÈCIES PRINCIPALS

Els pins son, per regla general, les coníferes més freqüents en tot l’ambit de la mediterrània. En alguns sectors de la costa llevantina ibèrica puntualment ho poden ser les sabines (Juniperus sabina), i a la part oriental del mare nostrum, els xipresos i alguns pocs cedres del líban per exemple. Parentes de les sabines, nosaltres tenim els càdecs (Juniperus oxicedrus), ocupant les parts més altes de bastants penya segats. Els càdecs son arbustes o petits arbrets amb tantes fulles que molts cops fan efecte de coixins (per a gent de pell dura no obstant), o també fins i tot de bonsais. En qualsevol cas però, no son tant abundants, ni s'apropen tant a mar, ni resalten tant ..Ni caracteritzen visualment el paisatge com ho poden fer els pins.

De pins autòctons o plenament naturalitzats en tenim 3 espècies. Els pins pinyers, els pinastres i els pins blancs. Els primers sembla ser que van arribar a la península ibèrica amb els antics romans, qui sap si via Empuries, Tarraco ..o (perquè no també ..quí sap?), la petita Turissa. Des de ençà s’han estés moltíssim, sobretot en les arees més humanitzades gràcies a la seva robusticitat, la qualitat de la fusta i per l'ombra que donen llurs branques; també son els més verds de tots.

Els segons, els pinastres, tot i que més propers en origen, sembla ser que tampoc son autòctons, per lo menys no a la comarca de la Selva (1) per on es varen difondre arran de la seva utilitat humana; això sí, un cop establerts es reprodueixen també la mar de bé per si mateixos damunt de terrenys prou profunds i no extremadaments eixuts. ..Els pins blancs, per últim, son els "menys verds" de tots.. Podem aventurar de dir que son plenament autòctons a la franja costanera i a més a més, son els que trobem, quasi sempre en tots els casos, en els penya segats rocallosos més abruptes. En conseqüència seran els pins blancs, els principals protagonistes als que em referiré.

ELS ARBRES MÉS ABUNDANTS

Es dona la circumstància de que actualment, a banda dels penya segats, els pins blancs son també els arbres més abundants a nivell de Catalunya. Degut a la seva abundància extremada se'ls ha vulgaritzat molt, àdhuc com que creixen en molts territoris on no deurien esser pas originaris se'ls considera símbols de l’antropització, de la depauperació del territori i per a colmo del seu "honor", afavoridors d’incendis forestals..

A més a més, a nivell de caracterització morfològica, quan hom parla de les formes de les coníferes, es te tendència a ensenyar per exemple les formes esbeltes dels pinastres, amb els seus troncs tant drets ..O la bellesa, encara més apreciada de les copes dels pins pinyers en forma de bolets o parasols …..Però quan toca als pins blancs, es comenta que tenen capçades irregulars, amb siluetes "poc caracteritzables" ..I potser per això, sumat als estigmes anteriors se'ls sol veure com una mena de pins més lletjos que d’altres, per no comparar-ho ja amb avets o d'altres espècies, encara son menys veïnes nostres, però força admirades.

Diré que la bellesa o lletjesa dels elements és una cosa subjectiva. Segurament la informalitat no és apreciada i la variabilitat potencial, molts cops tampoc. Estem acostumats a associar idees amb formes i el fet que un organisme pugui ser d’una forma o d’una altre, és a dir, variable, potser li treu força de “personalitat” a una espècie.

La gran part dels pins blancs que es veuen per el pais creixen en cotes baixes, en arees que abans havien estat ocupades per alzinars. Com abunden les situacions en les quals les ombres que donen els pins blancs son molt pobres, sovint sota tals arbres s’hi fan les mateixes espècies de plantes que si no hi hagueren pins i en conseqüència molts autors destacats, ja fà temps que defineixen que no formen pas boscos, si no que els pins son sencillament, una espècie més afegida al tipus de comunitat vegetal protagonitzada per les especies dominants que viuen en l’indret en questió. ..En conseqüència, els pins no tenen bona consideració ni per als estudiosos de la natura, que son els qui, com a mínim hom esperaria que els pogués defendre.

...LES FORMES MÉS HABITUALS

Les formes de la majoria dels pins blancs del pais, son poc compactes, més aviat romboidals i la distribució de les branques a les capçades de manera bastant irregular. A grans trets, tots els pins aquests participen d’una mena d'homogènica informalitat.

Les màximes variacions solen ser en sentit d’allargament cap a dalt, donat que son extremadament heliòfils i senten la competència per la llum per poc aprop que estiguin entre ells. Em sap greu dir-ho pero a contracor em sumo una miqueta a la massa de gent que opina que aquests pins d'aquestes masses forestals no son molt interessants. Hi han molts altres arbres amb siluetes i desenvolupaments similars, més o menys homogeniament informals.

UNES FESONOMIES DIFERENTS

Pins blancs damunt

la carena sud

de la Cala dels Músics

(St.Feliu de Guixols)

Els pins que creixen a la Costa Brava, tot i ser exactament de la mateixa espècie, sovint son ben diferents. Per lo menys en quant a caracterització física sovint no tenen res a veure, i ambientalment encara menys.

Els pins demostren aquí tot allò que porten "amagat" en altres llocs; la seva capacitat voluble d’adaptar-se a les inclemències d'un entorn difícil i demostren unes adaptacions fenotípiques de resistència. Segurament son aquests ambients on els pins blancs son plenament autòctons i entenent això potser no no ens ha d'estranyar tant perquè "saben bé el que és fan".

Però tot i així, em sorprenen. I el més rellevant que, fruit de les interaccions amb el seu entorn, tendeixen a formar unes siluetes paradigmàtiques característiques, amb uns patrons de formació concrets i determinats. Tanmateix no solament és diferencien entre si. Hi han alguns trets significatius característics que comparteixen aquests pins dels penya segats, agafin la silueta que agafin.

Les característiques potencials de les formes, tot i ser ben singularitzables i definibles, tanmateix sovint no son del tot excloents entre sí. Un pi pot desenvolupar-se mostrant trets significatius mixtes i conformar una silueta que reflecteixi la complexitat de diferents factors que han incidit sobre ell durant el creixement. De fet sol ser normal que passi; tot i així, més enllà de treure sentit aparent a les seves formes potencials, opino que les enriqueix, al aportar-ne majors matisos i complexitat.

En un principi vaig pensar fer dibuixos esquemàtics per il.lustrar els paradigmes potencials cap a on solen evolucionar les siluetes, però al final m’he decidit utilitzar fotografies que jo mateix també he fet perquè penso que la natura, en si mateixa, ja és prou explícita per ajudar-me en la tasca. El sentit buscat de l'exposició es que els pins retratats no es prenguin no com a casos únics (que també ho son) curiosos, si no com a exemples, exemples representatius de les formes i característiques que vull assenyalar i en la mesura del possible, també explicar.

La classificació de les formes està ordenada en grups, definits en base a la dimensió o bé a la disposició de certes característiques morfològiques que considero atractives de resaltar. Dins els subgrups incloc subtipus i il.lustru arbres que em semblen exemples representatius, els quals considero que comparteixen una certa afinitat amb els exemples dels altres subtipus del seu mateix grup.

G1. Pins amb la capçada aplanada

1.1 Pins blancs amb la capçada aplanada, com si foren pins pinyers

1.2. Pins amb creixement vertical de capçada ostensiblement limitat

La silueta de parasol en els pins blancs (tot i que menys marcada que si es tractés d'un pi pinyer) abunda a les roques que disposen d'una elevada insolació al llarg del dia, com la il.lustració de l'esquerra (costa sud de Tossa). El vent salí pentina els extrems del brancatge per dalt i conjuntament amb la sequera de cada estiu, va matant les branques inferiors, però potser de vegades els pins reflecteixen més vulnerabilitat a dalt de tot de les seves capçades, com el jove pi de la imatge dreta, el qual viu davant de la cala El Crit (Calella de Palafrugell) . En el primer cas, la capçada és relativament alta i densa, amb els extrems de la major part dels seus branquillons dirigits amunt. En el segon de dalt, la part del mig de la capçada està buida de branquillons i totes les branques sembla que defugen la possibilitat de seguir tirant cap a dalt.

Afegeixo un tercer retrat: El d'aquest pi relativament jove que viu a la Cala d'en Bosc, la qual està encarada a mitjorn.

Algun dia un pinyol va resultar casualment nascut damunt d'una petit relleix, el qual amagava una esquerda. Una esquera inútil per a molts altres fins, però aprofitable en canvi, per iniciar una vida de pi.

Formes com aquesta son bastant freqüents en els pins blancs que aconsegueixen desenvoluparse tant aprop de mar. ---------------------------------------------------------

2. Pins pentinats, reptants o ajaguts

Il.lustracions d'un pi reptant aprop de Cala Pomes (Palamós) i d'un pi ajagut o "castigat" al litoral de Blanes.

El primer, a pesar del seu ajupiment i relatiu nanisme de bonsai té un aspecte molt saludable i les seves branques no defuguen el mar, si no que créixen cap a la seva direcció -veiem a més les illes formigues al fons-. Tot a l'inrevés de l'altre cas. Sembla que el tronc d'aquest segon pi va créixer amunt durant un temps però que després els temporals hagueren castigat "l'intent" i l'obliguessin a créixer reptant fugint del garbí. Tot i així les seves branques petites es "rebel.len" i s'aixequen relativament bastant. Això potser pot indicar que l'efecte pentinador dels vents salins sigui un fenòmen menys constant que en el cas del pi de Cala Estreta i només es deixi sentir quan hi han temporals forts, els quals aleshores sí, maten ("castiguen") part considerable del brancatge.

3. Pins ajaguts amb fullatge abundant a la base i a la copa ..Però no pas al mig.

Els pins amb amb aquesta tipologia tant peculiar es troben també en àrees molt exposades al vent. Atenent a això els podríem considerar un subtipus del grup anterior, ja que a més a més creixen també notablement inclinats i sovint ben aprop on podem trobar els anteriors. De fet el de la imatge de la dreta és tracta d'un pi que viu just al damunt del pi "castigat" il.lustrat abans al litoral de Blanes. El pi de l'esquerra es troba a Cala Estreta (entre Palamós i Calella) i mostra ben bé quines son les parts més vulnerables a la sal marina. El brancatge que neix arran de terra prospera de manera ajaguda però prou densa en quant a branquillons i fulles, sortint penya segat enfora i amb els extrems dels branquillons amb "voluntat d'aixecarse". La part de dalt de tot del pi, més o menys també, si menys no la zona de sotavent de la capçada superior. El tronc en canvi, està despullat de brancatge a la zona intermitja.
El pi de la dreta també té dos volums de brancatge oposat. La capçada i l'anticapçada. A diferència però, del pi de Cala Estreta, en aquest segon l'anticapçada es separa en gran part de la roca demostrant que la direcció de creixement no sembla molt influenciada per el vent dominant. Tanmateix veiem que la silueta d'aquesta anticapçada és més aviat plana però curiosament també, els branquillons sembla que manifesten una clara tendència a "intentar" creixer cap dalt.

4. Pins que canvien la direcció del seu creixement

4.1. pins inicialment inclinats però que giren després el cap en sentit contrari.
4.2 pins que creixen força inclinats i després es drecen.

Aquestes tipologies son freqüents d'observar als pins dels penyassegats.
Els arbres surten de la roca en sentit horitzontal o obliquament i després es drecen. Quan estan al cimal del penyassegat però, sovint no s'arriben a posar drets del tot perque les seves capçades son vulnerables al vent que pot venir des de l'altre banda. A la imatge esquerra veiem uns pins als Freus d'Es Blancall (Tossa), crescuts inicialment cap a tramuntana però amb les capçades girades cap a garbí, qué és d'on reben més llum, però sembla que tot i així potser tenen dificultats per creixer bé en aquesta nova direcció. Això s'aprecia sobretot en el cas del pi que veiem més prop del cim, amb llur capçada més elevada per la banda esquerra que per la dreta. Els temporals que venen de gregal afecten a les branques més baixes de l'esquerra mentre que els que venen de mitjorn o garbí xoquen, pugen per la roca i afecten a la part superior dreta, ja que la part inferior d'aquest cantó està protegit encara per la roca i per el mateix fullatge . El popular i conegut pi de Sa Bauma entraria una miqueta en aquest grup i també exemplifica una mica el fenomen del efecte del pentinat del vent.

A la imatge dreta mostro uns pins que vaig retratar al Cap Norfeu, en un penya segat encarat a ponent. Veiem al fons la costa sud de la badia de roses. Explicaré el procés de com es poden aixecar, més en detall. No necessàriament pensant en aquests pins (que com veure'm després potser entrarien més acord en l'exemple posterior) sinó com jo penso que succeïx en els casos més habituals i raono les causes que al meu entendre deuen d'intervenir. Pot ser que començo a avorrir, però ho descric en fases per facilitar una lectura més còmode.

-1º: LA FASE INCIPIENT I JUVENIL

Penso que quan els arbres son molt joves i neixen des de una roca on la llum del sol no arriba directa i generosa al llarg de totes les hores del dia, les tiges creixen ràpid en llargada i en direcció obliqua respecte a la roca que les sustenta; al ser primes però, el seu propi pes de palanca les fa "apalancar-se" (valga l'expressió redundant) i quedar més horitzontals del que "voldrien". En indrets encarats al sud això no s'acompleix tant, diria que potser, al disposar d'una mica més de llum esdevenen més ràpidament compactes

-2º. EL PI ADOLESCENT

A mida que els joves arbres es van desenvolupant, la quantitat de gemmes esdevé cada vegada més gran. Quan el brancatge ha adquirit una certa densitat fins i tot pot establir-se, entre les diferents gemmes, una certa competència per la llum. Les situades en una posició prou allunyada de la roca i alhora una mica superior respecte a les gemmes veïnes, solen ser les més ben il.luminades, les que es fan més gruixudes, les que canalitzen més nutrients i tenen metabolisme més actiu, les que gracies al seu nivell menor d'auxines permeten el desenvolupament del seu propi brancatge lateral, contribueixen més al desenvolupament d'una bona estructura del pi, les que canalitzen més saba i les que, en formar després més gemmes des de la mateixa branca, guien cada cop més unívocament la direcció de creixement del brancatge. En conseqüència, tot l'arbre comença a mostrar indicis d'anar canviant la seva orientació.

-3º. UNA MADURESA ROBUSTA

A mida que els branquillons de pi es van dividint en més branquillons portadors de moltes més gemmes, la velocitat de creixement de cadascuna pot decaure una mica si les condicions de vegetació a l'indret no son gaire optimes (i no ho solen ser). A més a més la dominància apical de les gemmes terminals comença a minvar, lo qual a son torn va relacionat amb una desacceleració de la seva creixença. Ara bé, aquesta desacceleració també te la seva conseqüència positiva, donat que aleshores, el brancatge de l'arbre, en proporció es va fent més gruixut, menys llarg, i més rígid, lo qual comporta que el tronc de cada arbre va resistint, de mica en mica millor, les forces de palanca produïdes per el pes de les branques o potencialment per el vent, sense doblegar-se. L'arbre comença dons, a créixer efectivament cap amunt sense apalancar-se.

A més a més, quan les capçades dels pins s'han separat uns metres de la pared de roca, poden gaudir de zones amb major lluminositat i a més a més, tal llum que els arriba els ve polaritzada més verticalment, amb lo qual, el creixement es reforça també en aquesta mateixa direcció.
De vegades succeïx però, especialment en arbres molt pesats i ancorats en roques amb tendència a fracturar-se, que aquest rocam es fractura una mica més i en conseqüència els arbres poden tornar a tombar-se uns quants graus -si no a derrumbar se i defallir-. Nogensmenys, quan això succeïx, podem considerar que el creixement posterior de tals pins, si sobreviuen, resulta gairebé "d'accidents" i com a tals, millor els consideraré per separat, en un altre apartat.

4.2.2. Pins amb una forta asimetria a la base de llurs capçades.

Ajunto aquest exemple. Podríem pensar que lluny del mar, a molta alçada.. Els mals que poden sofrir els arbres son menors. Ens podem equivocar. Veiem aquest pi blanc tant adult. És un exemplar que viu més amunt que els anteriors que he mostrat, a notable alçaria.

Hagin estat els aerosols marins, o hagin estat simplement els dimonis de vent propiciats per l'orografia, el cas és que a aquest pi sembla com si li faci por el penya segat i que intenta marxar d'ell, ben al contrari d'alguns pins que havia il.lustrat anteriorment.

Aquest pi disposava de llum per totes bandes i el penya segat és una àrea atmosfèrica més inclement, un espai a ocupar, però que pot provocar més mortandat que vitalitat. ..Al principi l'arbre sembla que va créixer lleugerament inclinat cap a ell, no sabria dir si degut a la pendent inicial del terreny (no ho crec suficient) o bé si més degut a la tramuntana, que puc asegurar que quan bufa ho fà des de el cantó esquerra, vinclant de ben segur als arbrets joves i menys robustes. No obstant, a la llarga s'aprecia que el vent més perjudicial ha estat el vent orogràfic de garbí, que en aquesta situació particular segurament puja per la paret. Aquests aires han malmès les branques inferiors del costat del penya segat, segant-lis la vitalitat i condicionant a les branques supervivents a créixer amb un angle notablement elevat. Un arbre veí al seu costat ni tant sols ha tingut una mitja sort sino que s'ha quedat sec, completament. Vist el cas, podria reconsiderar el que he escrit abans sobre els altres pins de Norfeu. Podriem considerar que procés d'aixecament de les capçades hagi estat també per causa d'aquests ultims factors mencionats i no tant pas per els que he insinuat al seu respecte. Escric això perquè no vull pas amagar els meus dubtes sobre algunes de les situacions que presento, i alhora vull animar que els lectors també els considerin i els raonin.

5. Pins amb trets característics de l'estètica "xino-japonesa"

5.1. Pins amb amb branques que tendeixen a disposar-se horitzontalment
5.2. Pins amb una estructura clara de branques per pisos a partir d'un eix central

El brancatge en disposició horitzontal és propi d'arbres com els faigs i diria que estimulen una certa serenor espiritual. Segurament per això, quan els pintors xinesos ja pintaven paisatges fa molts segles, sovint introduïen arbres amb branques horitzontals o bé fins i tot posaven com a protagonista del dibuix, una branca florida ..i la resta dels elements figuratius, al darrera de fons, menys protagonistes.

Els jardins japonesos abunden amb coníferes proclius a formar pisos, i en l'art dels bonsais sovint es forcen als arbrets a horitzontalitzar al màxim les seves branques. Els pins blancs de la nostra Costa Brava no se si es que també es senten imbuïts per la pau del paisatge i mediten en secret o que, però el cas es que molts d'ells mostren una marcada tendència a horitzontalitzar llurs branques, tendència que no es dona crec, fora de la costa. Ara bé, dins d'aquest mateix grup de pins, no tots estructuren el brancatge d'igual manera.

Molts dels arbres, comencen alçant llur brancatge de mode oblicu o bastant vertical, però a mida que van guanyant metres apreciem que la seva forma cada cop busca més la línia de l'equilibri. Més que no pas als faigs, potser evoquen a certes acàcies dels tròpics o als eucaliptus gegants d'Australia. Els exemple il.lustrats per al cas son aquests pins de la imatge central, que viuen al turó sud de Giverola. La raó adaptativa d'aquestes formes peculiars aventuro que potser sigui deguda, per una banda a l'efecte dels aerosols marins, els quals pentinen les capçades per damunt (i potser també per sota del tot si escasseja la vegetació arbustiva) i els alenteix llur creixement, però no impedeix en canvi, la divisió fractal dels branquillons, els quals de mica en mica es fan més densos a la part superior de les capçades, incrementant el gradient d'ombratge i estimulant a que les branques inferiors busquin altres camins de sortida.

Per altre banda les sequeres periòdiques que es donen en certs anys, les quals mai maten els pins blancs (a diferència dels suros per exemple, molt més vulnerables) pero poden desfullar part del brancatge en les branques que al pi li interessa menys de conservar.

A la imatge dreta, tot i l'extrema boira de la foto, il.lustro un altre cas. Un pi darrera de la carretera que passa per Cala Bona, amb un únic tronc i amb el brancatge que surt ja de forma més o menys perpendicular del mateix. El brancatge en aquest cas s'estructura en forma de pisos, o millor dit, d'esglaons disposats a l'atzar, però de manera horitzontal, una mica de manera versemblant a com es desenvolupen els pins roigs de muntanya. Resulta difícil trobar pins blancs adults amb un creixement monopòdic així, o el que és el mateix, amb un únic tronc que fa d'eix, sobretot en indrets ben il.luminats, on la dominància apical és menor.

No son gens freqüents i de fet crec que mai els trobarem molt arran de mar perquè els efectes destructius de la sal em fa l'efecte que tampoc no son proclius a permetre arbres amb un tronc elevat d'aquesta manera, però si que en podem trobar algun a segona o tercera línia, si no tenen ombra d'altres arbres veïns més elevats que ells. La formació del brancatge per pisos, o com a mínim, de formes horitzontals, si que crec que va lligada a una certa proximitat de la mar i per això aquesta subtipología de pins (en el cas dels pins blancs si menys no), la considero característica dels hàbitats costaners.

5.3. Pins que corben llurs branques en forma d'arcs convexes ben marcats.

5.4. Pins despullats amb llurs fulles densament disposades als extrems.

Amb les il.lustracions dels pins d'aquí a dalt, més que definir uns altres subtipus -que no se fins a quin punt te sentit distingir-los dels anteriors- el que vull destacar son trets característics que en aquestes imatges que vaig fer, crec que estan ben exemplificats. Ambdues estan fetes a la costa nord de Tossa. El pi de l'esquerra mostra la tendencia d'unes quantes branques a horitzontalitzar-se ...però per lo vist no n'hi ha prou amb això i el que en realitat acaben fent son arcs convexes bastant rígids. Apunto lo de "rígids" per deixar ben clar que no son "estructures penjants" com les branques dels salzes. El resultat final es que les branques es disposen en plans oblic, una mica d'esquena al seu propi eix de formació.

El fet de que ho facin amb una certa simetria aporta un plús estètic interessant. Si a voltes ens ens fixem també en les branques secundaries ens adonem que han buscat els mateixos plans. També fan corbes convexes o inflexions de direcció, pero amb una diferència: només al principi, després es posen rectes i paral.leles entre elles per "repartir-se" les àrees de llum, que és l'objectiu buscat, o -interpretat més fredament-, allò que les condiciona per seguir en vida.

A la imatge dreta veiem un pi gegant molt entranyable que viu isolat al sector de Es Rosegall. Fins no fa gaire, no gaire lluny seu vivia un altre pi molt gros, però va ser tombat per la llevantada del 2008 i poc a poc s'ha anat morint. El del retrat en canvi, resisteix i a més a més exemplifica bé certes característiques dels pins sotmesos a les inclemències del vent i del mar. Fixem-nos en la tendència horitzontal del brancatge, aquí curiosament les branques no cauen de manera convexa com en el cas anterior.

Les branques estan desfullades en gran part, però contenen una relativa gran quantitat de fullatge als extrems, els quals s'aixequen estèticament cap amunt, com si l'arbre, portés els motors de la seva pròpia vida (les fulles) en safates i les volgués presentar al Sol. ..De fet, es tracta literalment d'això, però, es clar, sense necessitat de poesia.

6. Pins amb formes ondulades o cargolaments a les seves estructures

Qui estigui seguint el reportatge fins aquí, es dona compte que moltes de les fotografies estan presses en boira. La boira és una bona companya del fotògraf, per lo menys del fotògraf de pins:). La boira difumina les textures dels fons i accentua el protagonisme dels pins; els contrastos del sol i reflexes del mar amb les ombres dels troncs i el mateix fullatge perjudiquen (excepte per a qui te una bona càmera i un programa d'edició), però amb boira queden força atenuats i els arbres es mostren més guapos. La tardor és bona època per retratar-los, però a la primavera encara hi han més possibilitats perquè és quan es donen les fantàstiques boires marítimes d'advecció.

Els retrats als dos pins de dalt els vaig fer el Novembre passat; viuen entre Cala Futadera i Cala Giverola i mostren una de les altres formes més característiques dels pins de la Costa Brava -recomano ampliar la imatge en el segon-. Son aquelles que tenen a veure amb l'espirantització i el recargolament de les seves estructures més exposades. Jo, que soc jardiner, m'atreveixo a dir ni els millors jardiners podríen fer unes obres d'art tals amb uns pins blancs. Bé, segons com, una mica sí: A costa de forçar les branques amb guies, o bé de posar-nos a bufar i bufar molt fort de manera periòdica.. :) Nogensmenys, crec que no aconseguiríem un resultat que fos igual, perquè cada pi és únic i la seva resposta al medi també ho és. Sovint la natura crea i és l'home després el qui la intenta emular.. La natura supera a l'home en art i tecnología, i apreciar la natural com a tal, valorar-la, és també el que intento transmetre també en aquest blog, independentment fins i tot, de les interpretacions i/o explicacions que jo (tot sigui dit de manera simultània i amb moltes ganes) també en faci. Bé. Feta aquesta primera aproximació, entro de nou en matèria:

Per el que fa als pins d'aquest grup he considerat 3 subtipus de tipologies, segons es destaquin per uns o d'altres trets ben característics. Uns d'ells, exemplificats per les il.lustracions anteriors i les dues que venen a continuació, son els que diguem-ne, donen un aspecte força original al brancatge, els altres singularitzen la base dels troncs i a les arrels respectivament. Anem a per els primers.

6.1. Pins amb troncs i branques sinuoses o espirades.

Esquerra:.Pi.espirat a la Serra dels Moltons de Pola, damunt de Cala Bona. A la dreta, branca gruixuda d'un altre pi damunt d'Es Vol Nou. Més avall a l'esquerra,ball armònic d'arbres als moltons de Pola.

Si per al cas dels pins amb branques horitzontals els havia volgut comparat amb l'estètica dels faigs i els verns.. Aquí podria fer un altre tant amb les oliveres velles. Ara bé, la comparació aquí tampoc no tindria gaire més valor que el purament estètic. En el cas de les preuades oliveres, aquests trets es visualitzen bàsicament en troncs vells mentre que en aquests pins els troncs no son necessàriament vells i afecten també al brancatge, fins i tot de vegades al brancatge prim; recomano ampliar en aquest sentit la fotografia d'abans on he ensenyat el pi de Giverola. Tanmateix, les oliveres es cargolen quasi sempre, mentre que els pins, per fer-ho, precisen trobar-se en territoris braus tocats per la tramuntana o altres vents també eixelebrats de la Costa Brava.

Quan em vaig interessar amb el tema em vaig preguntar si les siluetes espirades sempre ho son en un sentit -com a les plantes enfiladisses, lo qual per cert, ve determinat per la força de Coriolis- o si en trobem de les dues menes. Bé; dons sí que en trobem de les dues. Ara bé.. allà on veiem els pins espirats, quasi sempre tenen el mateix sentit. Infereixo que la causa d'això és el vent, o millor dit: l'acció diferenciada del vent dominant entre les diferents parts del brancatge.

Els pins blancs de la Costa, tenen la part que mira a mar més desprotegida que la que mira als penya-segats o als altres pins veïns. En conseqüència, quan bufa el vent provoca un efecte de biaix important. Les branques i les seves fulles son palanques de ressistència al vent i a més a més de manera també diferenciada segons la seva pròpia asimetria. El vent, així, no pressiona tant sols amb més intensitat un costat de l'arbre propiciant l'espirantització del tronc principal, si no que també provoca pressions rotatòries en cadascuna de les branques per separat, induïnt que també agafin formes espirades; o si menys no que com a mínim s'ondulin.

El vent més intens que afecta a la Costa Nord de Tossa és el gregal. El garbí crec que és més habitual, especialment a primavera i estiu, però penso que és el gregal el que presenta episodis més forts. Dons bé, la majoria de pins clarament espirats d'aquest sector (excepte en badies i altres punts) presenten unes corbatures en sentit antihorari de baix a dalt, és a dir, de la part de l'arbre més robusta i ressistent a la flexió a la part més prima i voluble. El vent per tant, deu ser el responsable d'aquestes formes. Els aerosols marins penso que no deuen jugar tampoc aquí, cap paper directe. Podem trobar així pins espirats damunt la carretera, lo qual vol dir: bastant lluny de l'aigua.

Per el que fa a les ondulacions més petites dels branquillons, no obstant també vull introduir una altre possible causa. La de la mort periòdica de bon nombre de branquillons, per inclemències varies. Això pot comportar una crescuda simpoidal de les branques i generar també estructures ondulades, no pas però, helicoidals.

6.2. Pins on els troncs quasi semblen arrels al néixer tant recorbats

Els recargolaments més accentuats en l'estructura dels pins dels penya-segats es solen produir durant les fases més juvenils, però en general, moltes vegades, la causa que els ocasiona crec que pot esser explicada d'una manera diferent a la que provoca espirantitzacions en el brancatge adult o en els troncs adults. Considerem el possible cas d'aquest altre pi. Els pins joves, sotmesos a una lluita de supervivència amb el vent "busquen" la direcció de creixement que menys mal els hi pot ocasionar. Una trajectòria inicial equivocada en els primers anys el pot malmetre, però si algun branquilló en millor disposició que els altres sobreviu, aquest tirarà endavant. L'atzar dels vents però, caòtics tant aprop de roca, el pot castigar per una altre banda i l'arbrissó haver de tornar a créixer en un altre sentit fins que el volum del fullatge és ja major per autoprotegir-se ell mateix. I de mica en mica s'anirà fent adult i menys vulnerable a tals incidències.

Més rarament, altres espècies d'arbres també poden cargolar-se si han aconseguit créixer en algun indret límit. Malgrat que tot l'article vagi de pins, il.lustro un cas d'aquests. Un suro que creix just a la línia de còdols de la costa de Vallpresona, acompanyat de fonolls marins, vegetals típics més ben adaptats al mar. El suro s'ha torsionat com un pop o una serp, com si busqués en si mateix una protecció i/o una fugida a l'aigua marina, davant la qual i malgrat la bellesa de la seva "gimnàstica", ens deixa clar que no li agrada. Tot i així, el seu fullatge està prou saludable i és testimoni de l'èxit aconseguit.

6.3. Pins amb arrels que poden assemblar-se troncs al trobar-se al descobert i que ocasionalment també s'espiratitzen.

Arrels i branques es poden confondre perquè de vegades son les arrels les que aparenten esser troncs enlloc de l'inrrevés. ..A voltes les veiem sobre el rocam com si busquessin les esquerdes per ancorars-hi i cercar-ne la humitat. Naturalment no és pas que explorin per damunt i després s'hi fiquin (cosa que si que fan els ficus i altres vegetals amb arrels aèries pròpiament dites) ans al contrari. Els pinetons germinats introdueixen de seguida les arrels al terreny i les fan créixer per allà on poden, sigui endins o prop de la superfície ja que els pins blancs no tenen un sistema axinomorf com els pins pinyers i tenen més tendència a no aprofundir massa però en canvi s'hi adapten molt bé a les configuracions subterrànies, Nogensmennys, amb el decurs dels anys, els agents erosius solen eliminar la capa superior del terreny, tot quedant-hi part de les arrels al descobert.

I més encara, les nostres roques de la Costa Brava sovint es fracturen amb la mateixa força del creixement dels arbres ..I es desprenen, deixant encara més volum d'arrels al descobert. La tensió dels pesos i contrapesos que han de suportar son notables i resulta interessant que en molts casos també mostren unes certes formes espirals, productes possiblement (tot i que em reservo més dubtes) de les tensions mecàniques sofertes per la resta de l'estructura arbòria. A la imatge mostro un majestuós pi ben afermat damunt el rocam de la banda nord de la badia de Giverola.

7. Pins esbelts molt condicionats per la falta de llum

Aquest grup de pins el podria haver col.locat com a subtipus del grup 4 o del grup 5, perquè ve a ser una cosa intermèdia entre ells pero al final he decidit col.locar-ho apart, per fer més divers l'article. A l'igual que en els altres grups citats, la forma d'aquests pins està modelada per la poca disponibilitat lumínica de l'indret (orientacions nord i nord Est) però a més a més competeixen entre si i el problema de la falta de llum encara s'agreuja més. Tant les dues il.lustracions d'aquí dalt com les de sota, son de pins retratats a Cala Futadera, la bellesa dels quals -a banda de qualsevol ànim meu d'explicació-, crec que resulta mereixedora d'estones de contemplació.

Els barrancs d'aquesta cala son més terrossos que rocosos (la roca no aflora gaire a superfície) i els pins, malgrat contribuir per una banda, a la fracturació del leucogranit, per l'altre també contribueixen a retenir-lo i protegir a la gent que visita sa platja, de possibles despreniments.
Abunden alguns grans exemplars, però també molts individus de diferents edats, quasi tots conservant bé els seus troncs íntegres, monopòdics o amb poques divisions principals.

Personalment però, i em sap greu intuir-ho, tinc la sensació que en aquesta cala, els pins blancs no deurien de ser autòctons, si no que hauran esdevingut d'altres pins que es deurien d'instal.lar més amunt per causes antròpiques. En pendents terroses de sauló, fins i tot aprop de mar, la vegetació climàcica de la costa és el matollar de llentiscle, matabou i alzina a les cares nord, i la comunitat de lletereses arbòries (Euphorbia dendroides) en les solanes més calentes, així com també murtra proliferant als caus dels barrancs. Els pins en tal cas, creixent en un ambient ja de per si ombrós i tampoc propi d'ells, augmenten encara més l'ombratge, absorbeixen humitat i gran part dels nutrients i en conseqüència empobreixen la diversitat de la vegetació. Segurament si damunt del barranc no hagueren pins, segurament tampoc n'haurien més avall. Tanmateix tampoc els vull desmerèixer perquè no conec la història botànica real i potser alguns pins si que podrien haver arribat arran de precursors naturals originals.

Per el que fa a la influència dels aerosols i dels esquitxos més grollers, la badia de Futadera està encarada a Gregal, els seus fons marins estan a relativa poca profunditat i això fa que les onades dels temporals trenquin bastant abans d'arribar al barranc (excepte en els laterals). Els efectes, relativament atenuats perjudiquen només seriosament als agosarats que han crescut a menys de 10 metres.

Per aquest grup 7 defineixo en principi dues subtipologies, que serien les següents.

-Pins que fan el contrari dels pins del grup 4 (casos Norfeu i Es Blancall), és a dir, que creixen bastant verticals ..Pero es corben paulatinament després, descrivint un arc versemblant al de les branques dels pins del grup 5.2.

-Pins que creixen de mode monopòdic (mantenen l'eix del tronc en tota la capçada) i que a més a més tenen totes les branques dirigides cap a una sola banda.

Vaig a per el primer:

7.1. Pins esbelts que es corben progressivament

Aquests pins entren en franca contradicció aparent amb el que he explicat línies abans per al cas del grup 4. Els pins del grup 4, a l'inrevés d'aquests, sortien de la roca inclinats i es redreçaven posteriorment. Això em fa pensar que, per lo menys part de l'explicació que he fet per aquell grup no sigui l'encertada i potser, com ja assenyalava en el punt 4.2.1. la influència del vent fora molt més rellevant que la de la llum. Tanmateix aquella hipòtesi no l'he esborrat perquè és pugui tenir en compte i cadascú (mentre hom no faci un estudi en major rigor i profunditat) faci lliurement la consideració o l'apreciació que cregui més raonable.

Per què es corben els pins de la Cala Futadera i d'altres barrancs equivalents? Bé; podríem interpretar que per la mateixa raó que modelava el desenvolupament de les branques dels pins del grup 5.1.

Sembla molt fàcil interpretar, que els pins, quan comencen a corbar el seu eix és perquè aquest s'acosta a la base de les capçades d'uns altres congèneres i esquiven així les seves respectives ombres. La imatge que adjunto aquí a sota a l'esquerra sembla una prova molt convincent, donat que veiem una doble corba, sinuosa i elegant.. (llàstima que no m'escolti la lloança que li faig ;). Primerament la corba va fer cap enfora, va créixer un parell de metres ..i després d'haver esquivat la zona de màxim ombratge, es va redreçar una mica altre vegada.

A la imatge de dalt a l'esquerra veiem un pi força horitzontal però sense arbres a sobre. Bé, no n'hi han però em poso jo mateix com a testimoni, que n'hi havien fins fa uns mesos ..L'arbre, una vegada ha agafat el seu "camí" de jove, el guarda en certa manera una mica en la "memòria" del seu cos per sempre.

Al costat seu veiem uns pinets molt joves, amb molta energia i ben drets (és la foto la que està inclinada;) Presumiblement d'aquí uns anys, si topen amb l'àrea d'influència dels seus veïns, es també es corbaran. Ara bé, tots aquests pins.. A la cap i a la fi: Per què recoll pugen tant drets? Per què no creixen de manera més obliqua com altres situats en altres punts també més o menys abruptes i d'orientacions similars? Bé; això si de cas ho raono en el següent punt i també en el subsegüent, la il.lustració dels quals ens ajudarà amb algunes pistes.

7.2. Pins amb trets similars als anteriors pero amb llurs branques dirigides totes cap a una sola banda

Quan els pins tenen un gradient de llum lateral molt destacat però s'obstinen en créixer tant drets -de nou la contradicció aparent- sembla que no els queda més alternativa que col.locar, per lo menys, totes i cadascuna de les seves branques en direcció cap a l'àrea de llum.

Això podria demostrar:

-1. Que en els pins, com a la majoria dels vegetals, el creixement de la tija primordial (el tronc) neix sempre en sentit vertical cap a dalt, d'això tècnicament s'en diu gravitropisme negatiu.

-2. Que malgrat les carències lumíniques, si aquestes no son crítiques i permeten mantenir un creixement actiu fort de la gemma terminal, aquesta, apart de tenir una dominància ben marcada, ressegueix la direcció inicial durant els primers metres, podent-se corbar després només molt suaument i gradualment com he referit fa uns moments.

-3. Que en les fases juvenils d'aquests pins, les branques laterals si que es deixen influenciar de mode eficient per la llum lateral, mostrant primer un moviment fototròpic en el qual cada branquilló es vincla en la direcció adequada, i un cop trobada, la ressegueix tant com la seva biologia li permet. Hom podria pensar que les branques tenen capacitat de vinclament -sigui per la causa que sigui- perquè son més primes que el tronc, però això quedaria desmentit si en un pi ben dret i en fase de creixement actiu l'inclinéssim expressament. Observaríem al cap de poc com la gemma apical (i totes les demés també) es redreça, però no per l'estimul de la llum si no per l'estímul gravitròpic.

-4. Que en els arbres adults, quan les branques laterals han trobat la posició adequada en el moment adequat, així i tot en moltes el temps els hi passa factura i sovint es moren, amb lo qual es reforça proporcionalment el paper i dominància de les altres branques. El fet que certes branques tinguin dificultats o es morin, rau en que han partit d'una posició més fosca (la mala sort de néixer a la banda oculta del tronc) i tot i que després giren envers una orientació més favorable, les altres branques veïnes, en el transcurs ja s'han autoabastit molt millor d'elements, provocant una major demanda de nutrients a les arrels i propiciant l'engruix dels vasos conductors que els serveixen a elles, lo qual comporta efectes retroactius.

8. Pins il.luminats aprop de mar que mostren brancatge vigorós i vertical

El pi d'aquí la dreta és un que a primer cop d'ull ens podria trencar una mica els esquemes. És tracte del Pi de sota la rampa de Mar Menuda, arran de platja, sobre el qual ja m'hi vaig referir en un altre post. És un pi que va perdre de seguida la seva forma monopòdica i s'ha desenvolupat en brancatge múltiple. Per què te tot el brancatge tant vertical, essent un pi que rep llum del sol directa durant gairebé tot el dia? Plantejo dues possibles explicacions, les quals crec que poden ser complementaries.

A/ Que el pi en realitat pertany una mica al grup 3, és a dir, al dels pins reptants; dels quals en podria representar un subgrup. En aquest sentit cabria interpretar que el pi, més que estar vertical ,el que fa és créixer entre el vent i la paret, tot i que no ben bé arrossegat sobre ella, però que si no hi hagués pas paret, estaria cap allà vinclat endarrere. El fet d'estar en un lloc obert i tant arran de mar crec que pot condicionar un comportament en aquest sentit.

B/ Que els pins, quan disposen d'humitat permanent a les arrels, tenen un creixement molt notable i que quan és tant notable, els pins creixen indefectiblement amb les branques ben dretes. L'exemplar s'ancora en un terreny que rep el flux d'aigües subterrànies procedents de les precipitacions; d'això no hi ha pas dubte. Per altre banda altres pins que no han de fer front a dèficits hídrics importants al llarg de l'any, tenen tendència també a verticalitzar-se més que la majoria.

9. Pins "heroics"

Son aquests pins que creixen en llocs aparentment molt exposats i extremats. Indrets que sembla que pertanyin més al mar que a la terra i en els quals no hi ha vegetació o bé n'hi ha de ben poca comparat amb altres punts del litoral. Per ser ben bé "herois" han de ser pins adults, que demostrin haver suportat bastants anys fortes llevantades. La grandesa aparent dels pins es reforça també en la mesura quan no observem altres pins al seu voltant. La raó de que estiguin ells allà i ningú més és pot deure a que tal vegada van germinar en l'únic punt de la roca que permetia un bon ancoratge profund. Un terreny rocós però amb esquerdes generalment guarda millor la humitat que un terreny poc rocallós perquè aquest últim la perd molt més fàcilment per evaporació. Les plantes adaptades a viure entre roques (inclosos els pins), si no son molt exigents en aigua, en molts casos poden sobreviure millor que si ho fessin sobre terra.

Tanmateix si hi ha algun punt molt bo d'ancoratge i cap més en molts metres al voltant però al mateix temps la roca te molts petits punts d'infiltració (microesquerdes interconectades), el rocam acumula aigua de pluja i a més no possibilita que hi ha competència potencial d'altres arbres o arbusts perquè senzillament no s'hi poden pas instal.lar. Els pins "heroics" que veiem isolats dalt d'alguns rocs, pot ser, (per tant) que en bastants casos en realitat visquin millor que pins d'altres bandes on es poden comptar en major nombre.

Els pins ben regats per les infiltracions aguanten millor les llevantades que els que no ho estan. Tanmateix els més "heroics" son els que a més a més han trobat alguna roca adient que els protegeix per algun costat, dels moments més ferotges dels pitjors temporals marítims o bé que viuen en llocs que, tot i semblar que el mar els pot passar per damunt en un moment donat en cas de temporal, en realitat mai els hi passa perquè per exemple, a uns quants metres lluny poden haver-hi esculls, els quals provoquen un amortiment de les onades més extremes, o bé també la configuració del relleu fa que les ràfegues més extremes carregades d'escuma marina circulin per una altre indret.

El Pi de Sa Bauma, és el pi heroic per antonomàsia de Tossa, sobretot després d'haver resistit la llevantada del 2008. L'il.lustro tal i com era de natural, abans de que en Josep Santané (Cap del C.E.T.) li podés una branca malmesa per el temporal i algunes altres més de la part de sota amb voluntat de sanejar-lo.

L'altre pi que il.lustro vivia com un monument vivent, dalt de tot d'aquesta roca entregada al mar, aprop de Blanes. Va resistir uns quants temporals forts mentre va viure, però imagino que no va poder amb el del 2008 donat que quan aquest any hi he retornat ja no l'he retrobat. La seva forma peculiar de bandera tindria afinitat amb la del pi de la rampa de Mar Menuda i amb els pins ajaguts del grup III

Per el que fa a d'altres pins, segur que n'hi han uns quants més al llarg de tota la Costa Brava, però que jo no he vist. Hi han pins que son gegants i es troben sols. Son heroics per suportar la força del vent. El Pi d'Es Rosegall que he mostrat abans, en seria bon exemple.

10. Pins de bosc i pins de camps

................................................PinPineda amb contrarreflexos bronzejats sobre Cala Bona

Dins aquest encapçalament, també bastant informal, vull incloure tots aquells pins blancs que viuen als nostres boscos i camps, és a dir, pins que es troben a milions arreu de moltes comarques i que també trobem a la Costa Brava, tot i que -està clar- no siguin pas els pins que m'hagin motivat més a fer l'article.

10.1. Forma de créixer i forma de ser dels "pins boscans"

Els pins blancs amb característiques boscanes, a la Costa Brava no son autòctons si no que s'han esdevingut arran d'una serie d'alteracions que s'han produït en el paisatge per causes humanes, tal vegada incendis, pasturatge, obertura de vials, abandonament d'àrees de conreu de vinya o plantació volguda de pins per aprofitar-ne la llenya. El clima, relativament humit de la comarca propicia més l'existència d'alzinars i suredes (tot i que cada cop menys degut al canvi climàtic) que no pas de brolles amb pins, però aquests últims creixen ben ràpid a les àrees desforestades i formen de seguida masses arbrades. Els pins, un cop instal.lats absorbeixen aigua i nutrients i en climes secs poden dificultar la recuperació del bosc originari. En indrets prou més humits com els nostres, és d'esperar però, que si ningú destorba cap vegetal de la pineda i es permet créixer el sotabosc (sovint és fa tot el contrari amb l'argument de "neteja forestal") les alzines o els suros puguin substituir als pins.

Els boscos de pi blanc al nord-est de Catalunya solen abundar a les zones baixes i solanes de la serralada litoral, especialment aprop de nuclis habitats o entre xarxes de camins concorreguts. La seva presència a dalt dels penya-segats contribueix a proporcionar un bon banc de llavors als indrets de més avall (tots els que hem anat veient abans), ja que per el que he observat, si no hi ha aquesta circumstància, els pins blancs tenen poca capacitat de dispersió en sentit horitzontal. Perquè un pi aparegui en una roca sol necessitar la proximitat relativa d'un altre pi o bé un pi situat molt amunt de tal indret. Hi han roques una mica aïllades, promontoris o illes que no tenen cap pi senzillament perquè estan prou lluny de la restant massa forestal. Aquesta mitja "dependència" envers els pins del seu damunt (segurament no autòctons) en realitat ens podria induir a dubtar de la autoctonicitat fins i tot dels pins dels penya-segats, però personalment a falta de més indicis o proves vull seguir defenent el seu caràcter indígena.

Els pins crescuts en bosc son de tronc alt i capçada irregular. Poden germinar amb una certa ombra (tot i que prefereixen el sol) i fer emergir les primers tiges però amb dificultats. Durant tota la seva fase juvenil i semiadulta, l'ombra dels seus veïns els propicia desenvolupar-se de forma molt monopòdica. Quan ja son adults o aconsegueixen arribar a un nivell il.luminat per el sol aleshores si que varies branques grosses es comencen a dividir de manera més equilibrada.

En boscos tancats es comú trobar-se pins joves que, tot i haver aconseguit germinar a dures penes, tenen llurs troncs molt prims, allargassats i amb ben poques fulles. Malgrat la seva debilitat estructural, l'estratègia d'aquests exemplars és intentar anar cap dalt el més ràpid possible, ara bé, molts cops no ho aconsegueixen, els uns es dobleguen per el seu propi pes i excessiva fragilitat, d'altres es mantenen drets. En un i altre cas però, sovint s'assequen perquè la poca llum que disposen no es prou per poder sintetitzar el major nombre d'assimilats que es requereixen per proveir un port arbori més gros.

La sequera, també pot ser un factor condicionant, fins i tot més dins el bosc que no pas a fora.
Els pins blancs de bosc solen arrelar superficialment, absorbeixen aigua i nutrients i poden deixar molt poc espai i pocs recursos als congèneres que encara tenen menys capacitat de prospecció. Tanmateix, les capçades dels arbres també intercepten part dels litres que poden caure al llarg d'un any i la major part de tots els litres que cauen durant les precipitacions més minses.

Les pinedes de pinastre i sobretot, de pi pinyer abunden tant o més que les de pi blanc. El Pi pinyer, es troba ben a gust als sols àcids i saulonosos i sovint forma extenses pinedes a l'esquena de les pinedes de pi blanc que voregen els penya-segats.

10.2. Pins en espais oberts. Erms i camps.

Els pins que creixen en espais totalment oberts gaudeixen, en general, de molts més avantatges i les seves siluetes també son diferents. Enlloc d'enlairar-se molt cap amunt s'enlairen gairebé tant com s'eixamplen. Si no pateixen sequeres considerables, llurs branques inferiors no es moren i romanen molts anys fins a nivell de terra. Visualment des de lluny semblen més aviat arbusts gegants que no pas arbres. De fet aquesta configuració "arbustiva" es dona també molt en moltes altres espècies d'arbres també en l'edat adulta si hom els deixa desenvolupar-se lliurement. Si tals formes no abunden més en els paisatges és perquè sovint els treballadors forestals tallen aquestes branques per reduir els riscs d'incendis, per arreplegar llenya o per a d'altres fins. A la Costa Brava, els pins més ben conservats que entrarien en aquest grup diria que potser es troben a la costa del Massís del Montgrí. ..Voldria adjuntar imatges però encara no n'he fet en aquest sentit.

11. Pins en pobles

Acostem-nos als pobles i trobarem un altre grup de pins. Els pins plantats i formats per acomplir diverses funcions o finalitats.

Les espècies més freqüents que trobem son el blanc i sobretot el pinyer. El pinastre, productor de molt poca ombra i costós d'esporgar després a causa de la seva alçària, no sol esser estimat com element de carrer o de parc. Els pins pinyers dels pobles sempre estan realçats de branques perquè la tendència que hom busca és que adquireixin el típic aspecte de parasol.

Per el que fa als pins blancs hi ha de tot. De vegades hi ha qui els hi deixa només que unes poques branques amb fulles al cap d'amunt i tota la resta el tronc pelat. En aquests casos, més que un sanejament o un resultat estètic "original" el que s'acaba aconseguint és acurtar la vida dels arbres. Quan he vist això penso que més els hi valdria que haguessin escollit plantar palmeres enlloc de pins, per exemple, pero en fi, es sobreenten facilment que en aquestes actuacions, molts cops impera més el criteri català tant sabut del "qui paga mana".

Afortunadament no sempre guanyen els despropòsits. Amb una altre sensibilitat, amb menys ganes de "donar la nota" i amb una feina més pacient, les coses es fan diferentment. Sense anar molt lluny, al Mont Guardí (Vila vella) per exemple.

Segons explica Josep Colomer, bon coneixedor de molts afers presents i antics de la vil.la, així com persones més grans que ho visqueren directament, els pins de la Vila Vella de Tossa van ser plantats als anys 20. La catastròfica nevada del passat mes de març en va tombar alguns, però els que s'han mantingut dempeus podrien formar una categoria de "Pins heroics ajudats per les persones". De ben segur, per la situació on es troben no podrien ser tant alts si no fos a mercè d'alguns suports instal.lats, estructures de descàrrega de força i abraçaderes amb tensors que uneixen diferents capçades. Gràcies a tals ancoratges, els pins sense saber-ho "s'ajuden" entre ells dels embats més forts del vent de gregal o la tramuntana, tal com si fossin alpinistes en una cordada per una perillosa aresta. Val a dir, que aquest fenòmen d'"ajuda mutua" (inconscient suposo) és un fenòmen que també es dona en arbres silvestres en boscos atapeïts; entre tots frenen la força del vent i a més a més, si es vinclen els més prims per un cop sobtat es recolzen tots entre ells o bé troben l'empar dels troncs més gruixuts; sempre i quan el temporal no sigui extrem es clar, ja que aleshores pot devenir el contrari per un efecte dominó.

Retornant als de la Vil.la Vella. Les formes que presenten s'explica en bona part per els treballs de poda. Es poden atenent criteris de seguretat però tanmateix hi ha una poda estètica que no està en contra del paradigma de la silueta de molts pins habituals dels penya-segats sino que els emula. ..La serra busca respectar al màxim la horitzontalitat del brancatge dirigit vers el mar. La jardineria s'ha posat aquí en primer lloc al servei de la seguretat de les persones, però en segon també en armonia amb les formes dels altres pins naturals dels penya-segats. Els pins del Cap de Tossa van essent així, quasi tant macos com les muralles, i també cada vegada més emblemàtics.

Tornem però, tot i així, altre cop als pins naturals -que son l'objectiu principal d'aquest article-.

12. pins que han estat tombats per el vent, les onades, neu, escorrenties o rompudes del terreny.

Estarien inclosos aquí tots els pins que arran d'un accident meteorològic encara sobreviuen, uns de manera temporal, altres, amb més bona sort durant al llarg de molts anys. Sovint el dany ve degut al descalçament parcial de les arrels. Els pins son molt sensibles a això, i si aconsegueixen de sobreviure, sovint perden la part del brancatge que tenia una major connexió vascular amb les arrels afectades. A la imatge un pi prop de Sa Pedrera. Veurem com evoluciona.

13: Pins destrossats. Pins caiguts. Pins morts que floten o han navegat.

Aquí voldria aplegar a tots aquells pins dels penya-segats que han sofert unes agressions del medi tant fortes que ha acabat amb les seves vides. Vull a assenyalar però, que també incloc pins amb aspecte similar però que no necessàriament en molts casos han mort de forma sobtada. Evidentment hi han pins que ja estaven debilitats previament, envellits o morts i el seu punt final no els ve tampoc necessàriament de cap catàstrofe. En qualsevol cas, al nostre litoral, més que en altres indrets (boscos per exemple) aquests pins defallits .. solen cridar molts cops l'atenció. Els arbres poden romandre secs força temps, sobretot si eren exemplars molt grans. Això segurament es degut a que les condicions ambientals de primera línia de mar resulten prou dures per als microorganismes terrestres els quals podrien fer les seves funcions destructores, i com que per altre banda tampoc son dins l'aigua, no es troben a l'abast dels especialistes d'aquest segon medi.

En ocasions, els arbres víctimes cauen completament al mar. Les onades els poden entregar a la platja que tenen més aprop (de vegades amb un viatge llarg entre mig) però anar-los remullant consecutivament. Els pins cadàvers poden passar-hi temps a l'aigua navegant o travessats en una roca o platja solitària ..i aleshores es descorcen amb rapidesa, el mar o els esculls els hi llimen els cants i els proporcionen una mena de textura especial. La resta sol trigar moltíssim més temps a esqueixar-se i descomposar-se. Segons l'angle com estiguin disposats, segons la humitat, segons la irradiació, segons la sal.linitat, els troncs s'enfosqueixen i segons com queden blanquejats. A son torn les textures esdevenen llises, suaus al tacte, gairebé tant que poden evocar la mateixa fluïdesa del mar. Els esquelets de molts d'aquests arbres, especialment d'aquells més isolats i "descontextualitzats del seu origen" (degut al transport dels corrents per exemple) poden arribar a ser uns dels elements escultòrics més singulars del paisatge costaner.
Mostro dues imatges representatives però que podrien ser moltíssimes, si féssim un bell recorregut exhaustiu per la Costa Brava. A la dreta el brancatge romanent d'un pi en un dia ennuvolat d'hivern, a Futadera. La de l'esquerra un tronc ben gros i en forma helicoïdal, modelat per el mar i tot l'entorn ..A Giverola.

A mode de resum, de conclusions, i d'una mica també d'autocrítica.

Els pins de la Costa Brava revelen una amplia varietat de configuracions, producte de la interacció amb un entorn en el qual no resulta fàcil sobreviure. Hi han trets que es donen de manera freqüent i d'altres que no tant. Depenent del protagonisme que agafin uns o uns altres hem vist que és possible una certa classificació senzilla feta a cops d'ull.

Hem vist la tendència d'alguns troncs joves a créixer de manera helicoïdal, fins i tot en branques primes. També he exposat els casos dels pins que busquen de créixer en horitzontal, els pins que "defugen" el mar, els pins que "busquen" la llum del mar, els pins que es tomben i els pins que s'endrecen.. Tots ells conviuen a la Costa Brava, variats però no barrejats.

Hi han trets que abunden molt i d'altres que abunden poc. Una característica habitual, per exemple, en els pins més exposats dels penya-segats i que estan més aprop de l'aigua del mar, siga quina siga la forma que agafin, és l'aspecte "net" de tots els seus branquillons i fulles, tècnicament denominades acícules. L'absència de pols mineral i de vegetació propera, i sobretot els efectes dels vents i les esquitxades de l'aigua de mar, contribueixen a mantenir-los més nets que als pins d'altres ambients topogràfics. Relacionat amb això, també és característic, que les branques només solen portar acícules joves, d'un parell d'anys d'edat o dos com a molt; reunides, aplegades això sí, de forma bastant densa, a les puntes de les branquetes. Això és un reflex de la lentitud del creixement de molts d'aquests pins, així com de la incidència remarcable dels dos agents meteorològics ja citats, vent i aigua de mar, que eliminen ràpidament els teixits bruts o elsmorts.

L'extensió de les branques horitzontals en direcció cap al mar, és una altre característica singular. Créixer a lo pla resulta aerodinàmic respecte als vents de règim laminar, vinguin de la direcció d'on vinguin. Si el brancatge està molt aprop d'àrees on les onades trenquen amb força o el vent transporta els seus esquitxos, creixeran d'esquena a l'aigua i arrapades al terra el màxim possible, pero si estan prou lluny d'aquests perills sovint ho fan a l'inrevés. En els vessants marítims la irradiància solar que reben els vegetals prové de dues direccions, del sol mateix i del reflex per l'aigua. Em plantejo que les branques desenvolupades en pla segurament aprofiten millor aquesta doble incidència i resulten fotosintèticament més eficients. Tanmateix estan més escalfades lo qual pot implicar que tinguin un metabolisme més actiu o més dilatat al llarg del any. Seria interessant fer un estudi científic al respecte per poder verificar-ho i quantificar-ho amb dades.

Un altre tret característic bastant comú és, com també he dit, la robustesa (excepte en els casos de pins amb carències importants de llum). De seguida, des de ben petits, els arbres es fan robustes, tant que poden adquirir un cert aspecte de "bonsais grans" quan tenen només que uns 5-10 anys d'edat. D'altra banda el rocam, malgrat que de vegades es trenca i se'n produeixen despreniments, quan això no passa permet un ancoratge molt més segur que no pas si arrelessin sobre terra. Quan hi han ventades molt fortes, en realitat resulta més probable que caigui un pi en un vessant normal muntanyenc o en el pla, que no pas es desplomi un pi que sembla penjar com un escalador temerari, enmig d'un penya-segat.

Els pins son així, ben especials, tots gairebé de la mateixa espècie, pins blancs, però diguem que, formats amb "diferents motllos". Altres observadors, mitjançant l'ús d'altres criteris, poden fer altres classificacions diferents -segurament millors- que la que he fet jo.

Personalment, tot i que he dissenyat una classificació que m'ha permès argumentar i fer discriminacions científiques, reconec que he tendit a prioritzar les estètiques. O fins i tot les pretesament simbòliques -com en el cas dels "pins heroics"- lo qual s'escapa ja del tot d'un llenguatge mínimament objectiu.

I es que penso que en el fons, una classificació així ha estat ociosa. Ociosa i simple. ..Tant com ho podria ser -per exemple-, classificar a les persones segons si tenen la pell molt torrada per el sol o no, o si suen habitualment molt per les aixelles o no, o si mengen molt i estan grasses o si menjen molt poc i estan primes, etc.. Serien aproximacions sistemàtiques molt capricioses i simples envers la humanitat!, i més encara si no ens fixéssim amb aquelles que mostren trets intermedis. Però bé, dit això, la intenció de tot plegat, en el fons tampoc no ha estat la de "consagrar res", si no més que res estimular. Estimular ..Tot invitant a un certs coneixements, però sobretot estimular, les ganes d'observar i de contemplar .
..I a partir l'observació o la contemplació, si cadascú vol, que "faci" als pins, les seves "pròpies preguntes" lliurement. :)

Per acabar ja del tot, il.lustro i acabo de comentar uns quants pins més d'aquesta Costa Brava encara verda a pesar dels avenços del ciment i el formigó.

Extrem esquerra i extrem dret respectivament: Pins blancs vora un camí de Ronda al litoral blanenc. Les corbes extremades del primer, com les més sinuoses del segon son la resposta vital a unes inclemències que sembla que vulguin jugar amb els éssers vius. Els pins s'adapten a aquest "joc", potser "sabent" que tal joc mai canviarà..mmmmmmmmmmmmmmmmm

Imatge central de sobre: Una escombra de bruixes enmig d'una capçada de pi damunt del Sot d'en Boada. Aquestes estructures semblaven quelcom màgic. Els seus causants però, òbviament no son fullets ni mags, si no uns fitoplasmes paràsits, els quals alteren el mecanisme de transport de nutrients i provoquen alteracions directes sobre el desenvolupament d'algunes branques. Tals boles es donen ocasionalment als pins dels penya-segats però en realitat també de manera igualment rara en molts altres. Els pins només s'alliberen d'aquestes boles quan aquestes s'esquincen de la branca i cauen per el seu propi pes. A la dreta: un majestuós pi amb una altre escombra de bruixes, damunt la Cala d'en Bosc.

UNA ÚLTIMA CONSIDERACIÓ:

Molts d'aquests pins i moltes de les formes descrites aquí, pressuposo que es donen també en altres costes rocalloses del mediterrani. Al Garraf, sense anar-hi lluny, els pins naturalment també estan en bastant consonància en quant a certes formes referides, i de ben segur que, si jo conegués molts més indrets i la meva pretensió fos d'àmbit més gran, l'article que he desenvolupat hauria pogut ser força més ampli. Però bé, penso que la Costa Brava dona molt de sí!, i molts dels pins que la poblen, no sols estan replets de característiques que em semblen interessants i alguns d'ells especialment els trobo paradigmàtics, si no que fins i tot (digueu-me agosarat) a més a més entronquen amb l'esperit de molts artistes tossencs o empordanesos, que en certes ocasions o períodes ..O al llarg de tota una vida també s'han comportat com aquests pins.

---------***************************************************************

Alguns enllaços d'interès:

(1) "Flora i vegetació de la Selva" (Tesi doctoral d'en LLuís Vilar)
* El desenvolupament natural dels arbres segons G.Iñiguiz i P.Rimbault
*-Creixement, hormones i desenvolupament en plantes. *^
*-Il.lustracions de sabines vinclades per el vent a les Illes Canaries.
*-"Sobre el creixement i la forma" (D'Arcy Thompson)

Faies i papallones a ple estiu

2010-08-14T05:32:00.000-07:00

Ens podem aturar uns moments si veiem aquestes flors blanques, reunides en capítols al cap damunt de llargues tiges, com si fossin petits sols.. Malgrat que aquí no els hi prestem massa atenció, son el suport d'un ritus ple de simbologia ancestral en alguns llocs de Catalunya. És tracta de les faies (Cephalaria leucantha)

Aquestes plantes pertanyen a la família de les dipsacàcies, família no massa gran, les espècies de la qual (unes 350) solen tenir trets de no gaire difícil reconeixement. Les faies, també conegudes com atxes o herbes de les faies, es semblen una mica a les escabioses (Scabiosa marítima) -el gènere Scabiosa de fet és un molt afí a Cephalaria i hi ha qui creu que hauria de ser un de sol-. La diferència fàcil entre les dues però, és que les flors d'aquella son rosades ...

Per el que fa al fullatge de les faies crida molt menys atenció que les flors. Son fulles compostes i de tacte fi. Es troben en molt poca densitat a la planta, la qual resulta més laxa quan més amunt la mirem i son d'un verd pur. Les flors, d'altre banda, sense ser en realitat tant espectaculars, considero que son destacades per tres motius. Un: Perque aquí, a les muntanyes de Tossa, costa trobar plantes en flor al pic més calent de l'estiu.. Segón, perque degut a l'escassetat d'altres flors, acaparen l'atenció de moltíssims insectes pol.linitzadors (això ho vorem més endavant) i tercer, per el comportament propi que manifesten les flors, les quals semblen obrirse en una certa armonia entre elles, o com si participessin d'una lenta coreografia. ..Les més externes solen ser les primeres en obrirse, a continuació les del centre o damunt i després les d'intermig.. Ho ilustro en l'imatge de sota a la dreta, feta aquest mes.

Les faies no son rares a Catalunya, però a Cadiretes, - això ja ho apuntava el mes anterior- la seva presència resulta especial. Especial perquè el sol del Massís de Cadiretes és de natura àcida, mentre en canvi aquestes plantes solen habitar gairebé sempre terrenys bàsics. Aquest és un aspecte que també comparteixen la foixarda o la farigola. La raons de que hi visquin però -tot i que en baix nombre-, no obstant no son pas misterioses; la resta de tots els seus altres requeriments, certes parts del massís els hi brinden, ben saludablement.

...On podem veure les faies al natural?, Dons en concret les trobarem en zones molt ben il.luminades i que s'escalfen fàcilment amb els primers raigs del sol, requeriments que compleixen per exemple bastants vorades de camins amples del vessant marítim del massís. L'antic vial de Tossa a St.Grau per exemple te trossos predilectes, en els quals resulten abundants.

LES FAIES I EL CULTE HIVERNAL AL FOC

A la comarca del Berguedà hi han dos pobles, St.Julià de Cerdanyola i Bagà, en els quals encara es conserva un ritus antic que te llurs arrels en la devoció pagana del culte al sol, ritus el qual suposadament temps endarrere deuria esser estès per moltes més zones del país, i aquesta festa te com a protagonistes les faies.. No obstant, abans introduiré un comentari més ampli sobre el possible context de tot plegat.

Les festes nadalenques, en molts casos (hi ha qui diu que sempre) es van voler superposar al culte de moltes celebracions paganes que coincidien amb el solstici d'hivern. Allà on va resultar fàcil varen acabar totalment amb elles, tant amb la forma com amb els continguts de les celebracions primigènies, i allà on el cristianisme no va poder del tot (o va creure que no calia) ..determinats ritus originals van aconseguir sobreviure fins l'actualitat, per lo menys en els aspectes formals. En quant a continguts, l'esglesia quasi sempre va aconseguir superposar en ells els seus propis missatges i objectius simbòlics.

El significats mítics del culte al foc no ha persistit, però si el seu ús, en ritus estiuencs i nadalencs, des de els més informals (com fer una foguera i i poc més) que son els més extesos, fins als més formals o amb protocols més definits.

Per el que fà a la natura vegetal, que és l'àmbit d'aquest blog, la devoció a certs arbres o bé l'ús de certes plantes en rituals simbòlics també era característica en els cultes pagans al sol o al seu substitut, el foc. L'ús del vesc, el grèvol i el galzeran, les especies més conegudes per tothom associades al nadal, possiblement tinguera orígens precristians, però en realitat està clar -per lo menys en l'actualitat- tals plantes només juguen un paper decoratiu i sense cap ritus associats. ..O els avets, arbres del Nadal en majúscules, i elements ben clars d'un simbolisme pagà pretèrit i devocional ..però de caire nòrdic. Podríem interpretar que els avets nadalencs si que conserven un cert "ritus" associat... però es clar, això de penjar-hi boles, angelets, regals..., més aviat és un ritus infantilitzat al servei de la modernitat. Els avets, gràcies a que es van desfer del seus nexes espirituals originaris, convertits en pur element estètic varen poder entrar, al sud d'Europa al llarg del segle XX, presentant-se a les llars, a les places.. i finalment prestant decor a la cultura de consum en les grans superfícies comercials, les quals si que son gairebé "temples de culte" en si mateixes.
Prosseguint amb el repàs no em puc deixar els Tiós.. El Caga-tió, que jo sàpiga no ens ha arribat del nord (sobretot el d'alzina surera ;-)), sembla ser que ens és ben propi, i a més tenim amb ells l'ineludible ritus de "fer-los cagar". Tinc entès que hi ha qui afirma que la importància dels nostres troncs caganers provenia d'un antic culte al foc, -en la forma que es suposa que també eren troncs destinats també a servir les llars de foc, les quals protegien les cases al pic de l'hivern- i pretesament relacionat amb el solstici, però tampoc he trobat jo per lo menys arguments fiables o que em convencin prou sobre això. Siga el que siga, no obstant la significació actual (per lo menys l'actual) està relacionada únicament amb aspectes infantils i lúdics, com en el cas dels avets.

La festa de la Fia-Faia, ara si, és una celebració especial -molt localitzada com he apuntat-, però important, amb un gran ritus relacionat i a més també plenament autòctona.
Consisteix en haver anat a recollir aquestes plantes una setmana abans, deixar-les assecar i quan es pon el sol en el vespre de la nit de nadal s'hi fa l'aplec de la festa pròpiament dit. Les faies s'agafen en feixes, se'ls hi cala foc i amb llurs torxes enceses baixen fins als pobles. LLavors arriba un moment que tothom crida la frase: "Fia Faia, que nostro senyor a nascut a la palla"! lo qual em sembla que reflexa "l'èxit" que el cristianisme va aconseguir introduir en aquesta festa pagana. Actualment, tant a Bagà com a St.Julià, les torxes, que poden ser més de 200, s'encenen des de una foguera que es fa dalt d'una muntanya i els fallaires les porten en moltes ocasions caminant per la neu. Estona després, quan han quedat massa curtes per poder sostenir-les es llencen al mig de la plaça, que passa a convertir-se en una gran foguera faiera. Després la gent balla al seu voltant o en salta al capdamunt de manera versemblant a com es fa en les fogueres de St.Joan.

...................Faies enceses a Bagà. -imatge externa, extreta d'internet (autora: Maria Rabat)

FAIES versus "FALLES"

Les "faies" evoquen el terme quasi homònim, "falles". Les falles valencianes no obstant no tenen res a veure amb la planta de les faies, àdhuc els motius de la crema per altre banda també son diferents (per lo menys en l'actualitat) ja que allò que s'hi crema son monigots gegants. Ara bé, en certs llocs també del Pais Valencià si que hi han rituals nadalencs de caràcter similar al de les faies, tot i que sense faies. En algunes poblacions alacantines s'utilitzen farigoles entorxades (les "xameles"), o bé espígol formant "maixelles", i especialment esteses en l'àmbit valencià resulten les festes que utilitzen torxes fetes amb espart i que s'en diuen "atxes" o "fatxos". Bé; em sembla interessant notar, que aquest mateix nom de "atxes", -que al.ludeix a aquestes torxes d'espart-, a Catalunya en canvi, com he referit a l'inici, és un terme sinònim per referir-se a l'herba de les faies.

LES FAIES A PLE ESTIU

Si els lectors m'han seguir fins aquí, en silenci, potser s'hauran fet la pregunta: A que ve que m'hagi donat tant per parlar de les faies si no estem al Nadal?

Bé; dons per el sol!. El sol i les papallones. Com he introduït al principi, les faies estimen el sol, son herbes que floreixen ara al pic de l'estiu, tot i que allargant-s'hi fins ben entrada la tardor, i a més a més apleguen a milers de petits organismes, que inconscientment de vegades fins i tot semblen fer torns per visitar-les. I quan son amb elles, aquests bitxets s'alimenten delicadament del seu pol.len i el seu nèctar. Les faies o atxes, son un gran tiberi per himenòpters, coleopters i sobretot lepidòpters. L'altre dia, en menys de 5 minuts vaig poder observar més d'una dotzena de tipus de papallones; algunes de les quals vaig poder retratar-les damunt les faies o damunt d'altres plantes aprop seves. Les il.lustro i així aprofito per divulgar algunes característiques d'elles.

La cleopatra (Gonepterix cleopatra). Una papallona abundant a Cadiretes, les larves de la qual s'alimenten d'aladerns. En els adults, llurs ales tenen aquests relleus que evoquen la sensació d'unes fulles un xic esgrogueïdes. El dibuix possiblement li serveix a la papallona com a camuflatge enfront els depredadors, sobretot quan hiberna (cosa inusual en les papallones), quieta entre les fulles. I no se si per part meva serà agosarat apuntar també, que la manera com volen, una mica caòtica, per mi te una certa similitut als vaivens que fan les fulles d'alguns arbres caducifolis en caure a la tardor, sobretot si una brisa les acompanya i les desplaça. Damunt les flors, la papallona sempre manté les ales plegades, però deixa que l'observador se li acosti molt. Testimoni potser de que confia en el seu camuflatge?

La papallona dels cards (Vanessa cardui), dita així perque en aquest cas, ses erugues s'alimenten sobretot de fulles de cards (Cardus i Cirsium) tot i que també poden nodrir-se d'ortigues i alguns altres (pocs) vegetals més. És una especie freqüent però migradora. Viatja al nord d'Àfrica per passar-hi l'hivern i retorna als nostres boscos en començar la primavera. Com podem apreciar, a ple estiu gaudeix de les faies. Aquí la veiem damunt d'una, per col.locar-hi la trompa allà on li càpiga.

La papallona de la mostassa (Pontia daplidice), a raó en aquest cas de que les seves erugues masteguen fulles de mostassa i algunes altres plantes bastant afines a ella. Aquí en veiem aquest exemplar, els tons del qual s'assemblen bastant als de la tija i les flors de la faia. Aquestes papallones produeixen 3 generacions per any. Molts exemplars (no tots) decideixen migrar i passar els hiverns a l'Africa, amb lo qual, posteriorment, quan aquests retornen es sumen a les poblacions residents i resulta més probable observar-les.

La papallona de la ravenissa (Pieris rapae) fotografiada també aprop de St.Grau, resulta encara més blanca que la de la mostassa. Els individus joves (erugues) es poden nodrir de fulles de raves (d'aquí l'epítet rapae) i d'altres plantes de la familia i de fet resulten sovint perjudicials per a certs cultius, però els adults, emancipats de tanta dependència, s'entreguen a libar el nèctar de moltes menes de flors. A plè estiu, a les muntanyes tossenques es deleixen amb el nèctar de les faies.

Maniola jurtina, és una papallona visitant ocasional de les faies. Te preferència però per zones una mica ombrívoles i per això també se la coneix com "papallona de l'alzinar". Ses erugues s'alimenten de gramínies i les adultes comencen a volar al més de Juny; ara bé, els mascles, dedicats a volar molt activament buscant femelles (i posant-se en situació més vulnerable cara als depredadors) solen viure menys i així, a finals d'estiu, el més probable és veure femelles. Tanmateix, en les setmanes més seques estiuegen (paren llur activitat), lo qual és una bona adaptació al clima, no practicada per altres espècies de papallones.

Issoria lathonia, una papallona marronosa però amb destacats dibuixos cel.luloids semi transparents i motejat de negre fort, ..Tal com guepards a una sabana.. :) Podríem discutir si en el cas de la papallona te una funció atractiva o de camuflatge; jo em decanto per lo primer però és un simple parer, ja que -per lo menys que jo sàpiga- no s'han fet mai experiments analítics per esbrinar-ho, no se si per falta d'ocurrència, d'interès o de lo de sempre. Aquesta espècie es posa sempre sobre les flors amb les ales obertes, en l'instant de la imatge enlloc de fer-ho sobre una faia ho va fer damunt d'una cannabina (Eupatorium cannabinum). LLurs erugues s'alimenten de violes silvestres.

Una atenta Limenitis reducta, coneguda popularment com papallona dels rierols i ninfa de los arroyos en castella, nom però, que també comparteix amb L.camilla, parenta seva propera. La vaig retratar en els mateixos moments que les anteriors, però no va acceptar fer-ho damunt de cap faia (que estaven al costat) sinó una fulla d'alzina... I és que aquesta espècie, tot i visitar l'hàbitat de les faies, és més pròpia de zones boscoses, obertes però humides i segurament te preferència per les flors dels esbarzers. Son una mica territorials i sovint es troben vigilant els territoris més que buscant menjar (possible cas d'aquest exemplar). És una espècie polivoltina i ses erugues s'alimenten de lligaboscos (Lonicera), que creixen als torrents.

Una espècie de papallona, però, que -abans d'acabar- voldria destacar especialment, és Euphydrias desfontainii. Malauradament ni l'he vista ni l'he fotografiada -i per això recorro a una imatge recollida d'internet, aquí a la dreta-. La il.lustro perquè les erugues d'aquesta papallona s'alimenten de faies, i per tant en aquest sentit és la papallona que més vincles te amb aquestes plantes. Força gent però, la sol confondre amb E.aurinia, més abundant i de característiques morfològiques molt similars. Les erugues d'aurina no obstant és nodreixen principalment de lligaboscos (Lonicera sp.), com en el cas de la nimfa dels rierols, referida anteriorment.

Les faies, son per tant, plantes pròdigues, amb la seva floració esplendorosa proporcionen un munt de nèctar a un munt d'organismes. Aquí, per no fer un article massa gran i dispers, m'he centrat en les papallones, però també tinc imatges guardades de grills, vespes i coleòpters libant els tresors de les faies enmig del sol implacable de l'agost.. Les faies atreuen petits animals més o menys especialistes en elles i animals de règim generalista. Això fa que, allà on hi son presents l'ecosistema esdevé com més "concentrat". Hi ha una altre família de plantes, les umbel.líferes, les quals també solen atreure moltíssima diversitat d'artròpodes quan floreixen (en especial coleòpters), i conseqüentment a tota la cadena alimentaria posterior. Algun altre dia, si de cas.. parlaré de tals vegetals, alguns membres dels quals estan també molt ben representats als boscos de Tossa i l'EIN de Cadiretes.

No he parlat de fongs.. però també en podria dir alguna cosa. Una notícia curiosa per exemple si més no, de fa poc temps (científicament parlant;): En una vall de la província de Burgos s'ha descobert una nova especie de fong, batejada amb el nom de Flammulina cephalariae. Aquesta espècie és totalment nova per a la ciència i es dona la peculiaritat que és un fong sapròfit lligat estrictament a les faies!.. de les quals ha agafat l'epítet específic per a la seva denominació. Si tant relacionat està amb elles, podríem fer la conjectura de que en realitat potser també es troba present en d'altres localitats on les faies també ho son, i que potser ha passat desapercebut per falta d'estudis. ..I tanmateix: Quí sap si algun dia alguna espora d'aquest fong caurà (o ja ha caigut i està tal vegada present) damunt algunes faies tossenques?

I es que descobriments actuals com aquests revelen el coneixement, però també el desconeixement que seguim tenint de bastants aspectes de l'ecologia. No coneixem pas tots els éssers que viuen als nostres ecosistemes (sobretot els més petits i microscòpics) i no coneixem les característiques de moltes menes de relacions ecològiques que s'hi donen.

Em toca dir, per tant, ja, lo de moltes altres vegades.. Seguim estudiant -per una banda- i per l'altre, no deixem que la civilització, en la qual totes i tots estem més o menys volgudament immersos, es vagi menjant el territori, i que els complexes d'edificis moderns i els jardins (si, també els jardins! amb les típiques plantes de sempre i els seus productes "matabitxos") substitueixin aquesta complexa biodiversitat i totes aquestes riques, variades i desconegudes interaccions entre la fauna i la flora. .Serà cosa de tots.

---------------------------------------------------

Algunes de les fonts consultades i links per ampliar informació :

*Flora i Vegetació de La Selva (LLuis Vilar) * Etimologia de Cephalaria (Mbernal. es)

*Els ritus del foc i les faies (Festes.org) *Flammulina cephalariae, el fong de les faies. (Revista Catalana de Micologia)

Webs de papallones:
* Insectarium virtual. Lepidòpters diurns. (Associació Fotografia y Biodiversidad)

* CBMS --- * Ropalocers. Planes de Son ---- * Documents XTEC --- *Butterfly guide

* UAB divulgació ---- * Guia Waste --- * ICHN.iec.cat --- * Macroinstantes

* Moths and Butterflys --- * Freetzi.com --- * Butterflys guide --- * Cistus associació

* Polinització eficient. Projecte Alocs --- * CBMS Dela de l'Ebre2007 --- * Papallones del Montnegre

* Transferencia de defenses. UAB --- * E.aurinia. Wikipedia --- * Aurinia versus desfontanii (blog)

* Ropalocers del Garraf (Pere Mestre) --- * Ropalocers montgrí (S.gerundensis)

* Papallones Serra de Marina (Dip.de Bcna) --- * Ropalocers Badalona (F.Carceller)

La flora relicte i singular del Massís

2010-07-07T10:19:00.000-07:00

............................Exacum Pusilum, ullprès al terme municipal de LLagostera

La major part del Massís de Cadiretes afortunadament és territori que ens permet, -encara- escoltar més ocells que cotxes, creuar-nos amb alguna interessant bestia silvestre a primera hora del matí, fer ciclisme per un laberint de camins i pistes, gaudir del sol fora de les atapeïdes platges dels municipis ..o intentar dibuixar (o fotografiar) estranyes plantes, com la de dalt.

El massís és botànicament interessant per el fet que conté una serie d'espècies endèmiques i d'hàbitats singulars, els quals no és donen (o bé és donen molt poc) fora del massís. A més a més, vull afegir, que la raresa de certes espècies, molts cops està lligada a alguna cosa tant o més important encara, que és la història del territori i els canvis en ells ocorreguts al llarg de segles.

Unes vegades, els canvis s'han esdevingut simplement dels usos del territori que n'hem fet els humans, essent l'espècie humana la seva causa inequívoca i directe, però no sempre les transformacions han tingut relació amb raons humanes, sinó que en altres casos poden ser per causes d'altre mena molt diferent ...o bé molt més pretèrites en el temps, que la nostra arribada com a humans.

Em sembla que no és ociós dir que la descoberta de certes plantes en determinats indrets molt petits, però significatius pot aportar pistes sobre possibles transformacions ocorregudes en el passat en uns espais geogràfics força més amplis.
I d'igual manera també, -però en l'altre sentit de la línia del temps-, el seguiment observacional de certes poblacions, a la llarga ens podria induir pistes per conèixer millor com es concreta per exemple, a casa nostra, el canvi climàtic global, i també la relació més o menys estreta de tot això, amb el possible enriquiment -o bé l'empobriment- de la nostra flora ..i en conseqüència també, amb la transformació dels hàbitats a més gran escala.

El massís, com qualsevol altre territori viu i sensible de la natura, sempre ha respòs d'una manera complexe a les fluctuacions i transformacions climàtiques, així com a la seva pròpia història evolutiva.. Els seus hàbitats actuals no son els mateixos que per exemple fa 7000 anys. Ara bé, la variada orografia del Massís, la seva xarxa hídrica (subterrània en gran proporció) i els variats microclimes dels seus diferents cantons en conjunt, son factors que han facilitat la conservació d'un grapat d'espais amb flora relicte, és a dir, espècies que antigament es disseminaven per grans territoris i que més tard es varen anar reduint i desapareixent. Aquests espais aporten per una banda, valor al coneixement i per altre banda són -per si mateixos també- indrets enriquidors de la biodiversitat de la zona. Al massís existeixen determinats "punts calents" de biodiversitat, -és a dir, indrets amb una biodiversitat més elevada que els altres-, així com també espais "refugis" d'espècies ja desaparegudes per causes naturals en molts altres indrets, les quals s'anomenen poblacions relictes.

El científic E.Ballesteros, al qual ja m'hi he referit en varies ocasions en aquest blog, fa uns anys va estudiar profusament un gran grapat d'arees significatives i en va descriure la flora existent en elles. Actualment la major part del seu temps la dedica a d'altres especialitats però quan el temps li permet continua observant en detall la flora del Cadiretes, i la casualitat -la pura casualitat- va fer que l'altre dia coincidíssim en un d'aquests "punts calents"-, concretament de la vall d'Aiguafina, per fotografiar la flora d'una comunitat d'Isoets (Isoetes durieui), pteridòfits que aquí s'hi desenvolupen allà sobre un sol prim i mullat. Bé, millor dit xopat per una làmina d'aigua, ben neta i pobre en nutrients que es troba en circulació durant la meitat dels mesos de l'any.

..En aquest ric pradell, -es mereixeria ser una microreserva de flora, segons paraules seves- sobreviuen per exemple unes orquídies de flor blanca (Spiranthes aestivalis) que tot just ara estan en flor i que son plantes escasses a Catalunya. A prop seu n'hi han moltes més d'una altre espècie (Serapias lingua) molt més comuna al país i ara ja marcides, donat que tenen una floració més primerenca. Jo em trobava fotografiant aquelles dues espècies d'orquídies, així com certes microplantetes també interessants, algunes de les quals, malgrat no ser el primer cop que les veia, encara no les havia determinat. ..El Kike va aparèixer d'entre els arbusts i els matolls de la màquia per anar a veure bàsicament els isoets i moltes espècies de joncs minúsculs (J.pygmaeus, tenageia, mínima..) només vistos al massís per ell en aquest indret. Visualment semblen tant irrellevants que ni jo mateix m'hi havia fixat prou per distinguir-los de la resta de l'entorn. Com que ja no circulava l'aigua per el pradell, les tiges d'aquests joncs havien agafat tonalitats marrons, el seu cicle natural es tanca, però en resten els bulbs i llurs llavors -si ningú malmet l'espai- garantiran exemplars per una següent generació.

Pocs minuts més més tard ens vam desplaçar expressament a un altre indret, en aquest cas del vessant llagosterenc i allà l'home va redescobrir una població de Exaculum pusilum, els quals ell ja coneixia de fa uns anys ..I a més en plena floració, lo qual també va ser un bon encert intuïtiu, més encara si tenim en compte que hi han anys que poden no florir... Aquesta espècie de planteta, pertany a la família de les gencianàcies i és tota una raresa. Els 2 metres quadrats on sobreviuen aquí a Cadiretes possiblement representin -segons comentava- la única o quasi la única població actual de tot el nostre país.. Paradoxalment els exemplars aquests estan en un camí, és a dir, en un punt molt vulnerable al trepitj i com a conseqüència enfrontats a un risc d'extinció evident. Serà convenient, pensem, d'aquí unes setmanes, fer per exemple una recol.lecció de llavors i sembrar-les en un altre punt de característiques equivalents, però més segur. A la dreta el Kike mateix retratat, i fotografiant ell a son torn, els Exacums, amb una vella antiga càmera rèflex ..Amb trípode.

DROSERA, RELICTES VIVENTS AL CADIRETES

Uns altres "tresors" vegetals que perviuen al massís -i que espero segueixin vivint si no malmetem el territori- són unes plantetes encara més minúscules que les anteriors! ..Però suficientment grosses com per menjar-se mosquits!.. :-) Em refereixo evidentment a les droseras (Drosera rotundifolia), inequívoques, amb llurs fulletes arrodonides -d'aquí els hi ve el nom- i d'efímeres flors blanques d'aspecte delicat que emergeixen a mitjans de Juliol. ..Curiosa la situació, no? Els insectes que visitin les flors seran ben tractats amb regal de pol.len! però si visiten les fulles!... ai! :-)

Abans de prosseguir més amb aquestes joies, faré però, alguns comentaris que potser vingui bé com a introducció.

Les plantes insectívores en general i també les droseras en particular van ser estudiades en profunditat per l'eminent Charles Darwin al segle XIX i han atret, en dècades posteriors, naturalment l'interès de moltíssims botànics més, sobretot interessats per els seus mecanismes de cacera, els quals varien força segons les espècies d'arreu del món. Hi han molts llibres i documents amb excel.lents fotografies, fàcils de trobar amb un senzill clik a internet. I per el que fa a Catalunya?

..Catalunya, com que és un país petit, el mon de les plantes carnívores també és petit, però les tipologies son interessants i representatives. Podem observar estratègies insectívores només que sobre 3 gèneres de plantes autòctones, i són 5 només les espècies que engloben. Aquests 3 gèneres que tenim son: Pingüicula, Utricularia i Drosera.

Les Pingüicula abunden al Pirineu en indrets amarats d'aigua en l'estatge subalpí, en substrats preferentment calcaris. Les seves "trampes" són passives i bastant simples en realitat, és tracten només que d'una capa mucilaginosa al damunt del limbe foliar que comporta que s'hi enganxin diminuts insectes.. Però la cosa funciona. Poden trobar-se moltes dotzenes d'insectes en una sola fulla! Posteriorment, des de les mateixes fulles segreguen uns enzims que els ajuden a digerir gran part dels cossos de les víctimes.

Utricularia no te res a veure, és una planteta difícil de trobar-se -a menys que hom estigui disposat a fer immersións i tingui cura de no enterbolir- donat que viu dins les aigües, per bé que les seves flors emergeixen damunt la superfície. Les seves fulles tenen uns dispositius biològics reacció ràpida de cacera que els permeten capturar petits animalets que floten o naden.

Ara si ja, les Drosera, conegudes popularment com "herbes de la gota" per la seva utilitat com a curadores d'aquesta infermetat. A Catalunya hi han dues espècies, D.longifolia, que viu només al Pirineu i D.rotundifolia, que viu allà i també aquí, al massís. El mecanisme de cacera de les droseras, també està força evolucionat i crec que s'intueix a primer cop d'ull. La trampa bàsicament la constitueixen petits pels flexibles que atrapen els insectes. Tanmateix, com a resposta dels moviments dels petits artròpodes, les fulles mateixes també es dobleguen amb si mateixes i poden arribar a embolcallar completament l'organisme animal. Posteriorment ..com succeeix en moltes altres plantes carnívores, el vegetal allibera uns sucs digestius que van absorbint els nutrients que contenen.

Les droseras de Cadiretes, van ser estudiades sobretot a principis de la dècada dels 80's per en Xavier Vinyas i també per en Kike. ..Jo per la meva banda, vaig visitant i seguint algunes de les seves poblacions. Vull destacar i posar èmfasi en que són plantetes escassísimes al massís però que constitueixen exemples perfectes de flora relicte. Fora de les poblacions de l'Ardenya, totes les altres D.rotundifolia es troben al Pirineu, en cotes molt més elevades. Com a exepció, citar que fà uns anys també es va descobrir una minúscula població al Montseny, però ni de bon tros a una cota tant baixa com aquí, lo qual penso que remarca un valor afegit al caràcter relicte d'aquestes droseres de l'EIN Cadiretes. A més a més, com ja va exposar en Xavier Vinyes en el seu treball de publicació l'any 1981, una altre característica que fa singular a les droseras del Cadiretes -i que les diferència de les pirinenques per exemple-, és que quasi totes les poblacions es fan sobre capes de terra retingudes per arrels d'altres vegetals, al damunt les roques mullades dels torrents; l'aigua es distribueix sobre la superfície mineral i briofítica per capil.laritat. Al Pirineu en canvi les droseras prosperen sobre mulleres o torberes d'esfagne.

..I com altre versemblant exemple flora relicte ..Encara més extrem sigui segurament el cas d'una mena d'esfagne (Sphagnum subnitens), del qual ja en vaig parlar en un article anterior en aquest blog i per tant no ho tornaré a fer ara. ..Només dir, -això si- com a curiositat relacionada amb lo d'abans, que damunt l'esfagne del Pas dels Arrepentits roman una de les poblacions relictes de Drosera del Cadiretes. En aquest sentit per tant, és la que a nivell d'hàbitat, guarda més versemblança amb les poblacions de drosera pirinenques, on droseras i esfagnes conformen habitualment la mateixa mena de comunitat. La drosera que mostro a dalt és una d'aquestes que viu en aquest petit paradís. La vaig fotografiar l'any passat.

Segons en Kike, bastantes d'aquestes espècies relictes, i especialment potser l'esfagne, deurien ser més abundants entre els segles XIV - XVIII, sobretot a finals d'aquest període, especialment fred i denominat sovint com la "petita edat del gel" i per tant, segons ell, el caràcter relicte devingui d'aquells anys i no necessàriament de més endarrere. ..Aquella petita edat del glaç, que va afavorir certes espècies, segurament en va perjudicar d'altres. Els llors per exemple, de ben segur varen quedar fotuts per tots aquells hiverns.. Però tot i així, d'alguna manera deurien de superar el tràngol climàtic i disseminar de nou "l'aroma de Dafne" per el Massís de Cadiretes.

EL MASSÍS ...COM A REFUGI

Hi han altres espècies sobre les quals és més difícil dir ben bé si son relictes o no, tant en el sentit estricte o ample del terme, però que crec que, independentment de si ho son o no les podem considerar valuoses i singulars per altres raons o atenent a lo següent:

1/ Per el fet de que ser plantes rares de trobar a la resta de Catalunya (o bé no s'hi troben). La presència d'elles a Cadiretes aleshores pot ser indicador de la bona conservació d'alguns dels seus hàbitats enfront de les maltempsades de la nostra civilització. El manteniment del Massís com Espai Natural Protegit, contribueix a ser un refugi natural que ajuda a evitar-ne l'extinció per causes humanes. La lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides) crec que en resulta un bon exemple d'aquest grup de plantes. No sabem quan van aparèixer al massís. Desconec si vivia a la petita edat del gel o si ha aparegut després.. (o si vivia prèviament i va reaparèixer després). Sigui com sigui, actualment, malgrat el canvi climàtic -que opino que possiblement li resulti favorable-, les lletereses arbòries a Catalunya tenen una distribució reduïda i a més segmentada. Resulta interessant i valuós que a l'EIN Cadiretes hi hagi un notable nombre de poblacions de tal espècie.

2/ Al massís s'hi troben també una altra serie d'espècies vegetals que en principi hom no esperaria trobar-se, ja que ecològicament, hom considera que són gairebé més pròpies de territoris amb característiques climàtiques i edafogèniques un xic diferent. La presència de tals espècies al massís esdevé doncs un tret singular i interessant d'esser estudiat. Tanmateix, voler preservar tals plantes dins aquests hàbitats, ajuda a garantir un ecosistema ric i mantenir millor el potencial de biodiversitat de tot el conjunt del massís. Com a exemples, la foixarda (Globularia alypum), l'atxa o escabiosa blanca (Cephalaria leucantha) i fins i tot, si ampliem el ventall, la tant comuna farigola, la qual és característica de litologies calcaries però es troba també a Cadiretes i especialment al vessant ganxó, fins i tot n'abunda moltíssim.

3/ Un altre aspecte de valor interessant el penso del fet que al massís hi han àrees que representen en certa manera, extrems relatius de la penetració de certes espècies, sovint de caràcter eurosiberià. D'aquestes, n'hi han unes quantes que a més a més hom considera que cal preservar-les arreu de Catalunya o en alguns llocs, amb lo qual -penso- la significació de la seva presència, també a Cadiretes te aquest input de valor afegit. Els vegetals que em venen al cap que entrarien en aquest grup son el boix grèvol (Ilex aquifolium) o el marcòlic (Lilium martagon). Tant d'un com de l'altre n'he escrit en aquest blog. El grèvol és un dels vegetals que la legislació catalana protegeix desde fa més temps, a l'àmbit de tot Catalunya, ja des de el 1984. El marcòlic està protegit en determinats indrets gracies al PEIN de 1992.

4/ Per últim, i com a cosa especialment rellevant, hi han vegetals que abunden molt a l'EIN Cadiretes i territoris veïns ..Però que curiosament no s'hi troben en quasi cap (o en cap) altre territori català més allunyat!. És tracta d'espècies que podem titllar perfectament de representatives del territori. La ginesta de Tossa (Teline linifolia) de les quals en vaig escriure fa poc, i les viudetes (Iberis linifolia dunalii), que vaig tractar-ne l'any passat, en son els exemples, crec, més paradigmàtics.

LA FLORA SINGULAR

La flora singular del Cadiretes aplega les espècies relictes i que solen ser rares i aquestes altres espècies bastant abundants però que son molt característiques del massís. Unes estan protegides (veure la llista annexe posterior), d'altres no, unes son fàcils de trobar i d'altres d'allò més difícils, però totes i cadascuna contribueixen -penso-, a que la flora d'aquest petit-gran territori sigui més interessant. D'entre totes les que han anat sortint en aquest article, me n'he deixat algunes, la llengua de serp per exemple (Ophioglosum lusitanicum) la qual és un petit pteridòfit que s'hi fa en algunes cassoletes granítiques de la serra dels moltons de Pola, o l'espiga d'aigua (Potamogeton polygonifolius), més freqüent i sobretot molt més fàcil de localitzar en algunes basses del massís, .. D'elles i d'unes quantes més tractaré, en algun altre futur article.

.......................Flors de díctam (Dictamnus albus), una espècie molt escassa a Catalunya, xxxxxxxxxxxxxpobla un sector del torrent de Plana Basarda, a l'Ardenya.

Anexe:
LLista de les plantes legalment protegides a l'EIN Cadiretes.

- Drosera rotundifolia (Herba de la gota) xxxxxxxxxxxxxxxxPEIN 1992

- Euphorbia dendroides (lleteresa arboria) xxxxxxxxxxxxxxxDECRET 2008 V

- Hypericum elodes* xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxDECRET 2008 E + PEIN 1992

- Iberis linifolia dunalii (viudeta) xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxPEIN 1992

- Ilex aquifolium (grèvol) xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxORDRE 1984

- Isoetes diureii xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxDECRET 2008 V + PEIN 1992

- Potamogeton polygonifolius xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxPEIN 1992

- Posidonia oceànica xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxORDRE 1991

- Ophioglossum lusitanicum (llengua de serp) xxxxxxxxxxxxxPEIN 1992

- Osmunda regalis (falguera reial) xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxPEIN 1992

- Sphagnum subnitens xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxPEIN 1992

- Spiranthes aestivalis xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxDecret 2008 V

- Teline linifolia (ginesta de la selva) xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxPEIN 1992

Notes: E= En perill d'extinció. V= Categoria vulnerable.

*L'Hypericum elodes en realitat sembla ser que finalment s'ha extinguit a Cadiretes.

Enllaç al Decret de Protecció de Flora Amenaçada

Enllaç al PEIN (1992)

Enllaç a d'altres Ordres específiques de protecció

Coneixer --> Valorar --> Protegir

2010-06-22T07:11:00.000-07:00

Fà ara ja un parell d'anys que va iniciar-se aquest blog amb ànim d'escriure i fer divulgació sobre les espècies i les comunitats vegetals que s'hi troben al terme de Tossa i a l'EIN de Cadiretes en general.
El detonant va ser la celebració de les IºJornades de Conservació de Flora, que es van realitzar a Blanes en aquell més de juny. Enguany s'han celebrat unes de noves, en aquesta ocasió a Barcelona.

Amb ànim de contribuir a la protecció de la flora i també amb la consciència de que al nostre massís de Cadiretes hi ha tot un seguit de plantes interesants i hàbitats singulars i únics, pero que corren riscos de desapareixer ..Vaig pensar que seria bò escriure coses que d'alguna manera poguessin repercutir una mica en la revalorització de la nostra flora.
Així que ..poc a poc, amb diferents articles intento transmetre el que sento i el que se... En molts casos no per aportar res de nou, sino per transmetre coneixements singulars a un públic ampli, ja que de treballs bons i d'investigacions botàniques n'hi han unes quantes, fins i tot algunes tesis centrades a Tossa!. Malauradament però, molts treballs magnífics, es van quedar només dins les biblioteques acadèmiques fà una pila d'anys.
Actualment estem a l'era de la informació digital. A Internet hi han moltes coses interessants i està clar que és una eina que facilita l'accés a molts coneixements. Ara bé, en bona part, a la pràctica, cal un interés considerable per trobar certes informacions específiques i no tot, -ni molt menys-.. apareix a la primera pàgina del google ;).

Exterioritzar és important pero potser també ho sigui interioritzar ..I no sols les informacions en si. Com a reflexió personal, pero compartida -crec- per bastanta altre gent, penso que, si volem preservar les espècies que estan perill, tindrem molt de guanyat si les apreciem per el que son (no per el que en podem obtenir d'elles) i inclouent sempre també, l'apreci vers els seus hàbitats naturals.
..I de manera redundant.. Per apreciar-les o estimar-les, pot ser va bé, facilitar-ne el coneixement que s'en pot tenir d'elles!. Personalment considero que els coneixements, de fet, ja son tresors en si mateixos i si s'ensenyen bé i hi ha una mínima receptivitat ..Esdevenen cultura. Tanmateix, el mon la cultura del coneixement no existiria pas sense la natura, que en realitat és la font; la font de tot. ..I per això també és important preservarla en la seva màxima autenticitat i diversitat. Per tant, és una cuestió de calaix. ..I preservar dels elements de la natura, -amb els quals, valgui a dir, compartim totes/s un mateix origen-, crec que a la llarga, ens pot aportar moltes més coses positives.

Com he introduit, enguany s'han fet unes noves jornades, aquest cop s'han celebrat a la ciutat de Barcelona i penso que ha valgut la pena. Han valgut la pena per diversos motius: Per adonar-nos del conjunt de coses que es fàn malament o no és fan, per coneixer les que si que és fan bé i per tenir millors idees sobre les que cal fer..

Començant per la part "dolenta":

Altra vegada s'ha posat en relleu lo malament que estem a Catalunya en quant a mecanismes i recursos per a la protecció de la flora amenaçada. S'ha mencionat que tenim un significatiu nombre de científics i estudis ja fets sobre flora autòctona vulnerable o en perill, pero alhora de traspassar els coneixements en "accions" es veu que comparativament seguim estant pitjor que d'altres comunitats autònomes de l'estat. Sense anar-nos gaire lluny, al Pais Valencià, malgrat que conté forces zones paisatgístiques degradades per les activitats humanes, paradoxalment les seves administracions porten anys més avançats respecte a nosaltres en quant a legislació reguladora sobre flora amenaçada, mecanismes legals de protecció, estratègies i projectes en plè funcionament. .

Aquí a Catalunya, la serie de coses que no van prou bé, és llarga.. És clar que aquest pais és un territori més ampli, amb major nombre d'espècies i ens cal per exemple, més pressupost. ..Pero també calen moltes coses que no depenen potser unicament de pressupost. Crec que..

1- Que per exemple cal més implicació de les administracions, a fí de que passin coses com que els plans d'ordenació municipals de les arees rurals tinguin en compte més sovint els informes sobre flora dels experts, perque s'actui en un sentit més favorable.

2- Més coneixement i implicació per part de la gent. Desitjaria que les persones coneguessim l'entorn natural, que valorem els paisatges més enllà dels tòpics buscats per els sectors actualment més lucratius. ..Que les persones no pensem en l'alta muntanya basicament com el territori per anar a fer esquí de pista o amb els espais costaners com les arees per torrar-nos al sol de la platja amb el cotxe aparcat al seu darrera. ...I en el sí d'aquests espais naturals, a més a més que les persones trobessim espais de participació per implicar-nos en algunes tasques de manera activa. Això forma part de les potencialitats culturals que una societat avançada hauria de poder oferir.

3- ..A nivell de gestió concreta de conservació de flora: No sempre és una questió de falta de pressupost. De vegades falten executors de moltes tasques directes que no es fan ..malgrat que si que es podrien dur a terme.
Tinc la sensació, que alomillor (de vegades) desde certs àmbits de treball -acostumats a unes funcions clàssiques- passar per exemple d'uns rols "intelectuals o científics" al d'uns altres rols executors no tant científics (i que impliquen altres menes de tasques) no atreu molt als qui volen circumscriure's només a l'àmbit inicial. No sols em refereixo al fet de "currar" en el sentit més volgudament tòpic, sino que també, a més, amb l'atreviment d'haver de fer front a certes forces politiques o empresarials que sovint tenen interessos contraris, i aquestes dinàmiques potencials de confrontació tampoc agraden -es clar- a un altre potencial percentatge d'actors. No obstant, totes aquestes dificultats, en realitat també es poden atribuir simplement a unes inèrcies de treball -que son independentes les unes de les altres- i simplement falten nexes de col.laboració entre unes menes d'entitats i unes altres . ..Igualment, també puc fer aquella consideració de que, salvaguardar la nostra flora no és cosa fàcil perque portem dècades fent sempre més aviat el contrari.

..Aquests últims dos anys ultims però, les coses estan millorant. Passo a referirme als aspectes positius. Catalunya està començant a fer els deures i això ja s'ha notat.

El més important i molt necessari ha estat el Decret de protecció de la flora amenaçada de Catalunya (Agost de 2008). ..Gràcies a tal decret oficial, a tot Catalunya hem passat, de tenir una llista general de 4 taxons de flora protegits, a una llista amb 183 taxons. Aquesta llista està dividida en dues categories, la de plantes en situació de perill d'extinció a Catalunya (59) i la de plantes en situació vulnerable (124). Dins d'aquestes llistes s'hi troben tant espècies endèmiques de Catalunya, com plantes no endèmiques pero molt rares de trobar a Catalunya, així com espècies que estan sofrint regresions importants i poden acabar a la llarga a les llistes de plantes en perill.
El decret també protegeix en un anexe, les espècies recullides en el PEIN (Plà d'Espais d'Interès Natural), el qual va ser, això si, vull remarcar-ho, una molt bona cosa que ja porta molts anys de rodatge, tot i que a la pràctica, a la majoria dels EINs els hi han faltat plans de suport desde la part dels municipis.

A les jornades s'ha parlat de moltes coses. Voldria resumir-ho pero sense voler m'allargo. S'ha parlat per exemple dels projectes de custodia del territori, acords entre agents públics i propietaris de finques que permeten fer un control o seguiment de l'estat d'alguns exemplars de certes espècies o taxons molt amenaçats i en general aquestes estratègies també poden facilitar uns tractaments que comportin una millor salvaguarda de les espècies quan habiten en espais naturals no protegits. Tal mena de projectes porten anys fent-se al pais valencià i semblen un bon model a seguir.

També s'ha tractat, en diverses ponències, el tema de les estratègies de conservació de flora in situ i ex situ. Entene'm les primeres com totes aquelles que es fan directament en els hàbitats on sobreviuen les espècies a protegir; poden prendre la forma d'acords de custòdia, microreserves de flora, o bé intervencions directes humanes sobre els taxons per tal d'afavorir-los, o bé sobre plantes plantes directament competidores amb elles -sovint exòtiques- o també es clar sobre depredadors, com ara per exemple protegir determinats indrets amb malles contra herbivors.
En quant a les segones englobem aquelles que tracten de protegir les espècies fora del seu hàbitat. En elles poden caber-hi tant la funció que fan alguns jardins botànics com els bancs de llavors o bé de germoplasma en el sentit més ampli. Tanmateix, aquests projectes, perque no siguin despropòsits ni xascos evidents requereixen sovint anar acompanyats d'estudis botànics, de viabilitat de llavors per exemple, que en molts casos no s'havien fet abans. En moltes estratègies, sobretot en aquelles conjuntes que son in situ i ex situ, unes consideracions que cada vegada es tenen més en compte son les relatives als graus de parentesc genètic entre diferents poblacions d'una mateixa espécie o subespécie de vegetal, que interessa saber sobretot quan hom preten reproduir certa espècie en perill i salvaguardar a la llarga o bé consolidar alguna de les seves poblacions en algun territori o totes en conjunt. Un exemple de tot això va quedar bastant detalladament referit a les jornades quan va ser reportat el projecte que desde el jardí botànic Mar i Murtra es porta a terme per salvar les poblacions mediterranies de l'olivella (Cneoron tricocoon).

La protecció de la flora per tant, està diversificant els seus mètodes d'actuació, incorpora noves tècniques d'estudi i diagnòstic i implica, poc a poc un ventall també més ampli d'actors. Treballem perque la situació continui millorant, salvaguardem la flora catalana en perill d'extinció, així com també la fauna i moltes altres coses que valen la pena conservar.. I de les que no tracto en aquest blog. Bé; per la meva part deixo ja tantes consideracions generals i en el proper artícle tornaré a lo local i m'endinsaré de nou en la meravellosa vegetació dels nostres boscos. Em despedeixo ...amb un mico vegetal!, que ara fà pocs dies he fotografiat.

..................................................Orchis simia, l'orquídea dels micos

Webs interessants a consultar:
-Pàgina oficial de les II Jornades de Conservació de Flora . Conté molta més informació resumida de les ponències, a més de posters que es van presentar i conclusions valoratives.

Les ginestes de l'EIN Cadiretes

2010-05-30T04:55:00.000-07:00

XXXXXXXXXXXXXGenista linifolia, començant a florir damunt de Cala Pola

Al nostre pais, als mesos de primavera hi han alguns espais geogràfics en els quals trobem bonics prats de muntanya amb flors de colors vius i contrastats, la típica estampa "alpina" que recala l'atenció de molta gent i que fins i tot es converteixen de vegades en fons de pantalla per als ordinadors. ..També a terra baixa, sobretot en arees paradoxalment una mica degradades, podem trobar profusió de flors, especialment al mesos de març i d'abril, i que enguany, gràcies a l'abundor de precipitacions, encara ara llueixen a dojo. A les zones agrícoles la primavera és prodiga amb el to vermell de les roselles o amb altres plantes també cridaneres. En d'altres indrets, on els prats no abunden, els arbres poden ser els protagonistes, sobretot si fossim a principis de l'estació.. És el cas per exemple de molts camps de cirerers, pruners, etc.. també bonics, amb uns colors generalment més tirant cap al blanc o cap al rosat.

..Pero en general, a una gran part del territori on la natura fà el seu cicle, els colors a gran escala de la primavera es donen damunt els arbustes.. Per el que fà al nostre massís del Cadiretes, a banda de suros i pins (molt florífers pero poc atractius en quant a les seves excel.lències visuals) el que tenim sobretot, és vegetació arbustiva. Quins? En destacaré uns quants.

Els brucs boals (Erica arborea) son grans protagonistes de la maquia tossenca i quan son florits ben bé semblen quasi nevats. Nogensmenys, la seva blancor és bastant efímera i sovint no dura gaire més enllà del març. ..Els romanís (Rosmarinus oficinalis) també son plantes d'allò més exteses i a més a més perfumades!.. pero el seus blaus son un xics apagats. Unes altres parentes seves son els tomanís (Lavandula stoechas) els quals porten petals violetes com petites banderoles aixecades, pero son matolls baixets, més encara que els romanís i només s'hi fan en arees del massís bastant eixutes o degradades. Les estepes (Cistus salvifolius i C.monspeliaca), amb els seus blancs ..tres quarts del mateix.

Els color més fort de la primavera a Tossa, el que sovint més es veu de lluny a gran escala, ens agradi o no, és el groc. ..La primavera a Tossa està farcida de grocs. I els responsables d'aquests grocs, en gran percentatge son les ginestes, ginestes, ginestells... Diverses denominacions, sovint mesclades o poc especificades per anomenar a tota una colla d'arbustes de flor groga, bastant semblant entre ells i que pertanyen a la família de les papilionàcies.

Les papilionàcies, dites també lleguminoses, son una família d'espècies importantíssima a nivell mundial. Tant a nivell de quantitat d'especies com a virtuts i usos d'aprofitament derivats. Entre elles hi han arbustes pero també moltes plantes herbàcies com l'alfals i moltes espècies de trèbols -per cert ben abundants a Tossa-. També s'hi compten arbres, les acacies per exemple, pero aquestes si que no son pas d'aquí, i en canvi si que abunden molt en regions més càlides. ..L'estructura de les flors de totes les papilionacies recorden una mica a les papallones (d'aquí el seu nom, es clar) les quals en fructificar es transformen en llegums.

En quant a característiques funcionals, una de MOLT important és que, a nivell radicular, les lleguminoses viuen associades de manera mutualista amb fongs del gènere Rhizobium, els quals son capaços de fixar el nitrògen atmosfèric. Aquesta relació íntima amb els fongs les fà aptes per prosperar de manera molt saludable en terrenys molt pobres en aquell element. La pervivència de les lleguminoses en un terreny i la descomposició paulatina de les seves restes orgàniques -riques també en nitrògen- comporta un enriquiment nutritiu per al sol, riquesa la qual poden aprofitar després també altres plantes que no tenen aquesta capacitat de fixació.

Les muntanyes de Cadiretes, sigui perque tenen tendència a disposar de poc nitrogen, sigui també per altres raons que ara no em pararé a analitzar, donen cabuda a bastantes espècies d'aquesta família. Entre totes elles, unes 5 espècies arbustives, abunden notablement ..i es dona la circumstància que totes aquestes cinc, tenen les flors grogues. A saber: La gatosa (Ulex parviflorus), la Ginesta de Tossa (Genista linifolia), la godua catalana (Sarothamnus catalaunicus) i la ginesta diguem-ne "normal" (Spartium junceum).

Començo per la gatosa, car és tracta d'un arbust que en realitat és de floració hivernal -veieu de fet la fotografia que encapçala l'article del mes de gener- pero que l'íncloc, per el fet que sol entrar a la primavera encara florida; això si, iniciant ja llur marciment. ..La floració de les gatoses, tot i ser tant precoç, coincideix parcialment amb la del romaní (amb qui competeix en aquest aspecte) i de fet és intensa per tal d'acaparar també una major intensitat de polinitzadors, majoritariament himenòpters. El periode de màxim creixement de la gatosa coincideix amb el de la formació dels seus propis llegums, els quals queden plenament formats aproximadament després d'unes 6 setmanes. L'Abril és el més en el qual sovint es pot apreciar un major nombre de llegums en cada arbust. Posteriorment, sobretot ara al Juny, quan les temperatures solen augmentar de forma notable i hom comença a sentir ja la sensació d'estiu, exploten! (*fenòmen conegut tècnicament com "dehiscència explosiva") i aconsegueixen dispersar les seves llavors en un radi força ample al voltant seu.

La dispersió de les gatoses es prodiga especialment bé -explosions incloses- amb els incèndis i per això es considera que son vegetals piròfits, tals com les estepes abans citades. Les gatoses faciliten la seva propia combustió acumulant una gran materia seca a la seva part aerea -més que d'altres vegetals-, la qual es transforma en nutrients minerals un cop cremada. Passat un incendi la població de gatoses sol multiplicarse increiblement. Tanmateix les gatoses també prosperen força en arees que han sofert altres tipus de pertorbacions com per exemple els treballs de "netejes" (destruccions en realitat) forestals.

Les primeres generacions de gatoses nascudes després d'una pertorbació formen part de les primeres etapes de succesió vegetal que potencialment, si les coses van com haurien d'anar, pot acabar reconstituint la comunitat vegetal original. En ambients estabilitzats les gatoses també s'hi poden trobar, pero només si els terrenys son prou pobres en nutrients o amb una aridesa prou considerable. Als relleus de Tossa i Cadiretes, les gatoses les trobem a les solanes dels turons i també poden prosperar a banda i banda dels camins, més aviat els de cotes baixes.

Un altre arbuste. El ginestell català (Sarothamnus catalaunicus), aqui a la dret, ben diferent de la gatosa, sense punxes, i amb el brancatge prim i llarguerut, el trobem sovint també vorejant camins, tot i que sovintment més estrets, en arees no tant seques i no necessariament tant assoleiades com la gatosa. Tenen fulles trifoliades bastant petites, sense agullons i molt poc densos tots ells.. Quan no estàn en flor passen fàcilment bastant desaparcebuts ja que a més a més, no solen estar agrupats entre ells sino que els trobarem saltejats, intercalats individualment entre altres arbustes de la maquia mediterrania o del sotabosc del massís. Els ginestells, de vegades també poden ser espècies que formin part de comunitats de succesió vegetal reconstitutiva, pero no son pas arbustes piròfits. Els veiem florits durant la primera meitat de la primavera; després inicien la formació dels seus llegums i llurs llavors, a l'igual com les de les gatoses i les dues altres papilionàcies que comentaré tot seguit, son ben dispersades per la fauna local.

LA GINESTA DE FULLA ESTRETA, ..DE TOSSA O DE LA SELVA

La següent que vull comentar és la ginesta de Tossa (Genista linifolia) i la he volguda destacar especialment, donat que te una significació més especial cara al nostre àmbit geogràfic. Es tracta d'un arbust que tot i la seva abundància al Massís de Cadiretes i zones properes ..A Catalunya no la trobem pas en altres contrades. És tracta d'una ginesta protegida específicament dins l'EIN de Cadiretes lo qual és tradueix per exemple, en que son accions ilegals destruirles o desarrelarles dels llocs on es trobem.

Tals ginestes prosperen bé en espais bastant oberts.. Ara bé, això no vol dir per exemple, que els treballs forestals -que sovint s'hi practiquen en certes zones dels boscos, per "aclarirlos" i "obrirlos"- els hi facin un bon servei, ans al contrari, constitueixen amenaçes potencial per a elles donat que son tasques que moltes vegades és fan amb poca cura, arrassen amb el sotabosc i les ginestes, malgrat tinguin una certa capacitat de rebrot, aquesta es limita als branquillons i no desde arran de soques..

Aquestes ginestes, en bon estat de salut -i solen estar-ho- son esplèndides (potser les que més) quan son florides. Dels àpexs de les branques, plens de fulles suaus verdes i platejades, sorgeixen les flors. El seu groc és tant intens que pot dificultar l'enfoc a moltes càmeres de fotografiar. La floració a la banda més propera al mar del masís sol tenir seu punt àlgid cap a principis d'Abril, usualment coincidint amb les setmanes santes.

Per el que fà a ressistències ambientals, tals ginestes son bastant sensibles als freds. Per tant no les trobem als sectors més alts del massís; en canvi si que abunden (tot i que de manera irregular) molt al front costaner, acostant-se sovint i penetrant a la comunitat de plantes dels penyassegats marins.. I tant que ho fan que ocasionalment, quan es presenta un temporal dur de llevant ràpidament poden quedar afectades. Estimen el sol directe, la lluminositat ..i potser per això és prodiguin tant bé a les solanes cara a mar. Les podem trobar saltejades o bé agrupades, damunt d'extensos pendents, com per exemple alguns a Es Cards on resulten especialment magnífiques i ofereixen belles estampes paisatgístiques..

L'àmbit de distribució tant reduit, sumat a la poca atenció cultural o científica que aquesta planta havia tingut fins fà pocs anys, va propiciar que el Jardí botànic Mar i Murtra de Blanes la "bategués" amb el nom de "ginesta de blanes". Ara bé, com que es troba igualment a Tossa jo també em permeto la llicència també d'anomenarla "Ginesta de Tossa". He conegut gent que en diu ginestell de Tossa :-).. També li podriem dir Ginesta de la Selva o de Sa Bauma, per la gran quantitat que viuen damunt les roques (tot i que no tantes com abans després del temporal de St.Esteve) d'aquesta magnífica raconada de Tossa.
A banda de tals denominacions, hi han d'altres; una de comuna (i al meu entendre lletja pero apropiada) és la de "ginesta de fulla estreta" ja que és correspon força amb la seva denominació científica "Genista linifolia". Per últim, sobre aquesta espècie, vull comentar -com a cosa curiosa-, que tot i el que he dit de la seva distribució i de la necessitat de protegirla, fora de catalunya la ginesta de la selva, en l'actualitat està colonitzant diverses regions del mon de clima mediterrani, com ara California per exemple. Fins i tot s'hi destinen recursos per erradicar-la d'aquests llocs nous quan la interpreten amb el concepte "d'invasora".

Passem a una altre ginesta; mostrada aquí a l'esquerra. Aquesta és la ginesta de sureda (Genista triflora), també de tacte molt suau pero amb les fulles no pas linears sino trifoliades. El foliol central bastant més llarg que els dos laterals, lo qual permet distinguir-la fàcilment d'altres papilionacies una miqueta similars. La ginesta de sureda solapa parcialment la floració amb les de les altres dues espècies pero te el seu pic àlgid quan les altres van una mica ja a la baixa. No obstant el seu periode amb flor és curt -no més d'unes 3 setmanes- i degut a això, en alguns casos encara trobem altres menes de ginestes encara amb flor i aquesta en canvi ..ja formant els llegums. La ginesta de sureda per altre banda també es distingueix bastant bé de les altres perque te les tijes molt cilíndriques, d'un verd molt fosc i el fullatge, al estar làxament intercalat entre si, resulta poc dens.

Seguint amb el calendari, a finals de Maig entren en floració les argelagues negres (Calicotome spinosa), com aquesta de la dreta fotografiada ja en els contrallums de s'hora baixa. També és un arbust del sotabosc, llurs branques son de color verd fosc i a més a més moltes d'elles acabades en punxes rígides i llargues, que poden provocar conseqüències fatals ..si hom no para compte al caminar. Gauaita dons, sobretot per a qui vagi amb infants. Les trobarem generalment saltejades enmig del bosc o també als corriols embosquinats o dels margues de camins una mica més amples.

I per últim ja, les ginestes. Les ginestes (Spartium junceum) que majoritariament la gent coneix ...I les que, curiosament tenen un aspecte ben diferentes a totes les anteriors que he citat, excepte la flor que també és papilionacia i groga.. Les ginestes abunden arreu de molts llocs de Catalunya i de moltes altres contrades mediterranies.. A l'igual que les gatoses del principi, solen ser indicadores d'ariditat o de pertorbacions en el paisatge. Potser per aquesta rao és un dels arbustes que més abunden a la part de la serra de Collserola que mira a Barcelona. Prosperen en territoris que han sofert incèndis, obres, o simplement canvis d'usos antròpics. També s'han utilitzat per revegetar expresament talusos terrosos o bé han aparegut elles mateixes espontaniament en aquests llocs, sense problemes, sense competència, arrelant-se amb fermesa sobre la terra dura despullada d'altres vegetals, on moltes altres llavors sembla que els hi costa d'instalars-hi. L'adaptació de les ginestes a la sequetat és ben perceptible morfològicament en tant que apenes tenen cap fulla. A l'estiu son unicament les tijes, això si, ben verdes i cilíndriques, les que fan la funció fotosintètica. Aquestes tijes, cap amunt i ben erectes, amb llurs flors també al cap damunt.. és conserven força bé tallades i per això hi havia una certa costum -avui en dia no tant, dons sembla que es prefereixen les flors tallades tropicals de les floristeries-, de tallar branques de ginesta per regalar a algú u ornamentar temporalment algun espai de les cases.

L'afinitat d'aquestes ginestes (Spartium) per els espais alterats i la seva fàcil expansió en ells ha fet dubtar a certs botànics de fins a quin punt aquestes plantes poden tenir caràcter autòcton a Catalunya. La veritat és que ara no hi han encara proves que aportin llum en un sentit o en l'altre i potser seguirem així sempre..

A Tossa les ginestes prosperen en molts llocs, tot i que segurament, també vull dir, en menor mesura que en èpoques passades (dins la història humana) quan les pràctiques agrícoles i ramaderes al territori eren freqüents i el bosc tenia menor extensió que ara. Les seves tijes estan ben florides a plè més de Juny; es deixen veure en els talussos que s'hi han obert a les carreteres i també en un bon grapat de pendents costaners, una mica com també fan les ginestes de fulla estreta. Davant el far, al mont guardí, s'en troben moltíssimes. ..De fet el terme "Cap d'Or", el qual també s'aplicava com a sinònim de Cap de Tossa, sembla ser que devenia del fet de l'abundància allà d'aquestes ginestes, si no de les tossenques, les quals probablement també habitaven l'indret.

LES FORMIGUES ..AL SERVEI DE LES GINESTES

Les ginestes interactuen amb un nombre important de fauna. Al principi he comentat que la flor papilionàcia té per "misió" atraure polinitzadors, en especial abelles, les quals s'en beneficien de la disposició dels seus pètals. Les llavors de les ginestes, tot i tenir bones capacitats de dispersió primaria, també busquen, per la seva banda, un altre animal que les ajudi a dispersarse més i millor, a través d'un mecanisme anomenat "secundari".. Aquests animals son les formigues.

És un excercici fàcil pensar en lo "treballadores que son les formigues" i de ben petits que ho sabem a merçè de contes o frases fetes. Jo personalment crec que ho havia "comprovat" també un munt de vegades mirant efectivament.. com "treballaven" Les ginestes, inconscientment sembla ser que fà milions d'anys que també s'han "adonat" d'això i les han "contractat" per localitzar, distribuir i fins i tot sembrar les seves propies llavors. Ara bé: Aquesta situació l'han generada les ginestes o pot ser ha estat per iniciativa (també inconscient segurament) de les formigues, a canvi d'algun benefici? ..Bé; abans de buscar interpretacions causístiques o de motivacions (encertades o no) .. millor que expliqui quins son els fets, no? Els fets objectius.

I els fets son: 1/ Que, les llavors d'unes quantes espècies de ginestes tenen unes protuberàncies molt riques en materies nutritives i que s'anomenen arils o eleosomes.

Els fets son: 2/ Que (s'ha demostrat mitjançant experiments) les llavors provistes d'aquestes protuberàncies germinen pitjor que quan no tenen tals protuberàncies.

Els fets també son: 3/ Que hi han espècies de formigues que busquen llavors amb aquests arils, se les emporten al formiguer i un cop allà, els hi tallen amb cura, sel's menjen i deixen la resta de la llavor intacte dins el formiguer. ..I aquestes llavors, per el fet d'estar ja enterrades, naturalment germinen millor que les que resten a la superfície i acaben produint noves ginestes.

Sant tornem-hi a les pregunges: Podriem interpretar que les formigues "sembren ginestes"? o que les ginestes s'autosembren elles mateixes amb l'ajut de les formigues?..
Altre vegada correm el risc!. La temptació de comparar els comportaments de les plantes o els animals amb els nostres o d'intentar fer-ne simils, ens pot fer caure en l'error de simplificar les seves realitats, o de reduir la magnitut del mon, inabastable ..a un simple mirall especular nostre. ..Consequûencia al cap i a la fi tot plegat, segurament de la nostra ignorancia més que no pas del nostre coneixement i/o de la nostra possible presunta capacitat per abarcar realitats..

Bé.. Millor que seguim amb els fets: Els fets son, que no totes les espècies de formigues que porten les llavors al formiguer fan tot això que he comentat. Les formigues del gènere Messor, per cert, fàcils d'identificar per el seu color negre lluent i també les "carreteres" que construeixen enmig dels prats, son especialistes més que cap altres en la recolecció de llavors ..pero tals formigues Messor se les menjen totalment! i després porten fora només que els residuus. Les llavors en aquests casos no poden germinar. Cosa curiosa és també, que aquest gènere de formigues, després d'haver plogut, s'ha observat que de vegades treuen les llavors dels seus magatzems enfora, al sol, suposadament per tal que es sequin i impedir que germinin. Unes altres formigues molt freqüents, les del gènere Aphaenogaster, no consumeixen les llavors, només els arils, pero tot seguit treuen les llavors fora del niu amb lo qual la probabilitat de germinació no esdevé ni molt alta ni molt baixa.

Els patrons conductuals de les formigues, però, no son especialment rígids i les causes del seu comportament sovint tenen a veure amb molts altres factors. De vegades s'hi han fet estudis en unes colonies, s'obtenen certs resultats ..Després s'en fan uns altres en altres colonies de les mateixes espècies i els resultats divergeixen. La mirmecologia és una ciència on sovint hi han encerts pero també confusions. Bé, no vull ara endinsarme molt en tot això. El que vull escriure, al cap i a la fí, és que formigues i plantes (i en aquest cas les ginestes i ginestells) tenen interaccions ben estretes i que tot això és fruit d'una coevolució i de la història natural dels ecosistemes.

Si no volem interrompre aquestes coevolucions i aquestes histories naturals, si volem aprendre més i descobrir noves coses que ens remoguin l'intelecte, l'esperit o el que .."com cadascú li vulgui dir".. Una de les coses que podem fer és, -aquí també-, al massís de Cadiretes ,mirar de conservar les ginestes! i tota la fauna, gran i petita, que trobem al seu voltant.

ALTRES PAPILIONACIES PRESENTS AL MASSÍS.

Ilustro a continuació algunes altres espècies quantitativament menys importants pero que també tenen les seves singularitats.

La ginesta de montpellier (Genista monspessulana), a dalt a l'esquerra, que vaig retratar a la vall de Can Samada, ateny grans dimensions. És d'un verd intens, molt densa de fullatge, floreix al mitj de la primavera i la podem trobar en indrets frescos del massís. Les flors s'agrupen als àpex de les tijes secundaries. L'argelagò (Genista hispànica) a la dreta, és un matoll petit que presenta dues morfologies de branques, les velles molt semblants a la gatosa, ben punxents, les joves sense espines, portadores de fulles i flors que apareixen sobre les velles a mitjanç de març. L'exemplar en questió està retratat a Plana Basarda. A baix a l'esquerra, la botja d'escombres (Dorycnium pentaphyllum), és una papilionacia de flors blanques, relativament habitual de trobar en indrets assoleiats vora fonts naturals i terrenys amb aigua freàtica elevada pero pobres en nutrients. De vegades l'acompanyen plantes interessants, molt rares de trobar en altres indrets. Lotus parviflorus, és una d'aquestes plantes "rares" o singulars del massís. És tota ella atapeida de fulles i flors, pero tant i tant sedosa és al mateix temps que al tocarla apenes es nota res.. com si fos aire tota ella; no exagero!. ..Viu sobre sols amarats d'aigua pobres en nutrients, en concret aquest exemplar fotografiat viu damunt la resclosa d'Aiguafina, entre isoets i orquidees del gènere Serapia.

Estaria bé si algun dia, sota el paraigües de l'ajuntament o del consorci Ardenya-Cadiretes per exemple, aconseguissim crear un Jardí botànic, específic d'aquest espai natural, on poguessim reunir en viu, totes aquestes ginestes aquí mostrades, així com també el màxim d'espècies singulars o representatives del massís. La idea la llenço per tant, un cop més.. Només falta que la volguem agafar entre totes i tots, i a partir d'allà, posem els recursos propis o adients per materialitzarla.

Alguns treballs i articles interessants a consultar:

- Fenologia i reproducció de les gatoses Josefa Regina. Universitat de València. 2003.

-Article sobre la ginesta de fulla estreta G.Mercadal i J.Font (Revista Gavarres 12/2009)

-Les formigues argentines i les seves conseqüències sobre les ginestes i altres arbustes Jordi Oliveras (Universitat de Girona) 2005.

- Estudi sobre la manipulació de llavors per formigues dins dels formiguers. Publicat a Scientia Gerundensis 1997 per C.Gomez i X.Espadaler (UdG i CREAF(UAB) respectivament)

La germinació dels llors al torrent d'Aiguafina

2010-04-12T07:31:00.000-07:00

**************Joves llors mig inmersos en el corrent. Al fons s'alça un adult ..I a la dreta
**************** una falguera reial (Osmunda regalis), espècie singular i protegida.

Qui no coneix els llorers (o llors)? Tant habituals als parcs, a les floristeries, a les cassoles, plantats arreu.. Estem prou suficientment familiriatzats amb ells que -a menys que ens agradi la jardineria o la cuina- "passem" una mica d'ells, però a la natura, són un TRESOR. ..Un "tresor" que a més a més tenim al nostre Massís de Cadiretes, i potser el tresor més significatiu de tots, potser el que més hauriem d'esforçar-nos en protegir. Per què?

..Montllor, LLoret.. Només un exemple de parell de noms (hi han d'altres més) que etimològicament fan referència als llorers. A sant de què? Per què no haver posat "Montsuro" o "Pinet" ..en referència a arbres molt més extesos i d'un major "profit"? Alguna mena de lligam potser hi ha? o hi havia amb els llorers?.. Podria ser un vincle referent d'un temps molt anterior a quan l'època del suro? I si fora així: Des de quan? A molts llocs de la mediterrània el llor és un arbre unicament cultivat. Es tractava d'una espècie cabdal en la cultura romana i van ser ells qui el van introduir a les nostres vil.les i camps. D'ençà també va ser plantat en monestirs, i més tard en bells jardins als quals, volgudament o no.. solia aportar una nota de classicisme. Per tant els llorers han estat sempre propers a la nostra civilització, els hem transportat, cultivat en nous llocs, cuidat, etc.. i han esdevingut arbres "domèstics".

Ara bé, al Massís de Cadiretes, en la profunditat d'algunes de les seves valls, allà on quasi mai ningú hi arriba perquè abans hom topa amb esbarzers i d'altres plantes que punxen de valent.. Hi han llors salvatges -que és com en diem als llorers a Tossa-. LLors que es troben llum de tot indret poblat. Bé; això ..És una cosa que més o menys la gent del poble vinculada amb el bosc sap i sabia, és clar (no pas els turistes i gran altre part d'altre gent) es clar -igual que Colom no va descobrir amèrica- ..pero no se li donava una importància intrínseca o molt especial. Hom n'aprofitava de tant en tant els ramells però ningú es preguntava res (o al menys no prou públicament). La cosa per tant, no trascendia més enllà de la bella contemplació i dels usos quotidians transmesos de generació en generació.

Va ser l'any 1981, quan al nostre pais ja portàvem décades de coneixement botànic i fitogeogràfic que el científic Enric Ballesteros, va reportar, per a la ciència catalana, el descobriment d'una comunitat vegetal caracteritzada per els llors; és a dir, d'una lloreda. Era el primer cop que a casa nostra es revelava l'existència d'un bosc de llorers natural i això va ser precisament al Massís de Cadiretes.
Els boscos de llorers que tothom -amb un mínim de cultura ecològica- segurament té en ment son els de les illes Canàries, les anomenades "laurisilves", les quals també es donen als altres arxipèlags de la Macaronesia (Açores i Madeira) tot i que l'espècie en aquestes illes no és ben bé la nostra. Els llorers atlàntics no son "Laurus nobilis" si no "L. azòrica". A les Canaries formen boscos densos, colmatats gairebé sempre de boira i estàn considerats un tipus de bosc relicte de l'era terciaria. Hom creu que formacions similars de llorers es donaven també aleshores a la Mediterrania fins que el canvi climàtic de l'era posterior les va anar fent recular fins quasi desaparèixer. D'ençà que, fora de les illes atlàntiques, els llorers mediterranis, a quasi tot arreu s'hi troben bé plantats per l'home, bé subespontanis a prop d'indrets humanitzats o bé -en uns pocs casos- pressumiblement naturals pero molt dispersos entre si. Només a l'altre extrem, millor dit, a la costa turca de la Mar Negre.. susisteixen també, uns altres boscos diferents de llorers ,també de considerable magnitut.

L'Enric, tot i no descobrir obviament una "laurisilva" com les de Garajonay, si que va "descobrir" de totes totes, unes altres esplèndides lloredes. No sols això: Les va atribuir la categoria de comunitat forestal, va reportar les especies vegetals que li son característiques, les va categoritzar científicament i va remarcar fins i tot que constitueixen una mena d'hàbitat únic al món: L'OSMUNDO-LAURETUM

EL BOSC DE LLOR AMB FALGUERA GRAN

L'Osmundo-lauretum és el nom científic que defineix les lloredes que perviuen a Cadiretes. La comunitat forestal és així denominada perque els llors es troben paisatgísticament associats principalment amb la falguera reial (Osmunda regalis), més coneguda per els tossencs amb el nom de "falguera gran" i hi juga un paper dominant. En quant a vegetals més secundaris poden ser presents un cert nombre d'especies que també son característiques de les avellanoses i les vernedes (Alno-padion) com ara els marcòlics vermells, les consoldes menudes, els hipèrics maculats etc.. Comparativament però, les lloredes tenen menys riquesa d'especies vegetals que els boscos de verns. Per altre banda, degut al caràcter de fulla pereenne dels llors en les lloredes son més presents unes quantes espècies habituals en els alzinars tals com l'heura, l'aladern o per exemple el tant "supermolest" aritjol, que també s'hi troba massa bé. Podeu veure una llista detallada de plantes si linkeu el treball citat (veure al final) així com a la web del Biocat. Si doneu un cop d'ull apreciareu que en el conjunt dels inventeris s'hi reporten moltes espècies de vegetals, pero s'ha de tenir present una cosa. Que en realitat gran part d'elles només s'hi fan a les lloredes si tenen prou llum, en especial aquelles que son més aviat preponderants en les vernedes tot i que també conformin les lloredes; això en la pràctica vol dir ..no ben bé sota els arbres sino més aviat en les clarianes que de vegades (poques) s'hi troben al bosc de llorers.

Jo, per altre banda, noto que els contactes de la vegetació propia de la lloreda amb la d'altres comunitats exteriors, com per exemple les de les suredes o les bardisses també resulta força notable ja que els llors ocupen un cinyell ben prim vora la llera dels torrents i la fricció amb les altres comunitats, esdevé es clar, ben estreta.

Com apuntava el Kike en el seu estudi, les lloredes del massís s'hi fàn als racons relativament "calents" dels fondals molt enclotats, d'orientació S,E i W de les cotes relativament baixes de l'espai natural. Hom els pot trobar en els sots més humits, valls especialment enclotades de pendents molt abruptes, inaccesibles o insoportables per a moltes persones.. Jo per la meva banda matitzaria que son més comuns en gorgues amb la llera del torrent relativament horitzontal, imagino que degut al fet que en tals relleus les aigües solen tenir una major permanència estacional i els llors ho agraëixen.

RIERES, TORRENTS, SOTS ...Les venes del bosc

En qualsevol cas, degut a la peculiar geologia del Massís, els cursos d'aigua a Cadiretes solen ser molt irregulars en els seus recorreguts. Hi han trams d'un mateix torrent en que la major part de l'any els podem trobar secs (en superfície).. mentres que en d'altres, sia més amunt o més avall.. podem trobar-hi permanentment aigua estancada o fins i tot fluent, gairebé tots els mesos; per altre banda hi han sectors plens de rocs i d'altres amb major presència de sorres o de llims i la vegetació de ribera respon també, naturalment a aquestes discontinuitats. Això comporta que poguem trobar per exemple, una lloreda amb falguera reial en un lloc, vegetació arbustiva i riparia en un altre banda, llors entremesclats amb verns en una altre o una verneda típica, una avellanosa, una gatelleda, etc..
Hom podria pensar que la Riera de Tossa, degut a que és el curs més important d'aigua pot albergar boscos riberencs de tota mena. Les arees més amples i alhora humides de la Riera de Tossa estan ocupades -excepte en els trams humanitzats o els convertits en platanars- practicament sempre per els verns, que conformen la comunitat forestal més característica. Dins d'aquest àmbit forestal poden haver uns quants llors, pero saltejats i quan això passa és possible adonar-se com els verns ocupen indefectiblement (i val a dir que independentment dels llors) el llindar de la llera mentre que els llors tenen tendència a trobar-se més separadament d'aquesta, reflexe palpable de que els llorers no tenen una dependència tant forta de l'aigua com els verns.

Si les vernedes son la comunitat forestal característica de la Riera de Tossa -o millor dit, als sectors que està ben conservada amb vegetació autòctona- degut en part possiblement (penso) a que la vall de la riera canalitza una mica les temperatures fredes de la plana interior de La Selva, les lloredes en canvi son la vegetació dominant en alguns cursos d'aigua més estrets ..pero no necessariament curts. El torrent d'aiguafina és el millor exponent de tots i el que guarda la millor lloreda de totes. De fet és d'una llargaria més gran que la mateixa Riera per damunt del punt on ambdues conflueixen. ..I fent un major parèntesi penso que, atenent a tal consideració, si algun dia estem aburrits, podriem debatre on és "mereix" neixer la Riera de Tossa, tot i que possiblement tal debat ja s'hagi fet algun cop a la historia.. Apart de la llargaria, el torrent d'Aiguafina prové també d'una cota bastant més amunt que la Riera, tot i que per el que fà als llors això ja no importa, car més a dalt vol dir més frescor i com ja he dit aquests arbres defugen el fred i les orientacions al nord.

LA LLOREDA A LA VALL

Imatge de la lloreda en un revolt de molt poc desnivell al costat del Turó d'Aiguafina, sens dubte un dels trams més exhuberants. Els arbres alts en color verd més lluent son els llors i els arbres de tons més platejats eminentment suros. Els també lluents pero més petits i que no estan dins dels torrents bàsicament son brucs. A la dreta mapa del ICC de la Vall d'Aiguafina; el qual he retocat una mica per destacar-hi millor el torrent i per incloure alguns termes més.

Segons les meves apreciacions, la lloreda comença desde allà on hi ha la Pedrera d'Aiguafina (afortunadament avui en dia abandonada) fins aproximadament l'antic Molí d'en Rissech. En el sector previ abans d'arribar a la Pedrera hi han sectors de platanars i sectors amb vernedes (és el cas per exemple de la que hi ha a la Font d'Aiguafina) i també una area desforestada desde fà molts anys degut a la pista de terra que conduia a la pedrera; greu cicatriu del paisatge. Tal pista en les seves inmediacions ja no existeix practicament perque el mateix torrent s'ha encarregat de destruir-la (no s'hi pot anar ni en bicicleta) ..Tot i així la vegetació troba paradoxalment inmenses dificultats per tornar a establir-s'hi.

Més amunt del Molí d'en Rissech la lloreda no te un límit tant brusc perque afortunadament no hi ha cap pedrera. El bosc de llors és difumina en un bosc mixte natural constituit per una gran varietat d'especies arbories, tant perennes com caduques, les quals conformen un paisatge especialment maco a la zona de la Font Dalmau (malauradament també afectada per una altre intervenció humana bastant recent -tot i que sortosament més petita-).. I més amunt encara hi ha l'avellanosa (Polysticho-coryletum) concretament l'avellanosa amb blechnum -reportada per cert també en el seu dia per en Kike Ballesteros- i formacions amb abundants cirerers silvestres ..fins prop del naixement, gairebé al costat del cim de Cadiretes, concretament vora el Menhir d'en LLach. Allà la conca incipient disposa de menys aigua, és clar, l'orografia és menys enclotada i la vegetació no riberenca i culminal del massís (brucs i alzines) te naturalment un major potencial existencial.

La lloreda de la vall dons, no es troba ni molt avall ni molt a dalt. Més amunt l'ambient possible-ment seria massa fred ..i a baix en certa forma també perque segurament rep la influència de la vall de la Riera de Tossa, que com he dit conecta millor amb la Plana de la Selva (degut al coll de Terra negre (relativament baix de cota)) i les seves inversions tèrmiques. Entre tals delimitacions geogràfiques, la lloreda tanmateix presenta una discontinuitat d'un centenar de metres en un tram on l'aigua queda molt infiltrada gran part de l'any i és la vegetació mediterrania circumdant la que l'ocupa. La lloreda també està algo afeblida en alguns altres trams assoleiats on els verns -o fins i tot els gatells (formant petites gatelledes)- tenen un paper relativament destacat.

Els trams on la lloreda està plenament constituida i resulta resulta esplèndida -millor dit, "resultava" abans de la nevada- és en els primers revolts que hi han més enllà de la pedrera i en la zona coneguda com a "Sot de les voltes". En aquest indret hi ha una menor presència d'aritjols, els llors son força alts i malgrat la intensa ombra que produeixen resulta tot, com més transparent. Les aigüés del torrent per la seva banda, flueixen salvant diferents menes de desnivells, formen canalons damunt la roca, petites basses o estanyols i donen esma o energia a tota la vegetació que s'acora en aquest bell paratge.

Tota la vida natural i en especial els llorers, és reprodueixen la mar de bé. ..Mirem sinó de nou la imatge del principi en un excercici de contemplació. Aquestes petitetes plantes que veiem en primer terme amarades d'aigua fina no son petits vegetals sino en realitat els arbres; es clar, els arbres, que han nascut i que d'aquí molts anys, si les coses els hi van bé.. substituiran als arbres adults i perpetuaran un hàbitat milenari.

I és que a pesar de ser, el llors, unes reliquies naturals .. Les llavors d'aquests arbres germinen molt fàcilment un cop ja han passat l'hivern caigudes. És més; de fet, aparentment resulta més fàcil de veure llorers germinats en aquest torrent que no pas de veure plàntules de suros o d'alzines per la muntanya. Què els plançons s'alcin després i arribin ben a dalt això ja serà una altre cosa.. Els llors germinen en aparent abundancia ..pero molt lentament i també creixen poc a poc. ..Van fent.. Bastants d'ells tindràn dificultats per elevar-se metres i més metres.. Bastantes lianes de creixement més àgil.. s'enfilaran damunt d'ells.. els "lligaran" amb els seus circells o bé amb el pes estructural que hi afegeixen faran que els joves llorers es dobleguin i busquin l'enlairament desde altres branques secundàries inicialment horitzontals..

Els aritjols en especial -plantes enfiladisses molt representativa del bosc mediterrani- son especialment abundants als indrets humits, continguin o no contiguin llorers.. S'aprofiten dels llors (i de qualsevol altre arbre) i en certa manera penso que poden dificultar la seva competitivitat interespecífica.. Si hom treu els aritjols del seu damunt, els joves llorers poden tenir menys dificultats per enlairar-se amunt -i personalment confeso que tinc tendència a fer-ho-. Un altre tanto succeeix amb els esbarzers, els quals a diferència dels anteriors no prosperen gaire desde dins les lloredes pero si sovint desde els seus marges més ben il.luminats conformant bardisses. Les tiges dels esbarzers no son volubles pero també tenen uns agullons que els faciliten poder recolzar-se damunt els llorers i així incrementen l'area de la bardissa. D'això també se'n diu "relació ben estreta" ..Bé, es clar que, mirat tot d'una altre manera també podriem considerar que totes aquestes plantes enmaranyades i punxoses, és a dir, molestes, per una altre banda també ajuden a "protegir" les lloredes tot posant difficultats al seu accés. Si no fos gràcies a elles, les lloredes serien més vulnerables als pitjors elements de tots, que naturalment som les persones.

Deixant de banda les punxes. ..Passant de fet a tot el contrari. Entre les altres plantes que acompanyen als llors d'Aiguafina i que representen a la comunitat, s'en destaca -com he dit- per damunt de tot, la falguera gran. Tal espècie afortunadament està recollida dins la llista de plantes protegides a l'EIN de Cadiretes.. -per tant, protegida, per lo menys a nivell teòric- És l'acompanyant més usual dels llors en els torrents més humits i està força lligada a la presència d'aquests. Per la seva banda, els llors, al seu costat opino que presenten uns índexs de màxim esplendor.

RELLEVÀNCIA DE LES FALGUERES

Les falgueres grans (o reials) son l'espècie més gran i esplèndida de totes les que s'hi fan a Europa; son les úniques representant de la família de les osmundàcies, la qual te uns trets distintius força diferents respecte a d'altres famíles. El rang de distribució geogràfica que manifesten aquests vegetals és força ampli arreu del mon, però es dona la circumstància que a Catalunya és rara i la trobem gairebé només en alguns punts de La Selva i de l'Alt Empordà.
El Massís de Cadiretes en guarda esplèndies poblacions; és un territori que dona refugi a l'espècie. A més a més, la falguera gran és una espècie especialment protegida a nivell legal dins l'EIN Cadiretes; això vol dir entre altres coses que hom no la pot desarrelar, tallar-li els frondes o fer-li qualsevol altre escomesa que la perjudiqui.

Durant els mesos d'hivern, l'espècie està despullada i pot passar una mica desaparcebuda ..Però a la primavera treu unes fulles tant exhuberants que recorda una mica algunes plantes de les selves tropicals -personalment em sembla curiós que hom no s'hagi volcat en reproduir-les en cultius i emprar-les després per a jardins-. Fà dues menes de fulles, unes que tenen unicament funció clorofílica i unes altres que a més a més tenen una funció reproductiva, car van carregades de sorus en els seus àpexs. El color verd clar del seu fullatge contrasta amb el verd obscur dels llors, dels aritjols, dels galzerans i en general de totes les plantes que solen viure sota ombres denses, tant aquí al mediterrani com a les selves de les làtituts càlides. I sembla que vulgui contradir la teoria d'allò que les coloracions fosques resulten més eficients fotosintèticament en condicions de poca iluminació i per això abunden més. A banda de la coloració, una peculiaritat singular és que tenen caràcter hidròfug; l'aigua els hi roda al damunt com si fossin gotes de mercuri i romanen seques tot i que plogui; segurament això, apart de reduir-li el pes deu ser un factor que difficulta l'atac de fongs paràsits i potser que en tal sentit no sigui casual que jo no hagi observat cap fulla d'elles atacada per fonts. ..Com a observació "estètica" també crida una mica l'atenció el fet que les fulles estèrils tendeixen a vinclar-se a mida que passen els mesos, tant que poden arribar a tocar el terra o l'aigua amb llurs àpex.

En sentit contrari, una altre aspecte morfològic destacat de les falgueres reials son els seus rizomes. Requereixen constantment estar inmersos -com a mínim en la base-. Si els extrems radiculars deixen d'estar xops corren risc de morir-se ben aviat i de provocar la mort de tota la planta. Per això mai trobarem aquestes falgueres gens apartades del torrent i sovint enmig del corrent mateix. Les arrels de les falgueres reials, amb els anys van creixen i llurs teixits van conformant un petit "tronc" que es pot s'elevar uns quants centímetres damunt el nivell basal inicial. Això les fà una mica "arborescent", lo qual també és una característica que les fà úniques, dons a Europa no tenim cap altre falguera que es pugui aixecar tant. També pot ser curiós saber que en alguns llocs sembla ser que la mescla de terra i dels seus rizomes resulta apreciada com a substracte per al cultiu d'orquídees.

..ALTRES ACOMPANYANTS

Altres vegetals que podem trobar a la lloreda d'Aiguafina son les heures, que també es donen en els alzinars, uns quants grèvols esparsos -dels quals en vaig parlar a la tardor i que abunden sobretot però, al sector de bosc mixte de més amunt-, les violes (Viola sylvestris) que podem trobar florides a principis de primavera, la foguera mosquera (Polystichum setiferum) tot i que és més propies de l'avellanosa, les fulles de llaga (Hypericum androsaenum) amb una bona olor característica, el càrex selvàtic (Càrex sylvatica) o les fines mèliques (Melica uniflora) que son unes gramínies.

Degut a les diferents irregularitats del medi però, no en tots els llocs però, viu la falguera reial, la qual com comentava està intimament lligada a l'aigua, ni tampoc molts altres d'aquests vegetals citats. La lloreda d'Aiguafina és fà més ample allà on el torrent intercepta altres afluents ja que en aquests indrets funcionen com una suma de potencial, pero es pot arribar a fer tant ombrívola -sobretot si a més a més la configuració topogràfica no permet que el sol ilumini l'area- que allà els llors gairebé siguin els únics vegetals presents. Fins i tot els aritjols deixen en tals casos de molestar i només els fongs quan és l'època, o la petita falzia roja (Asplenium trichomanes) per exemple, agafada a les roques o damunt una capa prima de terra -com aquestes de la imatge- poden també sobreviure en tals condicions.

..ALTRES LLOREDES

Fora de la Vall d'Aiguafina, els llors abunden també en algunes altres valls del nostre espai natural. Després de la citada, la més remarcable és (considero) la de la Vall Presona, la qual forma part de l'EIN i encara està ben preservada. Aquesta vall, que desemboca en una platja ben coneguda amb el mateix nom, s'origina també a la zona culminal del massís de Cadiretes, al costat del cim del Montagut i passa ben aviat vora St.Grau; la vall està ben resguardada per tant del clima més fresc de la plana interior de La Selva. Per el que fà a la resta del seu recorregut, en general també és molt més rectilini, en direcció SE i alhora més inclinat que la vall d'Aiguafina. La lloreda que conté resultava majetuosa (abans de la nevada) a l'indret anomenat "Sot de Vallpresona", segurament la que tenia els arbres més alts de tota la península ibèrica. ..A més resulta fàcil d'anar-la a contemplar degut a que en aquest citat tram hi discorre paral.lel un camí que va a parar fins a una resclosa antiga, plena sempre d'aigua i amb una interessant vegetació palustre de tifes, canyíssos.. així com d'interessant petita fauna aquàtica. Més avall de la resclosa, el torrent presenta pocs trams amb aigua circulant (excepte en els mesos humits) pero els llors també son (eren) força alts i conformen un bosc de ribera monoespecífic fins força avall de cota. La imatge de la dreta correspon a aquesta lloreda ..abans de la fatídica nevada. Copsem els troncs ben llargs i les lianes "selvàtiques" que en penjen. ..El límit superior de la comunitat, en aquest torrent el situo aproximadament vora la cota 270. Més amunt, els arbres son molt més mesclats amb d'altres especies i la preponderancia dels llorers decau en substitució dels avellaners per exemple, els quals conformen aquí també la comunitat Polysticho-Coryletum blechnetossum, descoberta també per en Ballesteros ara fà 30 anys i significativa per la presència de la petita falguera Blechnum.

Altres lloredes s'hi fan en alguns altres sots propers a la zona. En un d'ells, aprop de Can Federal, hi ha un bosquet de llors que s'enfila una mica muntanya amunt per un tross de vessant, lo qual em sembla destacat d'assenyalar ja que denota una bona plasticitat adaptativa i a més a més, en cas de que tal bosc tingui un origen natural ens podria induir a fer-nos altres preguntes sobre l'antiga composició en general dels boscos. Tal lloreda està encarada al NE, pero dins del contexte del sector marítim del massís, és a dir, que per una banda queda protegida de la dessecació produida per el sol (tot i que l'estiu passat va patir amb la greu sequera i es va desfullar parcialment) pero al mateix temps gaudeix d'unes temperatures suaus a l'hivern. Entre mig però, s'hi troben alguns castanyers.. lo qual pot ser sospitós de que la lloreda -al igual que els castanyers- no sigui autòctona en aquest indret.

Un altre torrent molt interessant és el Torrent dels Oms, a la zona més o menys fronterera entre els termes municipals de Tossa i de LLoret. Per allà a la seva vora hi ha un indret que s'anomena "Sot dels llorers". Fà dos anys, pensant amb els llorers, vaig sentir l'atracció d'anar-lo a coneixer.. I tal com indica la toponímia, certament! allà hi han llors. ..Ara bé, son pocs els que queden; la part de dalt de l'índret semblava que havia estat afectada per maquinaria forestal pesant.. Els pocs arbres que s'hi veuen son molt alts, denoten una lloreda que havia tingut un cert esplendor i que ara ja l'ha perdut.. Més avall del Sot, hi han encara llorers pero estan quasi tots ells tombats per causa de la nevada. Intentem per tant proteguir les que tenim, així com els vegetals que les conformen.

LLOREDES FORA DE L'ÀMBIT DEL MASSÍS

Posteriorment a la publicació d'en Kike Ballesteros, altres estudiosos van "descobrir" o van adonar-se'n de l'existència d'algunes altres lloredes mediterranies presumiblement naturals, tant a Catalunya com algunes -menys extenses- en certs torrents de Mallorca i del Pais Valencià. A Mallorca en concret els llors viuen en llocs inaccesibles dels barrancs de la Serra de Tramuntana pero segons el botànic Joan Rita(1) no arriben a formar boscos sinó petites agrupacions en zones penjades. On si que hi han també lloredes mediterranies d'una certa entitat i que ja es coneixien fà temps és als anomenats "canutos" de la Sierra de los alcornocales (Andalusia) on per cert allà, els llorers tenen la peculiaritat que es troben associats amb rododendrons.

Per altre banda, amb el temps és van reportar algunes petites formacions boscoses no mediterranies existents a la costa atlàntica i cantàbrica i que també contenen llorers. Entre aquestes últimes és famós el bosc de llorers que pobla la illa Cortegada (Galicia), el qual fins i tot s'utilitza com a reclam turístic -s'afirma que és el bosc de llorers més gran d'europa-. Val a dir però, que tal lloreda no és pas autòctona. Els arbres actuals provenen d'exemplars plantats en uns jardins a principis del S.XX. En conjunt es segueix considerant les lloredes catalanes (i en especial la de Cadiretes, com es cita un compendi d'estudis recents a la seva pag.22) les més ben conservades. Així que bé, ..Tornem a Catalunya i els descobriments fets més aprop nostre .

L'any 1989 Garcia Pausas va trobar unes petites lloredes a la riera de Gualba -vessant oriental del Montseny-. Aquestes bosquines presenten una composició florística similar a les de Cadiretes i per això l'autor les va incloure en la mateixa associació (Osmundo-lauretum) que les descobertes a Tossa, tot i que amb majors percentatges de plantes de caire eurosiberià i també amb percentatges de llorers molt menors. Més que lloredes o lloredes amb verns en realitat son vernedes amb algun llorers. On si que son més freqüents els llorers i per mi tenen categoria de lloreda és a la Vall de Riells (a poca distància de la de Gualba) *. Mel's vaig trobar ara fà 3 anys sense saber-ne d'ells i els he tornat a visitar en ocasions. El rierol porta aigua tot l'any i els llorers en creixen a banda i banda, tot i que bastant mesclats amb altres especies arbories de la zona resulten bastant nombrosos. Una cosa "bona" que tenen és que resulta molt fàcil de veurel's i d'accedir a ells, perque NO els acompanyen plantes punxoses. Tanmateix penso que, a més a més, son singularment interessants (o sorprenent fins i tot) per el fet que els llors s'enfilen fins la cota 680! i en aquest extrem, alguns d'ells entren en contacte amb alguns faigs de la fageda.

Seguint amb la història; als anys 90's, un altre home de ciència, A.M.Hernandez va fer una altre interessant aportació al coneixement de les lloredes. Aquesta persona, de fet coneixia les lloredes andaluses del parc natural de los alcornocales perque va exercir de professor en una localitat propera a allà -estaba segurament sensibilitzat i motivat envers aquests arbres tant fantàstics- i benauradament va "descobrir" també unes lloredes al terme municipal d'Olesa de Montserrat, en especial una de ben gran al Torrent del Reganer (la de més magnitut de Catalunya segons ell) a la qual atribueix un caràcter plenament autòcton i reflex també de les antigues laurisilves del terciari. Tanmateix va adonarse'n de la seva diferent composició respecte a les lloredes de Cadiretes i va definir un nom específic per a elles: El "Rusco aculeati-Laurus nobilis", caracteritzat per l'absència de falguera reial, sense gairebé presència de plantes típiques de les vernedes i amb abundant presència de flora dels alzinars (Quercion-ilicis). Jo he estat recentment a la lloreda del Reganer, m'ha fet ilusió trobar els llorers i l'he penetrada en diferents sectors. En alguns trams del torrent hi han uns quants llorers de certa envergadura, la lloreda és maca de veure (i seria ben bò preservar-la) pero la veritat es que també hi ha molta bardissa així com presència de canyes (Arundo donax) naturalitzades i plantacions de fruiters aprop. Tampoc ni de bon tros te l'envergadura que tenen les de l'EIN de Cadiretes.
Poc temps després de reportar la descoberta de les lloredes olesanes, el mateix botànic A.M.Hernàndez va descobrir i reportar unes altres lloredes al Massís del Montnegre, en alguns torrents encaixonats. ..No obstant les va incloure en la mateixa associació citada ja que presenten una composició florística molt semblant.

Posteriorment altres observadors i estudiosos s'han adonat d'altres bosquets o petites agrupacions menors, on son presents els llors. Hernàndez explicaba que la Tordera fà de frontera entre les comunitats d'Osmundo-Lauretum (al nord) i el seu "Ruscu aculeati-Laurus nobilis" al sud. ..No obstant un estudi -molt interessant de llegir per cert- que es va fer sobre els boscos de ribera de la conca de la riera de Pineda (part del Massís del Montnegre) conclouia que les lloredes d'allà son només que una variant de l'avellanosa (Polysticho-coryletum) donada la gran quantitat d'especies que es troben presents en ambdues comunitats forestals. El treball també deia que la diversitat vegetal específica de les lloredes -això si- és inferior a les avellanoses i encara menys respecte a les vernedes. Per altre banda estudis fets a les Gavarres reporten que allà també també hi han llorers -possiblement autòctons- conformant boscos de ribera que contenen elements de flora de l'aliança Alno-padion pero que no van acompanyades de la falguera reial -lo qual va en contra de la suposició feta per A.Hernàndez es clar, uns anys abans-. ..Bé. Per la meva banda opino que sembla que potser de vegades pequem una mica massa de "conceptualisme" i la natura -em sembla- en el fons tendeix a escapar-se de les nostres interpretacions ;-)

..Sigui com sigui, el que em sembla interessant és que cada vegada hi han més indicis de que els llors siguin arbres autòctons.

..Potser però, mai tindrem la prova definitiva o potser passaran anys.. Ovidi, el gran lletrat romà, explicàva en la seva mitologia que Dafne és va convertir en llorer quan el jove deu Apolo que la perseguia estava a punt d'agafar-la.. Frustració per Apol.lo? Victoria per a Dafne? ...En qualsevolcas un mite cabdal de la cultura llatina.
Els llorers eren un símbol de gran categoria en aquella època precristiana on la vi.la de Tossa s'anomenava Turissa. Els romans celebraven llurs glories, tant artístiques i militars amb rams de llorers sobre els caps dels triomfadors i la nostra terra, com moltes altres, bé sabem va ser terra de conquesta. ..Pero segurament -jo també penso (i vull pensar)-, els llors van "conquerir" la terra molt abans que els romans que els adoraven. ..Els llorers creixen en llocs que sovint estan ben lluny de qualsevol construcció humana (tot i que antigament potser si que eren indrets poblats) lo qual no sol succeir en plantes al-lòctones, en que més aviat succeix el contrari. A més a més, com he comentat, els llorers germinen la mar de bé arreu.. És més fàcil veure plàntules de llorers que no de verns, alzines o suro.. Tanmateix, la presència de plantes acompanyants climàciques, denota o demostra, associacions vegetals plenament consolidades en el potencial que ofereixen els hàbitats..

I bé. Ara que tenim idea de tota aquesta riquesa natural, en especial al nostre massís de Cadiretes. ..Preservem-lo al màxim.

Preservem-lo vol dir.. Per exemple: Prevenir al màxim la possibilitat que es pogués donar un incèndi. Pero sense ser així de dramàtic, també una altre cosa al tanto ..No deixem que passin coses com les que per exemple ESTA SUCCEINT a Penya Cols. Allà hi ha la urbanització ilegal "FontBona".. Està al bell mig de l'EIN de Cadiretes i part de les seves aigües residuals afecten al torrent d'Aiguafina. De fet tinc notícia de que fà un temps es van detectar bacteris streptococs a l'aigua que surt de la font d'Aiguafina i arràn d'això sembla ser que es va col.locar un cartell que advertia de que l'aigua que en surt no tenia unes garanties sanitaries. Actualment el cartell està trencat per vandalisme i per el que fà a la urbanització -que es troba tant dins l'ambit administratiu de LLagostera com de Tossa-, es segueix expandint, lo qual poc a poc va constituint una amenaça més i més gran cap a la natura de la vall. Preguntem-nos: Com podem aturar tot aquest desgavell, frenar la deixadesa mediambiental? És questió de conscienciar-nos. Pensem i actuem-hi. ..Aquest blog no preten ser un espai de reivindicació (m'ompliria masses fulls si comenco a pensar en coses) i no aniré per aquí, pero si que vull transmetre el següent, una idea que crec que va en coherència amb tot lo explicat en aquest article, una idea mínima que voldria compartir amb moltes i molts:

Hauriem de considerar les lloredes tresors i la Vall d'Aiguafina en especial, tota ella com un museu natural vivent al aire lliure. ..I a partir d'aquí, que cadascú faci.

EXPOSICIÓ D'IMATGES

1./Llorer d'aiguafina afectat per la negreta (fumagina sp); es tracta d'uns fongs que s'alimenten de les caques d'insectes xucladors de sava. Tals fongs solen trobar-se en quasi tots els llorers plantats i aquí veiem que també afecta als silvestres. Tot i així, comparativament, els llors silvestres de les lloredes al massís pateixen moltes menys afectacions fúngiques i d'altres menes de parastis que els que es troben als parcs o jardins i això segurament siga degut a una major presència de depredadors. 2./Una viola florida en un bosc mixte de verns i llors.. Les violes son comunes de trobar a les muntanyes de Tossa durant la primera meitat de la primavera. 3/. Els llorers de Cadiretes floreixen al mes d'abril. Aquí en veiem una branca amb llurs flors en lent procés d'obertura.

Dues imatges que exemplifiquen prou com han quedat les lloredes de Cadiretes després de la nevada del 8 de març. Un autèntic cataclisme.. A la imatge de la dreta troncs partits a la Vall d'Aiguafina. A la dreta.. al Sot de Rompúgol (ben aprop del Sot dels LLorers) del torrent dels Oms, dins el terme municipal de LLoret. Com si d'un allau de neu pirinenca es tractés, els llors s'han caigut uns a sobre els altres, com fitxes d'un dominó. Al sot de Vallpresona la destrucció total afecta a més del 90% dels llors; prefereixo de fet no adjuntar cap imatge de tant cru que resulta.

Altres imatges -cliqueu asteriscs-:

* Petjada de senglar i un jove llor al torrent d'Aiguafina
* El fullatge de les capçades dels llors a Aiguafina.. Tal com una selva.
* La sinuosa vall, tota embosquinada, vista desde un camí elevat.
* Una espiga de Melica uniflora, gramínia característica a la lloreda si te prou llum
* LLors esbelts en un bosquet aprop de Can Federal fotografiats l'estiu passat; la poca quantitat de fulles es deu a la dessecació que varen haver de suportar.

*****************

Notes a peu:

(1) Joan Rita és professor de botànica a la UIB, li va comentar les seves observacions a l'E.Ballesteros i en realitat jo les vaig coneixer a través d'ell.

(2) La vall de Riells, i en concret els torrents que provenen de l'obaga del Puig de Morou té a més una altre gran peculiaritat i és que en ella també hi sobreviuen, de manera relicte, nombrosos exemplars de llorers-cirers (Prunus lusitànica), la qual és una espècie d'arbre que caracteritza de manera important les laurisilves de les Illes Canaries, Açores i Madeira. Podeu consultar el següent interessant document: Estudi de la distribució de Prunus lusitanica a la regió de Riells

Algunes fonts destacades i consultables en que m'he basat per escriure l'article:

Sobre la descoberta de l'Osmundo-lauretum a Cadiretes (E. Ballesteros)
Matorrales ombrófilos arborescentes con Laurus nobilis (F.Rodriguez y J.Arrooyo)
Les lloredes del Montnegre i el Corredor (A.M.Hernandez)
Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat (A.M.Hernandez)
Estudi comparatiu de les lloredes, avellanoses i vernedes a la conca de la riera de pineda (M.Jover)

El paisatge vegetal de la península de Cap de Creus (T.Franquesa i Codinach)

Estudi sobre els llorers i altres arbres presents a l'illa Cortegada. (S.Lamas i V.Rozas)

Banc de dades de la Biodiversitat de Catalunya. Si busqueu informació dels llors o de les lloredes en aquest enllaç a més a més podreu trobar una altre interessant llista bibliogràfica més extensa.

L'any de la neu

2010-03-19T13:32:00.000-07:00

Si l'any 2008 se'l recordarà per una llevantada i el 2009 per la gran ventada primer o per la sequera després, aquest any 2010 ja te la marca de ser L'ANY DE LA NEU. En l'anterior article parlava d'una nevadeta típica a Cadiretes i dels freds hivernals en general, en aquest reporto alguns aspectes que ens ha deixat la gran bella..-i alhora catastròfica- nevada de març.

..............................................Blancor vora el camí del pelegrí

...Blancor per tot arreu. Desde la primera nevada del mes de gener hi han hagut unes quantes nevadetes més ..Pero en concret, el dilluns 8 de març gairebé tota Catalunya ha experimentat una gran nevada de primer ordre, com feia molts anys que no queia. El sevei meteorològic de Tossa -meteotossa- en va fer una excelent previsió del fenòmen i després un seguiment amb un reportatge fotogràfic ben maco de veure. Altres mitjans informatius no meteorològics també s'han fet resò del fenòmen i de les seves conseqüències. ..No és per menys. Tossa i altres municipis s'han quedat sense llum durant molts dies, fet que ha causat molts més problemes en cadena; tanmateix les poblacións han patit no sols la nevada sino tota la ineficàcia operativa de les administracions autonòmiques per afrontar la situació. ..
Jo, per la meva banda, si en un principi vaig reportar els efectes que ha tingut la nevada en un ampli anexe de l'anterior article, després he considerat que en realitat -i degut a la seva rellevància-, la cosa ben bé que és mereix un article apart.

La nevada a la costa, ha coincidit amb un temporal de mar i amb una gregalada que va superar els 80 km/h ..Tot plegat, la neu i el vent, ha suposat una catàstrofe per a moltíssims arbres, en especial suros, alzines i pins, -es a dir, les especies dominants al nostre paisatge- les quals s'han trencat a trossos, en molts casos fins i tot a nivell de tronc!. La nevada ha abastat gairebé tot Catalunya pero al Cadiretes, Gavarres i Montnegre els danys han estat especialment greus per la vegetació. Hi han moltes hectàrees del massís en les quals gairebé tots els arbres autòctons han quedat amb els troncs esberlats. Al nostre massís el paisatge vegetal per exemple és catastròfic vora el coll de Terra Negra on abunden molts pinastres, hores d'ara amb quasi tots els troncs partits. Tanmateix molts suros no ja partits sino pràcticament triturats.. es poden veure a la part alta de la carretera que va de Tossa a LLoret així com als camins que van a St.Grau per damunt dels 200 metres. Més avall de cota els efectes, en general no s'han sentit tant i així, els pins blancs -que al massís viuen solen trobarse més aprop de mar- s'han salvat en més casos. Una cosa molt i molt curiosa i sorprenentment és que la part més alta del massís els danys han estat també molt menors.

PER QUÈ HI HA HAGUT TANTA DESTROSSA ..I DE MANERA DESIGUAL

Poc després de la nevada he visitat els boscos de St.LLorenç de Munt (també molt nevats i mediterranis) pero no he vist apenes cap arbre trencat. Les serres litorals, en conjunt han patit més que d'altres contrades en part segurament degut a la seva proximitat al mar i al vent que d'ell prové. Les arees culminals de serres interiors més elevades que les nostres com ara el Montseny també senten la força del vent, pero habitualment fà més fresca i m'aventuro a dir que arbres tals com les alzines per exemple pot ser que creixin allà una mica més lentament amb lo qual tinguin la fusta més ressistent. ..Més rellevant encara serà el fet que llurs arbres estan més habituats a suportar nevades; les seves siluetes, comunment més compactes i arrodonides ofereixen menys punts febles a les potencials rompudes. La neu, igual que altres agents meteorològics modela la forma de molts vegetals. Si cau amb una certa regularitat i intensitat al llarg dels anys pot causar petits trencaments (a nivell de branquillons) pero poques vegades fractures traumàtiques. Podria afegir també que de fet, a més a més, a la Catalunya interior hi ha una altre variant d'alzina, l'anomenada carrasca (Quercus ilex rotundifolia) de per si mateixa més rodona i també més soferta, que no es dona al litoral.

La quantitat de neu acumulada en total -i si la comparem amb indrets on sol nevar bastant- ha sigut molt poca (no més d'un parell de pams).. pero a les serres litorals ha estat molt humida (poc gelada) lo qual vol dir que per tant era densa i a més s'enganxava facilment entre si, agafant de seguida pes. ..En tal circumstància el fort vent no ha lliurat la neu de les branques -com fà habitualment quan es tracta de neu pols-, sino que ha contribuit a fer més força de palanca. ..La conseqüència és que els suros i les alzines s'han romput malgrat la seva aparent fortalesa i els pins, en especial els pinastres, també ..malgrat la seva aparent flexibilitat.

Això si, uns i altres he vist que s'han trencat de diferent manera. Tothom que recorri el bosc ho pot veure ..Pero com que pot ser que no tothom s'hi fixi ho explico una mica. Començo amb els pins.

En els pins pinyers per exemple les branques que s'han romput han estat generalment algunes de molt grosses i que de vegades sobresortien una mica més que la resta del volum de la capçada; s'han trencat desde les aixelles deixant greus cicatrius això si -més tard en parlaré més d'això- Ara però, vull comentar que els pins pinyers en general -i comparativament- no han sofert excesivament perque tenen siluetes compactes.

Els pinastres en canvi, amb una tipologia ben diferenta (tronc més llarg que les branques i alhora molt desprotegit) fan pena. El que sel's hi ha trencat quasi sempre ha estat el tronc mateix -possiblement en part degut a l'efecte palanca del vent que he comentat-, lo qual, per a una especie de creixement monopòdic i amb una dominancia apical tant forta esdevé una cosa especialment perjudicant ja que suposa la interrupció quasi total del seu bon desenvolupament, la reducció de la seva esperança de vida ..o la mort encara més ràpida quan les rotures s'han produit per sota del nivell d'on surten la major part de llurs branques, -com de fet ha succeit (*1)-. Per el que fà a aquests tipus de pins, vull afegir també que una part considerable d'ells conformen boscos que tenen aprofitament silvícola amb lo qual l'economia de les persones que hi treballen, gestors, propietaris, etc, en son perjudicats. A dalt podeu veure uns pinastres que he retratat desde la carretera de Tossa a LLagostera, vora Terra negra, on la destrossa resulta molt patent. La major proporció d'arbres caiguts es dona en els marges de les arbredes, àdhuc en l'interior si els arbres es troben prou esparsos. En conjunts densos els troncs poden ser més esbelts i "dèbils" pero la força del vent també resulta més frenada i a més els arbres es poden recolzar entre si proporcionan-se una inconscient "ajuda mutua".

Una altre especie de pi que viu aprop de Terra negra son els pins insignes (Pinus radiata), originaris de California i plantats expresament aquí per l'home (o subespontanies alguns d'ells) per obtenirne la seva fusta.. Aquests pins, tot i que encara no els he anat a veure d'aprop, em sembla que no han patit problemes de tanta consideració. Serà degut a que tenen la fusta més forta o a que els extrems més fins de les branques, en ells es dobleguen o parteixen abans que la resta de les branques? (si això fos així representaria una molt bona adaptació) ..o serà degut a altres factors ..Com comento em falta examinar aquestes pinedes per percebre realment la seva afectació i la manera de com han suportat o evitat realment el pes de la neu.

Per el que fà als pins blancs (P.halepensis) la major part d'ells es troben a les cotes més baixes del massís i tampoc tenen un tronc (en general) tant alt ni estilitzat com els pinastres.. Molts d'ells -en especial els dels penyassegats ben il.luminats- de fet és ramifiquen de seguida i per tant si alguna branca sel's trenca els hi resten les altres.. Per altre banda llurs capçades son bastant laxes i les seves fulles acícules (fulles) son més petites que les de les anteriors espècies, lo qual vol dir també poca superficie d'intercepció per als agents meteorològics.. Tot això ens podria induir a creure que els pins blancs tenien bons números per sortir bastant ben parats. ..No ha estat així. Hi han factors que juguen a la seva contra. Una cosa que em penso que deu ser significativa és la disposició del brancatge, que en el cas dels pins blancs (excepte els dels penyassegats) i de moltes altres especies és majoritariament en angle oblicuu cap a dalt. Les especies d'arbres que tenen aquesta disposició considero que son més vulnerables degut a lo següent: Quan un pes s'acumula al seu damunt llurs branques es dobleguen situant-se en una posició cada cop més horitzontal acostantse al seu punt crític de rotura.. Això te caràcter retroactiu ja que en tal posició intercepten encara més neu i a més el seu pes, al esdevenir perpendicular fà una major força de palanca.. acostant a la branca a la seva fatalitat. Els abets i les picees "ho saben bé"; les seves branques neixen ja en un angle horitzontal i quan la neu els cau al damunt la seva flexió va en el sentit de reduir el seu angle i disminuir la força vectorial o fins i tot poder alliberar-se del pes tot facilitant que la neu llisqui i se'n vagi per el seu propi pes. Amb tot això vull remarcar també -es clar-, la flexibilitat del brancatge és un factor clau. Les branques dels pins blancs més flexibles (sovint arbres jovenents) tenen gran capacitat de recorregut i en afortunants casos s'han pogut arribar a doblegar prou cap a baix com per alliberar-se del pes.

Quan la flexibilitat de la branca d'un arbre arriba quasi al seu punt crític, la capacitat per ressistir també depen de la duresa de la seva fusta. La fusta dels pins blancs és toba -son arbres de creixement molt ràpid- sobretot quan son joves .. Conseqüència: Molts pins blancs "adolescents" i adults s'han partit, a nivell de tronc com els pinastres o a nivell d'aixella de branca com els pinyoners, tot deixant igualment, en aquests casos, ferides ovalades o longitudinals irreparables en els troncs, ferides les quals podran provocar en molts casos la seva assecada completa al cap de poc temps. Moltes de les branques que no s'han arribat a rompre pero que estaven en el seu punt crític han doblegades de manera inelàstica cap abaix, deixant un aspecte inèdit. Això és molt fàcil de veure a tots els boscos afectats.

Altres pins blancs, enlloc de partirse el que els ha passat és que s'han tombat desde la soca mateixa, amb llurs sistemes d'arrels de repent llevades de terra (això també ha succeit amb les altres especies pero en menor grau ja que tenen uns sistemes radiculars més profunds i ancorats). Especialment greu em sap que hagin caigut bastants dels pins gegants de Vil.la Vella; informació que ja ha recollit abans ben aviat el blog Tossanatura i que personalment crec que hauria d'haver estat notícia també en d'altres mitjans no estrictament "naturalistes".

I Per què han caigut? -em pregunto- ..Els exemplars son els que hi havien al costat d'unes runes antigues que s'havien excavat i descalçat una mica recentment per poder lluirles millor al públic. Com opina en Jordi Couso -Cap Tècnic de Medi Ambient de l'Ajuntament- segurament si no s'hagueren excavat els pins s'haguessin pogut mantenir més ferms i no hagueren caigut. Aquests pins, en caure, a més han trencat l'estructura arqueològica de pedra que s'havia excavat. Ironies del destí!.. Potser cal que actuem més amb cura amb els pins, considerant-los també patrimoni cultural de la Vil.la Vella i no manllevant-lis part de la terra que els envolta. Tanmateix vull dir però, que en altres aspectes si que sel's te ben cuidats.. Si no fos per els múltiples tensors de ferro que disposen perque s'aguantin entre ells ja s'haurien caigut molt abans!. Antigament però, no deuria existir aquest risc de caiguda dels pins sobre les pedres perque sencillament no havien pins a Vil.la Vella (ni a gran part de les muntanyes que envolten Tossa) i era terreny d'us per al conrreu o per la pastura. Això ens pot portar a una altre consideració ..Pot ser que hauriem de retornar poc a poc a l'antiga concepció del paisatge, amb els seus usos inclosos? Bé; segueixo..

Els suros i les alzines, les espècies dominants dels boscos mediterranis autòctons quan estan ben conservats, en uns casos s'han partit a nivell de brancatge i en altres a nivell de tronc. Ambdues espècies però, a diferència dels pins, tenen capacitat de rebrotar i en aquest sentit això els ofereix moltes més possibilitats de recuperació; a més el seu creixement no és monopòdic, el seu desenvolupament no depen tant del que li succeeixi a l'eix principal del brancatge o al tronc mateix. Tot i així, i en aquest sentit a l'igual que als pins, les rotures que han patit son gairebé totes "males fractures", situades a més a més en les divisions entre branques o a les arrugues dels troncs d'on tals branques neixen, amb lo qual, la ferida no sols afecta a la branca vençuda per el pes de la neu. ..Aquestes ferides no cicatritzaràn gens bé, es converitran en focus perennes d'infeccions fúngiques i d'atacs parasitaris de molts microdepredadors. Els propers anys veurem un augment considerable de molta fauna no parasitaria pero que fàn de les fustes seques el seu hàbitat, serà el cas per exemple de les colonies de formigues cuallevats (aquestes petites formigues de cap vermell que piquen!), les quals es considera que tenen un paper més aviat beneficiós que no negatiu ,en tant que posen a ratlla altres depredadors (inclòs als nens que hi pujen, com a mi em passava.. I encara ara;) pero també un increment d'altres insectes més clarament danyins per als arbres en tant que poden mastegar la fusta encara no del tot morta i alhora afavoreixen la presistència de la humitat i l'expansió de malures fúngiques. Els arbres més grossos que es trenquen a nivell de soca (o just per damunt) i es desplomen, solen deixar una mena de petit buit interior dins la soca remanent, "pou" en el qual les aigues de pluja queden retingudes. En aquesta grossa alzina de la foto el "pou" deixat fà més d'un metre de fons!. No crec que sigui agoserat dir que fins i tot aquests espais podrien convertirse en un bon hàbitat de reproducció temporal per als mosquits tigre! ..Ho intentaré comprovar en algun dels propers mesos.

Molts grans exemplars com aquesta alzina propera a St.Grau han caigut arreu del massís.. Uns son coneguts per la gent, d'altres tenen noms fins i tot, sobretot suros, especialment emblemàtics alguns en la cultura del poble. Quins han caigut? Quins han ressistit? ..La veritat no he fet encara una visita exahustiva per examinar quins suros singulars de Tossa han ressistit la nevada, pero l'altre dia el blog Tossanatura ja va descobrir i reportar que per lo menys un d'ells, el Suro d'Es Pop ha quedat molt mal ferit..

Els arbres caducifolis (salzes, pollancres, castanyers..) son molt menys nombrosos al massís. Hom podria pensar que al trobarse generalment en indrets més protegits del vent com els fondals dels torrents ..pero sobretot gràcies al fet de no tenir fulles -i no retenir per tant, tanta massa de neu- han sofert molt menys les conseqüències. La veritat es que aquesta "teoria" en molts casos, no s'ha confirmat pas. En un gran sector de la Vall d'Aiguafina, a pesar de estar orogràficament tant "enfosat" s'han romput els troncs de gairebé el 50% de tots els arbres de ribera. LLors i verns (els primers no caducifolis) han caigut a dojo, tot aixafat altres arbres i arbustes veins.. Una primera hipòtesi d'aproximació seria pensar que els verns i els salzes haguessin caigut per causa de l'empenta produida per els llors o els suros dels marges del torrent.. En uns casos això haurà influit pero realment també he vist també verns caiguts que estaven aillats i que han caigut per el seu propi pes. En canvi els platans aquests si que no els hi ha passat res!..

Per el que fà als caducifolis de la vil.la, el gran pollancre al Parc infantil de l'Àncora s'ha torçat una mica, molt poquet pero suficientment com perque l'informi pericial pertinent hagi recomanat treure'l d'allà.. LLàstima, ja que és l'últim arbre gran que queda dempeus aquí. Aquest parc, en plè procés de reformes ja va veure la caiguda dels seus pins arràn de lo de St.Esteve i de la ventada de març del 2009.. Així que prenguem nota!.. i anem amb cura amb el que hi plantem allà (2)

Per últim i per anar acabant, comentar que per el que fà a la vegetació arbustiva més baixeta, els danys han estat també considerables pero poc rellevants -no massa més que en la nevada de gener- ja que son vegetals amb brancatge més curt i a més amb un gran poder rebrotador lo qual possibilitarà una recuperació més ràpida. Els dies posteriors a la nevada les temperatures s'han mantingut molt baixes i la neu ha trigat més d'una setmana en fondre's. La riera, ja molt abundosa d'aigua, ha crescut encara més de cabal amb l'anticiclò i la pujada final de temperatures que han provocat un important desglaç, tal com si es tractés ben bé d'un riu del pirineu!.. Gràcies a la neu, l'aigua s'ha anat infiltrant durant dies i dies per dins les roques i serà de ben segur una ben bona reserva d'humitat de cara a la primavera; que esclati amb força.

Això si, tot el sotabosc està plè de fusta morta.. Bon combustible de cara a l'estiu per a potencials incendis. ..Seria prudent -necessari fins i tot- intentar enrretirar bona part de tota aquesta coberta excesiva de material.. pero això demana pressupost es clar... I en temps de crisi.. no se si hauran prous calers per dedicarse a protegir el bosc. Bèn aviat ho sabrem.

Imatges preses5 dies després de la nevada: Pinastres trencades aprop de Terra negra; suro aprop de la Mare de deu de Gràcia, branquilló d'estepa negra sobresortint de la neu i la riera de Tossa vora el parc de Sa Riera, portant aigua de desglaç, fenomen ben poc habitual a les cordilleres litorals :-)

*-------------------*

(1) Per la mateixa questió les podes de realçament de la capçada i que tenen com a objectiu allargar el tronc en detriment de les branques poden ser negatives.

(2) En data posterior, s'hi han plantat freixes i verns, és a dir, arbres també caducifolis els quals -personalment penso que son una bona el.lecció. ..-mentres no torni a pensar en el que ha succeit a Aiguafina-

Hivern al Massís

2010-01-25T10:10:00.000-08:00

.................................................bBranca d'una gatosa de tossa, en plena florida

L'hivern ha arribat al massís de Cadiretes; si. Aquest any amb una certa força.. L'aigua dels petits bassiols és glaça peròdicament durant certes nits i per damunt la cota 400 la vegetació fins i tot s'ha recobert de blanc.

La neu al Cadiretes, amb els seus minsos 519 metres a la cota màxima, a diferència del Montseny per exemple (que ateny els 1700) a l'altre banda de La Selva, no és un fenòmen habitual de veure, pero diguem que tampoc és una gran raresa. Hi han hiverns que hi neva i n'hi han que no.. A falta d'una estació meteorològica automàtica registradora del fenòmen hem de ser nosaltres (els naturalistes, passejants, fotògrafs o altres individuus arribats per d'altres motius o per simple atzar), qui siguem testimonis d'aquestes ocasions. ..El normal és que la neu, si ha arribat a cuallar, es fongui aviat, i que quan arriba el dia festiu de la setmana en el qual un bon nombre de persones van a cercarla als punts més elevats del terme ja no en quedi rastre.

El passat 7 de Gener la nevada s'ha mantingut bastants dies, posteriorment hi han hagut mininevadetes molt més febles o quasi inapreciables fins la gran nevada (vegeu més endavant) que ha caigut després, ja al 8 de març!. La possibilitat de neu a Cadiretes però, sempre pot ocorrer quan es junta una massa d'aire molt freda amb una massa humida i ocorre un promig de 1'5 dies l'any. El fenòmen pot presentarse fins i tot més encara que enguany, encetant de plè la primavera, com la del 22 de març del 2008, que va deixar també uns quants dits, poquets, de gruix.

Ens podem preguntar. La vegetació aguanta bé tals episodis? ..Relativament.

La vegetació mediterrania del massís de Cadiretes i la d'altres contrades litorals no pateix gens per una enfarinada pero la veritat no està gaire predisposada a suportar pesos de neu considerables..
Fixem-nos en la nevadeta del 7 de gener, aquí sobre els brucs boals per exemple, retratats al camí que va cap a la Pedra Sobre Altra. La textura que tenen els brucs facilita que la neu pols s'hi enganxi de seguida damunt d'ells, pero alhora els seus tronquets son prims i esbelts, lo qual fà que es tombin desde la base amb molta facilitat per poca neu que en caigui al seu damunt. Això és degut en gran part a les arrels superficials i al sauló tou i mullat que les desancora una mica. El paisatge nevat de brucs agafa així ben aviat un aspecte com "desordenat", on la línia visual del camí -a pesar de ser ben ample- quasi desapareix!. Si la neu d'aquest s'hi hagués acumulat una miqueta més, bastants d'aquests brucs s'haguessin trencat, ja que llurs tronquets en realitat no son gaire flexibles.

Els pinastres (pinus pinaster) que aquí veiem a la dreta son l'especie de pi que pobla gran part de l'altiplà culminal del massís; son arbres amb una copa molt poc densa, de fet son els més transparents de tots els pins autòctons catalans, amb lo qual intercepten poc % de pluja i en principi -en teoria- també poca neu. Les branques d'aquests pins a més a més son més flexibles que els brucs, lo qual els ajuda a minimitzar una mica (tb en teoria) el risc de rompudes. Les seves siluetes, altes i llarguerudes, en principi també haurien de funcionar bé en aquest sentit (pero..vegeu més endavant que passa en certes condicions de vent i neu). Per contra, les seves fulles son especialment grosses i llargues (les més llargues de totes les especies europees de pins) i és curiós de veure quanta neu realment es pot arribar a acumular a l'extrem de les branques que és on tenen quasi totes les fulles. La fusta d'aquests pins a més és fràgil i quan els coixins de neu son pesats fan efecte palanca i si que arriben a trencar el brancatge. Aquests pinastres, a Cadiretes es reprodueixen perfectament bé de forma espontania ja que el sol saulonós i àcid del massís és perfecte per a ells; pero les seves bosquines poden ser degudes (com a mínim parcialment penso) a plantacions fetes fà uns anys amb l'objectiu d'aprofitarne la resina o la seva fusta. Els pinastres fan troncs esbelts i vigorosos. De fet és l'especie d'arbre que conforma boscos autòctons a Catalunya que preseenta un creixement més ràpid. Hi han varis sectors del massís de Cadiretes on els pinastres que hi han no han sortit pas de forma espontania i que es troben clarament ordenats de cara al seu aprofitament silvícola, per exemple aprop de Can Coure o a la zona del Puig de la Borrassa, sector on a més també s'hi troben plantacions de pins insignes (Pinus radiata), espècie al.lòctona aquesta si, originaria de nordamèrica. Tot i reconeixer-se, en sentit ampli, el caràcter autòcton dels pinastres a Catalunya i al Sud d'Europa en general, en realitat hi ha una certa controversia arqueobotànica en relació a saber en quins indrets concrets aquesta especie de pi vivia o no de forma silvestre abans de que passés a tenir un interès prou destacat per a l'esser humà. Els pinastres, tot i ser ser elements característics del mediterrani occidental encara ho son més de la costa atlàntica; de fet les majors extensions de pinastre a Europa es troben plantats a la regió de les landes franceses i també resulten molt i molt abundants a Portugal. A casa nostra no son tantes les plantacions pero en canvi trobem arreu (sempre igualment damunt de terrenys àcids com els de l'Ardenya) molts pinastres subespontanis, naturalitzats o potser certament del tot autòctons, creixent per aquí i per allà, escampats de mosaic, sobretot en terrenys que han estat alterats en un temps incert.
Els altres arbres que caracteritzen també la vegetació més propera al cim son les alzines, les quals tenen una tipologia radicalment diferent i elles si que son, de ben segur, un reflex de la constitució de la vegetació climàcica i primitiva. Com gairebé tothom sap, les alzines son arbres amb la fusta dura i amb branques no molt llargues; és a dir, robustes, gairebé tant com els suros. El seu punt dèbil de cara a la neu per tant és també la seva rigidesa, pero els gruixos de neu que suporten en ocasions cada any o cada parell d'anys no solen ser prou grans com per causar-ne rompudes, les quals possiblement es donin ..només un parell o 3 de vegades cada segle.

La neu, damunt d'altres arbrets, arbustes i plantes tipiques del massís també comporta efectes particulars segons cada espècie, pero potser no son tant destacats per el que fà als "perills" d'esqueixades com per als efectes positius. I es que certament, la neu, he de dir, també te unes consequències positives per les plantes. Per poca que en caigui constitueix un bon aillant del fred apart d'un reservori d'aigua. Tanmateix, sota un abrig de neu les temperatures mínimes no baixen tant i son molts els estudis fets que demostren que els indrets on s'hi acumula neu amb una certa freqüencia permeten albergar moltes especies que sense la protecció tèrmica d'aquella no s'hi donarien. Tals estudis però, son fets a l'Alta Muntanya, on la neu és allò habitual, lo qual fà de l'explicació categòrica i rellevant, no pas a cotes baixes. Al massís de Cadiretes, la neu no és un factor que condicioni la distribució dels hàbitats vegetals, com si ho son en canvi -i molt- la temperatura i la humitat. Parlem d'això segon:

El FRED i LES GLAÇADES

Curiosament certes adaptacions que les plantes mediterranies poseeixen per fer front a la sequetat dels estius també els serveixen com escut protector per als efectes del fred i les glaçades. Moltes d'elles, gracies a les seves fulles rígides, coriàcies i a la concentració dels seus sucs cel.lulars resisteixen gebrades fortes si s'esdevenen en periodes de temps no molt llargs. De fet, allà on els freds son més rigorosos que al nostre Cadiretes com ara altres serralades més altes del pais, les plantes que passen els hiverns amb fulles que no cauen (és a dir, les perennes) son aquells arbres i arbustes que tenen llurs fulles també petites i dures -pensem en els boixos o els grèvols per exemple- és a dir, morfològicament una mica similars a les de les alzines, suros, aladerns, etc.. A la dreta veiem uns petits brucs entre el glaç arrapat a la roca de Pedra sobre altra.

D'entre els arbres mediterranis més "tipics", les alzines (Quercus ilex) son unes de les que aguanten més bé el fred. Al Cadiretes o l'Ardenya les alzines es situen majoritariament a dalt de tot del massís, on els suros, més termòfils, possiblement no s'hi troben tant bé i per això no hi prosperen. A mida que arriba l'hivern, les alzines ralenteixen el seu metabolisme i llurs fulles poden suportar glaçades de fins a -12ºC i encara més els troncs. A les terres interiors de Catalunya i de la península viu una altre subespècie, l'alzina carrasca (Q.i.rotundifolia) que pot suportar -20ºC. El fet que a Catalunya no hi hagin alzines a cotes de 1500 metres crec que no és tant per causa del fred sino perque en tals alçades hi sol haver també més humitat i s'hi desenvolupen altres especies més competitives que elles amb aquests paràmetres.. Pero bé, tornem al Cadiretes, que ja veig que parlant de fred tendeixo sense voler a parlar d'altres muntanyes!

Les temperatures més baixes al massís de Cadiretes es solen donar a 3 àmbits: A les cotes més altes, a les cares nord dels turons i serrats i també al fons de certes valls quan hi han fenòmens d'inversió tèrmica acusada. En aquest sentit i com a exemple a comentar diré que recordo molt bé l'aspecte que tenien uns platans (els arbres em refereixo) a la Vall d'Aiguafina en un més de març -no recordo de quin any- després d'un episodi de freds intensos, quan tot just estaven en plena brotació primaveral. Els brots pertanyents als arbres de més avall varen abortar, amb lo qual, dies després aquells arbres van haver de reiniciar el procés a merçè de gemmes secundaries, mentres que les fulles tendres dels arbres que poblaven el torrent algo més amunt varen seguir intactes sense patir la interrupció del procés.

El fred, a plè més de gener, per causar problemes a la vegetació ha de ser molt més fort que al març o l'abril. A finals de tardor els vegetals inicien tot uns seguit de procesos adaptatius de cara a ressistir els fred. Tothom coneix -desde parvuls em sembla la majoria de nosaltres-, el fenòmen de la caiguda de fulles, es clar. Pero això només està limitat als caducifolis. Hi han d'altres procesos super importants per als vegetals -tot i que menys visibles- i que no estan limitats als caducifolis. Quins?
Sobretot canvis fisiològics interns; alterar la concentració dels sucs cel.lulars i la composició química dels mateixos, de manera que així baixen els punts de congelació dintre els teixits i en conseqüència es redueix la possibilitat de que sofreixin lesions internes. Això es coneix amb el nom d'enduriment. Hi han estudis que indiquen que l'enduriment comença a ser activat per les fulles quan detecten una reducció del fotoperiode i produeixen una substància translocable. La continuació de l'enduriment comporta l'acumulació progresiva de glucids i de diverses sals solubles, alhora també es redueix l'absorció de líquid per part de les arrels; lo qual te per finalitat reduir els continguts d'aigua lliure dins els seus teixits. Quan les temperatures davallen sota els 0º ja l'adaptació és produeix integralment a partir dels organs afectats i no es transfereix res a d'altres parts. L'adaptació als freds ve donada aleshores per la concentració de les substàncies cel.lulars així com per l'organització col.loidal de les cél.lules dins de cada teixit.
Aprofundiré una miqueta més en alguns aspectes d'això, pero abans, i a propòsit, faig un comentari sobre els animals.
Els animals de sang calenta, en condicions de fred intens tendeixen (tendim) a reduir la circulació de la sang a les parts més perifèriques del cos (autoabandonant els nostres dits a la fàcil congelació..). Això ens evita que la sang sen's refredi i poguem concentrar la circulació sanguinea i la calor al voltant d'organs vitals com el cor i el cerbell. Les plantes, curiosament i de manera una mica versemblant -tot i no tenir-hi res a veure- tenen estratègies d'autoprotecció del fred, o millor dit, per protegirse del glaç, amb unes certes similituts, per lo menys conceptuals. Succeix el següent:
L'aigua en les plantes es comença a glaçar en els espais intercel.lulars de menor densitat. El canvi d'estat físic provoca inmediatament un augment puntual de la temperatura de l'espai microscòpic del voltant, així com un augment de la concentració del suc extracelular encara no cristalitzat, que a son torn fa rebaixar també, per la seva banda el valor del punt de congelació. A l'augmentar la concentració d'aquests sucs extracel.lulars encara no glaçats, s'alteren els equilibris de les membranes de les cél.lules i es produeix una sortida de les solucions que conformen el protoplasma, concentrant-se aquestes i rebaixant el punt de congelació a nivell intracel.lular, que és el que al cap i a la fí importa més als vegetals. Per tant, tot això es pot entendre com una dinàmica de desequilibris i reajustaments consecutius, els quals comporten una congelació "per fases" que van retardant l'arribada del moment de congelació de les cel.lules. Perque es clar, si la temperatura davalla encara més aleshores si que s'arriben a glaçar també les solucions intracel.lulars i les cel.lules es destrueixen de forma irreversible. A nivell macroscòpic ..l'aspecte de tota la planta afectada o de tot l'arbre passa a ser el d'un esser mort.. Pero..?

Pero afortunadament la natura es sabia, i a l'igual que pot succeir amb altres situacions extremes (sequeres, salinitats, incèndis..) que he destacat jo mateix en altres articles, hi han parts dels vegetals que de vegades se'n salven, com sovint son, les llavors!. I les llavors, a diferència dels nadons en els humans.. (que generalment son més vulnerables que els adults) solen ser (hi han excepcions com les orquidees) més ressistents que els seus progenitors; per tant aquí el símil entre animals i plantes no em serveix de gens :-). A més a més, moltes llavors no sols es que resisteixen molt bé el fred, sino que per poder germinar quan els hi convé requereixen previament sentir un periode de fred considerable que les permeti sortir després del seu estat fisiològic de dormició. L'efecte del fred indueix la reducció dels continguts d'àcid abcísic així com de fenols, substàncies implicades en la inhibició de la germinació. Les glaçades, per la seva banda, de forma més "mecànica" també comporten una erosió progresiva de les cobertes inhibidores de la germinació que presenten molts tipus de llavors.
En altres aspectes, el fred sobre les plantes també és un afavoridor de la floració. Hi han vegetals -moltes plantes biennals i molts cereals per exemple- que per florir en certa època requereixen d'una experiència de fred previa, la qual és coneix amb el nom de "vernalització"; característica val a dir, ben aprofitada per molts agricultors desde fà segles i investigada posteriorment en detall per un polèmic científic soviètic de mitjanç del segle XX. El fred per tant, en resum, si arriba quan toca i sense mostrarse massa excesiu és un factor positiu més que no pas negatiu i ben important de l'ecosistema ja que regula uns quants processos vegetals de gran importància.

3 imatges.. El cim de Cadiretes desde Vall de Roc (esquerra), una cassoleta amb una panna de glaç (centre) i flors d'arboç després de la nevada (dreta)

Algunes fonts consultades:
Flora i vegetació de la Selva. V1. pg.46
Tractado de fitotécnia general. pag 62-67
Botanical online. La encina